Banner Top

Topònims italians que deixen marca

La toponímia d’Itàlia també es pot resseguir en moltes de les nostres paraules:

Aborígens. Avui amb aquest terme al·ludim als habitants indígenes (inde, “d’allà, + gens, “estirp”) d’un país,  per contraposició als establerts posteriorment. A l’antiguitat, però, es tractava del nom que rebien els primers habitants del Laci, els aborigenes. La seva etimologia no està gens clara, tot i que hi ha hagut intents per relacionar-la amb els termes llatins (ab, “des de”) i orior (“néixer”). Així parla l’historiador Sal·lusti als aborígens (Conjuració de Catilina, 6):

“Segons les tradicions que m’han arribat, la ciutat de Roma va ser fundada i habitada en un principi pels troians, els quals, com que no trobaven on assentar-se, anaven vagant fugitius, sota el comandament d’Eneas. També van tenir-hi part els aborígens, raça agrest, sense lleis, sense comandament, independent i desgovernada. Sembla increïble amb quanta facilitat es van fondre els uns amb els altres, congregats en els mateixos murs, encara que eren de llinatge diferent, diversa llengua i costums distints”.

Sibarita. Els amants de la bona vida són hereus de Síbaris, una colònia grega del sud d’Itàlia, avui desapareguda. Ja a l’antiguitat els seus habitants foren famosos pels seus gustos refinats.

Bronze
. Ve de l’expressió [aes] Brundusi, “[bronze] de Brindisi”. Aquesta ciutat d’Itàlia, capital d’Apúlia (regió del sud d’Itàlia) era mundialment famosa per la qualitat del seu bronze.
 
Taràntula. Un dels aràcnids més temuts deu el nom a Tàrent, una ciutat del sud d’Itàlia, on eren molt abundants. Es creia que la seva perillosa picada només podia ser combatuda mitjançant una tarantel·la. Es tractava d’una dansa napolitana de moviment frenètic amb la qual s’aconseguia el guariment de la persona -es troba datada des del segle XIV.

Taràntula
Taràntula

Campana
. Aquesta paraula està relacionada amb Campània, una regió del sud d’Itàlia, gran exportadora de bronze. Al segle III el frare Bernardino començà a fer vasos invertits amb aquell metall. Va ser així com sorgiren els coneguts com a vasa campana.

Avellana
. Procedeix de l’expressió llatina nux avellana (“nou d’Abel·la”). Al·ludeix a una població de Campània, al sud d’Itàlia, on aquest fruit era molt abundant. Durant l’imperi romà aquesta població es deia Avellino. El topònim podria procedir del mot etrusc abblona (“poma”) per ser una zona de molts pomers. Aquesta hipòtesi es veu reforçada pel fet que tant la paraula anglesa apple (“poma”) com l’alemanya Apfel tenen el seu origen en l’arrel indoeuropea *pel-, que donà l’etrusca abblona. Amb el temps Avellino no només seria coneguda per les seves pomes, sinó també per les seves avellanes. A l'antiguitat a aquest fruit se li van donar nombroses virtuts màgiques, entre elles, la de conferir la fertilitat.

Llonganissa. Prové de Lucània, una antiga regió del sud d’Itàlia, avui Basilicata, també famosa pels seus embotits. El topònim estaria influït per l’adjectiu llatí longus (“llarg”). No deixa de ser curiós que un altre embotit, molt típic de les Balears, la sobrassada, també tengui un origen romà. Es troba documentat al segle XVI a partir de l’italià sopressada, que vol dir “comprimit” i que deriva alhora del verb llatí premere (“prémer”, “pitjar”).

Tipus d'embotits
Tipus d'embotits

Napolitana?
 No està gens clar que aquest famós producte de la nostra rebosteria, amb crema o xocolata a dintre, provingui de la ciutat italiana de Nàpols. En altres idiomes es coneix com a pain au chocolat, la qual cosa indicaria seu origen francès. En canvi, als Estats Units, Austràlia o Brasil se li diu “croissant de xocolata”.
 
Cerimònia. Les fonts clàssiques qualifiquen els etruscos, un antic poble del nord d’Itàlia, com “els més religiosos entre els homes”. Una de les seves ciutats que més fama tingué en aquest sentit fou Caere, avui Cerveteri. El seu topònim, unit al mot llatí munus (“tasca”), acabaria donant la paraula cerimònia, que és un acte que implica una certa solemnitat.

Tosc
. Els romans també conegueren els etruscos com a tuscos –d’on ve el nom de la regió septentrional d’Itàlia, la Toscana. Tot i que varen desenvolupar una cultura molt refinada, els tuscos tenien fama de ser rudes i violents. Aquesta mala fama l’adquiriren sobretot al Vicus Tuscus (“barri etrusc”) de Roma. D’aquí vendria l’adjectiu tosc com a sinònim d’individu macant de finor.
 
Sardònic. Aquest mot és emprat en les expressions “riure sardònic” o “rialla sardònica”. És una contracció que hom fa amb la cara, com si rigués, que expressa el sarcasme. Al·ludeix a l’illa de Sardenya, on creixia un planta (sardonios) que provocava en els músculs de la cara una contracció com d'un riure afectat.
 
Xarlatà. Vendria de l'italià ciarlatano, possiblement resultat d'una contaminació de cerretano, “venedor de medicaments i d'indulgències falses”, amb ciarlare, “xerrar”. D’altra banda, cerretano segurament deriva de Cerreto, ciutat de l'Úmbria, al centre d’Itàlia, típica pels xarlatans ambulants.

Xarlatà
Xarlatà

Magenta. És un color tirant a vermell porpra. Agafa el nom d’una població de la regió de Llombardia, al nord d’Itàlia. Allà, el 4 de juny de 1859 les tropes francopiamonteses de Napolé III lliuraren una cruenta batalla contra les forces austríaques. Guanyaren i per a l’ocasió portaven un pantalons d’aquest color, que alguns prefereixen anomenar-lo fúcsia en honor al seu descobridor, el botànic alemany Leonhard Fuchs (1501-1566). Tanmateix, el topònim prové del general romà Marcus Maxencius, qui al segle IV aC hi establí al seu quarter militar.
 
En castellà també podem resseguir la geografia d’Itàlia en la paraula sabueso (en català, ca coniller). Prové de segusius [canis], “ca seguci”. Es tractava d’una tribu celta del nord d’Itàlia (segutii o segusii), als peus dels Alps, que feia servir aquests preuats cans de caça, d’excel·lent olfacte.

I per acabar recordant Itàlia, aquí teniu el famós ball de la "tarantella napolitana":



Articles del web relacionats:
Topònims, entre la realitat i la ficció
Topònims grecs que deixen marca
Etruscs, els mestres oblidats de Roma
Grecs a la Mediterrània

L’origen cristià de les ensaïmades i dels croissants

Les ensaïmades i els croissants comparteixen un rerefons cristià. La paraula ensaïmada al·ludeix a un dels ingredients estrella d’aquest dolç mallorquí: el saïm, que prové del llatí sagina (“greix”). Sobre el seu origen hi ha una hipòtesi que el vincula amb la rodancha, un pastís tradicional de l’any nou jueu, que se celebra a l’inici de la tardor. La massa de totes dues postres es treballa de forma semblant i finalment s’enrodilla en espiral com a símbol del camí ascendent a la divinitat. Com passa amb altres productes jueus, el porc, en aquest cas el saïm, degué ser una forma amb què els jueus conversos intentaren “cristianitzar” l’ensaïmada per demostrar davant tothom que havien assimilat del tot la fe catòlica.

Bandera turca
Bandera turca
 

El croissant, en canvi, conté un altra història etimològica ben curiosa que arranca el 1683, quan l’imperi otomà va voler envair l’imperi d’Àustria-Hongria, que en aquells moments era la porta d’entrada a Europa. Viena va resistir un setge llarguíssim, però finalment els otomans varen acabar derrotats. Per celebrar-ho, el gremi de pastissers de la ciutat volgué celebrar la victòria cristiana amb un pastís de pasta de full fet amb forma de mitja lluna, l’ensenya dels turcs -en alemany es digué Hörnchen (“cornet” en al·lusió a les seves dues banyes petites”). Així, cada vegada que un vienès es menjàs una d’aquelles pastes seria com si s’estigués cruspint aquell enemic d’infaust record. El pastís aviat passà a mans dels  francesos, grans amants de la rebosteria, els quals el rebatiaren com a “[mitja] lluna creixent”, o, més exactament, [lune] croissant, que a nosaltres ens arribà simplificat com a croissant.


Napolitana
Napolitana
 
Pels que sou ateus o agnòstics, en lloc d’ensaïmada o croissant, sempre us podeu cruspir una bona napolitana. Amb tot, no està de tot clar que aquest dolç, generalment farcit de crema o de xocolata, provengui de la ciutat italiana de Nàpols. En altres idiomes es coneix com a pain au chocolat, la qual cosa indicaria seu origen francès. En canvi, als Estats Units, Austràlia o Brasil se li diu “croissant de xocolata”.

Articles del web relacionats:
Xuetes, a tragèdia dels jueus mallorquins
-
 Jueus, l'origen d'un estigma
Per què som cristians?
-
 L'origen de les panades, rubiols i crespells
Etimologies gastronòmiques
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px