Banner Top

Apologia de la paraula

Sant Joan ho deixa clar al principi del seu evangeli: Ἐν ἀρχῇ ἦν ὁ Λόγος, καὶ ὁ Λόγος ἦν πρὸς τὸν Θεόν, καὶ Θεὸς ἦν ὁ Λόγος (“Al principi, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu”).

Λόγος deriva del verb λεγω, que tant pot significar “recollir, “reunir”, "seleccionar" com “parlar”. No debades, quan parlam el que feim és verbalitzar idees que hem arreplegat, seleccionat, en el nostre cervell. Amb el sentit de “recollir”, λόγος ens ha donat els següents derivats:

  • catàleg (+ κατά, “per”): llista descriptiva de coses agrupades per un nexe comú.
  • decàleg (+ δέκα, “deu”): conjunt dels deu manaments de la llei mosaica; fora de la religió, és el conjunt de regles o preceptes bàsics d’una professió o activitat.
  • eclèctic (+ εκ, “des de”): antigament, membre d’una escola filosòfica que professava escollir les millors doctrines de tots els sistemes; actualment al·ludeix a una persona que amalgama opinions o tendències, generalment considerades com a contradictòries.
  • antologia (+ ἄνθος, “flor”): recull de textos de diversos autors o de diverses obres d’un mateix autor.
  • rellotge (< ὡρολογιον, “llistat d’hores”)

Amb el sentit de “paraula”, “raó” o “estudi”, λόγος té altres derivats:
  • lèxic (< λέξις, “mot”) conjunt de mots d’una llengua.
  • alèxia: trastorn cerebral pel qual una persona que sabia llegir de sobte perd aquesta capacitat.
  • dislèxia (+ δύς, “amb dificultat”): dificultat d’identificar, de comprendre i de reproduir els símbols escrits.
  • apologia (+ απο, “lluny de”): dissertació per apartar un d’una cosa.
  • lògica: ciència que estudia el pensament
  • analogia (+ ἀνά, “proporcionalment”): relació de semblança entre coses diferents.
  • diàleg (+ διά, “a través de”): conversa entre dues o més persones. Un antònim seu és diatriba, disputa en la qual “es trituren” (δια-τρίβω) els arguments contraris.
  • monòleg (+μόνος, “únic”): sinònim de soliloqui.
  • pròleg (+ πρό, “davant”): discurs introductiu d’un obra, dit en llatí prefaci (< prae, “abans” + fari, “dir”).
  • prolegomen (+ πρό, “davant”): escrit preliminar en què són exposats els principis fonamentals de la matèria de què hom es disposa a tractar.
  • epíleg (+ἐπί, “sobre”, “a més a més”): part final d’una obra, sinònim de colofó, cloenda.
  • homòleg (ὁμος, “igual”): semblant a una cosa.
  • filòleg: estudiós, amant (φίλος), de la paraula.
  • tautologia (ταὐτο, “el mateix”): repetició inútil d’un mateix pensament.
  • sil·logisme (+ συν, “amb”): modalitat d'argumentació deductiva consistent en l'afirmació de dues proposicions, relacionades entre elles i anomenades premisses, de les quals en resulta una altra, dita conclusió.

Els grecs donaren molta d’importància al λόγος. El sofista Gòrgies de Leontins (485-380 aC) pensava que la paraula era l’única arma capaç de transformar la realitat: “Qui té la paraula té l’espasa”, digué.

El significat de λόγος acabaria essent eclipsat pel mateix mot paraula. Prové de παραβολή, compost per παρα (“al costat de”) i de βάλλω (“llançar”). Una παραβολή era, literalment, una cosa “llançada al costat de” i, per extensió, una comparació (“una lectura llançada al costat de”). Aquesta dualitat de significats la trobam en el terme paràbola tant en geometria com en la literatura evangèlica. Amb el temps, paràbola es transformaria en paraula. Així, doncs, des d’un punt de vista etimològic, quan parlam, “llançam coses al voltant de”.



Les paraules ens abracen
Les paraules ens abracen


Retòrica amb eufemisme
En grec, per a “paraula” també hi havia el terme ἔπος, d’on deriva èpica, que, aplicat a la poesia, és el gènere que narra els fets heroics. La seva realització es concentra en poema narratiu extens conegut com a epopeia (+ ποιέω, “fer”). D’altra banda, la prosopopeia (+ πρόσωπον, “màscara”) és una figura retòrica que consisteix a fer parlar persones absents o difuntes, o coses inanimades i abstractes, com si fossin presents, vives i animades. Per extensió, “parlar amb molta prosopopeia” vol dir parlar amb molta afectació. 

Per a l’acció de “dir” els hel·lens tenien εἴρω i φημί. D’ εἴρω tenim retòrica, l’art de l'eloqüència, i  ironia, que consisteix a expressar una idea totalment diferent del que deim, generalment com a burla dissimulada. Φημί també ens ha donat un bon reguitzell de paraules:

  • eufemisme(+ ευ, “bo”): mot o locució d'expressió atenuada, en substitució d'un altre de més dur, inconvenient o desplaent. 
  • profeta(+ προ, “davant”):  persona que, inspirada per un déu, prediu el futur o revela coses ignotes a la ment. 
  • afàsia(+ ἁ privativa): trastorn que crea dificultats d'expressió o de comprensió. 
  • disfàsia(+ δυς-, indica dificultat): qualsevol de les alteracions del llenguatge. 
  • blasfèmia (+ βλάπτω, "ofendre"): expressió ofensiva contra la divinitat i, per extensió, despropòsit injuriós.
  • mogifàsia (+ μογός, “treball penós”, “esforç”): dificultat per articular les paraules.

L’equivalent llatí de φημί és for, fari, d’on tenim festa, derivat concretament de fas (“allò permès, dit, per la divinitat”). En un principi aquesta paraula es confonia amb ius (“dret”), d’on tenim justícia. Els calendaris romans estipulaven els dies fasti, els dies en què es podia impartir justícia, i els dies nefasti, els dies en què aquesta activitat estava prohibida –nefast, associat a allò que no tenia el vistiplau diví, acabaria adquirint un significat negatiu.

De for, fari tenim altres derivats: fira, fastuós, fat (sinònim de destí; etimològicament parlant, “allò dit”), enfadar-se, fatu, fatalitat, fatídic, faula, fabulós, afable, fama, difamar, infàmia, prefaci, confessió, professió, manifest, profeta, faust (feliç en el sentit d’afavorit per les paraules divines), malvat (< malus, “dolent” + fatum, “destí”), facúndia (“facilitat per parlar”) i infant (“que no parla”). Relacionat amb infant, l’italià donà al castellà “chulo”. Segons Coromines, es tracta d’una afèresi de fanciullo, de manera que “chulo” vol dir infantat, que es comporta amb gràcia.

Dins el mateix camp semàntic, en grec trobam φράζω (“anunciar”), d’on tenim perífrasi (+ περι, “al voltant de”), que és una frase excessivament llarga, la idea de la qual es pot expressar amb menys paraules. També trobam el verb φθέγγομαι (“declarar”), que, amb l’afegitó d’από (“per mitjà de”), ens ha donat apotegma, sentència breu, instructiva, especialment l’atribuïda a una persona il·lustre. Segur que els àngels (< ἀγγέλλω, “anunciar”) no s’enredaven amb tantes divagacions.

Gran pregunta
Gran pregunta

Paraules loquaces
Els romans varen traduir λόγος per ratio (“raó”), derivat de reor (“pensar”, “calcular”) -també, però, tenien el terme verbum. L’equivalent llatí del verb λεγω, arrel de λόγος, amb el sentit de parlar és loquor, que també té una família ben nodrida de derivats:  

  • ventríloc (+ venter, “ventre”): dit de la persona que sap modificar la veu d'una manera que sembla que vingui d'un altre.
  • loquaç: que parla molt.
  • col·loqui: intercanvi d’opinions.
  • circumloqui: expressió, per mitjà de moltes paraules, d'allò que podria ésser dit amb una o amb molt poques.
  • soliloqui (+ solus, a, um, “sol”): acte de parlar sol amb un mateix, sinònim de monòleg.
  • grandiloqüent: sinònim de discurs pompós.
  • al·locució: discurs generalment breu, especialment el dirigit per un superior als seus inferiors o subordinats.
  • elocució: tria i col·locació dels mots amb els quals hom expressa els pensaments.

Cal recordar les paraules que Plató, en el Fedó, fa dir a Sòcrates: «Has de saber bé, excel·lent Critó, que parlar incorrectament no és només faltar contra la llengua, sinó que fa mal a les ànimes» (Fedó 115e).

L’empobriment lingüístic
El següent fragment de la genial obra teatral Acorar (Edicions Món de llibres, pàg. 31-34) d'Antoni Gomila, reflecteix a la perfecció l'empobriment lèxic que patim avui en dia. Un poble, quan perd els seus mots, perd part de la seva identitat.

 
“Son pare vetla es fill: “No en sap, té ses mans calentes, no hauria de pastar. Si li dic res s’emprenyarà i sa mare encara li farà costat. Jo, a sa seva edat, feia estona que pastava a ca nostra”.

-  No deixis llobades i arriba an es cul des ribell.


I calla quan aquestes paraules li ressonen dins es cap i les sent idèntiques a ses de son pare, aquell primer any que ell pastà sa sobrassada, a ca seva, en aquell temps en què ses coses no s’ensenyaven, quan créixer era amarar-se de paraules, de respecte en vertical; quan allò estimat nomia vós; quan tot se resolia amb un “I tanmateix…”; quan cantar espantava es mals i s’obediència era deguda i ses festes, de guardar; quan érem germans en sa pobresa i es fills morien en néixer, si Déu volia.
Pare nostre, vós qui estau en el cel…
- Vaja unes alzines!
-  No són alzines això.
- Bé, aquests polls…
- No són polls.
- Idò què són?
- Són oms… No sabeu res. Quan jo no hi sigui no sabreu ni què és un baladre, ni un atzeroler, ni un ginjoler, ni un revell, ni una argelaga, ni una estepa, ni un arbocer, ni un alavern, ni un llampúgol, ni una alzina…
Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iphone 3o un iphone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que se venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record, com un Spectrum o un Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo VHS o un minidisc. De ses coses permanents, de ses que transcendeixen es nostro efímer pas per sa vida, no els interessa res, ni es seu nom. I amb un genèric l’humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa.
En canvi, sa gent major sap destriar si és ordi o civada a ses tres setmanes de néixer es sembrat, quan tot just és una fulla. O saben si és una carabassera o una melonera lo que tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per sa vida, per sobreviure. Diuen un cotxo, sigui quina sigui sa paraula o sa marca que dugui darrere, perquè només serveix per anar d’un lloc a un altre.
Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros. I si canviam de paraules, canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots... quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si mores ses paraules. És sa paraula s’ànima d’un poble...”

En aquest enllaç teniu reflexions sobre el poder de la paraula

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre l'ofici d' "anomenador".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:



Aquí teniu el millor homenatge a les paraules. La famosa cançó del grup "Antònia Font".



Articles del web relacionats:
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores
-
 Emparaular el món
Una confessió fatal

Paraules letals

Article publicat a l'Ara Balears (04/01/2015)

A l’antiga democràcia atenesa ja existien els demagogs, aquells que, gràcies a la seva portentosa oratòria, arrossegaven (ágo) el poble (demos) més dòcil. Eren encantadors de serps, bons coneixedors del poder hipnotitzador de la paraula. Al segle XIX el filòsof alemany Arthur Schopenhauer no s’està d’advertir-nos que el llenguatge pot ser una autèntica arma de destrucció massiva. En el seu irònic opuscle “L’art de tenir sempre raó” ens oferí unes pautes per aconseguir que les nostres idees triomfin, malgrat que siguin inconsistents o falses.
 
Ara tenim al nostre abast una altra obra que és un nou avís a navegants: “En aquesta gran època... els punys són paraules” (Edicions del 1979). El seu autor, el filòleg català  Jordi Martí i Font, reflexiona sobre com el poder establert s’ha apropiat del pensament col·lectiu subvertint el significat primigeni de les paraules. És una manera sibil·lina d’endormiscar la població i anul·lar qualsevol dissidència. Tot plegat s’aconsegueix principalment a través dels eufemismes, paraules que suavitzen una realitat desagradable. D’exemples, no en falten.

Eufemismes que confonen
Eufemismes que confonen
 
Ja fa temps que els conflictes armats han passat a dir-se “guerres preventives” o “humanitàries” amb víctimes conegudes com a “danys col·laterals”. Quan el capitalisme esgotà les seves cohartades i començà a ensenyar la seva pitjor cara, fou rebatejat amb el nom de “globalització”. Per preparar-nos psicològicament davant l’arribada de la crisi, el president Zapatero exorcitzà la seva ineptitud parlant de “desacceleració econòmica”. Aleshores se’ns exigí una baixada de sous sota l’etiqueta de “devaluació competitiva dels salaris”. Els acomiadaments i les retallades foren simples “reformes” o “ajustaments econòmics” i l’amenaça del rescat bancari es disfressava d’ “operació de finançament extern”. La pujada de l’IRPF consistia en un “recàrreg complementari temporal de solidaritat” i el copagament en la sanitat pública tan sols era un “tiquet moderador sanitari”.  Mentrestant, les amnisties fiscals per als rics eren vistes com a “mesures excepcionals per incentivar la tributació de rendes no declarades”. Per digerir tants de despropòsits, les nostres penes s’han convertit en “sacrificis necessaris”.
 
Aquest és l’efecte anestèsic dels eufemismes, que en realitat són paraules letals si s’empren de manera perversa i cínica per vendre veritats irrefutables. El franquisme ja en féu un abús. El seu règim es presentà com una “democràcia orgànica”, les vagues eren “conflictes laborals” i els partits polítics, “associacions”. El nazisme tampoc no s’està d’enverinar ments dotant de valor positiu idees del tot repulsives. Fou famosa l’expresió “solució final” per referir-se a l’extermini sistemàtic de la població jueva. El ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, s’esforçà molt a vendre bé el producte.
 
Amb la restauració de la democràcia, el poder es tornà a abonar a la manipulació lèxica. Tanmateix, per molt que ens intentin enganar, les hipotètiques bondats dels eufemismes per maquillar situacions crítiques tan sols són a curt termini. Al final, si no s’aborden els problemes, la veritat s’acaba imposant. La gent no és tan beneita, sobretot en una època tecnològica en què podem sortejar els mitjans de comunicació tradicionals que actuen d’altaveus del govern de torn.

El mal del llenguatge políticament correcte
El mal del llenguatge políticament correcte
 
No hi ha dubte que l’opressió institucional s’exerceix també a través del llenguatge. Els governants que nomenen la realitat controlen la nostra percepció del món. El mateix fan els pares amb els seus fills quan els imposen un lèxic concret. Convé, però, que deixem de ser tractats com a eterns menors d’edat. Fa 2.500 anys, a Atenes, la democràcia es pervertí per culpa dels demagogs, que s’aprofitaren de la seva dialèctica per manipular les masses més indefenses. Avui tornam a patir el mateix mal. Estam entabanats amb  paraules aparentment innòcues, carregades de bones intencions, que, realment, però, ens conviden a la resignació.
 
Des de fa ja massa temps el nostre pensament està segrestat per les mentides del llenguatge políticament correcte. Comença a ser hora que ens rebel·lem contra tantes aberracions semàntiques que ens distorsionen la mirada. Només essent amos de les nostres paraules podrem afrontar amb garanties un futur esperançador com a persones i com a col·lectiu. La història de la humanitat és la història de la seva emancipació lingüística.

Convé tenir presents les paraules del gran periodista polonès Ryszard Kapuscinki (1932-2007): “La guerra no comença amb el primer tret. La guerra comença amb el canvi de llenguatge”.  En aquest sentit, el traductor xilè Adan Kovacsics explica a Guerra i llenguatge com durant la I Guerra Mundial l’exèrcit austro-hongarès va crear una oficina de premsa des d’on un exèrcit d’escriptors treballava per donar nous significats a velles paraules. L’objectiu era proveir de fervor patriòtic els joves que anaven a la guerra.

Per reflexionar més sobre la força de les paraules aquí teniu extracte d’un article del filòsof Josep Ramoneda (Diari Ara, 21/05/2016):

“Vaig veure Victòria al TNC i em vaig quedar amb una idea que un mestre republicà deixa anar després de patir detenció i tortura: no saber què volen dir les paraules és el pitjor que pot passar. Vaig pensar en vides injustament allargades que, en no comprendre el sentit dels mots, es troben fora del món fins i tot abans de marxar-ne.

La dissolució de les paraules té també significació col·lectiva. Se sol donar de dues maneres: perquè un sistema de dominació fa seves les paraules que tenen més càrrega simbòlica utilitzant-les en sentit contrari del que signifiquen (que és el que lamenta el mestre republicà); o perquè les coses van més de pressa que les idees i hi correm al darrere posant-los noms que no ens diuen res sobre elles. Quan el franquisme parlava d’ estado de derecho era un eufemisme d’ estat d’opressió, que ens ha deixat com a herència un correlat, imperio de la ley, que alguns encara utilitzen amb incomprensible frivolitat”.

Aquí teniu la fantàstica canço de Quimi Portet "Putes paraules":


I per acabar, dues frases per reflexionar:

  • “El llenguatge és el bé més preuat, i alhora el més perillós que se li ha donat a l’home” (Holdërlin)
  • «Les paraules, com és ben sabut, són les grans enemigues de la realitat» (Joseph Conrad)

Articles relacionats:
Al principi existia la paraula
Mots que es xiuxiuegen
Democràcia obsoleta
-
 La veritat de la mentida
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
-
 Apologia de la paraula
- Paraules voladores

El clítoris, quina gran descoberta!

Tot i que les dones sempre han tengut clítoris, aquesta paraula va aparèixer al segle XVI durant el Renaixement. La seva primera descripció exhaustiva apareix en el llibre De re anatomica de Mateo Colombo, també conegut com a Renaldus Columbus. Aquest cirurgià de la Universitat de Pàdua l’anomenà poèticament com “l’amor de Venus” i el descrigué com “la seu del plaer femení”.
 
L’etimologia de clítoris no és gens clara. Uns el fan derivar del grec κλίνω (“inclinar-se”), d’on tenim també clínica, clima, clímax client (aquesta per via llatina). D’altres, en canvi, apunten a l’arrel indoeuropea kleu-2 , que en grec donà κλείς (“clau”) i en llatí clavis, que alhora originà clavell, conclave, clavícula, claustre, clàusula, conclusió o exclusió. Segons aquesta darrera teoria, podem dir, doncs, que el clítoris és la “clau” que proporciona la felicitat a la dona. Qui sap si l’expressió catalana “fotre un clau” (“echar un polvo” en castellà) també estaria relacionada amb aquesta etimologia!!! Com diuen en italià, se non è vero è ben trovato (“Si no és veritat, ben trobat sigui”).

Anatomia femenina
Anatomia femenina
 
No és casual que el terme clítoris començàs a circular tan tard. Durant l’edat mitjana la cultura judeocristina ocultà l’existència d’aquesta part de l’anatomia femenina per la seva vinculació al plaer sexual. Aleshores la dona era vista només com una màquina de procrear. Aquesta misogínia també explicaria que el terme científic ovari (< ouum, “ou”) tampoc no aparegués fins al segle XVI. En els tractats medievals s’hi al·ludia amb la mateixa paraula utilitzada per als testicles (ὄρχις). Només recorrent al context se sortia de dubtes. D’ὄρχις tenim orquitis (inflamació d’un testicle) i orquídia –aquesta planta fou anomenada així al segle IV aC per Teofrast, deixeble d’Aristòtil, en considerar que els seus dos tubercles enterrats s’assemblen a dos testicles.
 
Una altra paraula de l’anatomia femenina de creació recent és vagina, datada del segle XVII. Té una connotació molt masclista. Deriva del llatí vagina (“beina”, “estoig”). Així doncs, la vagina és la “funda” del penis. Més antic és el terme vulva (< volvere, “enrotllar”), que és la part exterior dels genitals femenins on s’obren la vagina i la uretra (<οὐρέω, “orinar”), que comparteix etimologia amb uròleg, el metge de l’aparell urinari.

images cms image 000015008"Procesión del coño" a Andalusia

A partir de vulva s’ha format el terme vulvodínia (+ ὀδύνη, “dolor”). És el trastorn que produeix dolor a les dones durant les relacions íntimes. Està relacionat amb la majoria de casos de disparèunia (< δύς, indica dificultat, + παρευνάζομαι, “compartir llit”) o coitàlgia, és a dir, coit dolorós (ἄλγος).

Úter (< uterum, “ventre”) és una altra paraula que també es feia servir a l’antiguitat –en grec li deien ὕστέρον (“la darrera part”), d’on ve histèria.  I la paraula cony prové del llatí cunnus, d’on tenim cunnilingus (+ lingo, “llepar”).

Les claus de l'orgasme femení
Les claus de l'orgasme femení

L’himne de l’himen?
Les al·lotes verges han de cuidar molt el seu himen, la fràgil membrana (ὑμέν) de la vagina que es trenca amb la primera relació sexual i que cultures com la gitana tenen sacralitzada. La primera descripció de l’himen fou feta per Gabriello Fallopio al segle XVI. No se sap, però, qui encunyà el seu nom.

Hymenaios Terme di Nettuno Ostia Antica 2006 09 08

Himeneu (segle I, Termes de Neptú Ostia Antica)

A l’antiga Grècia Himeneu (Ὑμέναιος) era el déu de les noces. Se’l representava com un jove portant una garlanda de flors i sostenint una torxa encesa en una mà que al·ludia a la flama de l’amor que s’ha de mantenir viva durant tot el matrimoni. Per tal d’assegurar-se la presència del déu, els assistents a les noces no aturaven de cridar el seu nom. En honor seu li dedicaren un cant nupcial, l’himeneu -tot i que en grec cantar és ὑμνέω, no és segur que himne provengui d’aquesta divinitat. A la porta de la casa nupcial, prop del tàlem, es recitaven els epitalamis (< επί, “sobre”, + θάλαμος, “habitació”, “llit”).

1

Himeneu portant una torxa al costat de Cupido (1831, George Rennie) 

L'anatomista
Si voleu conèixer més sobre la història del clítoris, podeu llegir la novel·la L’anatomista, de l’escriptor argentí Federico Andahazi. Conta la història del seu descobridor, el cirurgià Mateo Colombo. Enamorat bojament d’una prostituta veneciana, Colombo decideix cercar el beuratge que li permeti conquerir el seu amor. I aquesta tasca el porta a descobrir l’existència del clítoris. Així, tal com feu Cristòfor Colom, el seu homòleg Mateo Colombo també troba una “dolça terra” en el cos femení.

Poussin hymenaeus01

Himenu travestit després d'un sacrifici a Príap (Nicolas Poussin, 1634)

El 1866 el pintor realista francès Gustave Coubert pintà la vulva femenina en el seu polèmic quadre L’origen del món, que avui es pot contemplar al Museu d’Orsay de París. El juny del 2014 Deborah de Robertis, artista de Luxemburg, volgué recrear el quadre amb el seu propi cos. Aquí teniu la seva controvertida performance.



Aquí teniu l'orgasme femení més recordat de la història del cinema, protagonitzat per Meg Ryan a la pel·lícula "Cuando Harry encontró a Sally":



No us podeu perdre aquest curtmetratge sobre el clítoris:


Aquí teniu un tast del documental danès «Venus», que aborda la sexualitat femenina lluny dels estereotips masclistes:



Aquí teniu un curmetratge que parla de la descoberta del clítoris per part d'una adolescent catòlica. Es titula "Yes, God, Yes":



Per acabar, us recoman aquest article titulat "El clítoris es sagrado", de Hamed Enoichi.

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que explica el quadre "L'origen del món" de Courbet. I en aquest altre parla del déu Himeneu.

Aquí teniu fotografies que il·lustren l'orgasme femení.

En aquest enllaç trobareu l'origen del Dia Internacional de l'Orgasme Femení, que, des de 2006, se celebra cada 8 d'agost. No confondre amb el Dia Mundial de l'Orgasme, que se celebra cada 31 de juliol per iniciativa d'una marça de roba interior.

I aquí teniu la història del primer orgasme femení en el cinema.

Aquí teniu les darreres investigacions sobre l'orgasme femení.

Aquí teniu l'orgasme femení explicat per una monja medieval.

Aquí teniu un àudio de Mònica Miró explicant els mètodes anticonceptius a l'antiga Roma.
I aquí teniu una entrevista a Erika Irusta, que ha escrit un llibre sobre el cicle menstrual.

Aquest article sobre la vulva també és interessant.

Articles del web relacionats:
Orgies, crònica d'una mentida
Sobre dones i homes
El tabú de la masturbació

La secularització de la societat: in saecula saeculorum

Avui en dia, en parlar de la secularització de la societat, ens referim a la pèrdua d’influència de la religió en la cultura. Cal recordar que abans l’Església controlava gairebé tots els àmbits de la nostra vida. Aquesta paraula, igual que segle, prové del llatí saeculum (“època”, “generació” en el sentit de duració d’una generació). En temps en què les misses eren en llatí, era habitual escoltar l’expressió in saecula saeculorum (“pel segles del segles”). Probablement, el mot està emparentat amb el verb sero (“sembrar”).
 
En sentit general, secular és el que dura un segle o que existeix des de fa segles. En sentit religiós, en canvi, secular és allò mundà, terrenal, per oposició a espiritual. Al segle XIV aquest adjectiu originaria la paraula seglar per referir-se al sacerdot que viu en el segle, en el món, per oposició al sacerdot “regular” que viu en convents (ancorats en el passat) i que, per tant, està subjecte a una regla. Ara un seglar és qualsevol membre de l’Església que viu com a laic (<λαος, “poble”), no podent dir missa i desobeint l’antic vot del celibat (< caelebs, -ibis, “solter”).
 
Per ventura, els seglars són vistos amb certa enveja pels seus antics companys clergues. Aquesta paraula procedeix del grec κλῆρος (“part rebuda en sort”), la qual, en els seus inicis al·ludia a la part que rebia qualcú per herència o per alguna altra distribució. Amb l’arribada del cristianisme, el clero designà al “benefici eclesiàstic”, al lot de terres atribuït a una església, sacerdot o convent. Finalment, acabà designant als religiosos que estaven en possessió d’un càrrec. D’altra banda, l’arrel de κλῆρος és el verb κλάω (“rompre”), que ens donà altres paraules com calamitat i incòlume.
 
A Espanya, al segle XVIII l’Església s’hagué de desprendre de tots els seus béns acumulats en un procés que es conegué com a desamortització. Aleshores l’Estat volgué treure profit d’uns béns que, al seu parer, estaven sota el poder de “mans mortes”, d’ordes religiosos. Fou l’inici de la secularització material. Ara assistim a la secularització espiritual. Hi ha gent batejada que demana donar-se de baixa de l’església, la qual cosa implica que s’esborri el seu nom del registre parroquial. Aquest tràmit és conegut com a apostasia, paraula que deriva del grec απο (preposició que indica separació) i de ἵστημι (“col·locar”), és a dir, literalment, “col·locar lluny”. No falten qui celebren aquesta secularització in saecula saeculorum.
 

Corruptes amb el cor romput?

Article publicat a l'Ara Balears (10/07/2013)

Avui se’ns trenca el cor en veure tanta corrupció. En un rampell de bonhomia etimològica podríem pensar que els mateixos corruptes també tenen el cor romput perquè, un cop enxampats, senten pena dels seus actes. Són, però, llàgrimes de cocodril! Penediment no ve de pena, sinó del llatí paene (“gairebé”). En un principi paeniteo significava “no estar del tot satisfet amb alguna cosa”. En aquest sentit, podem interpretar que, lluny de tenir remordiments, els nostres corruptes es mostren penedits de la seva conducta “exemplar” perquè no acaben d’estar satisfets amb la condemna de la justícia, és a dir, amb la seva penitència, mot d’ètim idèntic.
 
Quan parlam de corrupció, per tant, convé no deixar-nos dur pel cor. La paraula deriva del prefix llatí co-, que indica participació, i del verb rumpo (“rompre”). Així doncs, la corrupció demana la complicitat d’un col·lectiu de persones. Però siguem sincers! A nivell individual, tots tenim el cor podrit durant el nostre dia a dia en no pagar el tren o en demanar al mecànic del cotxe que no ens faci factura per evitar l’IVA. I som igual de miserables si, en cas de ser funcionaris i haver ocupat un alt càrrec polític durant dos anys, acceptam cobrar el conegut com a “nivell 33”. Es tracta d’un plus salarial de per vida de gairebé mil euros mensuals que, per descrèdit de la democràcia, cap partit no s’atreveix a eliminar per por als seus militants que s’han beneficiat de la repartidora de les institucions públiques.
 
Vinyeta corrupció (Daniel Rosell)
Vinyeta corrupció (Daniel Rosell)
 
Al segle XVIII Montesquieu arribà a la conclusió que l’home és corrupte per naturalesa, de manera que només es pot crear un govern perfecte basat en el control mutu dels diferents poders: el legislatiu, el judicial i l’executiu. Per al filòsof francès, aquesta divisió de poders no evitarà la corrupció, però sí que aconseguirà que, en cas de ser descoberta, sigui castigada. Així doncs, només un bon funcionament de l’Estat de dret servirà per neutralitzar la famosa màxima “Tot home té el seu preu, només cal saber quin és”.
 
Els romans ja tingueren molt present aquesta màxima. A partir del segle I aC, en plena decadència de la República, és a dir, de la “Cosa Pública” –avui tan malmenada-, fou quan es promulgaren més lleis per combatre qualsevol tipus d’irregularitat. “Quant més corrupta la República, més lleis”, diria Tàcit en els seus Annals. El Satíricon de Petroni, escrit al segle I dC, ens dóna les claus per entendre aquesta ineficàcia: “De què serveixen les lleis on només governen els doblers?”. Fins i tot s’arribaren a comprar jutges. Molts d’ells pecaren de prevaricació. Aquesta paraula, que procedeix de l’àmbit agrícola, significava originàriament “fer un solc tort  (uaricus)”. El món judicial, en canvi, l’adoptà per al·ludir a la connivència del jutge amb una de les parts implicades, emetent sentències esbiaixades, sabent que faltava al seu deure –avui aquest delicte és extensiu a tot funcionari públic.

Relectura de la creació de l'home
Relectura de la creació de l'home
 
A l’antiga Roma, també hi hagué casos flagrants de malbaratament de les arques públiques. El teatre de Nicea, a Bitínia (actual Turquia), en fou un d’ells. La seva situació va ser denunciada per Plini el Jove, aleshores administrador provincial, en una carta que envià a l’emperador Trajà (98-117 dC): “El teatre de Nicea, gairebé construït, encara està sense acabar i ha costat més de deu milions de sestercis […]. Tem que aquesta despesa sigui inútil. El teatre s’enfonsa i s’esquerda […]. Cal pensar si s’ha d’acabar, si s’haurà de deixar o si tal volta és millor esbucar-lo.
 
Girar la vista enrere escarrufa. Per sort avui hi comença a haver corruptes en ruta cap a la presó. Ironies de la vida, aquesta paraula també ve de rumpo. En llatí vulgar es deia rupta via (“camí romput”) en el sentit de “tallar els matolls per obrir-se pas”. Un cop el camí quedava obert es convertia en una ruta molt freqüentada i habitual, és a dir, rutinària.
 
De rumpo també tenim derrota, així que la corrupció és una derrota de la societat. Per oblidar-la, caldrà copiar de l’antiga Roma la pràctica de la damnatio memoriae (“condemna de la memòria”) amb la qual, en temps de l’Imperi, el Senat ordenava eliminar qualsevol imatge que recordés la infausta figura d’un emperador massa embriagat de poder. De moment, en alguns centres de Mallorca jo ja començ a veure plaques inaugurals dels nostres antics polítics amb el “molt honorable” ratllat. Em deman, però, si seria millor posar-hi un recordatori de la poca vergonya que han tengut amb els seus conciutadans. És l’única esperança que em queda per evitar que es repetesqui tanta ignomínia.

Winston Churchill: “Un mínim de corrupció serveix com a lubricant benèfic per al funcionament de la màquina de la democracia”.


Per reflexionar més sobre la corrupció i el poder, aquí teniu un fantàstic vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/06/2018), reflexion la condició corrupta de la naturalesa humana:



No us podeu perdre aquesta intervenció del Gran Wyoming sobre la corrupció:



Aquí teniu una reflexió molt interessant sobre els polítics corruptes de Vicente Vallés:



Per a més informació,  podeu consultar el reportatge que em varen publicar a la revista Sàpiens (maig 2014, Núm. 142) amb el títol Que corruptes que són, aquests romans! 

I aquí teniu l'entrevista que em varen fer arran de la publicació d'aquest reportatge al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (12/05/2014)




Articles del web relacionats:
- Ave, Caesar Matas

La fi de l'omertà?
Una confessió fatal
El fòrum dels aforats
-
 Compte amb els púnics!
-
 La degradació humana
Pobres Cariàtides!
-
 L'hora d'Antígona
- El nepotisme papal dels "PSOIB"

La veterania emèrita de la senectut

Avui en dia el Senat és vist per la majoria de la societat com un cementeri d’elefants, el retir daurat dels expresidents autonòmics. Aquesta paraula prové del llatí senex (“vell”), ja que a l’antiga Roma el Senat estava compost pels més ancians -i, per tant, més savis- del poble, que combatien amb el cap tota amenaça de senilitat. Tot i que només aconsellaven, les recomanacions d'aquesta antiga senectut tenien auctoritas, és a dir, una autoritat moral de tanta envergadura que eren rebuts pels magistrats com a lleis de rang superior.

Amb el Senat, doncs, a Roma quedava institucionalitzada la gerontocràcia, el poder (κράτος) de la gent gran (γέρων, οντος) amb experiència, és a dir, provecte (< provehere, “transportar”, “dur endavant”). En l’actualitat, el Senat –que és la Cambra alta de les Corts generals- continua sent un òrgan consultiu, però ha perdut la importància que tenia a Roma a causa de la constitució del Congrés, la Cambra baixa.

De γέρων també tenim gerascofòbiapor (ὁ φοβος, ου)  a envellir; gerontofòbia, por als ancians; gerontofília, afecció (φιλέω) o inclinació sexual morbosa envers persones d'edat avançada; i geriatria, part de la medicina (ἰατρία) que estudia les malalties pròpies de la gent major.

 
 
Sènior senyor
El comparatiu de senex és senior, que hem adoptat com a sènior per al·ludir a la categoria que inclou generalment els esportistes d'edat superior a 21 anys o bé els de major consagració -es contraposa a júnior (< iunior, “més jove”), que sol incloure els que tenen entre 18 i 21 anys. 

De sènior també provenen senyor i misser, avui sinònim d’advocat. Aquesta darrera paraula és fruit precisament de la contracció del llatí mi senior, “senyor meu” (vocatiu), que era el tractament donat antigament a persones d'autoritat i a la gent de lletres. L’apel·latiu de mossèn també deriva de la contracció meus senior. En anglès el tractament distintiu de Sir també prové de senior.
 
Veterinaris veterans
A part de senex, en llatí hi havia un altre mot relacionat amb la vellesa: l’adjectiu vetus, veteris. D’aquest ètim deriva veterinari. Avui els veterinaris atenen tot tipus d’animals, des que neixen fins que moren. En els seus orígens, però, tal com indica el nom de la seva professió, només s’encarregaven dels animals vells (veterini), que eren els que se solien posar malalts amb més freqüència. Es tractava generalment d’animals de càrrega (ase, cavall, mula).

Un sinònim de veterinari és manescal, d’origen germànic, compost per marh (“cavall”) i  skalk (“servidor”), que també donaria mariscal, oficial que tenia a càrrec seu els cavalls reials. La seva segona arrel també és present, juntament amb senex, en la paraula híbrida senescal. En l’edat mitjana era un càrrec d’assessor al rei. Ramon Llull, per exemple, abans de la seva il·luminació, va ser manescal a la cort de Mallorca.

"Vell Torlonia", possible efígie de Cató el Vell

De vetus, també tenim els adjectius vetust, sinònim d’antic, i veterà. Aquest darrer mot continua mantenint el valor positiu i elogiós que els romans adjudicaven a la vellesa, entesa com a acumulació de coneixements i d’experiència. A la capital del Laci, era un adjectiu que s’assignava principalment al soldats jubilats, que eren tota una institució. De fet, l’ofici de soldat va ser el primer que va gaudir d’una pensió de jubilació. A més, la condició de veterà portava associats privilegis com ara la concessió de terres o l’exempció de pagar impostos. Era una manera de donar a entendre als joves reclutes que valia la pena enrolar-se a les legions de l’Imperi.
 
El terme veterà ha anat perdent progressivament les seves connotacions castrenses, de manera que avui aquest adjectiu també s’aplica a qualsevol persona amb antiguitat en mols altres càrrecs o oficis del tot aliens al món de les armes. També podem resseguir vetus en el segon llinatge de Miguel de Cervantes: Saavedra. La paraula prové de sala vetera (“sala vella”).

Retrat de vella sense dents (British Museum)
Retrat de vella sense dents (British Museum)


Ancians amb presbícia
En llatí vulgar es formà la paraula antianus, que ens donà ancià. El terme deriva de la preposició ante (“davant de”, “abans”), que prové d’una arrel indoeuropea ja present en el grec ἀντί, d’on tenim antisistema, antiviolència, etc. L’equivalent grec d’ancià o vell és πρέσβυς, que trobam en el mot presbícia o vista cansada, pròpia de la gent gran (la gent jove, però, també pot tenir aquest defecte de la vista). 

El presbiteri és la part de l’església, situada al fons de la nau centra, on hi ha l’altar major, i que antigament era reservada als preveres, és a dir, als clergues de més edat. Un arxipreste és el prevere principal (ἀρχι) que, per delegació del bisbe, exerceix certes atribucions sobre els preveres d’un territori determinat. I el presbiterianisme és un moviment dins del protestantisme que dóna importància a l’organització eclesial desenvolupada per Calví, centrada en la comunitat i en l’assemblea de pastors i ancians.

Emèrits amb berenar
Quan els soldats es llicenciaven per jubilar-se passaren a ser coneguts com a veterani emeriti (“els veterans que són mereixedors de quelcom”) –l’adjectiu deriva del verb emereo (“obtenir, merèixer, guanyar”). Avui en dia, en el món universitari, un professor emèrit és un professor que s’ha jubilat, però que “es mereix” continuar gaudint d’algun privilegi pels seus bons serveis –en aquest cas, pot continuar assessorant la universitat.

Teatre de Mèrida
Teatre de Mèrida
 
Altres derivats d’emereo són també paraules com dirimir (“resoldre una controvèrsia”), redemptor, mèrit, assumir (+ ad, “cap a” + sub, “sota”), assumpte, resumir, presumir, presumpte, consumir, sumptuós, exemple -cosa que s’ha extret (ex) d’un grup perquè servesqui de model.
 
Curiosament, d’emereo també tenim berenar, que és una simplificació del gerundiu femení merenda (“el que s’ha de mereix”). És possible que entre els romans la merenda fes referència al menjar que es mereixia un soldat després d’un esforç important –el castellà “merienda” és més fidel a aquesta etimologia. Això explicaria que la ciutat extremenya de Mèrida també provengui d’aquest verb llatí. Va ser fundada l’any 25 aC com a  premi a un conjunt de soldats veterans que havien lluitat a la península. Va rebre el nom d’Emerita pels veterani emeriti, i el d’Augusta per l’emperador Octavi August, promotor de la iniciativa. Avui Mèrida -resultat de la simplicació d'aquests dos mots llatins-encara conserva la glòria d’antany gràcies al reputat Festival de Teatre Clàssic que acull cada estiu.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra teniu retrats d'ancians romans.

Aquí teniu un article d'Ignasi Aragay sobre el procés de fer-se gran. Es titula "Dona'm la mà".

I per acabar, una cita de Soló, un dels set savis de Grècia: γηράσκω δ᾽ αἰεὶ πολλὰ διδασκόμενος (“Envellesc, però sempre aprenent moltes coses”).

Aquí teniu una interessant entrevista a l'hel·lenista Pedro Olalla que parla sobre el llibre "De senectute" de Ciceró.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (23/03/2018), reflexion sobre la por al pas del temps, a fer-nos grans:




Articles del web relacionats:

Imbècils senils?

La passió del pacient

Ja diuen que la paciència és la mare de la ciència. No debades, qualsevol descoberta científica demana molta de perseverança, és a dir, passió. Així ho reflecteix l’etimologia de paciència i de pacient, que ens remet al verb deponent llatí patior, passus sum (“patir”, “suportar”). Els passius són gent inactiva, impassible, però també solen patir l’acció d’algú o d’alguna cosa. Si tenim compassió d’algú vol dir que ens feim nostre el seu patiment; i si dues persones són compatibles vol dir que es poden sofrir mútuament.
 
Inicialment, passió volia dir sofriment; d’aquí tenim la Passió de Crist, és a dir, el patiment de Jesús des que fou traït per Judes fins que fou crucificat. Després, la passió designà el dolor d’amor. Amb el temps, esdevingué una simple inclinació amorosa, dolorosa o no, i finalment passà a ser una entrega absoluta envers altres coses de la vida.
 
La versió grega de patior és πάσχω. Ara s’entén, doncs, que per alguns la passió amorosa sigui una patologia. D’aquest πάσχω tenim patogen (agent que causa una malaltia), telepatia (+ τῆλε, “lluny”) o frenopatia, part de la medicina que estudia les malalties mentals (< ἡ φρήν, φρενός). Gràcies a aquest terme grec també podem ser psicòpates (+ ἡ ψυχή, ῆς, “ànima”), simpàtics (+ συν, “amb”), antipàtics, apàtics o, fins i tot, patètics. En medicina es parla del sistema nerviós simpàtic per referir-se a la part del sistema nerviós autònom encarregat d’activar l’organisme en situacions d’estrès. 

Paciència
Paciència
 
Patètic és una paraula provinent de la tragèdia grega, on l’heroi tràgic patia una gran dolor (πάθος) provocat per la situació en què es trobava, entre la moral humana i la divina. Això feia que el públic s’identificàs amb ell –d’aquí ve la paraula empatia (+ ἐν, “a l’interior de”)- i que, en paraules d’Aristòtil, experimentàs una vertadera purificació o catarsi (< καθαρεύω, “estar net”). Aquesta catarsi emocional es produïa mitjançant la pietat i el temor que provocava entre els espectadors el πάθος de l’heroi tràgic.

Avui, en canvi, l’adjectiu patètic al·ludeix a persones o coses que ens desvetllen emocions penoses intenses, o, dit d’una altra manera, ens provoquen vergonya aliena. I és que exhibir segons quines passions pot arribar a ser obscè, és a dir, una cosa que s’ha d’ensenyar “fora”, “davant” (ob- en llatí) de l’ escena –en la tragèdia grega estava prohibit representar morts, les quals tan sols s’anunciaven per boca d’un missatger enmig de crits de dolor. En grec la σκηνή era una mena de tenda emprada inicialment per al sacerdot: després, en el teatre, es convertí en l’espai on els actors feien la seva aparició.

En l’escena de la vida hi ha pacients que tenen molta d’empatia per l’homeopatia, que etimològicament vol dir “igual (ὅμοιος) patiment. Aquesta disciplina ja tenia molt de predicament en la medicina hipocràtica. Es dispensaven herbes que tenien la capacitat d’atreure substàncies corporals afins a la seva naturalesa i de purificar així l’organisme. Aquest principi seria conegut en llatí com a Similia similibus curentur ("Allò semblant cura allò semblant”).

En tot cas, cal no patir tant i ser més apassionats, encara que a vegades la vida faci mal. I recordau: sense passió no hi ha vida. Si no, com creis que es fan els nins?



La passió de la vida
La passió de la vida

Una història de compassió a l’antiga Roma fou la de Micó –també conegut com a Cimó-, que, morint-se de fam a la presó, fou alletat per la seva filla lactant. Coneixem els detalls gràcies a l’escriptor llatí Valeri Màxim, autor d’un llibre d’anècdotes històriques titulat Facta et dicta memorabilia, escrit vers el 30 dC. Les autoritats romanes, impressionades pel gest de la jove, finalment concediren la llibertat al pare. Des d’aleshores aquella escena passà a ser el símbol de la caritat a Roma. Així es pot contemplar en un fresc d’una casa de Pompeia i en un quadre de Rubens.

Fresc de Micó a Pompeia
Fresc de Micó a Pompeia

Història de Micó immortalitzada per Rubens
Història de Micó immortalitzada per Rubens


Articles del web relacionats:
Paraules que curen
Hipòcrates, el pare de la medicina

Plagis que fan mal

Hi ha plagis que fan mal. Per comprovar-ho, basta fixar-nos en la curiosa història etimològica que amaga aquesta paraula. En llatí, el terme plagium significava “segrest o robatori d’esclaus d’un altre”. Deriva alhora del grec πλάγιος (“oblic”, “enganyós”), la qual cosa ja denota que el robatori es feia per “enganys”. 

Al segle I dC, en època de la família imperial dels Flavis -Vespasià i els seus fills Tit i Domicià-, es promulgà la llei flàvia, també coneguda com a llei plagària perquè els lladres solien ser castigats ad plagas, és a dir, a la pena de ser “assotats”. Plaga, d’on surt “llaga” en castellà, era en llatí “l’assot o el flagell” i també la ferida produïda pel fuet. La paraula deriva de l’arrel indoeuropea *plak- (“colpejar”). Aquest significat també el trobam en el mot plaga, sinònim de calamitat, pesta.
 
Ja Marcial (segle I-II dC), el gran epigramista de Bílbilis (Calatayud), emprà la paraula plagi amb el sentit figurat de “còpia o apropiació d’una obra o idea aliena”. Tanmateix, aquest significat no s’imposaria fins al segle XIX. Així doncs, ara que s’acosta el dia de Sant Jordi haurem d’anar en compte a l’hora de comprar llibres plagiats. I sabent l’etimologia de la paraula, no sé per què no hauríem “d’assotar” els autors d’aquest delicte intel·lectual.

Cadafals per als esclaus
Tanmateix, els que no es podien escapar de les plagas (“assots”) devien ser els mateixos esclaus. En els mercats d’esclaus, els captius solien ser exposats dalt d'una estrada, coneguda com a catasta, perquè així fossin més visibles per als possibles compradors.  Precisament amb aquesta finalitat es muntava la catasta sobre una torre de fusta anomenada fala –també servia com a lloc d’execucions per als condemnats a mort. De la unió d'ambdues paraules es formà en llatí vulgar el catafalicum, que en ha arribat amb la forma de cadafal (“catafalco” en castellà).

Articles del web relacionats:
Chao, esclavitud?
Treballar és una tortura
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px