Banner Top

La mort de les utopies?

Article publicat a l'Ara Balears (07/10/2016)

Cinc-cents anys després, encara estam cercant la Utopia de Thomas More. El 1516 el teòleg britànic s’inventà aquest concepte per batiar l’illa escenari de la seva novel·la homònima. Era un mot d’arrels gregues que jugava amb l’ambigüetat etimològica: podia significar “no lloc” (ou + tópos) o “lloc del bé” (eu + tópos). More s’inspirà en l’Estat ideal que al segle IV aC esbossà Plató en el seu tractat Politeia (República). Ell, però, pretenia fer una crítica a la societat anglesa de la seva època, tot denunciant la pobresa de bona part de la població i la concentració del poder.
 
En l’illa Utopia ni la propietat privada ni els doblers existien; els béns es guardaven en magatzems per cobrir les necessitats de la població. Hi havia prop d’una cinquantena de petites ciutats, d’uns 6.000 habitants, i les cases no tenien pany. Dones i homes s’ocupaven de les mateixes tasques un mínim de sis hores al dia. Es bandejava l’egoisme, la vanitat i  la supèrbia. Els ateus, tot i que eren tolerats, estaven mal vistos perquè no creien en el més enllà i podien acabar sent massa individualistes. L’educació era universal i els càrrecs eren per elecció.

Illa Utopia de Thomas More
Illa Utopia de Thomas More
 
Amb la seva obra, More donà el tret de sortida a somiar. No debades, les utopies han estat el motor de la humanitat. S’han erigit en el nostre millor antídot contra la resignació i el fatalisme. La il·lusió en un món millor atià la Independència dels Estats Units, la revolució francesa i les grans revolucions del segle XIX. Altres vegades, les utopies es quedaren en simples ideals irrealitzables. Ara, però, sembla que l’optimisme ha donat pas al pessimisme. La utopia de More ha estat substituïda per la “retrotopia”. Aquest és el nom del proper llibre de Zygmund Bauman, autor de la famosa “societat líquida” dels temps actuals mancats de tota mena de compromís.

Paraula de Mohamet Alí
Paraula de Mohamet Alí
 
El prestigiós sociòleg polonès ha tengut la necessitat de crear un altre concepte per definir el rumb que ja ha pres el món. La “retrotopia” és la tornada al passat, presidit per la resignació i la nul·la esperança en un futur més decent. En certa manera, el terme estaria en sintonia amb la distopia, que amb el prefix dis-, indicador de dificultat, presenta un futur del tot negre, ben retratat en les novel·les Un món feliç (1932), d’Aldous Huxley, i 1984 (1949), de George Orwell.

Gran Bauman
Gran Bauman

En una recent entrevista al setmanari El Temps, Bauman s’explicava de la següent manera: “Els joves d’Europa i probablement també a Alemanya no esperen guanys en el futur, sinó pèrdues. Són la primera generació des de la Segona Guerra Mundial que tem que no assolirà ni mantindrà les condicions i la qualitat de vida dels seus pares. Pel que sembla, França és el país més pessimista d’Europa. A una gran majoria li preocupa que el futur sigui pitjor que el present. Increïble!” Als 90 anys, el pensador polonès ja no té forces per ser optimista: “En comptes d’un temps sense preocupacions, vivim una catàstrofe rere l’altra: terrorisme, crisi financera, una economia estancada, atur, precarietat”.
 
Fa temps que Bauman ha deixat de creure en el mite del progrés, nascut al segle XVIII amb la Il·lustració. No debades, els fets ens demostren que els avenços tecnològics no ens ha fet millors persones. Al segle XVII el filòsof anglès Thomas Hobbes no es cansà d’advertir-nos que l’home és dolent per naturalesa. Ho exemplificà amb una frase de Plaute: Homo homini lupus est (“L’home és un llop per a l’home”). En aquesta línia, l’autor de Retrotopia insisteix: “El sentiment general de precarietat, que ha arribat amb el procés de desregulació econòmica, dilueix els llaços entre persones i atia la desconfiança de tots contra tots. El progrés representa l’amenaça a través de la transformació constant. Tota persona és un contrincant i un adversari potencial per als altres. Això és molt intranquil·litzador”. Tanmateix, enmig d’aquest panorama tan desolador només ens queda exclamar: “Una mica d’impossible, que m’ofeg”. I pels que, com Bauman, auguren la mort de les utopies, cal una mica més d’Einstein: “El món no serà destruït per aquells que fan el mal, sinó per aquells que s’ho miren sense fer res”.

Utopia segons Eduardo Galeano
Utopia segons Eduardo Galeano

I per acabar unes reflexions d’Albert Camus:

“Si el somni no ens permetés anticipar un món diferent; si la fantasia no fes possible aquesta capacitat una mica miraculosa que l’ésser humà té de clavar els ulls més enllà de la infàmia; què podríem creure?, què podríem esperar?, què podríem estimar? Per què, en el fons un estima el món, a partir de la certesa que aquest món, trist món, esdevingut un camp de concentració, conté un altre món possible... O sigui que l’horror està embarassat de meravella. Si no, no tindríem aquesta certesa, a prova de bales, a prova de desencants i traïcions... Què seria de nosaltres? En el fons, l’acte de viure és un acte sagrat de bogeria”.

Aquí teniu una gran intervenció de l'expresident d'Uruguai José Mújifca: "El hombre es un animal utópico":



Aquest vídeo parla de "Mouseland":



Us recoman aquest article del filòsof Daniel Gamper titulat "Somnis utòpics i advertències distòpiques".

També és recomanable aquest article de Xavir Antich: "L'estranya virtut de la perseverança".

Aquí teniu la canço del valencià Pau Alabajos titulat "Viure":




I aquesta altra cançó també està relacionada amb el tema. Es titula Utòpics, idealistes, ingenus:




A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/10/2016), reflexion sobre les utopies:



Articles del web relacionats:
Etimologies utòpiques
La degradació humana
L'era líquida
-
 La força de les utopies
- Utopies al món clàssic

Mentrestant, seguirem somiant en la "Utopia" dels Catarres:


El capitalisme que ens decapita

No deixa de ser sorprenent que capitalisme i decapitació compartesquin etimologia. El orígens més rudimentaris de l'actual sistema econòmic es remunten als temps de la Prehistòria en què no existia la moneda, sinó la barata (“trueque” en castellà). Aleshores, el principal element d'intercanvi comercial foren els caps (capita, en llatí, plural de caput) de bestiar -es tractava de béns que tenien un gran valor pecuniari (<pecus, “ramat”) o crematístic (< χρήματα, “béns”, “riqueses”). Aquests animals, per tant, esdevingueren les vertaderes riqueses d’aquelles societats ramaderes, és a dir, el seu capital; no és d’estranyar que fossin béns de capital importància; d’aquí que avui també parlem de renda per càpita.

Avui el capitalisme ja s'ha oblidat del seu passat ramader i ha esdevingut una màquina voraç de decapitació, d’escapçar, de tallar caps. Tot plegat ens duu a exclamar, en alemany, kaputt (“arruïnat”)! Aquesta paraula es popularitzà durant la Primera Guerra Mundial (1914-18) i provindria del francès capoter, que, en l’àmbit mariner, volia dir sotsobrar en el sentit de “fer girar el cap (caput) d’una embarcació”.

L'encapçalament d'aquesta entrada és de capital o cabdal importància. És un avís a navegants per no continuar essent caps de turc d'aquest cap de fibló econòmic. Sense por a precipitar-nos (+ prae, “davant”), convé treure’ns la caputxa de cadets (< capitellum, “cap petit”) i acabar d'una vegades per totes amb el pessimisme que ens té tan capficats o capbussats i que no té ni cap ni peus. Deixem ja d'anar capcots i de visitar el nostre metge de capçalera perquè ens doni remeis per als nostres maldecaps. Per animar-nos enmig d’aquest trencacaps que és la vida, és millor que els cap de setmana ens cuidem del nostre estómac. Així, prest o tard, ens convertirem en autèntics “chefs”, paraula derivada també de caput i que ens ha arribat a través del francès i que en castellà donà “jefe”.

Capitalisme
Capitalisme


Ja està bé de
captenir-nos correctament. Hem de ser caparruts com els caparrots, anar amb el cap ben alt i mostrar els nostres bíceps per ser cabdills, capitans, capatassos, caporals capitosts dels nostre destí. Evitem així, pel cap baix, anar cap amunt i cap avall, per molt que des del capitoli de Washington i hagi un “capo” amb molts de capricis. No debades, segons el nostre gran etimòleg Coromines, caprici vendria de les paraules italianes “capo” (<caput) i “riccio”, adjectiu que significa “arrissat”. Per tant, en els seus orígens caprici era quelcom que et posava els pèls del cap de punta.

Amb la situació actual, no ens ha de fer por “cridar a capítol” els banquers, per molts cotxes descapotables que tenguin. Això ho saben bé els monjos contemplatius que antigament es reunien tots els dies en una sala anomenada capitular perquè era el lloc on cada dia es llegia un capítol de la regla del propi ordre. A vegades, algú necessitava un toc d’atenció i el feien “cridar a capítol” per fer visibles els seus errors davant tothom. Pitjor passava en època de guerres, quan un col·lectiu, en veure’s acorralat, presentava la seva capitulació, és a dir, rendició o, dit d’una altra manera, el seu cap.

Esperem que aquest cap d'any, que no és capicua, sigui més esperançador, que haguem après la lliçó de cap a peus i que deixem de ser tan “cap de fava”. Tanmateix, tants caps tants barrets! Per acabar (< ad caput venire, “venir al cap”) amb bon gust de boca podem prendre un cappuccino. Aquest tipus de cafè amb escuma blanca ruixat de canyella sorgí a Itàlia al segle XX. Va ser anomenat així atès que la canyella coincidia amb el color de l’hàbit de l’orde del caputxins, fundat el 1528 -el seu signe distintiu fou la caputxa (< caput).

Amb un bon cappuccino  a la mà “quedam cabals”, és a dir, no devem res a ningú ni l’altre tampoc a nosaltres – cabal és el conjunt de béns. Sempre, però, hi haurà algú que ens vulgui rescabalar alguna cosa, és a dir, recuperar o compensar una pèrdua.

Símptomes del capitalisme
Símptomes del capitalisme


Testaferros amb un bon cap
A part de caput, el llatí també tengué una altra paraula per referir-se al cap: testa. Originàriament, però, el terme volia dir “gerro”, “teula”; després, en sentit metafòric, adoptà el significat de closca, crani. D’ella deriva testaferro, que és la persona que presta el seu nom per a un negoci que en realitat no és seu. Amb l’afegitó de ferrum (“ferro”), es creu que la paraula va néixer al Itàlia al segle XVI. Manuel Filiberto, que presidia el ducat de Saboia, era, en realitat, l’home de palla del rei de França, Francesc I. Entre els seus súbdis se’l coneixia com a testa di ferro, “cap de ferro” en el sentit de caparrut. Amb el temps el sobrenom va perdre aquest significat i passà a designar precisament tot el contrari: persona que es deixa dur, home de palla. De testa també testarrut, “testarudo” en castellà, sinònim d’obstinat.

Us deix amb unes reflexions de David Fernández sobre el capitalisme:

"Abans que altra cosa, el capitalisme ha aconseguit avui -també, sobretot i com a darrera osca de victòria- esdevenir un règim general d’indiferència: tot se li’n fot i imposa el semenfotisme. Subsumint-nos en la indolència, ens deshumanitza cada dia davant el sofriment aliè, ens disciplina en la insensibilització quotidiana i ens espectacularitza en plasma virtual el crim terrible de cada guerra. Ens ven un confort passiu i acrític i ens consumeix com a espectadors impotents, electors frustrats i consumidors fallits: allà on ja no som, allò que ja no podem triar, el lloc on mai serem".

I aquí teniu unes quantes reflexions dels clàssics sobre el nostre afany de lucre:
  • Petroni: Assem habeas, assem valeas     "Si tens un as (una moneda”, vals un as” (equival al nostres “Tant tens tant vals”)
  • Virgili: Auri sacra fames        “Maleïda fam d’or”

Al final d'aquesta entrevista trobareu unes reflexions interessants del filòsof Miquel Àngel Ballester sobre la indústria cultural al servei del capitalisme.

Aquí teniu el curtmetratge Happiness, de Steve Cutts, que parla sobre els excessos del capitalisme en l'era moderna:


I aquí teniu una interessant reflexió sobre el capitalisme de la mà de Julio Anguita:



Aquí teniu la pel·lícula de Michael Moore (2009): Capitalism: A Love Story:



Aquí teniu la cançó de Raimon, "Societat de consum":

 

Articles del web relacionats:
Eternament precaris
- Resignau-vos!

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px