Banner Top

Apologia de la paraula

Sant Joan ho deixa clar al principi del seu evangeli: Ἐν ἀρχῇ ἦν ὁ Λόγος, καὶ ὁ Λόγος ἦν πρὸς τὸν Θεόν, καὶ Θεὸς ἦν ὁ Λόγος (“Al principi, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu”).

Λόγος deriva del verb λεγω, que tant pot significar “recollir, “reunir”, "seleccionar" com “parlar”. No debades, quan parlam el que feim és verbalitzar idees que hem arreplegat, seleccionat, en el nostre cervell. Amb el sentit de “recollir”, λόγος ens ha donat els següents derivats:

  • catàleg (+ κατά, “per”): llista descriptiva de coses agrupades per un nexe comú.
  • decàleg (+ δέκα, “deu”): conjunt dels deu manaments de la llei mosaica; fora de la religió, és el conjunt de regles o preceptes bàsics d’una professió o activitat.
  • eclèctic (+ εκ, “des de”): antigament, membre d’una escola filosòfica que professava escollir les millors doctrines de tots els sistemes; actualment al·ludeix a una persona que amalgama opinions o tendències, generalment considerades com a contradictòries.
  • antologia (+ ἄνθος, “flor”): recull de textos de diversos autors o de diverses obres d’un mateix autor.
  • rellotge (< ὡρολογιον, “llistat d’hores”)

Amb el sentit de “paraula”, “raó” o “estudi”, λόγος té altres derivats:
  • lèxic (< λέξις, “mot”) conjunt de mots d’una llengua.
  • alèxia: trastorn cerebral pel qual una persona que sabia llegir de sobte perd aquesta capacitat.
  • dislèxia (+ δύς, “amb dificultat”): dificultat d’identificar, de comprendre i de reproduir els símbols escrits.
  • apologia (+ απο, “lluny de”): dissertació per apartar un d’una cosa.
  • lògica: ciència que estudia el pensament
  • analogia (+ ἀνά, “proporcionalment”): relació de semblança entre coses diferents.
  • diàleg (+ διά, “a través de”): conversa entre dues o més persones. Un antònim seu és diatriba, disputa en la qual “es trituren” (δια-τρίβω) els arguments contraris.
  • monòleg (+μόνος, “únic”): sinònim de soliloqui.
  • pròleg (+ πρό, “davant”): discurs introductiu d’un obra, dit en llatí prefaci (< prae, “abans” + fari, “dir”).
  • prolegomen (+ πρό, “davant”): escrit preliminar en què són exposats els principis fonamentals de la matèria de què hom es disposa a tractar.
  • epíleg (+ἐπί, “sobre”, “a més a més”): part final d’una obra, sinònim de colofó, cloenda.
  • homòleg (ὁμος, “igual”): semblant a una cosa.
  • filòleg: estudiós, amant (φίλος), de la paraula.
  • tautologia (ταὐτο, “el mateix”): repetició inútil d’un mateix pensament.
  • sil·logisme (+ συν, “amb”): modalitat d'argumentació deductiva consistent en l'afirmació de dues proposicions, relacionades entre elles i anomenades premisses, de les quals en resulta una altra, dita conclusió.

Els grecs donaren molta d’importància al λόγος. El sofista Gòrgies de Leontins (485-380 aC) pensava que la paraula era l’única arma capaç de transformar la realitat: “Qui té la paraula té l’espasa”, digué.

El significat de λόγος acabaria essent eclipsat pel mateix mot paraula. Prové de παραβολή, compost per παρα (“al costat de”) i de βάλλω (“llançar”). Una παραβολή era, literalment, una cosa “llançada al costat de” i, per extensió, una comparació (“una lectura llançada al costat de”). Aquesta dualitat de significats la trobam en el terme paràbola tant en geometria com en la literatura evangèlica. Amb el temps, paràbola es transformaria en paraula. Així, doncs, des d’un punt de vista etimològic, quan parlam, “llançam coses al voltant de”.



Les paraules ens abracen
Les paraules ens abracen


Retòrica amb eufemisme
En grec, per a “paraula” també hi havia el terme ἔπος, d’on deriva èpica, que, aplicat a la poesia, és el gènere que narra els fets heroics. La seva realització es concentra en poema narratiu extens conegut com a epopeia (+ ποιέω, “fer”). D’altra banda, la prosopopeia (+ πρόσωπον, “màscara”) és una figura retòrica que consisteix a fer parlar persones absents o difuntes, o coses inanimades i abstractes, com si fossin presents, vives i animades. Per extensió, “parlar amb molta prosopopeia” vol dir parlar amb molta afectació. 

Per a l’acció de “dir” els hel·lens tenien εἴρω i φημί. D’ εἴρω tenim retòrica, l’art de l'eloqüència, i  ironia, que consisteix a expressar una idea totalment diferent del que deim, generalment com a burla dissimulada. Φημί també ens ha donat un bon reguitzell de paraules:

  • eufemisme(+ ευ, “bo”): mot o locució d'expressió atenuada, en substitució d'un altre de més dur, inconvenient o desplaent. 
  • profeta(+ προ, “davant”):  persona que, inspirada per un déu, prediu el futur o revela coses ignotes a la ment. 
  • afàsia(+ ἁ privativa): trastorn que crea dificultats d'expressió o de comprensió. 
  • disfàsia(+ δυς-, indica dificultat): qualsevol de les alteracions del llenguatge. 
  • blasfèmia (+ βλάπτω, "ofendre"): expressió ofensiva contra la divinitat i, per extensió, despropòsit injuriós.
  • mogifàsia (+ μογός, “treball penós”, “esforç”): dificultat per articular les paraules.

L’equivalent llatí de φημί és for, fari, d’on tenim festa, derivat concretament de fas (“allò permès, dit, per la divinitat”). En un principi aquesta paraula es confonia amb ius (“dret”), d’on tenim justícia. Els calendaris romans estipulaven els dies fasti, els dies en què es podia impartir justícia, i els dies nefasti, els dies en què aquesta activitat estava prohibida –nefast, associat a allò que no tenia el vistiplau diví, acabaria adquirint un significat negatiu.

De for, fari tenim altres derivats: fira, fastuós, fat (sinònim de destí; etimològicament parlant, “allò dit”), enfadar-se, fatu, fatalitat, fatídic, faula, fabulós, afable, fama, difamar, infàmia, prefaci, confessió, professió, manifest, profeta, faust (feliç en el sentit d’afavorit per les paraules divines), malvat (< malus, “dolent” + fatum, “destí”), facúndia (“facilitat per parlar”) i infant (“que no parla”). Relacionat amb infant, l’italià donà al castellà “chulo”. Segons Coromines, es tracta d’una afèresi de fanciullo, de manera que “chulo” vol dir infantat, que es comporta amb gràcia.

Dins el mateix camp semàntic, en grec trobam φράζω (“anunciar”), d’on tenim perífrasi (+ περι, “al voltant de”), que és una frase excessivament llarga, la idea de la qual es pot expressar amb menys paraules. També trobam el verb φθέγγομαι (“declarar”), que, amb l’afegitó d’από (“per mitjà de”), ens ha donat apotegma, sentència breu, instructiva, especialment l’atribuïda a una persona il·lustre. Segur que els àngels (< ἀγγέλλω, “anunciar”) no s’enredaven amb tantes divagacions.

Gran pregunta
Gran pregunta

Paraules loquaces
Els romans varen traduir λόγος per ratio (“raó”), derivat de reor (“pensar”, “calcular”) -també, però, tenien el terme verbum. L’equivalent llatí del verb λεγω, arrel de λόγος, amb el sentit de parlar és loquor, que també té una família ben nodrida de derivats:  

  • ventríloc (+ venter, “ventre”): dit de la persona que sap modificar la veu d'una manera que sembla que vingui d'un altre.
  • loquaç: que parla molt.
  • col·loqui: intercanvi d’opinions.
  • circumloqui: expressió, per mitjà de moltes paraules, d'allò que podria ésser dit amb una o amb molt poques.
  • soliloqui (+ solus, a, um, “sol”): acte de parlar sol amb un mateix, sinònim de monòleg.
  • grandiloqüent: sinònim de discurs pompós.
  • al·locució: discurs generalment breu, especialment el dirigit per un superior als seus inferiors o subordinats.
  • elocució: tria i col·locació dels mots amb els quals hom expressa els pensaments.

En llatí, un altre sinònim de parlar és sermo, d’on tenim sermó -el seu cultisme grec és homilia (< ὁμιλια, “assemblea”).

Cal recordar les paraules que Plató, en el Fedó, fa dir a Sòcrates: «Has de saber bé, excel·lent Critó, que parlar incorrectament no és només faltar contra la llengua, sinó que fa mal a les ànimes» (Fedó 115e).

L’empobriment lingüístic
El següent fragment de la genial obra teatral Acorar (Edicions Món de llibres, pàg. 31-34) d'Antoni Gomila, reflecteix a la perfecció l'empobriment lèxic que patim avui en dia. Un poble, quan perd els seus mots, perd part de la seva identitat.

 
“Son pare vetla es fill: “No en sap, té ses mans calentes, no hauria de pastar. Si li dic res s’emprenyarà i sa mare encara li farà costat. Jo, a sa seva edat, feia estona que pastava a ca nostra”.

-  No deixis llobades i arriba an es cul des ribell.


I calla quan aquestes paraules li ressonen dins es cap i les sent idèntiques a ses de son pare, aquell primer any que ell pastà sa sobrassada, a ca seva, en aquell temps en què ses coses no s’ensenyaven, quan créixer era amarar-se de paraules, de respecte en vertical; quan allò estimat nomia vós; quan tot se resolia amb un “I tanmateix…”; quan cantar espantava es mals i s’obediència era deguda i ses festes, de guardar; quan érem germans en sa pobresa i es fills morien en néixer, si Déu volia.
Pare nostre, vós qui estau en el cel…
- Vaja unes alzines!
-  No són alzines això.
- Bé, aquests polls…
- No són polls.
- Idò què són?
- Són oms… No sabeu res. Quan jo no hi sigui no sabreu ni què és un baladre, ni un atzeroler, ni un ginjoler, ni un revell, ni una argelaga, ni una estepa, ni un arbocer, ni un alavern, ni un llampúgol, ni una alzina…
Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iphone 3o un iphone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que se venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record, com un Spectrum o un Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo VHS o un minidisc. De ses coses permanents, de ses que transcendeixen es nostro efímer pas per sa vida, no els interessa res, ni es seu nom. I amb un genèric l’humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa.
En canvi, sa gent major sap destriar si és ordi o civada a ses tres setmanes de néixer es sembrat, quan tot just és una fulla. O saben si és una carabassera o una melonera lo que tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per sa vida, per sobreviure. Diuen un cotxo, sigui quina sigui sa paraula o sa marca que dugui darrere, perquè només serveix per anar d’un lloc a un altre.
Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros. I si canviam de paraules, canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots... quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si mores ses paraules. És sa paraula s’ànima d’un poble...”

 
I aquí teniu unes reflexions de l’escriptor Josep Maria Espinàs“Escriure és una conseqüència de pensar. Quan la gent diu que no troba una paraula, és que no ha trobat la idea, no l’ha concretat. Als pagesos mai els falta vocabulari, sempre saben dir les coses que volen dir, perquè saben què volen dir”.
 
En aquest enllaç teniu reflexions sobre el poder de la paraula

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre l'ofici d' "anomenador".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:



Aquí teniu el millor homenatge a les paraules. La famosa cançó del grup "Antònia Font".



Articles del web relacionats:
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores
-
 Emparaular el món
Una confessió fatal

Sant Josep, el pare putatiu més famós

Sant Josep és el pare putatiu més famós. Un dia vaig demanar a classe de Llatí de 4t d’ESO si sabien què volia dir aquest adjectiu. De seguida un alumne va alçar el braç i em va il·luminar: “Un pare putatiu és un pare que se’n va de putes”. Gran resposta! Una llàstima que la seva vertadera etimologia sigui una altra.

Sobre “Pepes” i “Peps”
Putatiu ve del llatí puto (“considerar”, “pensar”). Com a pare putatiu de Jesús, sant Josep era el seu pare adoptiu, no biològic -ho sigui, “es considerava” que era el seu pare. Durant l’edat mitjana era habitual que els copistes, a l’hora d’esmentar els sants, fessin servir un apel·latiu al·lusiu a un fet significatiu de la seva vida. N’és un bon exemple sant Joan (el) Baptista. Així, quan es citava sant Josep, se li afegia el sobrenom de Jesus Christi Pater Putativus (“el pare putatiu de Jesucrist”).

Sant Josep i el nin Jesús
Sant Josep i el nin Jesús


Amb el temps, per tal d’estalviar paper (o pergamí), els copistes recorrien sovint a una abreviatura. D’aquesta manera, sant Josep s’acabà convertit en PP (no confondre amb les sigles del partit, que curiosament té fama de ser molt catòlic). En castellà, aquesta abreviatura es completaria amb dues vocals que donà el nom propi de “Pepe”. Amb tot, alguns autors creuen que aquesta forma vendria del nom italià de Giuseppe. En català, en canvi, el resultat final va ser Pep.

El verb puto llatí ens ha donat altres derivats: imputat (persona de qui es “considera” que ha participat en algun delicte), diputat (“considerat” el representat del poble), disputa,  reputació, computar i, en castellà, “apodo” (sobrenom en català). Així doncs, si hem de ser fidels a aquest argument etimològic, quan ens fan una putada hem de pensar que el que ens fan en realitat és una "consideració".

Crist a casa dels seus pare (1849, John E. Millais). Londres. Tate Gallery.
Crist a casa dels seus pare (1849, John E. Millais). Londres. Tate Gallery.


Sant Josep, fuster?
Tothom dóna per fet que sant Josep era fuster. Els Evangelis, però, utilitzen la paraula grega τέκτων, de significat ampli. Normalment, al·ludia a artesans que treballaven amb fusta i pedra. Per tant, τέκτων pot significar tant fuster, ebenista (< ἔβενος, nom de l’arbre en qüestió), com picapedrer o constructor.

Tot i que la tradició cristiana sempre ha entès τέκτων com a fuster, res d’aquest ofici podem deduir de les paràboles de Jesús, on abunden més les referències al món de l’agricultura i, a vegades, al de la pesca. Tanmateix, no hi ha cap dubte que avui Sant Josep, com a bon artesà que devia ser, seria amic de la tecnologia i de la música tecno. No debades, l’arrel indoeuropea de τέκτων (*teks-, “fabricar”) també es troba present en paraules com técnica (τέχνη) o arquitecte (< ἄρχω, “manar”, és a dir, el cap dels obrers).

Litosfera
Litosfera

Avui Sant Josep també seria un incondicional de les plaques tectòniques. La geologia va crear aquest terme a partir del grec τεκτονικός (“el que construeix”) ja que són la base sobre la qual està “construïda” la litosfera (λίθος, “pedra” + σφαῖρα, “esfera”), nom donat a la capa de la Terra que comprèn tota l'escorça i una part del mantell superior. Les plaques tectòniques es desplacen lentament (uns 5 cm per any), la qual cosa provoca sismes, volcans, falles, formació de muntanyes, etc.

En llatí també podem resseguir l’arrel τέκτων en paraules com tela, subtil, teixir, textura, text o context. La versió llatina de τέχνη és ars, artis, d’on tenim artefacte (literalment, “cosa feta d’acord amb l’art”) –en castellà, artefacte és “artilugio”, que amb l’afegit del verb lugere, “plorar”, inicialment significava “plor fingit”.

Aquí teniu una selecció de fragments del llibre "Carta al pare" de Franz Kafka.

Qui ha reflexionat sobre la història de la paternitat és Luigi Zoja, psicoanalista italià seguidor de Junguian. Ho ha fet al llibre "El gesto de Héctor".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/03/2019) reflexion sobre les noves masculinitats:



Articles del web relacionats:
La controvertida etimologia de puta
Realment era verge la Verge Maria?

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px