Banner Top

Noms per antonomàsia

Els noms són el nostre tatuatge sonor. Començam a existir a partir del moment en què, des del ventre matern, sentim que els nostres progenitors ens identifiquen amb un nom. A vegades són noms triats a l’atzar, i d’altres perquè tenen una significació especial. Els romans, supersticiosos de mena, tenien la següent màxima: Nomen omen («el nom és un presagi»). És a dir, consideraven que el nom determinava la manera de ser d'una persona. El nomen llatí té una família ben nodrida de derivats:
  • Nomenar: designar una persona per a un càrrec. Ex: “El professor va nomenar Joan delegat de classe”.
  • Anomenar: tenir un nom. Ex: “Els animals que mengen carn s'anomenen carnívors”. També pot significar "esmentar". Ex: “Ell anomenà en Joan en una conversa”.
  • Nòmina: llista de noms o també salari (antigament les monedes portaven el nom dels emperadors de torn amb la seva efígie).
  • Nominar: concursar per a obtenir un premi.
  • Denominar: donar un nom a una persona o una cosa.
  • Pronom: categoria gramatical que fa les funcions d'un nom o sintagma nominal.
  • Sobrenom: nom afegit al nom d'una persona, sobretot per distingir-la d'altres del mateix nom (en castellà, «apodo»)
  • Onomàstica: estudi científic dels noms propis.
 
En grec nom és ὄνομα, que ens ha donat també un bon grapat de paraules:
  • Pseudònim: nom fals (ψευδής) emprat per un autor en lloc del seu.
  • Autònim: nom real (αὐτός), oposat a pseudònim.
  • Antònim: mot de sentit directament oposat (ἀντί) a un altre.
  • Antonomàsia: sinècdoque que consisteix a usar un epítet, un títol oficial, etc., en lloc del (ἀντί) nom propi d'una persona o, inversament, l'ús d'un nom propi en lloc d'un apel·latiu. Ex: «Ciutat Eterna» per «Roma»; «el filòsof» per «Aristòtil». Antonomàsia també pot ser sinònim de «per excel·lència». Ex: “Sant Pau és l'apòstol per antonomàsia”.
  • Antropònim: nom propi de persona (ἄνθρωπος, «home»).
  • Patrònim: nom de la família paterna (πατήρ).
  • Topònim: nom de lloc (τόπος).
  • Orònim: topònim d'una muntanya (ὄρος), serralada o turó.
  • Exònim: adaptació tradicional d'un topònim en una llengua que no és la pròpia d'aquell lloc. Per exemple: Londres en lloc de London o Còrdova en lloc de Córdoba.
  • Heterònim: dit dels mots procedents d'ètims diferents (ἕτερος), però que formen un grup unit pel sentit: marit i muller, cavall i euga, oncle i tia.
  • Epònim (+ ἐπί, “sobre”): personatge real o fictici el nom del qual designa un poble o una ciutat o país, tota una època o fins i tot un moviment literari, artístic, etc. Ex: Atenes agafa el nom de la deessa Atena.
  • Homònim (+ ὁμός, “igual”): que té el mateix nom. Ex: La deessa Atenes i la seva ciutat homònima.
  • Parònim (+ παρά-, “al costat de”): es diu de paraules que tenen un so o un etimologia similar, però diferent significat. Ex: perjudici i prejudici/ espècia i espècie
  • Onomatopeia (+ ποιέω, “fer”): paraula formada per imitació d'un so, d'un soroll o d'una veu naturals.Ex: etxem.
Aquí teniu un interessant article del diari Ara titulat "La força simbòlica de posar noms".

Articles del web relacionats:
- Joans, Joseps, Peres i ases

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (23/06/2012) per parlar sobre l'origen dels noms i cognoms catalans.


Sota el signe de Lesbos

Reportatge publicat a l'Ara Balears (28/09/2014)

Fa molt de temps que als habitants de Lesbos els robaren la identitat. Al 2008 tres ciutadans d’aquesta illa grega, situada al nord-oest del mar Egeu, davant les costes de Turquia, volgueren acabar amb la broma. Cansats que el seu gentilici servís per referir-se també a les dones homosexuals, demanaren la intervenció d’un jutge d’Atenes. El magistrat, amb tot, no els donà la raó, de manera que l’adjectiu lesbiana continua amb les seves dues accepcions. Avui, més de dos mil·lennis després de la seva mort, les paraules de la causant d’aquest conflicte sonen profètiques: “Penso que algú altre encara es recordarà de nosaltres”.
 
 
 
Són poques les dades que es tenen de Safo, la dona més famosa de Grècia. Tan sols sabem amb certesa que va viure entre els segles VII i VI aC a Mitilene, la capital de Lesbos. La tradició diu que era de família noble i que es casà amb un home ric amb qui tingué una filla, Cleis. Aviat quedà viuda i durant una temporada, forçada per les tensions polítiques locals, hagué d’exiliar-se a Sicília. En tornar, creà una escola només per a al·lotes aristocràtiques que estava en sintonia amb l’alt grau de llibertat de què gaudia la dona en la tercera illa més gran de Grècia.
 
Des de la seva escola, Safo es convertí en l’artífex de la poesia lírica i en la primera persona de la literatura occidental que s’atreví a parlar del seus propis sentiments i no de guerres ni herois llegendaris. S’encarregà principalment de descriure l’amor en tots els seus aspectes: el desig, els zels, la infidelitat o el dolor per l’absència de l’ésser estimat. En aquesta tasca, la de Lesbos, que es descrivia a si mateixa com a “baixeta i sense gràcia”, fou una revolucionària per partida doble: perquè fou la primera veu femenina a fer-se sentir i perquè, en alguns casos, el seu destinatari era gent del seu mateix sexe. En el seu cèlebre poema Adéu a Àtidas es mostrava així de dolguda per la marxa d’una deixeble seva obligada a casar-se: “[...] això, de veritat, em colpeja el cor dins el pit, car quan et miro un instant, ja no m’és possible dir una paraula, sinó que la llengua se’m trava i prest un foc subtil em recorre la pell, amb els ulls no veig res i em ressonen les orelles [...]”.

Safo i Alceu a la illa de Lesbos (Lawrence Alma-Tadema, 1881)
Safo i Alceu a la illa de Lesbos (Lawrence Alma-Tadema, 1881)
 
La majoria de poemes de Safo presenten una relació especial entre una dona gran i una altra més jove molt similar a la que es produïa en l’univers masculí amb la pederàstia, que a l’antiga Grècia era tota una institució pedagògica –res a veure amb el seu significat actual. En un principi, segons autors com Plató, la pederàstia era concebuda com una relació d’admiració d’un menor preadolescent cap a un adult, el qual l’instruïa en els valors de la polis. Diferent és, però, la versió dels recipients de ceràmica dels simposis (banquets masculins), que contenen imatges amb un clar contingut sexual. Els poemes sàfics, en canvi, no fan referència explícita a cap contacte carnal. En tot cas, s’entreveu a partir de fragments com aquest: “i sobre un llit flonjo, suau... deixaves lliure el desig...”.
 
La desena musa
De Safo, tan sols ens han sobreviscut sis-cents cinquanta versos dels més de deu mil que se li atribueixen. I si hem de fer cas a l’arqueologia, encara no han sortit a la llum vestigis pictòrics de les seves suposades pràctiques homosexuals. Sí que hi ha, en canvi, restes que demostrarien la gran acceptació social que tingué la seva figura. Abunden les imatges de joves estudiant lletra amb poemes seus. Això equipararia Safo amb Homer, l’obra del qual -la Ilíada i l’Odissea- era utilitzada de llibre de text a les escoles.

SAFO en un fresc de Pompeia del segle I dC
Suposat retrat de Safo en un fresc de Pompeia del segle I dC
 
La importància de Safo en la literatura grega també es veu reflectida en les fonts escrites. Al segle IV aC, Plató quedà tan rendit a la seva sensibilitat poètica que l’anomenà la “desena Musa”. El seu deixeble, Aristòtil, també la tingué en molt alta consideració “malgrat que era una dona”.
 
Amb tot, la forta misogínia que imperava a la Grècia clàssica acabà passant factura a Safo. Molts autors la qualificaren de tríbada (“la que es frega”), al·ludint així a la seva suposada condició homosexual. Avui el terme tribadisme s’empra per referir-se a la pràctica lèsbica en la qual dues dones es refreguen les seves respectives vulves una contra l’altra, estimulant-se així el clítoris

Els antics grecs desaprovaren l’homosexualitat femenina no per qüestions morals, sinó perquè no s’ajustava als paràmetres que havia de seguir qualsevol relació sexual composta per un erastés o subjecte actiu i un erómenos o objecte passiu. Entre l'un i l'altre hi havia d'haver una diferència: superioritat oposada a inferioritat. La igualtat era mal vista i censurable, mentre que la superioritat podia ser de tres tipus: de gènere (home/dona, considerada sempre un ésser inferior), d'edat (adult/adolescent, i no preadolescent com acabà essent en la pederàstia) i d'estatus social (home lliure/home esclau). 
 
Interpretacions
Tanmateix, la suposada homosexualitat de Safo és tan sols una interpretació. No debades, la de Lesbos també té poemes adreçats a amants masculins. Això féu que a l’antiguitat hi hagués autors que, en contra del pensament general, es fixassin més en aquesta faceta. Al segle IV aC, en una comèdia perduda titulada Leucàdia, l’atenès Menandre va atribuir a la poetessa un romanç amb un jove anomenat Faó. En no sentir-se corresposta, se suïcidà, llançant-se a la mar des d’un penya-segat. A Roma, al segle I aC, en la seva obra Heroides, Ovidi, a través del gènere epistolar, faria declarar a Safo el seu amor per aquest amant masculí.

Safo (August Mengin)
Safo (August Mengin)

Llegenda sobre la mort de Safo (1881), obra de Miquel Carbonell i Selva
Llegenda sobre la mort de Safo (1881), obra de Miquel Carbonell i Selva
 
A pesar d’aquests testimonis, durant l’edat mitjana Safo va ser àmpliament rebutjada i el seu nom es convertí en sinònim de desig sexual femení irrefrenable lligat al tocament. Una tradició no provada diu que la majoria dels seus poemes foren destruïts pel puritanisme eclesiàstic del moment. A partir del segle XVII, el terme lesbiana s’utilitzà per ridiculitzar les “dones sàvies” i, més tard, per designar despectivament les feministes.
 
Escena lèsbica en el món grec
Escena lèsbica en el món grec


La paraula lesbianisme o sàfic associada a l’amor entre dones es començà a generalitzar a finals del segle XIX quan la psicologia creà els conceptes heterosexual i homosexual. Aquesta dicotomia no havia estat necessària a l’antiga Grècia, on es donà més importància al rol que jugava cada persona dins la relació que no pas a la seva identitat sexual. Biològicament, els grecs tampoc no distingien entre allò viril i allò femení. N’és un exemple el fet que els tractats mèdics clàssics es refereixen als ovaris amb la mateixa paraula emprada per al·ludir als testicles masculins, órkhis, d’on tenim el mot orquídia. L’ambigüitat s’aclaria recorrent al context. L’homosexualitat femenina, doncs, ha hagut de recórrer un llarg camí per a ser reconeguda com a tal.
 
Avui, dos mil sis-cents anys després de la mort de la seva suposada pionera, Lesbos s’ha convertit en la meca del turisme lèsbic. Els seus ingressos compensen qualsevol disputa onomàstica.

Aquí teniu un article que parla de Lesbos com a antic destí de turisme sexual.

Aquest article també és interessant. Es titulta "Lesbos, la isla de las mujeres intrépidas".





I aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (26/08/2014) per parlar sobre etimologies lèsbiques.




Us deix amb el videoclip lèsbic de Mecano, "Mujer contra mujer":

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px