Banner Top

Etimologies cíviques

Ja ho va dir al segle IV aC Aristòtil a la seva obra Política: ὁ ἄνθρωπος φύσει πολιτικὸν ζῷον, és a dir, “L’home és, per naturalesa, un animal polític”. Aquí, amb tot, l’adjectiu “polític” vol dir sociable. I per viure en societat necessitam la paraula. El filòsof d’Estagira continua la seva reflexió de la següent manera:
 
“La raó que l’home sigui un animal polític, més que qualsevol abella i que qualsevol altre animal gregari, és clara [...] Només l’ésser humà, entre els animals, posseeix la paraula. La veu és una indicació de dolor i de plaer, per això la tenen també els altres animals [...] La paraula, però, en canvi, existeix per manifestar allò que és convenient i allò que és nociu, així com allò que és just i injust”.
 
Així doncs, la paraula determina el nostre paper a la ciutat, a la πόλις. Segurament aquest terme és una de les aportacions més importants de la cultura grega. Va irrompre amb força al segle VIII aC després des quatre segles d’Època Fosca. Πόλις se sol traduir com a “ciutat-estat” atesa la seva autonomia. De fet, l’Hèl·lade com a entitat política única no va existir mai. El que hi havia era un conjunt de polis que, a pesar de la seva independència, compartien una mateixa llengua, cultura i tradicions com els Jocs Olímpics.

Acròpoli d'Atenes (FOTO: AWL IMAGES)
Acròpoli d'Atenes (FOTO: AWL IMAGES)
 
Etimològicament parlant, tots els ciutadans som polítics. Avui, però, per desgràcia, aquesta paraula només al·ludeix als professionals del bé comú. De πόλις també tenim policia, acròpoli (+ ἄκρος, “altura”), necròpoli (+ νεκρός, “mort”, “cadàver”), metròpoli (+ μήτηρ, “mare”) o cosmopolita (+ κόσμος, “univers”). A vegades se sol traduir per igual πόλις que ἄστυ. Aquest darrer terme, però, és el nucli urbà, el conjunt d’edificis que s’oposa al camp, ἀγρός. No s’han de confondre els nombrosos derivats de πόλις amb els de πολύς (“molt”), com politeisme o polígon.

Grecs, els mestres de l’urbanisme
Amb la πόλις nasqué l’urbanisme (del llatí urbs, “ciutat”), entès com a ordenació racional de l’arquitectura en l’espai urbà. Les primeres teories urbanístiques conegudes s’han atribuït a Hipòdam de Milet (498-408 aC), que potser les va aplicar, després de les guerres mèdiques, en la reconstrucció del port d’Atenes (el Pireu) i de Milet. La planificació hipodàmica, inspirada segurament en plànols d’Egipte i Mesopotàmia, es basava en la planta ortogonal. Consistia en un sistema de carrers que s’encreuaven en angle recte, formant quadrícules -a Roma els dos eixos principals s’anomenarien Cardo (de nord a sud) i Decumanus (d’est a oest).

Planificació hipodàmica de Barcelona
Planificació hipodàmica de Barcelona


Al centre d’aquest sistema de carrers hi havia un espai lliure per a l’ἀγορά, o plaça pública, envoltada generalment per στοαι, una espècie de porxos allargats i poc profunds, sostinguts per nombroses columnates -el terme donaria nom als estoics. Al costat de l’àgora s’hi varen concentrar els edificis més significatius de la ciutat, tant religiosos com públics.

La πόλις més important de totes va ser Atenes, considerada per l’historiador Tucídides com “l’escola de tot l’Hèl·lade”. Al segle VI aC va veure néixer la democràcia, un sistema que donava el poder (κράτος) al poble (δῆμος) -no tenia res a veure, però, amb l’actual democràcia. També es parlava d’oclocràcia (+ ὄχλος, “poble”, “multitud”).

Mapa de l'àgora d'Atenes
Mapa de l'àgora d'Atenes
 
La pandèmia dels demagogs
L’arrel δῆμος és present en paraules com demografia (+ γραφία, “descripció”), demoscòpia (+ σκοπέω, “observar”, “examinar”), demiürg (+ ἔργον, “treball”), que, en el pensament grec, era l'ordenador del món, que actuava sobre la matèria primigènia, informe i eterna; o  endèmic (+ εν, “dins”), dit de l’espècie que viu exclusivament en una àrea geogràfica determinada -com que aquesta espècie és d’aquell territori (χθῶν) també és autòctona (+ αυτος, “un mateix”).
 
Amb δῆμος cal diferenciar entre epidèmia i pandèmia. L’epidèmia (+ επι, “sobre”) és quan una malaltia només afecta una zona concreta. En canvi, la pandèmia (+ πᾶς, πᾶσα, πᾶν, “tot”) ataca gairebé tots els individus d'un país. Avui els que ja són una pandèmia són els demagogs, els que “condueixen” (ἄγω) el poble amb mentides i paraules buides que només responen a l’emoció i no a la raó. Ells ja varen ser els principals responsables de la mort de la democràcia atenesa al segle IV aC.

Demagogs manipuladors
Demagogs manipuladors
 
Allà on més s’exhibien els demagogs era a la plaça pública, a l’ἀγορά, d’on tenim agorafòbia, la por (φόβος) a travessar espais oberts. Aquest terme deriva del verb ἀγείρω (“reunir”) perquè era el lloc on els reunien els ciutadans. També era l’escenari de molts panegírics, discursos de lloança davant “tota” (+ πᾶσα) l’assemblea “reunida”. Si es volia criticar s’emprava el verb κατηγορέω (+ κατά, “contra”) -aquest arrel acabaria donant el terme categoria, cadascun dels grups en què hom pot classificar, “reunir”, diferents objectes atenent a una propietat o a una condició.
 
Fòrum per al civisme
L’equivalent llatí de l’ἀγορά va ser el forum. El fet que estigués situat més enllà, a les portes, de l’espai privat, explica que la seva etimologia sigui el llatí foris (“porta”), que, convertit en adverbi, significà “fora”. D’aquí també tenim fora, foraster, forà i, en anglès, foreigner (“estranger”) i forest (“bosc”), agafat del francès forêt. El foris llatí convivia amb la mateixa paraula porta, que conté l’arrel indoeuropea *dhwer-, present en l’anglès door.

Imatge actual del Forum romà
Imatge actual del Forum romà
 
Per a πόλις els romans tenien la paraula civitas; i per a πολιτής (“ciutadà”), civis. Podem resseguir aquests ètims en paraules com civisme, civil, conciutadà o civilitzar. La civitas es podia confondre amb l’urbs, que ens ha donat mots com urbà o suburbi (+ sub, “sota”). Totes aquestes etimologies ens donen aixopluc en una societat on tots ens identificam com a  “companys” (socii). Coneixent ja doncs les nostres arrels cíviques, ja podem complir amb les nostres obligacions com a ciutadans de la polis que som, és a dir, com a polítics.

Aquí teniu el documental "Las grandes ciudades de la antigüedad: Roma":




Articles del web relacionats:
El fòrum dels aforats
Etimologies domèstiques
- L'esperançadora democràcia digital
Democràcia obsoleta
Capitals amb Capitoli

Una mica d'hedonisme, per favor!

Els pensadors més apocalíptics no es cansen de recordar-nos que vivim en una societat hedonista, massa interessada en el plaer (ἡδονή) immediat, material, superficial. Hi va haver un temps, però, en què l’hedonisme estava ben vist. Va ser al segle IV aC quan molts filòsofs tractaren el tema del plaer identificat amb el bé com a fi últim o com a guia de la nostra acció moral.
 
Tanmateix, el gran corrent hedonista de l’antiguitat seria el que va liderar Epicur (341-270 aC) -el seu nom significa l’ ”auxiliador”; prové d’ επι, “sobre” i κουρος, “company”, “jove”. Natural de l’illa grega de Samos, seva és l’afirmació “El plaer és el principi i el fi de la vida feliç”. Epicur, però, no entenia el plaer com a plaer material i immediat, sinó com a plaer estable lluny de qualsevol dolor i temor. Des de la seva òptica, només plaers com el saber o l’amistat proporcionen la vertadera felicitat, coneguda com a ataràxia o tranquil·litat d’esperit –la paraula és composta per la preposició grega α, “sense” + ταραχή, “pertorbació”; equivaldria, salvant les distàncies, al concepte budista de nirvana. Curiosament, els epicuris, a diferència dels estoics, consideraven que dedicar-se a la política no reportava cap plaer.

Epicur
Epicur
 
Per a Epicur, l’autèntic plaer només s’assoleix amb l’autarquia, el ple domini d’un mateix, dels propis desitjos i impulsos. El filòsof grec, però, no entén aquesta autarquia com un estat de completa insensibilitat, com preconitzaven els estoics. Era més aviat l’eliminació dels obstacles que impedeixen la felicitat: els temors, les penes i els dolors. En el seu moment, aquesta manera d’entendre la vida no fou ben vist. Fou així com alguns postulats de l’epicureisme foren tergiversats i el seu pare espiritual fou acusat de llibertí.
 
La felicitat epicúria en la constitució nord-americana
A Roma Lucreci (94 aC-55 aC) recolliria part de la filosofia epicúria en el seu poema De rerum natura (“De la natura de les coses”). De la mà també de l’atomista grec Demòcrit (460-370 aC), aquesta obra defensa una visió científica i agnòstica del món. En diverses ocasions Epicur és elogiat com a salvador de la humanitat. No debades, havia demostrat que els déus viuen fora del nostre món i no s'immisceixen en els afers humans.
 
La felicitat segons Mafalda
La felicitat segons Mafalda

De rerum natura
, redescoberta al segle XV, va ser una de les principals fonts del gir cultural del Renaixement. Influí molt en genis com Sandro Botticelli o Leonardo da Vinci. A més, l’obra de Lucreci va jugar un paper molt destacat en la Constitució dels Estats Units. El 1787 Thomas Jefferson hi va fer introduir el deure del Govern americà de proporcionar no només seguretat i llibertat als ciutadans, sinó també ajudar-los en la “recerca de la felicitat”, una idea autènticament epicúria.

En aquest article de Ramon Alcoberro trobareu més informació sobre Epicur.

Us recoman aquest article d'Ignasi Aragay titulat "Es pot tenir èxit si s'actua èticament?"


Articles del web relacionats:
Estoics per resignació

Aquí teniu les meves reflexions sobre la felicitat al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (17/03/2015) amb motiu del Dia Internacional de la Felicitat (20 de març).

Els valents del "nivell 33"

Article publicat a l'Ara Balears (16/07/2015)

Ha arribat l’hora dels valents dels “nivell 33”. Que facin una passa endavant els qui realment entenen la política com un acte de servei públic i no com una excusa per engreixar les seves butxaques. Algú d’ells ha de ser el primer a donar exemple renunciant a aquesta paga extra del tot indecorosa.
 
Cada cop que hi ha un canvi de govern se’n parla. El “nivell 33” és un mecanisme que a casa nostra, d’acord amb la Llei de Funció Pública que imita l’estatal, serveix per compensar econòmicament aquells funcionaris que perden l’oportunitat de promocionar per haver-se dedicat a la política. Basta que hagin ocupat dos anys seguits un alt càrrec per gaudir d’aquest increment salarial en reincorporar-se a la seva anterior plaça. Com apuntava l’ARA Balears dilluns, en alguns casos es pot arribar a percebre fins a la jubilació un complement extra de 1.150 euros mensuals en 14 pagues. Tal injustícia, que pot suposar per al Govern una despesa addicional de més de 370.000 euros l’any, també té greus danys morals. Que ho demanin, si no, a aquells funcionaris que veuen que, per fer la mateixa feina, cobren menys que aquests membres de la “casta”.
 
El nou Govern d’esquerres s’ha compromès a eliminar aquest tabú que fins ara era el  “nivell 33”. Ja ha avisat, però, que difícilment la mesura podrà tenir efectes retroactius. Així, aquells qui el cobren el continuaran rebent. És el cas de l’inefable exvicepresident del Govern Antonio Gómez, que ara més que mai, després d’haver criticat la despesa pública, se sentirà més còmode amb el seu antic uniforme de guàrdia forestal a Escorca.
 
Aquí, però, els pocavergonyes no són només els polítics del PP. Hi ha funcionaris membres de l’antic Pacte de Progrés que també cobren aquesta suculenta retribució. El seu silenci els fa còmplices d’una mesura que, a pesar de ser legal, no és ètica ja que és una forma encoberta de robar de les arques públiques. ¿Hem de dir noms o basta que ens quedem amb els de la gent del nostre entorn que viu feliçment sense patir cap mena d’escarni públic?

Els funcionaris i el
Els funcionaris i el "nivell 33"
 
Ja basta de dilapidar els nostres impostos! Ja tenim suficient pagant el sou als nostres expresidents que es retiren en aquesta institució tan inútil que és el Senat. Un polític ha de rebre un sou digne d’acord amb la responsabilitat que exigeix el seu càrrec. Després ha de tornar al seu lloc de feina sense cap prerrogativa. Si no, queda clar que el servei públic en mans d’aquests “paràsits” es perverteix.
 
Esperem que ara el nou Govern complesqui amb la seva paraula. I si finalment l’eliminació del “nivell 33” no té efectes retroactius, algú dels que es fa dir “progres” haurà de donar la primera passa perquè la resta actuï per imitació. Per decència convé que ho facin aviat. Amb aquest acte de valentia podran demostrar que ells realment representen el vertader canvi.

Eleccions a la romana

Les actuals campanyes electorals reprodueixen alguns vicis que ja es donaren a l’antiga Roma

A l’antiga República romana (510 aC-27 aC) dedicar-se a la política era tot un honor. El cursus honorum (“la cursa dels honors”) era el nom que rebia precisament la trajectòria que havia de seguir tot individu que volia ocupar un càrrec públic (magistratura), en principi de manera altruista, sense cobrar.

Per arribar al càrrec suprem (cònsol), calia haver passat per totes les magistratures anteriors: qüestor (responsable del tresor públic), edil (gestor municipal), pretor (equivalent als nostres jutges) i censor (encarregat d’elaborar el cens de la ciutat i de vetlar pels bons costums). Tots aquests càrrecs eren exercits per dues o més persones alhora. Si es volia ocupar la mateixa magistratura un altre cop, havien d’haver passat cinc anys des de l’última vegada.

Per continuar llegint aquí teniu el reportatge sencer publicat a l'Ara Balears (10/05/2015).

I aquí teniu la peça complementària, també publicada a l'Ara Balears, titulada "Manual de campanya electoral".

En aquest enllaç trobareu més informació sobre el manual de campanya electoral de Ciceró.

Aquí teniu la meva intervenció al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (18/05/2015) per parlar sobre els paral·lelismes entre les actuals campanyes electorals i les de l'antiga Roma.


La República és cosa de tots

Ja sabem que la monarquia és cosa d’una sola (μόνος) persona. La nostra aspiració, doncs, és tenir una República, és a dir una cosa (res) de tots (publica) –de res, rei també tenim realitat, irreal i reivindicar (+ vindicare, “reclamar”, verb que alhora prové de vis, “força” + dico, “dir”) i la partícula homòfona que, en català, feim servir en oracions negatives o interrogatives (“Vols res? No, gràcies, no vull res”).

Els romans instauraren la República com a sistema de govern a finals del segle VI aC gairebé dos segles i mig després de la fundació de Roma. Segons una llegenda, Sext Tarquini, fill del darrer rei de Roma, va violar Lucrècia, la dona d’un destacat ciutadà. Aquesta, avergonyida, es va suïcidar després de contar el succés al seu marit. Això va desencadenar una revolta popular que va aconseguir derrocar el monarca  i enviar-lo a l’exili.

Lucrècia va optar per treure’s la vida per netejar el seu honor. Cal tenir en compte que la consciència estoica romana no condemnava el suïcidi; al contrari, el justificava si la finalitat cercada era bona. I aquest va ser el cas de Lucrècia.

La Res publica que s’implantà aleshores duraria gairebé cinc segles. La seva data inaugural no deixa de ser curiosa: aquell mateix any del 510 aC, a Grècia, el tirà Hípias, de la família dels Pisístrat, va ser expulsat d’Atenes i el legislador Clístenes va poder emprendre les reformes que li valdrien el sobrenom de “pare de la democràcia”.
 
Violació de Lucrècia (Ticià)
Violació de Lucrècia (Ticià)

El lema de la República romana, SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el Senat i el poble romà”) podria fer entendre que es tractava d’un sistema democràtic, però no va ser ben bé així –als còmics d’Astèrix SPQR apareix com l’acrònim de l’italià Sono Pazzi Questi Romani, “són bojos aquests romans”. Amb aquest nou sistema, qui volia dedicar-se als afers públics primer havia d’estar, durant deu anys, al capdavant d’una legió. Després ja podia encetar el cursus honorum o carrera política per ocupar diferents magistratures, és a dir, càrrecs relacionats amb l’administració de l’Estat.
 
El cursus honorum havia de seguir un itinerari concret, escalant magistratures de la següent manera, de menor a major importància: qüestors (responsables del tresor públic), edils (encarregats del govern municipal), pretors (equivalents als nostres jutges), censors (s’ocupaven principalment d’establir el cens de la ciutat cada cinc anys, dividint-los en classes segons la seva riquesa) i els cònsols (màxims representants del poder executiu).

Api Claudi el Censor
Api Claudi el Censor

Cap d’aquests càrrecs no era remunerat, de manera que els candidats havien de ser solvents econòmicament per ocupar-los –després, però, amb els tractes de favor que rebien, se’n varen acabar beneficiant. Aleshores no existien els partits polítics, tal com els entenem avui, encara que hi havia la divisió entre optimates (aristòcrates) i populares (defensors de les classes baixes), que amb el temps trencarien amb el monopoli polític dels primers. A través de les assemblees o comicis, la ciutadania -amb l’excepció de les dones, els estrangers i els esclaus- votava un representant sense tenir massa en compte la seva ideologia -la clau per guanyar era comptar amb una extensa xarxa de relacions personals o clientelars.
 
Com a norma general, entre l’exercici d’una magistratura i una altra havien d’haver passat dos anys. Totes, excepte la dels censors, s’elegien per a un any i eren col·legiades, és a dir, ocupades per dos homes o més –les decisions havien de ser preses per unanimitat. Qualsevol magistrat, en deixar el càrrec, havia de donar comptes de la seva gestió davant del Senat.

Roca Tarpeia (durant la República era des d'on es llançaven els traïdors a la pàtria)
Roca Tarpeia (durant la República era des d'on es llançaven els traïdors a la pàtria)
 
Democràcia grega versus República romana
Després de veure fracassar la seva democràcia atenesa, els mateixos grecs varen caure rendits davant la República romana. Ho demostren les paraules d’elogi que li dedicà Polibi, un historiador i polític grec que al segle II aC fou portat presoner a Roma. En les seves Històries, en destacà el seu caràcter “mixt”, aglutinador dels principals sistemes polítics existents: els dos cònsols –els magistrats suprems- eren l’element monàrquic; el Senat, l’element aristocràtic; i el poble romà, el democràtic. Tanmateix, l’equilibri entre aquestes tres formes de govern anà perdent efectivitat a mesura que Roma conqueria territoris. Així, tan sols cinc segles després del seu naixement, la república fou substituïda per l’autoritat d’un líder indiscutible. El 27 aC el Senat atorgava a Octavi el poder militar, és a dir, l’imperium.
 
Ciutats medievals amb República
En un principi la república era un concepte que només designava la ciutat de Roma. De fet, els escriptors romans es refereixen a la seva ciutat com la Res Publica Romana, sota els diferents tipus de règim que va tenir al llarg de la seva història. Un cop desaparegut l’imperi romà, la paraula república es va aplicar amb aquest mateix sentit a les ciutats estat independents d’Itàlia durant l’edat mitjana: repúbliques de Gènova, Florència, Venècia, etc.
 
El mot república en el sentit modern de règim oposat a monarquia el trobam en el Renaixement, en el pensament polític de l’escriptor italià Maquiavel (1469-1527). Maquiavel lloa l’organització de la república romana. Considera que és un sistema molt ben organitzat ja que dóna cabuda als dos esperits permanentment enfrontats que integren una comunitat: el del poble i el dels grans (que volen governar el poble). L’escriptor italià rebutja les teories idealistes proposades per Plató i Aristòtil: el bon polític no és el que té bones qualitats morals sinó el que sap arribar al poder. Això està en consonància amb la seva concepció pessimista de la naturalesa humana.

Maquiavel
Maquiavel

Després de Maquiavel, el concepte modern de república es va començar a generalitzar arran de la Revolució francesa (1789-1799).  Aquesta vegada, però, la font d’inspiració no només fou l’antiga república romana, sinó també la democràcia grega. Dos dels seus líders intel·lectuals foren Voltaire i Rousseau, ambdós morts al 1778. Voltaire pensava que la vida en comú exigeix un pacte social amb el qual s’ha de preservar l’interès de cada persona. En la seva obra Càndid va denunciar el providencialisme del poder. Rousseau, autor de la frase “l’ésser humà és bo per naturalesa”, considerava que tot es pot corregir a través de l’educació i d’una organització social i política adequada. Així ho manifestà en la seva influent obra El contracte social. D’ençà de la Revolució francesa, el sistema republicà s’anà aplicant als estats que naixien de la descomposició dels grans imperis a Europa.

Càndid
Càndid

Aquí teniu un resum de contingut de la República (Politeía) de Plató.

Aquí teniu la intervenció de Mònica Miró al programa "Els ulls de Minerva", de Ràdio 4, on parla sobre la política a l'antiga Roma.

Aquí teniu un documental sobre la República romana a càrrec de Mary Beard:



Articles del web relacionats:
Tots som Lucrècia
La casta i el 15M de l'antiga Roma
Roma segons Ròmul?
Els romans foren els primers a "posar la mà al foc"

Pablo Iglesias, el nou Messies?

Article publicat a l'Ara Balears (06/04/2015)

És Pablo Iglesias el nou Messies? Aquests dies de Setmana Santa les televisions ens han convidat a tornar-nos a familiaritzar amb el missatge cristià a través de processons i de grans clàssics del cinema com Quo vadis o Benhur. Les xarxes socials s’han afanyat a fer enginyosos muntatges presentant el carismàtic líder de Podemos com la versió moderna de Jesús. Les similituds, però, no s’acaben en la coeta. Així ho assegurà ja fa dos mesos el periodista d’El País John Carlin en una sèrie de reportatges exhaustius sobre un fenomen polític que alguns han rebatiat irònicament com a “Pablemos” en al·lusió al fort protagonisme del seu cap de llista.
 
Carlin ressaltava les contínues al·lusions cristianes d’una formació nascuda amb voluntat de catalitzar la indignació popular atiada per la crisi econòmica –curiosament, en altres països europeus com França, Gran Bretanya, Suècia, Finlàndia o fins i tot Alemanya aquest mateix malestar ha estat recollit per partits d’extrema dreta, alguns fortament racistes. Segons Mateu (21,12-17), ja Jesús s’indignà quan entrà al temple després de la seva entrada triomfal a Jerusalem el diumenge de Rams. En trobar-hi una munió de mercaders amb llocs de venda de coloms i de canvi de moneda, exclamà, tirant-los les taules pel terra: “Està escrit que la meva casa serà anomenada casa d’oració, però vosaltres l’heu convertida en una cova de lladres”. És el mateix missatge que aplica Podemos amb els banquers usurers.
 
La malvada casta que denuncia Podemos també troba paral·lelismes en els fariseus, la secta jueva a qui Jesús acusà de ser uns immorals. “Jo som el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Joan, 14, 6), foren les paraules del fill de Déu, les mateixes que ha interioritzat Iglesias per molt que ell negui ser un “macho alfa”. Davant Pilat, Jesús digué: “La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu". (Joan 18, 37). Els més crítics consideren que Iglesias també actua com un “telepredicador” amant de les paràboles –té una debilitat especial pel conte de “Ratolàndia” del polític canadenc Tommy Douglas (1904-1985). Del que no hi ha dubte, però, és que el líder de Podemos, tal com féu el redemptor en qui s’emmiralla, ha enriquit la democràcia amb la seva dialèctica.

 
L’església política liderada per Pablo Iglesias també s’ha volgut apropiar de les famoses paraules del primer gran propagandista cristià, sant Pau –aquí un altre cop l’afinitat onomàstica no deixa de ser curiosa. En una de les seves cartes als corintis diu: “M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costés el que costés”. En la seva vocació de salvadors de la pàtria, Podemos ha actualitzat aquesta cèlebre cita assegurant que no són “ni d’esquerres ni de dretes”. A més, ells tampoc no s’estan d’apel·lar més als sentiments que no pas al raciocini, enarborant la bandera de l’atàvica lluita del bé contra el mal.
 
Certament, Podemos ha significat una alenada d’aire fresc en la decadent classe política espanyola. La injustícia, però, és que altres formacions que des de fa anys pregonen el mateix missatge cristià de regeneració moral no han tengut la sort de tenir tanta d’atenció mediàtica. A nivell estatal, basta que ho demanin a Julio Anguita, antic líder d’Izquierda Unida que en l’època de vaques grasses que li tocà viure fou tractat d’il·luminat. Tanmateix, moltes de les seves profecies s’han acabat complint. El mateix ha passat a casa nostra amb partits que han estat minoritzats pels mitjans de comunicació instal·lats en el conformisme del bipartidisme colonial herència de la llei electoral D’hondt.
 
Mentrestant, Iglesias ja està patint la seva pròpia Passió a mans d’un desacreditat establishment que el demonitza dient que portarà el caos, com si els partits tradicionals no l’haguessin portat. És la mateixa crucifixió que han patit els altres Messies que el precediren. Només falta que tots ells també ressuscitin. Esperem, però, que no pugin tot d’una al cel –Jesús ho va fer al cap de quaranta dies. Necessitaran més temps per demostrar que una altra forma de fer política és possible. El perill, però,  és que ens trobem davant venedors de fum que no sàpiguen gestionar tantes expectatives d’una societat amb set de Messies. Ja ho retrataren amb humor els Monty Python en la cèlebre pel·lícula La vida de Bryan (1979).

Aquí teniu la famosa escena de la pel·lícula del Monty Python on es parla de la set de Messies que té el poble:



I aquest és el gran discurs antisistema de Julio Anguita de l'any 1999. Escarrufa constatar com s'han complit totes les seves profecies:


Vots devots

La paraula vot ve del llatí votum, que era una “promesa” feta als déus a canvi d’un favor. Quan es feia aquesta promesa, hom esdevenia un devot, és a dir, havia de complir-la per no defraudar els déus i evitar així represàlies divines. El devot sentia autèntica devoció per la seva promesa o vot. La solia escenificar en un temple oferint al déu un objecte amb l’expressió ex voto, tot indicant el seu nom (“des de la promesa feta per ...”) –amb el temps l’exvot passà a designar l’objecte donat.
 
Avui aquestes paraules s’han vist adulterades per les eleccions. Prometem votar els déus de la política perquè, a canvi, ens resolguin els problemes. A pesar de fer-los proselitisme, a vegades fins i tot ens castiguen amb pujades d’impostos i amb altres mesures impopulars. En tot cas, que vagin alerta: sempre ens queda el nostre vot de càstig en els propers comicis. Alguns religiosos, en canvi, continuen prometent vots d’obediència, pobresa i castedat. La paraula boda també ve de votum, ja que els nuvis es prometen, davant dels déus, a estar junts fins que la mort els separi.
 
En les eleccions de l’antiga Roma la votació rebia el nom de suffragium. És una paraula composta de la preposició sub- (“sota”) i del verb frango, fregi, fractum (“rompre”), present també en mots com fractura, fragment, fràgil, fragor, fracàs, infracció, refrany (inicialment, repetició regular que trenca la cançó) o naufragi (“que trenca naus”) –la seva arrel indoeuropea (bhreg-) donà en anglès break i en alemany brechen (“rompre”).

Mosaic romà del Mitreu d'Òstia, amb la inscripció Felicissimus Exvoto
Mosaic romà del Mitreu d'Òstia, amb la inscripció Felicissimus Exvoto
 
Segons una teoria, inicialment els sufragis es feien per aclamació popular; aleshores els soldats manifestaven la seva voluntat, colpejant les seves llances entre elles, la qual cosa produïa un gran fragor (< frango). Amb tot, la versió més acceptada diu que en els primers sufragis es feia servir com a papereta un tros de ceràmica rompuda  on s’escrivia el nom del candidat.
 
L’ostracisme: el càstig de la democràcia
Aquesta darrera versió terrissaire sobre el sufragi llatí recordaria molt l’ὅστρακον, d’on s’originà el terme ostracisme, avui sinònim d’allunyament forçat d’algú. A l’antiga Grècia fou, però, una mesura promulgada al segle V aC pel pare de la democràcia atenesa, Clístenes. La instaurà per combatre qualsevol temptativa de restablir la tirania, després de l’expulsió d’Hípias. Paradoxalment era una iniciativa del tot antidemocràtica, atès que suposava condemnar algú sobre la base d’una simple sospita, vulnerant així la presumpció d’innocència.

Òstracon contra Temístocles
Òstracon contra Temístocles 
 
L’ὅστρακον era un tros de ceràmica en forma d’ostra, fàcil de trobar al terra de l’àgora –la seva arrel indoeuropea osth- també es present en paraules com ὀστεόν (os) o la mateixa ostra. Per mantenir en secret el seu vot, els assemblearis hi escrivien amb un punxó el nom d’aquell polític de grans ambicions que volien allunyar de la polis durant almenys deu anys. La institució de l’ostracisme s’anà deteriorant progressivament fins a convertir-se en un boc expiatori amb el qual l’assemblea depurava responsabilitats en rebre crítiques per alguna decisió presa. Curiosament, el mateix Clístenes, l’inventor de la mesura, fou condemnat a l’ostracisme.
 
L’espermatozou del vot
La millor reflexió sobre l’acte de votar ens l’ofereix Pau Riba en el seu fantàstic llibre Al·lolàlia, ple de jocs de paraules:
 
“Això d’allargar el braç i ficar la mà, amb urna goteta de paper, dins la vulva cristal·lina de la impudorosa democràcia, sempre m’ha semblat un gest netament pornogràfic, urna procacitat. És la reproducció simbòlica d’urna inseminació (tan artificial com natural), precedida per l’acte carnal que la fa possible... i que culmina amb l’ejaculació: el gran dia, el moment final, paroxístic, de la votació. L’hora de la veritat després de l’allargassada tanda de jocs de seducció i cerimònies preliminars. El brollador làctic de la gran escorreguda col·lectiva.
 
Te la fic o no te la fic, la papereta, és el dilema. La decisió és: ¿M’uneixo al riu de l’esperma comunal? Perquè el vot, la goteta de paper és l’espermatozou (la cèl·lula individual que, transportant la informació cromosomàtica –les dades personals- i la voluntat íntima de cadascú –la x col·locada en determinada casella-, és impulsada per la cua vacil·lant d’urna voluntat que busca cegament fecundar l’òvul d’urna candidatura afí).”

El vot, segons Mafalda
El vot, segons Mafalda

Aquí teniu un interessant article de la revista Sàpiens sobre la lluita pel vot de les dones.

Aquí teniu un article interessant del dermatòleg Xavier Sierra. Parla sobre exvots de la cultura etrusca amb forma d'úter, que eren ofrenes propiciatòries de la fecunditat. I aquest parla sobre exvots més moderns.

En sintonia amb aquest text de Pau Riba teniu la famosa cançó de la Trinca: "Per primer cop":



En aquest article de Jordi Llovet trobareu un petit resum sobre la història del sufragi universal.

Articles relacionats:
Llegir bé en temps d'eleccions
-
 Democràcia obsoleta
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px