Banner Top

Maleïda ortodòxia!

El sistema vol que tots pensem igual, vol que siguem ortodoxos, que tenguem una opinió (δόξα) correcta (ὀρθός). Així, si ens desmarcam de la tirania del discurs políticament correcte, del que pensa la “tribu”, aleshores som titllats d’heterodoxos, de pensar diferent de l’altre (ἕτερος). És tota una paradoxa (+ παρά, “contra”), una contradicció, ja que el lliure pensament implica anar necessàriament a contracorrent.

Interessant reflexió
Interessant reflexió


Església ortodoxa
Hi ha cristians que es creuen estar en possessió de l’opinió correcte. Són els que formen part de l’Església ortodoxa. Tot va començar el 1054, quan el papa Lleó IX i el patriarca bizantí Miquel Cerulari es van excomunicar mútuament. La trifulga originaria el conegut Cisma d’Orient, la divisió religiosa entre l’Imperi Romà d’Orient i el d’Occident dos segles després de l’entronització de Carlemany.

Cisma d'Orient
Cisma d'Orient

El conflicte s’havia covat des de feia molt de temps. Les tensions entre ambdues parts estaven relacionades amb pràctiques litúrgiques i amb interpretacions de les doctrines cristianes. La gota, però, que va fer vessar el tassó fou la disputa sobre l’autoritat papal. El bisbe de Roma, en virtut de la seva posició com a successor de sant Pere, reclamava autoritat sobre la resta de bisbes.

Mapa de les religions a Europa
Mapa de les religions a Europa
 
Tot plegat provocà que l’Església es fragmentàs en dues branques: la catòlica –representada pel papa de Roma- i l’ortodoxa –representada pel patriarca de Bizanci. El gran mecenes de l’Església ortodoxa seria l’emperador Basili II. Durant el seu regnat (958-1025) es construïren al nord de Grècia els famosos "monestirs suspesos" (τα μετέωρα μοναστήρια).

Monestir suspès de l'Església ortodoxa
Monestir suspès de l'Església ortodoxa

Aquí teniu un anunci d' "Aguila Amstel" (1999) amb monjos futbolistes d'un monestir suspès ortodox:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/06/2017), reflexion sobre la tirania del discurs políticament correcte:




Per a més informació, també podeu escoltar el següents àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicats al
Cisma de l'església ortodoxa.

Articles del web relacionats:
- Sapere aude?
- Paraules amb coneixement
Els orígens del cristianisme
Bizanzi. L'edat d'or de Constantinoble
- Maleïda postcensura

Diògenes no tenia cap síndrome

Sovint sentim a parlar de la síndrome de Diògenes. És un trastorn del comportament que normalment afecta persones d'edat avançada i amb doblers que, de manera voluntària, viuen aïllades i envoltades per una gran quantitat d'escombraries. Aquesta síndrome, batiada així el 1975, agafa el nom d'un famós filòsof grec del segle IV aC que en realitat no patia res d'això.

Diògenes dins la seva gerra de terra
Diògenes dins la seva gerra de terra

Diògenes de Sinop (413-327 aC) era un dels cans (κύνες) o cínics integrants d'un moviment filosòfic sorgit al segle V aC del gimnàs atenenc de Kynosargos ("el ca àgil"). L’atenès Antístenes, nascut el 444 aC, era considerat el seu fundador. Fou molt conegut pels seus sarcasmes i per la seva afició als jocs de paraules, com quan va dir que preferia caure entre corbs (κόρακες) abans que entre aduladors (κόλακες). No debades, assegurava, els primers es mengen els morts, però els segons devoren els vius.

Enlluernats per Sòcrates, els cínics, aspiraven a una vida austera, deslligada dels béns materials. D’acord amb una expressió de la seva època, es burlaven “com a cans” de la gent comuna, de la mediocritatEnemics de la hipocresia, rebutjaven les convencionals socials perquè consideraven que viure a contracorrent era l’única manera d’estar viu. Així doncs, els cínics es convertiren en els primers antisistema de la història.

Avui l’adjectiu cínic es fa servir per descriure un insolent, una persona cruelment descarada, que fa ús de la burla, la ironia o el sarcasme. A diferència, però, dels seus artífexs, pot defensar una mentida. El terme fou popularitzat a mitjans del segle XIX pels joves nihilistes russos.

El fanal de Diògenes
El fanal de Diògenes

Diògenes, el primer cosmopolita
Diògenes –que curiosament en grec significa “creat per Zeus”- encarnava el cínic per excel·lència. Va ser el primer a considerar-se a si mateix "cosmopolita" en lloc de "ciutadà" d'una ciutat o d'un Estat. Vivia en una gerra enorme de terra –i no en una bóta de fusta, com se sol dir- i realitzava totes les seves necessitats en públic, tant les sexuals com les fisiològiques. Vestia mitja túnica blanca i només posseïa una llanterna amb la qual, deia, “buscava un home”, és a dir, una persona honesta i bon ciutadà, com ja n’hi havia pocs en aquell temps.

Ningú no se salvava dels sarcàstics comentaris de Diògenes. Són moltes les excentricitats que se li atribuïren i que sabem sobretot per boca de Diògenes Laerci (segle III dC), autor de “Vida dels filòsofs més il·lustres”. Una d'elles diu que un dia, després d'haver vist com un ca llepava l'aigua d'un bassiot, va entendre que fins i tot el bol, últim testimoni de la vida civil, era prescindible, de manera que es va desfer d'ell.

La fama dual de Diògenes, d'home boig i savi, va a arribar fins a les orelles d'Alexandre el Gran, qui es va desplaçar fins a Atenes per conèixer-lo. Havent-se situat davant del seu humil habitacle, li preguntà si li podia fer algun favor. I la resposta fou del tot demolidora: "Podries apartar-te, m'estàs tapant el sol".

Diògenes i Alexandre el Gran (Thomas Christian Wink)
Diògenes i Alexandre el Gran (Thomas Christian Wink)


Diogenes (John W Waterhouse, 1882)
Diogenes (John W Waterhouse, 1882)

El filòsof Zenó d’Elea també patí les impertinències de Diògenes. Un dia que negà el moviment, el nostre cínic s’aixecà i es posà a caminar. Aquesta anècdota ha donat lloc a la recurrent expressió “el moviment es demostra caminant”, que empram quan volem animar a prendre la iniciativa en una situació enrocada.

A pesar de la seva austeritat, el nom de Diògenes ha acabat associat a una síndrome que representa precisament tot el contrari: acumulació desordenada i compulsiva d'objectes innecessaris. Tota una paradoxa històrica!

Monument de Diògenes i Alexandre el Gran a Corint
Monument de Diògenes i Alexandre el Gran a Corint

 

Gran
Gran "meme"!


Hipàrquia, la primera dona cínica
Gairebé quaranta anys després de la mort de Diògenes, apareixeria la primera filòsofa cínica: Hipàrquia de Maronea (circa 350 aC- circa 280 aC). Amb quinze anys, s’enamorà d’un home molt més gran que ella, Crates de Tebes. Arribà a amenaçar els seus pares de suïcidar-se si no la deixaven casar-se amb ell. La parella fou famosa per la seva afició a a la cinogàmia, fer l’amor al mig del carrer, davant tothom, d’acord amb la falta de pudor (ἀναίδεια) dels cínics.

A Atenes foren moltes les crítiques que rebé Hipàrquia per dedicar-se a l’activitat intel·lectual, reservada aleshores exclusivament als homes. Per desgràcia no ens deixà cap obra. Tot el que sabem d’ella també és gràcies a Diògenes Laerci. Cal no confondre Hipàrquia amb Hipàtia, la primera màrtir del feminisme del segle IV dC.

Suposats Crates i Hipàrquia en una pintura romana del segle I del jardí de Villa Farnesina
Suposats Crates i Hipàrquia en una pintura romana del segle I del jardí de Villa Farnesina

 

El cinisme també arribà a Roma, on s’imposà amb el lema Omnia mea mecum porto (“Tot allò meu ho porto amb mi”). Són unes paraules atribuïdes per Ciceró a un dels set savis grecs, Bias de Priene. Aquesta hauria estat la resposta que donà el filòsof als seus conciutadans quan, davant l’amenaça de l’exèrcit de Cirus, ell marxà sense fer cap maleta, només amb els seus coneixements.

En aquest link trobareu material sobre Diògenes i la música actual.

Aquí teniu un article interessant de Gregorio Luri titulat "La insolència moral dels cínics".

Aquí teniu un interessant treball de recerca titulat "Una mirada clàssica a la psicologia actual". És d'Arnau Vilarrasa Barbero, de l'IES Narcís Monturiol (Figueres).

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/06/2018), reflexion per què és tan difícil viure en societat. Ho faig a partir de la cita d'Aristòtil: ὁ ἄνθρωπος φύσει πολιτικὸν ζῷον (“L’home és, per naturalesa, un animal polític”):



En aquest vídeo trobareu més informació de Diògenes:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px