Banner Top

Els fills bords de Warhol

Article publicat a l'Ara Balears (08/02/2015)

La profecia del nord-americà Andy Warhol (1928-1987) s’ha complit: “En el futur tot el món serà famós durant quinze minuts. Tot el món hauria de tenir dret a quinze minuts de glòria”. Warhol és considerat el pare del pop art. Enemic d’elitismes, inventà la frivolitat com una actitud estètica davant la vida. Ho reconegué sense embuts: “Som una persona profundament superficial”. Segurament avui l’excèntric artista seria un fan incondicional de Gran Hermano. Amb quinze edicions a sobre, Espanya és, gràcies a Telecinco, el país més reincident amb aquest escatològic format televisiu -buc insígnia de la teleescombraria-, que agafa el nom de l'ull omnipresent que tot ho veu de la  novel·la 1984 de George Orwell. Aquella obra, però, publicada el 1949 enmig de l'auge i declivi dels estats feixistes i nazis, era un al·legat contra els totalitarismes. Ironies de la història, avui, en canvi, la seva versió de “la vida en directe”, que en un principi es va vendre com un “experiment sociològic”, s’ha convertit en una apologia d'un altre tipus de totalitarisme: la ignorància.

Paraula de Demòcrates (segle IV aC)
Paraula de Demòcrates (segle IV aC)
 
No hi ha dubte que el morbo ven. És un instint malaltís, que s'encomana, tal com indica l'etimologia del terme (el llatí morbus significa “malaltia”). Així doncs, podríem dir que els més de quatre milions de persones que, de mitjana, veuen la darrera edició VIP de Gran Hermano estan malalts. L’exòtica fauna amb set de notorietat que compon aquesta ratomàquia -en paraules del crític televisiu Ferran Monegal- no té cap problema a ventilar, a cop de talonari, les seves misèries humanes. Però si aquest exhibicionisme i arrogància egocèntrica té èxit no és tan sols perquè tots tenim un preu, sinó també perquè a l'altra banda de la pantalla hi ha una cultura voyeurista molt arrelada. Segons afirmava recentment Antonio Banderas en la cerimònia dels Goya, la mediocritat s’ha convertit en el major negoci dels nostres temps.

El triomf dels mediocres
El triomf dels mediocres

L’escriptor Arturo Pérez Reverte ja ha posat el crit al cel. No entén que el resum de la gallina dels ous d’or de Telecinco s’emeti a la nit just abans de l’adaptació televisiva de la seva exitosa novel·la Alatriste. Així d’indignat s’ha mostrat a les xarxes socials: "Y ahora imaginen con qué estado estomacal veo a Belén Esteban y a Olvido Hormigos, tres minutos antes, de teloneras de Caridad la Lebrijana". Darrere d’aquestes declaracions hi ha la impotència que dóna veure que el conegut ja com el Gran Hermano Escoria dobla en nombre d’espectadors un producte més digne, en aquest cas, una sèrie d’aventures de contingut històric.
 
Per a alguns, el freakshow de Telecinco és un reflex de la nostra societat. D’altres, en canvi, opinen que és més aviat un símptoma d’una societat que prefereix donar preeminència a la mediocritat que no pas a l’excel·lència. L’antropòleg britànic Desmond Morris es demana per què acceptam que gent tan extravagant i grollera sigui la representació genuïna de la nostra cultura. Atès que la ignorància és contagiosa, Morris considera que els responsables del nostre sistema educatiu haurien de plegar. La pregunta, però, és: quin sentit té combatre el fracàs escolar si abans no es combat el fracàs social? Quin interès ha de tenir la joventut a estudiar si els valors que imperen són la vulgaritat, el mínim esforç i l’insult a la intel·ligència?
 
L’excel·lència, tanmateix, també és contagiosa. Bastaria que gaudís de més prestigi social amb l’ajuda dels mitjans de comunicació i de l’estament polític. Avui el problema és que els famosos quinze minuts de glòria de Warhol –superats en escreix- tan sols són per als analfabèsties, individus que sense cap mena de pudor bravegen de la seva ignorància amb l’aplaudiment ciutadà. Ens hem acostumat tant a la seva presència que ja donam per fet que formen part natural de la nostra idiosincràsia.  A casa nostra, però, tenim persones molt més talentoses tristament condemnades a l’ostracisme. Queda clar, doncs, que de moment, a Warhol, els fills li han sortit bords.

Umberto Eco i les xarxes socials
Umberto Eco i les xarxes socials

Relacionat amb aquest tema, aquí teniu un article de Rosa Montero titulat "El triunfo de los botarates".

Aquí teniu un article d'Albert Pla titulat "Morbositat i periodisme".

Aquí teniu diferents articles que parlen sobre la teleescombraria.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/01/2019) reflexion sobre la teleescombraria:



Per aprofundir més en la teleporqueria heu de llegir l'assaig del filòsof Francesc Torralba titulat "L'imperi de la incomunicació":



I aquí teniu un vídeo que us permetrà conèixer una mica més Andy Warhol:

Vots devots

La paraula vot ve del llatí votum, que era una “promesa” feta als déus a canvi d’un favor. Quan es feia aquesta promesa, hom esdevenia un devot, és a dir, havia de complir-la per no defraudar els déus i evitar així represàlies divines. El devot sentia autèntica devoció per la seva promesa o vot. La solia escenificar en un temple oferint al déu un objecte amb l’expressió ex voto, tot indicant el seu nom (“des de la promesa feta per ...”) –amb el temps l’exvot passà a designar l’objecte donat.
 
Avui aquestes paraules s’han vist adulterades per les eleccions. Prometem votar els déus de la política perquè, a canvi, ens resolguin els problemes. A pesar de fer-los proselitisme, a vegades fins i tot ens castiguen amb pujades d’impostos i amb altres mesures impopulars. En tot cas, que vagin alerta: sempre ens queda el nostre vot de càstig en els propers comicis. Alguns religiosos, en canvi, continuen prometent vots d’obediència, pobresa i castedat. La paraula boda també ve de votum, ja que els nuvis es prometen, davant dels déus, a estar junts fins que la mort els separi.
 
En les eleccions de l’antiga Roma la votació rebia el nom de suffragium. És una paraula composta de la preposició sub- (“sota”) i del verb frango, fregi, fractum (“rompre”), present també en mots com fractura, fragment, fràgil, fragor, fracàs, infracció, refrany (inicialment, repetició regular que trenca la cançó) o naufragi (“que trenca naus”) –la seva arrel indoeuropea (bhreg-) donà en anglès break i en alemany brechen (“rompre”).

Mosaic romà del Mitreu d'Òstia, amb la inscripció Felicissimus Exvoto
Mosaic romà del Mitreu d'Òstia, amb la inscripció Felicissimus Exvoto
 
Segons una teoria, inicialment els sufragis es feien per aclamació popular; aleshores els soldats manifestaven la seva voluntat, colpejant les seves llances entre elles, la qual cosa produïa un gran fragor (< frango). Amb tot, la versió més acceptada diu que en els primers sufragis es feia servir com a papereta un tros de ceràmica rompuda  on s’escrivia el nom del candidat.
 
L’ostracisme: el càstig de la democràcia
Aquesta darrera versió terrissaire sobre el sufragi llatí recordaria molt l’ὅστρακον, d’on s’originà el terme ostracisme, avui sinònim d’allunyament forçat d’algú. A l’antiga Grècia fou, però, una mesura promulgada al segle V aC pel pare de la democràcia atenesa, Clístenes. La instaurà per combatre qualsevol temptativa de restablir la tirania, després de l’expulsió d’Hípias. Paradoxalment era una iniciativa del tot antidemocràtica, atès que suposava condemnar algú sobre la base d’una simple sospita, vulnerant així la presumpció d’innocència.

Òstracon contra Temístocles
Òstracon contra Temístocles 
 
L’ὅστρακον era un tros de ceràmica en forma d’ostra, fàcil de trobar al terra de l’àgora –la seva arrel indoeuropea osth- també es present en paraules com ὀστεόν (os) o la mateixa ostra. Per mantenir en secret el seu vot, els assemblearis hi escrivien amb un punxó el nom d’aquell polític de grans ambicions que volien allunyar de la polis durant almenys deu anys. La institució de l’ostracisme s’anà deteriorant progressivament fins a convertir-se en un boc expiatori amb el qual l’assemblea depurava responsabilitats en rebre crítiques per alguna decisió presa. Curiosament, el mateix Clístenes, l’inventor de la mesura, fou condemnat a l’ostracisme.
 

L’espermatozou del vot
La millor reflexió sobre l’acte de votar ens l’ofereix Pau Riba en el seu fantàstic llibre Al·lolàlia, ple de jocs de paraules:
 
“Això d’allargar el braç i ficar la mà, amb urna goteta de paper, dins la vulva cristal·lina de la impudorosa democràcia, sempre m’ha semblat un gest netament pornogràfic, urna procacitat. És la reproducció simbòlica d’urna inseminació (tan artificial com natural), precedida per l’acte carnal que la fa possible... i que culmina amb l’ejaculació: el gran dia, el moment final, paroxístic, de la votació. L’hora de la veritat després de l’allargassada tanda de jocs de seducció i cerimònies preliminars. El brollador làctic de la gran escorreguda col·lectiva.


Te la fic o no te la fic, la papereta, és el dilema. La decisió és: ¿M’uneixo al riu de l’esperma comunal? Perquè el vot, la goteta de paper és l’espermatozou (la cèl·lula individual que, transportant la informació cromosomàtica –les dades personals- i la voluntat íntima de cadascú –la x col·locada en determinada casella-, és impulsada per la cua vacil·lant d’urna voluntat que busca cegament fecundar l’òvul d’urna candidatura afí).”

El vot, segons Mafalda
El vot, segons Mafalda

Aquí teniu un interessant article de la revista Sàpiens sobre la lluita pel vot de les dones.
 
En aquest article teniu més informació sobre l'ostracisme.

Aquí teniu un article interessant del dermatòleg Xavier Sierra. Parla sobre exvots de la cultura etrusca amb forma d'úter, que eren ofrenes propiciatòries de la fecunditat. I aquest parla sobre exvots més moderns.

En sintonia amb aquest text de Pau Riba teniu la famosa cançó de la Trinca: "Per primer cop":



En aquest article de Jordi Llovet trobareu un petit resum sobre la història del sufragi universal.

Articles relacionats:
Llegir bé en temps d'eleccions
-
 Democràcia obsoleta
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px