Banner Top

La pupil·la, la “nineta” dels nostres ulls

Diuen que la cara és el mirall de l’ànima. El mateix podríem dir dels ulls. En aquest cas, però, actuen de mirall de l’interlocutor de torn. Així ens ho indica l’etimologia de pupil·la, agafada del llatí pupilla, diminutiu de pupa (“nina”) -el terme al·ludia exactament a una òrfena menor d’edat que quedava sota la tutela d’un adult. Som davant d’una metàfora. No debades, quan dues persones estan enfront una de l’altra, cadascuna pot veure la seva figura en forma de “nineta” en els ulls de l’altra, més concretament en la petita obertura del centre de l’iris per on penetra la llum.

Aquesta curiosa metàfora es repeteix en moltes llengües. Per exemple, En portuguès, la pupil·la s’anomena menina do olho (“senyoreta de l’ull”), i, en grec clàssic, κόρη (“donzella”). No és d’estranyar, doncs, que en el llenguatge mèdic trobem els termes coreoplàstia (cirurgia plàstica de la pupil·la) o isocoria (igualtat de mida d’ambdues pupil·les). Curiosament en anglès pupil significa tant “alumne” com “pupil·la”. En hebreu, en canvi, la pupil·la rep el nom d’eshon ayin (“homenet de l’ull”).

Parts de l'ull
Parts de l'ull

La pupilla llatina també ens donà el terme pubil o pubilla, que, a Catalunya, és el fill únic o filla única destinat a rebre l’herència. En la llengua dels Cèsar, sovint pupilla es confonia amb puella (“nina”). Puer era el seu homòleg masculí, d’on tenim l’adjectiu pueril, sinònim d’infantil, o puericultura, que és la branca de la medicina que estudia el conjunt de mitjans que afavoreixen el desenvolupament físic i psíquic dels infants. 

Pederastes pusil·lànimes
Tant pupilla, puella com puer contenen l’arrel indoeuropea *pou-, que significa “petit”, “escàs”. És la mateixa arrel que trobam en els mots llatins paucus (“poc”, d’on tenim apocar), parvus (“petit”, d’on tenim parvulari), pusillus (“menut”, d’on tenim pusil·lànime) o pauper (“pobre”, d’on tenim depauperar).

Escena pederàstica a l'antiga Grècia
Escena pederàstica a l'antiga Grècia


En grec, l’arrel indoeuropea *pou- va donar παίς (“nin”), que té una gran nombre de derivats. A l’antiga Grècia un pedagog era un esclau que s’encarregava de conduir (ἅγω) el nin de casa a l’escola -avui el terme al·ludeix a un expert en educació. També hi havia la pederàstia que, amb l’afegitó del verb ἐράω (“estimar”), era una institució pedagògica que, en un principi, no tenia la connotació sexual que avui té. Es tractava d’una relació intel·lectual entre un adult (tutor) i un menor. Al segle XIX sorgiria el neologisme pedofília per definir l’amor sensual d'un adult envers impúbers d'ambdós sexes -l’actual pederastia, en canvi, inclou abús sexual.


Articles del web relacionats:
La pederàstia a la Grècia clàssica
-
 Sant Mateu contra l'Església

Que fluexi la superficialitat!

Avui la superficialitat flueix per tot arreu. Per això no deu ser casual que ambdues paraules derivin del llatí fluo (“fluir”). Un cosa superficial, per tant, “flueix en excés”. De fluo també tenim fluvial, afluent, influir o influenciar, efluvi, confluència, fluctuar (sinònim d'oscil·lar, agitar), flux (moviment incessant d'allò que es mou en una direcció determinada), fluix (que no tiba) o fluor (element químic).
 
En llatí fluo donà flumen (“riu”). L'aeroport de Roma rep el nom de Fiumicino (“riuet” en italià) per trobar-se en el municipi d'idèntic nom -també és conegut, però, com l'Aeroport Internacional Leonardo da Vinci. A Brasil, els nascuts a l'estat de Río de Janeiro són coneguts com a fluminenses en al·lusió al riu de la ciutat.
 
En llatí flumen conviuria amb river, que l’acabaria desplaçant en la llengua catalana amb el mot riu. Curiosament, river donaria el terme rival, atès que antigament un rivalis era aquella persona que estava a l'altra banda del riu. I derivar en un principi significava “desviar un curs d'aigua”. A l'Argentina sempre es riuen dels seus rivals. Si no, que ho demanin al club de futbol River Plate (“el riu de la Plata”), l'etern rival del Boca.
 
Amb tantes fluctuacions etimològiques podem parafrasejar el filòsof grec Heràclit (segle VI aC) i dir πάντα ρεῖ (“tot flueix”). No debades, la realitat, tal com passa amb els significats de les paraules, no és gens estàtica; sempre està fluint. D’aquest ῥέω també tenim ritme, reuma (inflamació dolorosa en les parts musculars i fibroses del cos; en la medicina hipocrática els fluxos o humors eren l’explicació d’aquestes dolències), catarro  (inflamació aguda o crònica d'una mucosa), diarreahemorroide (+ αἶμα, “sang”), que és la dilatació d'una vena de l'anus, o gonorrea (+ γόνος, “esperma”), que és el vessament de líquid seminal, també conegut com a blennorràgia (+ βλέννος, “mucositat”).
 
Avui la superficialitat també és una paraula que ha fluït molt. De ser una cosa que “flueix en excés” ha passat a al·ludir a una cosa que sobra, que és innecessària –sovint va lligada a la mediocritat. Cal elogiar, però, la superficialitat. Així ho manifesta el pedagog Gregorio Luri en el llibre Veritat o mentida del periodista Adolf Beltran: “Reivindico el meu dret a la trivialitat, no vull ser les vint-i-quatre hores del dia una persona excelsa. Vull també –hi tinc tot el dret- les revistes del cor, la xafarderia, l’esport, totes aquestes coses. A la meva vida vull que hi entri de tot, amb unes prioritats, esclar”. Doncs, que quedi clar: que fluexi la superficialitat, però en la seva justa mesura!!!

Seduir per educar

Per educar és molt important saber seduir intel·lectualment. No debades, ambdues paraules provenen del llatí duco, duxi, ductum (“conduir”). L’objectiu, doncs, de l’educació és que el mestre es convertesqui en un excel·lent conductor d’alumnes, a qui ha de treure (ex) de la ignomínia per dur-lo a bon port. Si hem de fer servir el seu homònim grec, direm que el mestre ha de ser un bon pedagog. A l’antiga Grècia, però, aquesta paraula al·ludia a l’esclau que s’encarregava de dur (αγω) els nins (παιδες) a l’escola.
 
L’ensenyant, erigit avui en l’arxiduc del seny, ha de tenir una conducta modèlica. Cada matí, quan es trobi en el moment relaxant de la dutxa, ha de ser conscient que la seva tasca és deduir i traduir cadascun dels punts forts dels seus irreductibles i productius estudiants. Aquests, tot i sentir-se abduïts per paraules magistrals, mai no s’han de mostrar dúctils i han de demostrar que saben adduir arguments propis que els permetin obrir-se pas per qualsevol viaducte. Tanmateix, les actuals polítiques educatives indueixen a pensar que els docents ja no compten amb el salconduit del Govern, és a dir, amb el seu suport.

 

Peus pedants

Els peus (del llatí pes, pedis) han marcat grans fites de la humanitat. Hi va haver un moment en què deixàrem de ser quadrúpedes per ser bípedes. El 1969 dos peus ens bastaren per arribar fins a la Lluna. Aquella expedició fou qualificada per l’astronauta nord-americà Neil Armstrong com “un petit pas per a l'home, però un gran pas per a la humanitat". Des d’aleshores tothom el tingué en un pedestal. D’altres, en canvi, el pogueren considerar un pedant, apel·lant per ventura al significat originari del mot.

Pedant és un italianisme importat el 1535. En els seus orígens al·ludia al soldat d’infanteria, és a dir, un soldat de peu. Amb el temps, però, aquest terme serví per anomenar els mestres de gramàtica ambulants que eren contractats per ensenyar els nins a les cases i els acompanyaven constantment a peu pel carrer. Esdevingué així la versió romànica del pedagog grec (παιδαγωγός), l’esclau que conduïa (αγω) els nins (ὁ παῖς, παιδός) a l’escola. Amb el temps, la paraula pedant passà a designar aquelles persones que fan ostentació de saber o erudició, tenint-ne o no. En paraules de Miguel de Unamuno, “un pedant és un estúpid adulterat per l’estudi”.

Durant l’edat mitjana els soldats d’infanteria també foren coneguts com a peons; després, el terme adquiriria el sentit figurat de treballador de rang inferior. I d’aquí que el sou d’un obrer en el camp durant un dia s’anomenàs peonada. Un altre tipus de soldat d’infanteria fou el pioner, paraula que ens ha arribat a través del francès. Era l’encarregat d’avançar-se, a peu, a la resta per explorar un territori i preparar així el camí a la resta. Avui es tracta d’un sinònim de capdavanter en qualsevol activitat.

El llatí pes, pedis ens ha donat altres paraules com pedal, pedani, peatge, pedestre, expedir, expeditiu, supeditar (qui es col·loca sota els peus d’algú se supedita), poll (aquest insecte no deixa de ser un peuet, pediculus) o el crustaci percebe (< pollex, -icis, “polze” + pes, pedis, per la semblança amb un polze adherit com un peduncle a les roques). El percebe també és conegut com a peu de cabra.

Un altre derivat de pes, pedis és el verb impedir, que té una història etimològica curiosa. A l’Antiga Roma als presoners se’ls posava una trava als peus perquè no poguessin escapar. Aquesta trava s’anomenava pedica, la qual cosa els “impedia” avançar. El conjunt de motxilles que portaven els soldats en les seves expedicions era conegut com la impedimenta; no debades, l’excés de pes podia esdevenir un “impediment”. Per influència del francès, impedir ens ha arribat també amb la  forma d’empatxar i el seu contrari despatxar (inicialment, “enviar ràpidament”), que en castellà també donà “despejar” (en català, aclarir-se, escampar-se).

Paraules amb pedigrí
De l’anglès també ens ha arribat un altre derivat de pes, pedis: pedigrí. És un mot, però, d’encunyació francesa i prové de quan, durant l’edat mitjana, Anglaterra estava sota dominació normanda. Ve de l’expressió pied de grue (“peu de grua”). Els primers criadors anglesos de cavalls empraven a manera d’arbre genealògic una marca de quatre ratlletes semblant a la petjada d’una grua. Avui el pedigrí fa referència a la genealogia d’un animal de raça.

Grua, les potes de la qual originaren el mot
Grua, les potes de la qual originaren el mot "pedigrí"

 

Un ca amb pedigrí
Un ca amb pedigrí


Curiosament, en grec grua és γέρανος, que ens ha donat la planta gerani perquè el seu fruit recorda el bec d’aquest ocellot –el seu homònim llatí (grus) serviria alhora per batejar la famosa màquina elevadora, la grua.

El fruit del gerani recorda el bec de la grua grega
El fruit del gerani recorda el bec de la grua grega

En castellà hi ha paraules derivades de pes, pedis que no tenim en català. És el cas de “peatón” (= vianant), “rodapié” (= entornpeu), “apear-se” (= baixar), “pezón” (en català mugró; deriva de pecciolus, “peuet”) o “tentempié” (=piscolabis o refrigeri; prové de “tente en pie”).

Amb totes aquestes paraules hem d’anar alerta a pecar, és a dir a “travelar” . I és que darrere del pes, pedis llatí trobam l’arrel indoeuropea *ped- (“peu”), present també en pecar.

Investigar petjades
Investigar també és una altra paraula que fa olor a peus. Deriva del llatí vestigium (“planta del peu”), que ens donaria el cultisme vestigi per referir-nos al “rastre d’alguna cosa o d’algun fet”. Amb la seva accepció més antiga, investigar significava “observar les marques deixades pels peus”, “seguir les petjades”. Amb el temps prendria el significat d’ “indagar”.

Un sinònim de vestigi és rastre, derivat del llatí rastrum (“senyal”, “petjada”), que alhora prové del verb radere (“raspar”), d’on tenim arrasar. Rastrum també ens donà rastell, una eina del camp amb dents que, en passar-la per damunt un superfície, hi deixa marques, rastres. Un altre derivat seu és el “Rastro”, el famós mercadet de Madrid –per imitació, altres llocs també el tenen. Segons una versió, estant situat prop d’un escorxador, el nom és a causa del rastre de sang que quedava en el carrer en arrossegar el bestiar fins al seu tràgic destí.

Pedicur o podòleg?
Parlant de peus, el món es divideix entre llatinistes que van al pedicur (< pes, pedis) o al callista (< callum, “durícia”) i hel·lenòfils que prefereixen anar al podòleg. Aquesta darrera paraula conté l’homòleg grec de pes, pedis, que és πούς, ποδός. La seva llista de derivats també és força llarga:

- miriàpodes: insectes de deu mil (μυρίος) peus.
- artròpodes: insectes, com les aranyes, amb potes articulades (τὸ ἄρθρον, “articulació) i simètriques en ambdós costats del cos.
- pop: l’anglès octopus és més fidel a l’etimologia, ja que reflecteix els vuit tentacles de l’animal.
- antípodes: dit de la persona que ocupa en la Terra un punt diametralment oposat respecte a una altra; i per extensió, persona o cosa diametralment contrària, pel caràcter o la natura, a una altra.
- pòlip (+ πολύς, “molts”), sinònim de tumor.
- podi. En castellà ad + pòdium donà “apoyo”. Aquest podium també el trobam en l’expressió “montar un poyo”, sinònima de muntar un escàndol. Originàriament el “poyo” –no confondre amb l’au “pollo”- era un faristol o podi portàtil que muntaven alguns oradors ambulants –això passà sobretot durant el segle XIX en l’àmbit polític. Tanmateix, avui la Real Academia Española també admet “pollo” en la locució “muntar un pollo”.

"Montar un poyo"


Si parlam del cos humà, no podem concebre els peus sense les cames, en grec τό σκέλος. D’aquesta paraula prové precisament el terme isòsceles, dit dels triangles i dels trapezis (< τράπεζα, "taula") que tenen dos costats iguals (ἴσος), tal com les nostres cames.

Aquí teniu un llistat d'expressions fetes que inclouen la paraula peu.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px