Banner Top

L'era líquida

Article publicat a l'Ara Balears (25/08/2014)

La consigna dels nous temps és la cèlebre màxima d’Heràclit: panta rhei (“tot flueix”). Amb ella, aquest filòsof grec del segle VI aC volgué deixar clar que, a partir dels canvis observats en la naturalesa, no hi ha res estàtic. “Ningú no pot banyar-se dues vegades al mateix riu”, advertí en constatar que les aigües mai no són les mateixes. Encara avui, però, hi ha qui es resisteix a acceptar aquest perpetu fluir de la realitat. En una entrevista concedida fa poc a un mitjà estatal, Iñaki Gabilando, tot un referent dins el món de la comunicació, assegurava que no entenia com companys seus de professió eren incapaços de mudar d’opinió tenint en compte els canvis que s’han anat produint en la nostra societat els darrers anys. Aferrar-se –deia- a postures inamovibles d’èpoques pretèrites no feia cap favor al periodisme.

 
Sovint tot canvi està associat a una crisi. Aquest terme, amb una forta càrrega negativa avui, va ser encunyat al segle V aC per un altre grec, Hipòcrates, el pare de la medicina. Derivat de kríno (“separar”), la krísis al·ludia al punt en què una malaltia pot agafar dos camins: o la curació o la mort. Amb el temps, kríno també significà “jutjar”; no debades, quan jutjam, “separam” una cosa de l’altra. Així s’entén que kríno també donàs paraules com criteri, criticar o hipòcrita, mot que a l’antiga Grècia es referia a l’actor que interpretava, “jutjava” diferents papers.

Tot flueix
Tot flueix
 
El científic alemany Albert Einsten era un gran amant del concepte crisi. Aquestes eren les seves paraules en relació al Crac del 29 que va provocar l’enfonsament de la Borsa de Nova York: “No pretenguem que les coses canviïn, si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de l’angoixa, com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies”.
 
Precisament els canvis i les crisis són el que caracteritzen l’època moderna, qualificada com a “modernitat líquida” per Zygmunt Bauman. L’experiència de vida d’aquest reputat sociòleg polonès de 88 anys, autor de nombrosos assajos, li ha fet veure que ja res és com abans i que ara l’interès de les persones fluctua amb molta facilitat. D’un món sòlid, de seguretat, certeses i pocs canvis, hem passat a un món líquid, una magnífica metàfora que ens indica que tot és fonedís, inestable: monarquia, partits polítics, escola i vincles humans.

La vida líquida (Bauman)
La vida líquida (Bauman)
 
Bauman, enemic acèrrim del capitalisme salvatge, considera que durant massa temps hem viscut en “el món de la il·lusió” o de “la mentida” per la irrupció massiva de la targeta de crèdit, la qual provocà el pas “de la cultura de l’estalvi a la del crèdit”. Segons el pensador polonès, és en aquesta societat de l’oci i del consum, que s’alimenta d’una permanent insatisfacció, on la “vida líquida” ha pres protagonisme. Ara, pensant en el curt termini, no interessa gens la sostenibilitat de la terra, i les persones, considerades com a mercaderies, perden la seva utilitat una vegada satisfeta la gratificació. D’aquesta manera, en les relacions de parella o en les d’amistat passa el mateix que quan compram un telèfon mòbil: no juram fidelitat al producte; si al mercat n’arriba una versió millor, tiram el vell i en compram un de nou. L’eslògan de les nostres vides és: “Cerqui, compari i, si troba alguna cosa millor, emporti-se-la”.

El canvi segons Keynes
El canvi segons Keynes
 
En un món que va de bòlit amb tants canvis vertiginosos, el denominador comú, doncs, de les nostres vides és la incertesa i la precarietat. Per al mercat laboral, Bauman prefereix parlar de precariat en lloc de proletariat, mentre que en l’àmbit de les emocions alerta d’unes dinàmiques del tot egoistes que no casen amb paraules com responsabilitat i compromís. La vida líquida, tanmateix, no té per què ser dolenta. Atès que el temps ens canvia a tots, replantejar-se les coses és més enriquidor que no pas deixar-se dur per la inèrcia i la comoditat. Certament, aplicada a les relacions personals, la filosofia klinex, d’emprar i llançar, pot ser molt cruel, sobretot si dinamita la tan necessària solidaritat. Quin sentit té, però, mantenir vincles amb gent que ja no ens aporta res?
 
Pel que fa a les institucions, la “modernitat líquida” ens serveix de gran revulsiu per qüestionar un statu quo que viu d’una aurèola d’autoritat ja del tot desprestigiada. En aquest punt, convé reprendre les paraules d’Einstein: “La veritable crisi, és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar sortides i solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense reptes la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cadascú, perquè sense crisi tot vent és carícia”. Per a Bauman, però, de moment vivim en una mena d’ “interregne, on les coses que s’han fet fins ara no han funcionat, però no s’ha trobat encara la manera de fer-ho tot diferent”. En qualsevol cas, la incertesa d’aquesta nova era líquida del panta rhei, malgrat que espanti, no deixa de ser fascinant. La vida és una perpètua metamorfosi.


Aquesta és la meva intervenció a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/08/2016), reflexion sobre el concepte de societat líquida de Zygmunt Bauman: 

Per acabar de reflexionar sobre aquest tema us recoman aquest article del periodista Llibert Ferri titulat "Amor líquid en temps difícils" (Diari Ara, 16/04/2016)

Aquí teniu una entrevista interessant a Bauman. I aquí teniu 50 reflexions imprescindibles del pensador polonès.

Aquí teniu un article de Carles Capdevila sobre Bauman.

No podeu deixar de llegir aquest article del meu amic Joan Estrany sobre l'era líquida i el consumisme. Genial!

La vida és metamorfosi perpètua. Ho diu Rafel Argullol en aquest article.

I aquí teniu l'àudio d' "Els ulls de Minerva" (12/04/2017) de Ràdio 4. Mònica Miró reflexiona del canvi a les nostres vides a partir de les Metamorfosis d'Ovidi.

Aquí teniu reflexions dels clàssics sobre la volatilitat de la vida:

Nihil ita ut immobile esset natura concepitLa natura no ha concebut res perquè sigui immòbil” (Sèneca)

Nihil est toto, quod perstet, in orbe.Cuncta fluunt, omnisque vagans formatur imago. “En tot el món, res no perdura. Tot flueix i de tot es forma una imatge fugissera” (Ovidi)

Omnia mutantur, nihil interit. “Tot canvia, res no mor” (Ovidi)

I sobre el canvi, aquí teniu unes interessants reflexions del polèmica Risto Mejide al programa "Viajando con Chester".

I aquí teniu les reflexions de Zygmund Bauman:



Per afrontar tants de canvis, que millor que la cançó del gran David Bowie "Changes":




I aquí teniu una altra fantàstica cançó que parla del canvi "Everybody's Changing", de Keane:



I aquí teniu la gran cançó de Mercedes Sosa "Todo cambia":


Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?

Dretes ensinistradores?

Les ments més malvades sovint recorren a l’etimologia per defensar que en català tenim més seny perquè en la nostra llengua “ensinistram” mentre que en castellà “adiestran”. Argumenten que “ensinistrar” deriva del llatí sinister, tra (“esquerre”) i “adiestrar” de dexter, a (“dreta”). Aquesta interpretació, però, no té ni cap ni peus. La veritat és que ni els mateixos filòlegs es posen d’acord a l’hora d’explicar l’etimologia d’ “ensinistrar”.
 
Alguns defensen que “ensinistrar” seria el resultat de l’encreuament del llatí signum (“senyal”) i dexter. No debades, una persona ben ensinistrada (molt destra) esdevé insigne justament per la seva destresa en algun camp -de signum també tenim “ensenyar”. D’altres, en canvi, són de l’opinió que “ensinistrar” és un vestigi del significat positiu que antigament tenia sinister (“favorable”) –aquest antic significat encara es conserva en l’expressió "tenir mà esquerra", que, procedent del món taurí, és sinònim de ser persona hàbil; d’aquí també la paraula “diestro” per al·ludir al torero.
 
Tanmateix, amb el temps s’acabaria establint la dicotomia entre dexter (“bo”) i sinister (“dolent”). L’estigma ja apareix en la paraula sinistre, sinònim de dany. I a l’antiguitat l’observació o l’aparició d’astres o aus per la banda dreta ja eren interpretades d’una manera positiva, i negativament per l’esquerra. En aquest sentit, tampoc no és casual que a la tradició cristiana se’ns digui que, un cop instal·lat al cel, Jesús seu a la dreta del Pare, igual que ho faran els bons el dia del judici final. En anglès també és molt revelador que “right” signifiqui tant dreta com correcte.

Origen de la paraula esquerre
Atès que el sinister llatí acabà essent una paraula tabú, durant l’edat mitjana moltes llengües la van substituir o bé per un mot d’origen germànic, com en francès (gauche), o bé per una forma d’origen basc: en occità esquèrre, a, en gallec esquerdo, a, en castellà izquierdo, a, o en català (esquerre, -a) -en basc, el terme està format per  esku (“mà”) i per okerr (“tort, defectuós”).

Malgrat aquesta operació d’imatge, el mot d’origen basc continuà tenint la mateixa càrrega negativa; així queda demostrat en l’expressió "aixecar-se amb el peu esquerre". Curiosament, de les llengües romàniques, només l’italià (sinistro, -a) ha mantingut l’arrel llatina. En castellà, però, també la podem trobar de forma residual en l’expressió “a diestro y sinietro” –en català, “a tort i a dret”.

De procedència basca també és la paraula castellana “zurdo” (esquerrà, en català). Segons Coromines, està emparentada amb l’euskera zur (“avar”) i zurrun (“inflexible”, “pesat”). En una època determinada, els  esquerrans tengueren fama de tenir poca traça; d’aquí el seu sentit negatiu.

Polítics d'esquerres i de dretes
La diferenciació política entre esquerres i dretes va néixer a França a finals del segle XVIII durant la Revolució Francesa. Durant els debats de l'Assemblea Constituent (1789-1791) els partidaris del poder reial seien a la dreta, mentre que els defensors del poder popular ho feien a l'esquerra. Tanmateix, aquesta disposició dels parlamentaris no degué ser casual. A la dreta del president, s'hi varen asseure els que volien mantenir l'ordre de sempre, els normals, mentre que a l'esquerra s'hi col·locaren els que volien modificar-lo, els transgressors.

Esquerres i dretes a la Revolució Francesa
Esquerres i dretes a la Revolució Francesa


En aquest article trobareu informacio sobre per què en alguns països els vehicles circulen per l'esquerra.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px