Banner Top

El seductor cant de sirenes

Les sirenes eren unes repulsives dones-ocell que es llançaven en picat contra els mariners. Responen al prototip grec de monstre femení que reflecteix la misogínia de la mentalitat grega tradicional –igual passa amb figures com les Gorgones, les Erínies, les Harpies o l’Esfinx.

Aquest perfil, per tant, no té res a veure amb la sensual i bondadosa figura dona-peix que a partir de l’edat mitjana es difongué de les sirenes i que prengué força amb el Renaixement –aleshores la seva fantasiosa figura encaixava millor dins l’imaginari naval creat arran dels descobriments geogràfics. En aquest context s’entén, doncs, la distinció que l’anglès fa entre siren (dona-ocell) i mermaid (dona-peix). D’aquí que la coneguda pel·lícula de Disney es tituli The Little Mermaid (1989) i no The Little Siren.

La sirena d’Andersen
El mite edulcorat de les sirenes seria actualitzat el 1836 pel danès Hans Christian Andersen. Així ho recorda des de 1913 la seva famosa estàtua del port de Copenhaguen, al mar Bàltic. En un dels seus relats Andersen parla d’una jove sacrificada sirena que, rebutjada pel seu amor, acaba transformada en una sílfide, un esperit de l’aire.  Amb aquesta nova concepció de dona-peix, les sirenes recordaven molt les nereides, les nimfes de la mar, molt semblants amb les dones d’aigua de la cultura catalana.

Estàtua de la sirena de Copenhaguen
Estàtua de la sirena de Copenhaguen
,
Segons algunes versions, les sirenes són filles del riu Aqueloos i de la musa Melpòmene, que presidia el teatre. El seu nombre era variable, encara que Homer diu que eren dues. Tal com relata al segle I aC Ovidi a les Metamorfosis, abans les sirenes tenien un aspecte normal i formaven part del seguici de Persèfone. Però, quan aquesta fou raptada per Plutó -el déu de l’inframón-, demanaren als déus que els donassin ales per poder anar a la recerca de la seva companya. Altres autors, en canvi, asseguraven que aquesta transformació era un càstig infringit per Demèter perquè no s’havien oposat al rapte de la seva filla.
 
El pescador i la sirena (Frederick Leighton)
El pescador i la sirena (Frederick Leighton)


D’aspecte pervers, però dotades d’unes veus del tot seductores, després de la seva metamorfosi s’atreviren a rivalitzar amb les muses. Segons l’historiador Pausànias, les sirenes perderen el certamen, i les muses, irritades davant tanta insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles. Des d’aleshores, les sirenes varen romandre a les costes de l’illa de Capri, a la part oest de la península itàlica, esperant que algun navegant naufragués amb les seves veus.

Sirenes que encadenen
Quan alguna embarcació passava per davant d’elles, les sirenes entonaven cants tan seductors que els seus tripulants no s’estaven d’acostars-s’hi. Aquests, però, acabaven estavellats contra les roques i devorats. Les sirenes, per tant, actuaven com una mantis religiosa que, després d’embruixar la seva víctima, acaben cruspint-se-la. En aquest sentit, vendrien a assumir el paper de femmes fatales de la mitologia –en el seu cas, però, no els acompanyava el físic.

sirenes mes
Les Sirenes, quadre de de Leon Belly (Musee de l'Hotel Sandelin, Saint Omer, França)

No ha d’estranyar, doncs, que alguna teoria apunti que el nom de sirena procediria del grec σειράω, que significat “encadenar”. La seva etimologia, per tant, faria referència al poder que se’ls atribuïa per atreure i subjectar els homes amb els seus hipnòtics cants. En la mitologia escatològica, les sirenes serien considerades divinitats del més enllà.


Escultura de sirena
Escultura de sirena


Episodis mitològics amb sirenes
Ja els Argonautes, liderats per Jàson, passaren prop de l’illa de Capri, però Orfeu tocà tan bé amb la seva lira que els herois de la nau Argos no sentiren la temptació de sortir a l’encontre de les sirenes –només ho féu un, el qual, però, fou salvat per Afrodita.

Segons l’Odissea d’Homer, Odisseu també va poder evitar aquesta desgràcia seguint les recomanacions de Circe. Es lligà al pal de la nau i ordenà als seus mariners que es tapassin les orelles amb cera d'abelles. Seduït pel cant de les sirenes, Odisseu demanava que el deslligassin, però el seus companys, sords com estaven amb la cera, continuaren remant fins a esquivar el perill.

Homer no diu que les sirenes devorin els homes: simplement les nàufrags, seduïts, es queden amb elles fins a la mort. Tampoc no les descriu com les dones-ocell de la iconografia grega. S’hi refereix de manera abstracta, sense entrar en detalls. El que sí destaca és la seva melodiosa amb la qual exalcen les gestes d’Odisseu a la guerra de Troia. Aquest és l’episodi narrat al cant XII de l’Odissea (152-199), en traducció de Joan Francesc Mira:
 
Jo, llavors, amb el cor angoixat, vaig parlar als meus homes:
“No han de saber, amics meus, només un o dos de nosaltres
les prediccions que Circe va fer-me, deessa gloriosa.
Jo us les diré, i o bé morirem a pesar de saber-ho,
o ens salvarem de la mort escapant-nos potser de la parca.
En primer lloc ens exhorta a evitar les sirenes, que embruixen
amb les cançons i la veu, i amb les prades d’herbeta florida.
Només a mi em permet escoltar-les, i haureu d’amarrar-me
fort amb cordes i nucs perquè jo em quede allí sense moure’m,
dret en la base del pal, amb les cordes lligades a l’arbre.
I si llavors us dic d’amollar-me, per molt que ho suplique
m’heu d’estrényer encara més fort i amb més cordes encara”.
Punt per punt, vaig anar explicant cada cosa als meus homes,
mentre la sòlida nau s’acostava corrent cap a l’illa
de les sirenes, perquè l’empenyia un vent favorable.
Però de sobte el vent va cessar i va vindre la calma,
sense ni un pèl de brisa: algun déu adormia les ones.
Van aixecar-se llavors els companys, arriaren les veles
i les desaren al fons de la nau, i després varen seure
i amb els rems de fusta polida emblanquien les aigües.
Jo, amb el bronze esmolat vaig tallar un gran rotllo de cera,
fent-ne trossets, i després els pastava amb les mans poderoses.
Ben aviat, amb la força del sol, la cera cedia
i s’ablania amb els raigs del senyor de l’altura, Hiperíon.
Vaig taponar-los a tots les orelles, un rere de l’altre,
i ells m’amarraren enmig de la nau les cames i els braços,
dret en la bases del pal i amb les cordes lligades a l’arbre.
Ben asseguts, anaven batent amb els rems l’aigua grisa.
Quan ens trobàvem ja a la distància d’un crit de persona,
ràpids, volant, no se’ls va escapar que la nostra nau àgil
se’ls acostava, i em varen cantar amb veu melodiosa;
“Vine, Ulisses, honor dels aqueus i home digne de glòria,
fes aturar el vaixell, i acosta’t i escolta les nostres
veus. Ningú no ha passat per ací amb la seua nau negra
sense escoltar la veu dolça com mel que ens ix de la boca;
i després de gaudir-ne se’n va, sabent més que sabia.
Ja coneixem tot allò que a les planes extenses de Troia
han suportat els argius i els troians per volença divina;
i sabem tot el que passa damunt de la terra fecunda”.
Van dir això amb bellíssima veu, i el meu cor desitjava
tant escoltar-les que vaig ordenar als companys que em soltaren
fent-los senyals amb les celles; i ells, amb l’esquena corbada,
no van deixar de remar. Perimedes i Euríloc s’alçaren
i em van lligar més estret i més fort i amb més cordes encara.
I després que passàrem de llarg i ja no se sentia
ni la cançó ni la veu amb què aquelles sirenes cantaven,
ràpidament els meus homes lleials es llevaren la cera
amb què els havia tapat les orelles, i em van deixar lliure.

Odisseu i les sirenes  (John William Waterhouse)
Odisseu i les sirenes (John William Waterhouse)
 

La pintura és plena de referències a aquest episodi

Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)
Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)

 

“Sentir cants de sirena”
Avui dia l’expressió "sentir cants de sirenes" s’utilitza per advertir del perill de deixar-se seduir per falses promeses o paraules aduladores. El cant, però, de les antigues sirenes de la mitologia també serví, a través del francès, per donar nom als aparells que produeixen un so monòton, estrident i penetrant. Encara que hagin perdut el caràcter seductor de les sirenes primigènies, aquests cants moderns ens fan adoptar la mateixa precaució instintiva: tapar-nos les orelles confiant en què passin de llarg.

Vas grec amb l'episodi d'Odisseu i les sirenes
Vas grec amb l'episodi d'Odisseu i les sirenes

 
Com passà amb altres relats pagans, el cristianisme també féu la seva pròpia lectura de l’episodi d’Odisseu amb les sirenes. En aquest cas, l’heroi homèric, fermat al pal del vaixell, és la viva imatge de Crist crucificat. Quan ordena als seus homes tapar-les les orelles amb cera per evitar el perillós cant de les sirenes, ensenya que els fidels no han de fer cas a la propaganda enganyosa del paganisme.

Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)
Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)


Encara que sigui un personatge del món de la fantasia, al llarg del temps hi ha hagut moltes persones que han volgut creure en l’existència de sirenes de carn i ossos. En l’actualitat, el mite continua essent alimentat per vídeos (muntatges?) com aquest:



I aquestes són les famoses sirenes de la pel·lícula "Pirates del Carib":

 


Aquí teniu un article de Mireia Rosich titulat "Cants de sirenes".

Entrades del web relacionades:

Un pont de mar blava
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Sobre mentors i cicerones
-
Eren troglodites els grecs?
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa

Sobre nimfòmanes i sàtirs

En el llenguatge mèdic, la paraula nimfomania va aparèixer al segle XVII per al·ludir al desig sexual exagerat d’una dona, també conegut com a “furor uterí”. Els seus ètims són νύμφη (“núvia”, “al·lota”) i μανία (“follia”). Amb el significat concret de núvia, tenim el mot paranimf, nom que rep avui el saló d’actes d’algunes universitats. En l’antiguitat aquesta paraula al·ludia al padrí de noces, la persona que anava a cercar la núvia (παρα, “al costat de”) i que la conduïa fins al nuvi. A continuació els dedicava un petit parlament.

Hylas i les nimfes (John William Waterhouse)
Hylas i les nimfes (John William Waterhouse), objecte de polèmica a la Galeria d'art de Manchester


Al segle XI, quan varen néixer les universitats a Europa, el paranimf era la persona que es posava a la porta de cada curs per fer propaganda de les seves bondats i per així captar més estudiants. Després, passà a significar el saló d’actes de l’alma mater.

En el món animal les nimfes o “carolines” són unes precioses aus de l'ordre dels psitàcids. Originàries d’Austràlia, pertanyen a la família de les cacatues, encara que són bastant més petites -no superen els 35 cm des del cap fins a la cua. Pel seu caràcter dòcil, són molt apreciades com a mascotes. Es caracteritzen, igual que les cacatues, per tenir una cresta.

ninfas ancestrales

Nimfes o carolines

El sistema limfàtic de les nimfes
En la mitologia grega, les nimfes eren divinitats menors, d’una extraordinària bellesa, que personificaven les forces naturals. Gairebé sempre eren representades amb poca roba. Rebien diferents noms segons la regió de la naturalesa que habitaven: dríades (les dels arbres), Nàiades (les de les fons, rius i llacs), Nereides (les de la mar), les Melíades (dels freixes), les Orèades (de les muntanyes) o les Híades (que provoquen la pluja).


Dríade (Evelyn De Morgan)
Dríade (Evelyn De Morgan,  1884-85)

Nereides (Gaston Bussière 1902)
Nereides (Gaston Bussière 1902)

Nàiade acostant-se a Hilas (John William Waterhouse 1893)
Nàiade acostant-se a Hilas (John William Waterhouse 1893)

Com a divinitats de les fonts que podien ser, la paraula nimfa donaria l’adjectiu limfàtic per referir-se al líquid transparent que circula pels vasos limfàtics. D’altra banda, el sistema limfàtic està constituït pels capil·lars limfàtics, pels vasos limfàtics i pels ganglis limfàtics.

Sistema limfàtic
Sistema limfàtic



En la mitologia romana les nimfes foren identificades amb les camenes. Solien formar part del seguici d’algun déu com Dionís o deessa com Àrtemis, o d’una altra nimfa de més alt nivell, com Calipso. Eren mortals, però la seva vida es perllongava nou mil vegades més que la dels éssers humans.

Diana i les nimfes sorpreses per Faune (Rubens)
Diana i les nimfes sorpreses per Faune (Rubens)

La sexualitat és, sens dubte, una important dimensió de les nimfes de la mitologia clàssica, ja sigui com a objectes d’assetjament eròtic –com els passà a Dafne o Sírinx- o buscant elles mateixes la unió amb mortals, com fou el cas de Calipso, que prometé la immortalitat a Odisseu si es quedava al seu costat.

partenope

Les nimfes de Partenope (Charles Meynier 1827)

El lotus de la nimfa Lotis
També trobam nimfes de mal caràcter. És el cas de Lotis, que s’acarnissà amb Dríope. Un dia aquesta mortal va anar a un llac a portar corones per a les nimfes. Anava acompanyat del seu fill Amfís, que era un nadó. Aleshores va veure una planta que tenia unes flors brillants i en va collir algunes per al seu fill. No sabia, però, que aquell arbre era la nimfa Lotis transformada, que, irritada, va convertir Dríope en la mateixa planta que ella, el lotus.

driope parmeDríope transformada en lotus

Mentre s’estava transformant, arribaren el marit de Dríope i el seu pare, els quals es posaren a besar el tall d’aquella planta herbàcia aquàtica (el mite ovidià parla d’arbre). Ella els va demanar que cuidassin el seu infant i que el portassin sempre a jugar al seu nou redol. 

Lotus formosissima 2

Flor de lotus

Satiriasi
També conegut com a andromania, és la versió masculina de la nimfomania, és a dir, l’obsessió patològica que tenen els homes pel sexe. En la mitologia grega, els sàtirs (σάτυροι) eren uns personatges meitat home meitat cabra, amb cοa i orelles punxegudes, que personificaven l’esperit de la vida salvatge. Formaven part del seguici de Dionís, però també de Pan, déu dels boscos.

Els sàtirs eren addictes al vi, a la festa i a la luxúria. Solien ser representats despullats, amb el membre viril perpètuament erecte. Consumaven el seu desig sexual amb qualsevol ésser o fins i tot amb objectes inanimats. Els sàtirs més importants foren Màrsias i el vells Silè
, pare adoptiu de Dionís.

Silè ebri (Rubens)
Silè ebri (Rubens)

 

Sàtir copulant amb una cabra
Sàtir copulant amb una cabra

 

Sàtir i nimfa
Sàtir i nimfa

 

Representació d'un sàtir en una ceràmica
Representació d'un sàtir erecte en una ceràmica

 

Sàtir bevent
Sàtir bevent

Zeus va adoptar la forma d’un sàtir per unir-se amb la mortal Antíope, una jove tebana d’una bellesa extraordinària. Amb ella va tenir bessonada, Amfíon i Zetos.

Hans von Aachen Zeus i Antíope, amb Cupido
Hans von Aachen Zeus i Antíope, amb Cupido
La Venus del Pardo o Júpiter i Antíope (Tizià, 1520-1552, Louvre)
La Venus del Pardo o Júpiter i Antíope (Tizià, 1520-1552, Louvre)


Màrsias, l’atreviment d’un sàtir
Màrsias era un expert tocant l'aulos, una espècie de flauta feta canya. Havia trobat l'instrument al terra, on l’havia deixat la seva inventora Atena, després que els altres déus es burlassin d’ella en veure-la amb les galtes inflades. Un dia el famós sàtir volgué desafiar en un certamen Apol·lo. El déu de la música i les arts ho acceptà amb la condició que el vencedor tingués completa llibertat per fer amb l’altre el que volgués. Ell tocaria amb la lira i Màrsias amb l’aulos.

Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)
Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)


Les Muses, que presidien el certamen, no s’atreviren a pronunciar-se. Consideraven que els dos havien tocat molt bé. Llavors Apol·lo va proposar que cadascú tocàs el seu instrument en posició invertida. Ho va proposar a consciència perquè sabia que Màrsias no ho podia fer amb la seva flauta. Així doncs, les Muses varen declarar guanyador el déu, el qual s’acarnissà a ple amb el seu contrincant: l’escorxà viu i el deixà penjat d’un pi. De la seva sang vessada es va formar el riu Màrsias -altres versions afirmen que el riu va néixer de les llàgrimes dels seus amics.

Apol·lo i Màrsias (Luca Giordano)
Apol·lo i Màrsias (Luca Giordano)


Apol·lo i Màrsias (1620), Bartolomeo Manfredi, Saint Louis Art Museum, MissouriApol·lo i Màrsias (1620), Bartolomeo Manfredi, Saint Louis Art Museum, Missouri

El càstig de Màrsias recorda el que va patir sant Bartomeu, el màrtir cristià que, segons la llegenda, també va morir escorxat viu. Bartomeu era un dels dotze apòstols. Pel seu martiri, és patró d'oficis relacionats amb el treball de la pell, com els blanquers, assaonadors i adobers. La seva onomàstica és el 24 d’agost.

Sant Bartomeu escorxat
Sant Bartomeu escorxat

Satisfets amb les sàtires
Avui s’empra la paraula sàtir per referir-se a l’home que pateix d’hipersexualitat. El mot no té res a veure amb sàtira, que deriva del llatí satis (“suficient”), d’on ve també satisfacció. A l’antiga Roma, una sàtira era una composició literària de diversos metres i gèneres; després passà a ser una crítica a tota mena de comportaments humans. El retòric d’origen hispà Quintilià (35-95 dC) va ser la primera persona que va fer servir la paraula sàtira per referir-se a una forma particular de la mètrica llatina. Aviat, però, el concepte es va estendre a qualsevol text que utilitzàs la ironia (< εἴρω, “dir”) per criticar una situació o un personatge. Alberto Manguel ha definit la sàtira com “l’art d’ofendre amb destresa” o “la rialla de la raó davant la solemnitat de la bogeria”.

El sàtir i el pagès (Jacob Jordaens 1625 Budapest, Szépmüvészeti Múzeum)
El sàtir i el pagès (Jacob Jordaens 1625 Budapest, Szépmüvészeti Múzeum)

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre el mite d'Apol·lo i Màrsias.

Relacionat amb les nimfes hi hauria les fades de la cultura celta. En aquest enllaç en teniu més informació.

Articles del web relacionats:
Peter Pan, l'alter ego del déu Pan




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px