Banner Top

Etimologies cíviques

Ja ho va dir al segle IV aC Aristòtil a la seva obra Política: ὁ ἄνθρωπος φύσει πολιτικὸν ζῷον, és a dir, “L’home és, per naturalesa, un animal polític”. Aquí, amb tot, l’adjectiu “polític” vol dir sociable. I per viure en societat necessitam la paraula. El filòsof d’Estagira continua la seva reflexió de la següent manera:
 
“La raó que l’home sigui un animal polític, més que qualsevol abella i que qualsevol altre animal gregari, és clara [...] Només l’ésser humà, entre els animals, posseeix la paraula. La veu és una indicació de dolor i de plaer, per això la tenen també els altres animals [...] La paraula, però, en canvi, existeix per manifestar allò que és convenient i allò que és nociu, així com allò que és just i injust”.
 
Així doncs, la paraula determina el nostre paper a la ciutat, a la πόλις. Segurament aquest terme és una de les aportacions més importants de la cultura grega. Va irrompre amb força al segle VIII aC després des quatre segles d’Època Fosca. Πόλις se sol traduir com a “ciutat-estat” atesa la seva autonomia. De fet, l’Hèl·lade com a entitat política única no va existir mai. El que hi havia era un conjunt de polis que, a pesar de la seva independència, compartien una mateixa llengua, cultura i tradicions com els Jocs Olímpics.

Acròpoli d'Atenes (FOTO: AWL IMAGES)
Acròpoli d'Atenes (FOTO: AWL IMAGES)
 
Etimològicament parlant, tots els ciutadans som polítics. Avui, però, per desgràcia, aquesta paraula només al·ludeix als professionals del bé comú. De πόλις també tenim policia, acròpoli (+ ἄκρος, “altura”), necròpoli (+ νεκρός, “mort”, “cadàver”), metròpoli (+ μήτηρ, “mare”) o cosmopolita (+ κόσμος, “univers”). A vegades se sol traduir per igual πόλις que ἄστυ. Aquest darrer terme, però, és el nucli urbà, el conjunt d’edificis que s’oposa al camp, ἀγρός. No s’han de confondre els nombrosos derivats de πόλις amb els de πολύς (“molt”), com politeisme o polígon.

Grecs, els mestres de l’urbanisme
Amb la πόλις nasqué l’urbanisme (del llatí urbs, “ciutat”), entès com a ordenació racional de l’arquitectura en l’espai urbà. Les primeres teories urbanístiques conegudes s’han atribuït a Hipòdam de Milet (498-408 aC), que potser les va aplicar, després de les guerres mèdiques, en la reconstrucció del port d’Atenes (el Pireu) i de Milet. La planificació hipodàmica, inspirada segurament en plànols d’Egipte i Mesopotàmia, es basava en la planta ortogonal. Consistia en un sistema de carrers que s’encreuaven en angle recte, formant quadrícules -a Roma els dos eixos principals s’anomenarien Cardo (de nord a sud) i Decumanus (d’est a oest).

Planificació hipodàmica de Barcelona
Planificació hipodàmica de Barcelona


Al centre d’aquest sistema de carrers hi havia un espai lliure per a l’ἀγορά, o plaça pública, envoltada generalment per στοαι, una espècie de porxos allargats i poc profunds, sostinguts per nombroses columnates -el terme donaria nom als estoics. Al costat de l’àgora s’hi varen concentrar els edificis més significatius de la ciutat, tant religiosos com públics.

La πόλις més important de totes va ser Atenes, considerada per l’historiador Tucídides com “l’escola de tot l’Hèl·lade”. Al segle VI aC va veure néixer la democràcia, un sistema que donava el poder (κράτος) al poble (δῆμος) -no tenia res a veure, però, amb l’actual democràcia. També es parlava d’oclocràcia (+ ὄχλος, “poble”, “multitud”).

Mapa de l'àgora d'Atenes
Mapa de l'àgora d'Atenes
 
La pandèmia dels demagogs
L’arrel δῆμος és present en paraules com demografia (+ γραφία, “descripció”), demoscòpia (+ σκοπέω, “observar”, “examinar”), demiürg (+ ἔργον, “treball”), que, en el pensament grec, era l'ordenador del món, que actuava sobre la matèria primigènia, informe i eterna; o  endèmic (+ εν, “dins”), dit de l’espècie que viu exclusivament en una àrea geogràfica determinada -com que aquesta espècie és d’aquell territori (χθῶν) també és autòctona (+ αυτος, “un mateix”).
 
Amb δῆμος cal diferenciar entre epidèmia i pandèmia. L’epidèmia (+ επι, “sobre”) és quan una malaltia només afecta una zona concreta. En canvi, la pandèmia (+ πᾶς, πᾶσα, πᾶν, “tot”) ataca gairebé tots els individus d'un país. Avui els que ja són una pandèmia són els demagogs, els que “condueixen” (ἄγω) el poble amb mentides i paraules buides que només responen a l’emoció i no a la raó. Ells ja varen ser els principals responsables de la mort de la democràcia atenesa al segle IV aC.

Demagogs manipuladors
Demagogs manipuladors
 
Allà on més s’exhibien els demagogs era a la plaça pública, a l’ἀγορά, d’on tenim agorafòbia, la por (φόβος) a travessar espais oberts. Aquest terme deriva del verb ἀγείρω (“reunir”) perquè era el lloc on els reunien els ciutadans. També era l’escenari de molts panegírics, discursos de lloança davant “tota” (+ πᾶσα) l’assemblea “reunida”. Si es volia criticar s’emprava el verb κατηγορέω (+ κατά, “contra”) -aquest arrel acabaria donant el terme categoria, cadascun dels grups en què hom pot classificar, “reunir”, diferents objectes atenent a una propietat o a una condició. La crítica, en la democràcia atenesa, estava emparada per la llibertat d’expressió o isegoria (ἴσος, igual + ἀγορά).
 
Fòrum per al civisme
L’equivalent llatí de l’ἀγορά va ser el forum. El fet que estigués situat més enllà, a les portes, de l’espai privat, explica que la seva etimologia sigui el llatí foris (“porta”), que, convertit en adverbi, significà “fora”. D’aquí també tenim fora, foraster, forà i, en anglès, foreigner (“estranger”) i forest (“bosc”), agafat del francès forêt. El foris llatí convivia amb la mateixa paraula porta, que conté l’arrel indoeuropea *dhwer-, present en l’anglès door.

Imatge actual del Forum romà
Imatge actual del Forum romà
 
Per a πόλις els romans tenien la paraula civitas; i per a πολιτής (“ciutadà”), civis. Podem resseguir aquests ètims en paraules com civisme, civil, conciutadà o civilitzar. La civitas es podia confondre amb l’urbs, que ens ha donat mots com urbà o suburbi (+ sub, “sota”). Totes aquestes etimologies ens donen aixopluc en una societat on tots ens identificam com a  “companys” (socii). Coneixent ja doncs les nostres arrels cíviques, ja podem complir amb les nostres obligacions com a ciutadans de la polis que som, és a dir, com a polítics.

Aquí teniu el documental "Las grandes ciudades de la antigüedad: Roma":




Articles del web relacionats:
El fòrum dels aforats
Etimologies domèstiques
- L'esperançadora democràcia digital
Democràcia obsoleta
Capitals amb Capitoli

Etimologia comparativa

Fer etimologia comparativa és un exercici ben curiós.El pronom indefinit castellà “nada” ve de la segona part de l'expressió llatina nulla res nata (“cap cosa nascuda”). El francès i el català, però, agafaren per negació la primera part de la locució amb les respectives formes “rien” i “res” –de res també ve “República”, és a dir, “la cosa pública”. En canvi, per a la forma substantivada (“el no-res”), el francès té la fórmula “néant”, que procedeix del llatisme ne gentem (“ningú”) –el segon ètim d’aquest sintagma donà nom també a la policia francesa, la “Gendarme”, que és una contracció del gal·licisme gent d’armes.

Un altre cas sorprenent és l’expressió llatina caseus formaceus, que significa “formatge fet amb un motllo”, ja que la llet es vessava sobre un recipient amb “forma”. quesoEl castellà n'agafà la primera part (“queso”), però els francesos, italians i catalans n'agafaren la segona (“fromage”, “formaggio”, “formatge”, respectivament).

Les sorpreses etimològiques no s'acaben aquí. En llatí, els fills del mateix pare i mare rebien el nom de fratri germani (“germans autèntics”) -aquest germanus, que està emparentat amb el mot "germen", deriva del verbgignere(“engendrar”). De l’expressió llatina, el castellà i el català només n'heretaren la segona part (“hermano” i “germà”), respectivament. En canvi, el francès i l'italià n'heretaren la primera amb les respectives formes “frère” i “fratello”. Tanmateix, en català també tenim paraules com “frare” o amor “fraternal”.

En l’àmbit del parentiu, en llatí també hi havia l’expressió consobrinus primus(“cosí primer”). La segona part fou adoptada pel castellà (“primo”), i la primera, encara que amb una petita alteració, pel català (“cosí”), el francès i l’anglès (“cousin”) o l’italià (“cugino”).

També és molt curiós veure com diferents llengües romàniques expressen la idea d’estimar. En català aquest verb derivad’aestimare, que conté una moneda romana, l’aes, feta de bronze. Per tant, en l’origen de la noció hi ha un sentit de valoració econòmica: es tracta de donar un preu a alguna cosa. En català aquest sentit es conserva plenament en expressions com: “El preu estimat de la joia és de dos-cents euros”. El castellà, en canvi, té querer, queve de quarere, que vol dir “buscar”. El francès (aimer) i l’italià (amare) conserven l’arrel llatina, amare.

Etimologies animals
Anem ara al món animal. En castellà tenim “merluza”, derivat del llatí maris lucius(“peix que fa llum en la foscor”). En català, però, només se'n conservà la segona part (“lluç”). D’origen grec és la paraula hipopòtam, literalment, “cavall (ππος)de riu” (ποταμός). Així anomenaren els grecs aquest animal en visitar Egipte –en alemany es manté, en certa manera, aquesta etimologia ja que hipopòtam és Nilpferd, és a dir, “cavall del Nil”; encara que també es pot dir Flusspferd ("cavall de riu").

Hipopòtam ve del grec
Hipopòtam ve del grec


D’encunyació grega és també la paraula pop, que prové de πολύπους (“el de molts peus”) –en castellà, “pulpo”. Concretament, aquests mol·luscs tenen vuit peus o tentacles, de manera que pertanyen a l’ordre zoològic dels octòpodes –curiosament, en anglès, pop manté aquesta terminologia (“octopus”). En italià, se li diu “polipo”. Nosaltres tenim també la paraula “pòlip” per referir-nos a un tipus de tumor que guarda semblança amb la forma dels pops, que són cefalòpodes (+ κεφαλή, “cap”), és a dir, “cap de peu”.

Papallona en llatí és papilio, papilionis(m). El francès papillon ha mantengut també el gènere masculí, com en llatí. Malgrat això, l'etimologia del castellà "mariposa" és ben curiosa. L'origen es troba en una cançó infantil que contenia l'imperatiu "María pósate". En passejar pels boscos, els nins creien que aquest insecte personificava l'esperit de la Verge Maria que es col·locava damunt d'una branca -podem trobar aquesta mateixa associació en un altre insecte, "marieta", "mariquita" en castellà. En basc tenim maripampalona, un híbrid de les dues formes. I en rus, babochaka, literalment, "doneta". Tot plegat, a part de curiós, és senzillament fantàstic. Quanta sang, és a dir, ètims, poden arribar a compartir les llengües per les seves venes!!!

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px