Banner Top

Les llavors de la discòrdia

Article publicat a l'Ara Balears (06/12/2015)

La deessa Eris fa temps que no ens deixa viure en pau. Passa gust sembrant discòrdia entre nosaltres. Ella és, segons la mitologia grega, la personificació d’aquest mal. Ja en filosofia trobam el concepte erística associat al mètode que, en els debats, fan servir els qui pretenen la victòria a tota cosa, independentment de la veritat o falsedat de les seves tesis. Al segle IV aC Plató emprava el terme despectivament per referir-se a la manera d’actuar dels sofistes, els mestres ambulants de la paraula. El contraposava a la dialèctica, el vertader art del diàleg que cerca el coneixement de la veritat i que ja havia propugnat Sòcrates, el pare de la filosofia.


 
Avui no són pocs els mitjans de comunicació que també s’han abonat al mètode de l’erística. Ho fan seguint la trista màxima periodística: “No deixis que la realitat t’espenyi un bon titular”. Basta recordar la portada de La Razón de l’estiu passat on es podia llegir que la flamant batlessa de Madrid, Manuela Carmena, passava unes “vacances de luxe” en una vil·la que costava 4.000 euros a la setmana. Després va resultar que la primera edil compartia aquelles despeses amb tres inquilins més i que, en tot cas, els doblers havien sortit de la seva pròpia butxaca i no de les arques públiques. El novembre de 2012, a pocs dies de les eleccions catalanes, el diari El Mundo també va acusar l’aleshores batle de Barcelona, Xavier Trias, de tenir milions d’euros a Suïssa. I un altre cop la informació va ser falsa. Ambdues capçaleres acabaren matisant o rectificant, encara que amb lletra petita, el seu periodisme pamfletari. Tanmateix, s’havien sortit amb la seva: calumnia que alguna cosa queda.

 


Tots aquests titulars malintencionats responen al que l’italià Umberto Eco ha anomenat la “màquina del fang” en la seva darrera novel·la Número Zero. L’expressió fa referència a la capacitat que tenen alguns mitjans de crear notícies tòxiques, sovint falses, amb l’objectiu de danyar la reputació de determinats personatges. És la cara fosca del quart poder en mans d’empresaris, que estan més interessats en els rèdits econòmics que no pas en l’ètica periodística. “No són les notícies les que fan el diari, sinó el diari el que fa les notícies”, diu el director del rotatiu de l’obra d’Eco, un perfecte home de palla.
 
Aquest periodisme sense escrúpols ja va ser retratat el 1974 en la magistral pel·lícula Primera Plana, de Billy Wilder, que oferia una visió còmica del funcionament de la redacció d’un diari de Chicago de 1920. Anys abans, el 1941, a Ciutadà Kane, el director Orson Welles ja havia traçat el perfil de William Randolph Hearst, el creador de la premsa sensacionalista, també coneguda com a groga. El 1898 aquest magnat nord-americà no dubtà a promoure la guerra de Cuba per poder vendre més diaris. També va ser el primer a crear un gran imperi mediàtic que aprofità per enfonsar els seus enemics i afavorir la seva pròpia carrera política.


 



Ara el periodisme, tot i haver viscut alguns moments gloriosos, torna a sucumbir a la  “màquina del fang”. Els seus sequaços, que s’erigeixen en herois de la informació, recorren a l’erística dels sofistes de l'antiga Grècia. Per tal de cobrar, també són capaços de dir qualsevol barbaritat. Molts d’ells, encotillats en les pàgines dels diaris, s’apunten a fer de tertulians de ràdios i televisions per tenir un altaveu més potent des d’on continuar atiant el foc de la crispació. És una conducta del tot irresponsable, indigne de qui es fa dir periodista. I, mentrestant, la ciutadania amb poques ganes d’esprémer-se el cervell ho dóna tot per bo. I aquests són, segons Eco, els pitjors efectes de la “màquina del fang”: la passivitat dels consumidors davant tantes notícies tergiversades.

 
Així doncs, el quart poder, que havia de ser el garant de la democràcia, està més desacreditat que mai. No falten els periodistes que actuen com a polítics i polítics que intenten fer de periodistes. Sort que avui, en l’era tecnològica, tenim més canals d’informació que ens permeten tenir una visió més calidoscòpica d’una realitat del tot complexa.

Malcom X
Malcom X
 
El protagonista de la novel·la d’Eco ens acaba donant la raó quan exclama que “els periòdics no estan fets per difondre, sinó per encobrir notícies”. En aquest sentit no deixa de ser curiós el silenci mediàtic que a casa nostra, en època de vaques grasses, imperà sobre els casos de corrupció. Ara, amb l’inici de la campanya electoral, la deessa Eris es prepara per continuar sembrant les llavors de la discòrdia. I no tendrà clemència amb un poble, que tot i sortir de la seva letargia, continua mig entabanat.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/09/2017), reflexion sobre la desinformació en l'era de la informació:



Aquí teniu el documental "Las cloacas de Interior", que parla de la guerra bruta de l'Estat contra l'independentisme català i altres herbes.

Aquí teniu un llistat de reflexions sobre la llibertat d'expressió.

Aquí teniu un interessant article sobre el llenguatge com a arma de destrucció massiva.

Aquí teniu un interessant article de Carles Capdevila sobre el paper dels diaris com a nous baluards de la religió. Es titula "Crisis de fe en la religió de les notícies" (Diari Ara, 22/06/2014)

Aquest article de Melcior Comes parla de la perversa relació entre periodisme i política. Es titula "Els favors i els favorits".

Aquí teniu un llistat de pel·lícules que parlen sobre periodisme.

Aquí teniu un articel de Kike Oñate que parla sobre els mitjans de comunicación a Espanya i els seus propietaris.

Amb motiu del 3 de maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, aquí teniu una entrevista a la veterana periodista Rosa Maria Calaf.

Per acabar, aquí teniu el gran discurs del periodista Edward Murros a la pel·lícula Good Night, And Good Luck (2005), de George Clooney. Defensa la televisió com a un gran mitjà de comunicació, sempre que sigui ben gestionat:


Articles del web relacioants:
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
Heròdot, el primer periodista de la història

I aquí teniu fragments de la gran pel·lícula Primera plana:





I aquest és el tràiler de Ciutadà Kane:

 

Els colors de la vida

La vida és plena de matisos. No tot és blanc o negre. Contínuament triam colors: quan ens vestim, quan votam un partit polític, quan ens tenyim els cabells, quan pintam casa nostra, quan ens compram un cotxe... A més, ens movem seguint tota una sèrie de codis de colors que ens envolten: a les línies de metro, als semàfors, als senyals de trànsit, a les pistes d'esquí, a les arts marcials...

Els colors són una de les primeres coses que aprenem quan som petits. Per a segons qui, però, apreciar-los pot ser una tasca impossible. És el cas dels daltònics, que tenen dificultats per destriar alguna sèrie de colors –aquest defecte genètic agafa el nom del físic i matemàtic John Dalton (1766-1844), que el patia.

D’altra banda, una de cada deu mil persones al món només hi veu en blanc i negre: tenen acromatòpsia (α privativa + χρῶμα, “color” + ὅψις, “vista”). És el cas de Neil Harbisson, un artista català d’ascendència anglesa. Fins als onze anys no li van diagnosticar aquesta anomalia. Ara fa servir una càmera que porta al front per conèixer els colors. Aquest dispositiu electrònic, que li funciona com a eyeborg, transforma en sons els colors. Neil Harbisson és el primer cyborg reconegut per un Govern –la paraula prové de cybernetic organism, contreta després com a cyberorganism i finalment com a cyb-org.

Neil-harbisson
Neil-harbisson




Sens dubte, el nostre primer referent policromàtic és l’arc de Sant Martí. Cada color amaga una història curiosa.

Verd
Ve de l’adjectiu llatí viridis, el qual deriva alhora de vir (“mascle”), paraula emparentada amb vis (“força”). Per tant, una cosa verda és “vigorosa, jove, plena de força”. Per això quan algú està verd en alguna cosa volem dir que no està prou experimentat. Derivats de verd són verdura, verger (hort amb varietat de flors i arbres fruiters), “verdugo” en castellà (en català botxí, que prové del francès boucher, “carnisser”) i verga (branca; inicialment el “verdugo” castellà feia servir una verga per assotar el condemnat a mort).

A Occident, el verd representa la llibertat i l’esperança. La natura ens allibera gràcies al seu color verd, tan present també en els moviments ecologistes. El vidre té una segona oportunitat en el contenidor verd. Un semàfor en verd indica que un pot passar. Igualment, una bandera verda a la platja ens avisa que l'aigua està en bones condicions per al bany. El verd, però –amb el permís del ministre de cultura Wert-, també té connotacions sexuals. Un acudit verd és un acudit obscè relacionat amb el sexe; i un vell verd és un home gran particularment pervertit o excitable. 

Curiosament, en els països islàmics el verd és un color sagrat que simbolitza l'amistat, la no- violència i la religió. De fet, la relíquia més valuosa de l’islam (la bandera santa brodada en or) és verda. Amb aquesta bandera el profeta va conquerir La Meca. Igualment el verd és el color de la tecnologia i dels soldats. Molts monstres en la ficció occidental solen ser verds per l’associació amb el verí, l’enuig (verd d’ira) o la podridura.    

En grec verd és χλωρός, d’on tenim clor, clorofília (colorant verd dels vegetals) o clorosi (tipus d’anèmia).




Blanc
És l’absència de color. Ve d’una paraula germànica que vol dir “brillant”, “blanc”. El blanc representa la puresa i la llum, però a la vegada ex­pressa l’alegria i la pau (com les cigonyes i els coloms). L’espiritualitat i fins i tot els fantasmes són blancs. Es creu que l’inici de les coses és blanc, per això els nadons s’embolcallen amb draps blancs i les núvies es vesteixen amb aquest color. Pel mateix motiu també és present en les cerimònies d’iniciació.

En llatí hi havia dues paraules per referir-se al blanc: candidus i albus. De candidus tenim candidat. Quan hi havia eleccions, qualsevol aspirant, a l'hora de fer campanya pel fòrum romà, havia de vestir una toga blanca com a sinònim de puresa i transparència. L'arrel de candidus també la trobam en altres paraules com cana i l’adjectiu candent, que s'aplica al metall vermell, tan brillant que gairebé és blanc.

Un altre derivat de candidus és candela, un cilindre de cera. I de candela tenim el diminutiu candeleta que empram en dir “esperar una cosa amb candeletes” en el sentit d’esperar-la amb ànsia. El folclorista Joan Amades, en el llibre Refranys i dites, proposa el següent origen d’aquesta frase proverbial: “Antigament era usada una candeleta per fixar la duració de diferents afers. En les subhastes era encesa una candeleta en començar i hom només podia fer ofertes mentre cremava. En els judicis l’acusat només es podia defensar durant el temps que cremava una candela, i, un cop acabada, els jutges dictaven sentència. La candeleta va, doncs, associada a la idea de l’ansietat, de la inquietud per conèixer una cosa de cabal interès».

La paraula albus, en canvi, la podem rastrejar en paraules com albat (criatura morta abans de tenir ús de raó; i, en sentit figura, ingenu, innocent), albí, àlber (arbre amb fulles blanques al revers), alba (primera claror del dia), albada (temps que transcorre des de trenc d'alba fins a sortida de sol) i àlbum. Originàriament, un àlbum era una pissarra blanca on els funcionaris romans escrivien els edictes. Actualment, un àlbum és un suport on s'aferren figuretes de colors: els cromos (<χρῶμα, “color”).

D’albus també tenim l’expressió in albis, que vol dir “quedar-se en blanc”. Prové de l’expressió cristiana dominica in albis deponendis (“diumenge en què s’han de deixar els [vestits] blancs”).  Al·ludia al diumenge que segueix al de Pasqua. Era el dia en què els neòfits, batiats dos dissabtes abans, deixaven les túniques blanques rebudes aleshores. N’hi havia, però, que les continuaven duent per falta de preparació o per mal comportament. Continuaven, per tant, in albis. Després aquesta expressió abreujada adquirí l’actual significat metafòric.

En grec, blanc ésλευκός, d'on tenim leucòcit, també conegut com a “glòbul blanc”. L’excés de leucòcits a la sang (αἷμα) provoca la malaltia de la leucèmia. Λευκός conté la mateixa arrel indoeuropea que altres paraules que ens han arribat a través del llatí com lluna, llum o lluir. Per referir-se a un blanc lluminós, el grec també té l’adjectiu γλαυκός, d’on deriva glaucoma, que és una malaltia dels ulls iniciada per una taca blanca en el globus ocular i que, a la llarga, pot provocar ceguera. 




Negre
Ve de l’adjectiu llatí niger, nigra, nigrum. El negre epresenta la negació i el final de les coses. Té mala fama: doblers negres, veure-ho tot de color negre, forats negres..... Els personatges més venjatius i malvats vesteixen de negre; els animals negres com els gats són portadors de llegendes sobrenaturals, de mals presagis i de mort. Curiosament, en el món de la moda, és el color de la sofisticació i l’elegància.  

També tenim Nigèria, país de l’Àfrica occidental situat prop del golf de Guinea, i la nigromància. És l'art d'invocar els difunts per conèixer el futur. En un principi, però, es parlava de necromància (νεκρος, “cadàver” + μαντεια, “endevinació”). La paraula, tanmateix, seria modificada per niger a causa de la màgia negra. De niger també ve el verb denigrar, parlar malament d'algú, és a dir, tacar de negre la seva reputació.

En grec, el color negre rep el nom de μέλας, αινα, αν, d'on tenim melancolia o bilis negra. Segons la teoria dels humors d’Hipòcrates, aquelles persones amb més bilis negra eren propenses a la depressió. De μέλας també deriva melanina, que és el nom que rep el pigment fosc responsable del color de la pell, del pèl i de l’iris dels ulls dels mamífers.

Una variant del negre és el “fosc”, en grec μαῦρος, d’on tenim moro (magrebí) antic habitant de Mauritània -pel seu color de pell-, i  amaurosi (+ α privativa), afebliment o pèrdua total de la visió.


Taronja
És d'origen indopèrsic i fa referència al color de la fruita que porta el mateix nom. És el color del budisme. Representa la transició: la primera llum del dia és taronja, així com també els intermitents. Un semàfor en taronja ens avisa d’un canvi que s’ha de prendre amb precaució. El mateix passa amb els cons que interrompen el trànsit, els peatges, les sirenes o les flames del foc. Fins i tot els condemnats del corredor de la mort vesteixen granotes taronja. I la tardor, transició de l'estiu a l'hivern, també és vesteix de tons taronja. No sabem, però, si els pèl-rojos també són persones de canvi permanent.



Tenint en compte tot plegat, no degué ser casual que la revolució ucraïnesa que el 2004 va aconseguir canviar el govern corrupte d’aquell país fos coneguda com la revolució taronja. D’altra banda, tenim la pel·lícula La taronja mecànica, de Stanley Kubrick (1971). El títol té l'origen en una expressió anglesa que designa algú molt estrany. Arran d’aquesta pel·lícula, la selecció holandesa liderada per Johan Cruyff també fou coneguda com “la taronja mecànica” –la indumentària taronja dels jugadors també hi ajudava.

La taronja mecànica (1971)
La taronja mecànica (1971)


Marró
Ve del mot francès marron, que denomina un tipus de castanya. És el color més comú, el que es troba més fàcilment, i per això és poc apreciat. El trobam en els cartrons, excrements, deserts o la fusta. També és el color de la pobresa, de la terra, dels camperols i dels pidolaires.

El mot "marró" és present en diverses frases fetes: es parla de "menjar-se el marró" com una cosa desagradable de fer. A la xocolata, encara que sigui de color marró, se li atribueixen efectes beneficiosos; és antidepressiva i antioxidant.



Rosa
És la paraula més popular de la primera declinació llatina: rosa, rosae. És impossible associar sentiments negatius amb el color rosa. Fins i tot s'ha comprovat que és molt més difícil barallar-se amb algú vestit de rosa que fer-ho amb algú que va de vermell. El rosa, per tant, ens remet a la dolçor, ens torna dèbils –la gent gran té les galtes de color rosa.

És un color que sempre és positiu, sinònim d'optimisme: la novel·la rosa sempre acaba amb un final feliç i la premsa rosa és plena de personatges amb glamur i sofisticació que viuen la vida en rosa. Hi ha força expressions positives que utilitzen el rosa: “veure les coses de color de rosa" o "estar com una rosa".

Els xiclets i les llepolies també són roses. En canvi, hi ha pocs animals de color rosa: els porcs, els flamencs i la mítica "pantera rosa". Durant la dècada del 1970, el rosa es va convertir en el símbol de l'orgull gai. Curiosament, al Japó s'anomenen pel·lícules rosa les pel·lícules porno.

Un variant del rosa és el color magenta (tirant a fúcsia). Va ser sintetitzat per a la primera vegada el 1858 pel químic francès François-Emmanuel Verguin. Li posà aquest nom en honor a la victòria dels aliats francopiemontesos sobre l'exèrcit austríac a la Batalla de Magenta, ocorreguda el 4 de juny de 1859 durant la segona guerra de la independència italiana.





Violeta
Sinònim seus són porpra o morat. A l’antiguitat era el color de la classe benestant perquè era difícil d’obtenir. S’extreia d’insectes i de flors. El violeta s’associa a la vanitat i a la sexualitat. Per això és el color del moviment homosexual i d’altres causes d’igualtat de drets com el feminisme.  

Blau
És d'origen germànic, a diferència del castellà “azul”, que deriva de l’àrab. El cel i el mar són blaus. És un color que ens dóna confiança. A qui confiam la reparació del nostre cotxe? A un mecànic vestit de blau. A qui confiam la nostra seguretat? Als cossos policials amb uniformes blaus. Els polítics també es vesteixen de blau per donar confiança. És el color dels partits de dretes –als Estat Units el Partit Republicà, considerat de dretes, també s’ha apropiat del blau.

Una de les peces de vestir més universals, els texans, també és d’aquest color. En anglès són coneguts com a blue jeans. Foren dissenyats a finals del segle XIX als EUA per vestir vaquers i miners. El blau també és el color dels prínceps, a qui se’ls atribueix tenir sang blava perquè abans, en no treballar exposats al sol, se’ls veia més les venes blaves en la seva pell blanca.

Curiosament, en anglès, una expressió per dir “estic deprimit” és I feel blue (literalment, “me sent blau”). Deu ser per això que el gènere jazzístic blues té uns ritmes una mica depressius. En grec, blau és κύανος, d’on tenim el compost químic cianurcianosi, que és una malaltia que es caracteritza per la coloració blava de la pell o de les membranes mucoses.



Vermell
Agafa el nom del llatí vermis (“cuc”), que era d’on s’extreia aquest color. La sang és vermella, així com també l’infern i la poma que va mossegar Eva i per la qual vàrem ser expulsats del paradís. El vermell és el color de les emocions, del sexe i de l’amor. També el trobem present en la Creu Roja, el nas dels pallassos, les revolucions, els moviments obrers, el comunisme i el nazisme. I com a reclam publicitari, el vermell és el color més utilitzat.

L'ús del vermell és ple de tòpics que no són reals: la capa vermella no és el que atreu el toro; el telèfon vermell no existia, era una línia de comunicació entre els Estats Units i l'URSS durant la guerra freda, i les flors vermelles no són les que més atreuen els insectes.

El vermell tirant a groc rep el nom de roig, derivat del llatí ruber, -bra, -brum. D’aquest ètim tenim ruboritzar-se, sinònim d’avergonyir-se, ros, rubicund, el color robí o roure per les seves fulles vermellenques –la força d’aquest arbre donà el verb corroborar sinònim de ratificar amb força. De ruber també tenim rovell, un òxid de color vermell, que, en clau metafòric, també s’empra per al·ludir a la gema de l’ou; d’aquí que diguem el rovell de l’ou.

Menció especial mereix el mot rúbrica. En un primer moment, la rubrica era el nom que rebia el títol d’un capítol, generalment de lleis, escrit en vermell per destacar-lo. Posteriorment, els artistes de còdexs de l’edat mitjana anomenaren rubrica a la lletra inicial de cada capítol feta amb molts d’ornaments. Tractant-se d’un segell personal de cada artista, amb el temps rubrica passaria a significar signatura.

Els dibuixos que en època medieval serviren per decorar les lletres inicials (rubricae) reberen el nom miniatures. Solien ser de tots colors, encara que predominava el vermell, fet a base de pols de minium (“vermelló”), terme llatí per a l’òxid de plom. A partir del segle XVIII, per influència de l’adverbi minus (“menys”), miniatura deixà de significar il·lustració per al·ludir a una cosa petita. El riu Miño, a Galícia, també agafa el nom de minium, segurament pel color vermelló del seu fons.

En grec, vermell és ἐρυθρός, d’on tenim eritròcit (+ κύτος, “cavitat”), que és la cèl·lula sanguínia dels animals de sang vermella. Altres derivats seus son eritema (inflamació de la pell amb taques vermelles) o Eritrea, país d’Àfrica nord-oriental, que limita amb el Sudan a l’oest i amb Etiòpia al sud -les aigües que banyen les seves costes de l’est foren conegudes com a Mar d’Eritrea, avui formen part de l’oceà Índic. En grec també trobam el terme κιρρός (“vermellenc”), que ens ha donat cirrosi, malaltia del fetge caracteritzada precisament per una granulacions “vermellenques”.

Hi ha nombrosos llocs del món que fan referència al vermell o al roig en el seu nom: el barri vermell d'Amsterdam, el mar Roig, la plaça Roja de Moscou o el planeta vermell, Mart.



Groc
Ve del grec κρόκος (“safrà”). És un color que s'estima o s'odia. És el color més contradictori de tota la paleta, un color que s’estima o s’odia. Com a color de la llum solar, en diferents cultures el groc està reservat al deús. Per això té connotacions positives, associades a la l’enteniment, l’alegria i l’optimisme. Per contra, també és el color de l'avarícia i la ira. Deu ser per això que premsa sensacionalista també rep el nom de premsa groga.

En la medicina, el groc és símptoma de malaltia. No debades, quan ens enfadem, la bilis ens fa tornar grocs. Van Gogh, de caràcter malaltís, va ser un obsés del groc i va pintar compulsivament en groc fins a la mort. En aquest enllaç el dermatòleg Xavier Sierraexplica els motius d'aquesta obsessió.

El groc també és el color delsindesitjables: els nazis obligaven els jueus a portar una estrella de David groga cosida a la roba. I en el món teatral, és un color maleït perquè, segons la rumorologia, Molière, el gran dramaturg francès del segle XVII, va morir vestit de groc mentre actuava en un escenari. Per contra, per als xinesos, el groc és el color més important perquè consideren que l'origen de la civilització xinesa prové del riu Huang He o riu Groc.

En grec clàssic hi ha dues paraules per referir-se al color groc: ἴκτερος, d’on tenim icterícia (malaltia caracteritzada per la forta pigmentació groga de la pell) i ξανθός, d’on tenim xantodont, que implica tenir les dents (ὀδούς) grogues, i xantodèrmia (coloració groguenca de la pell pròpia d’una patologia dermatològica coneguda com a xantomatosi). Una variant del groc és l’ “ocre” (ὠχρός), present en el terme ocràsia, malaltia de les fulles dels vegetals que les deixa groguenques. El pintor holandès Van Gogh tenia una obsessió patològica pel color groc. 


No hi ha dubte, doncs, que els colors inunden les nostres vides. Gairebé tots serveixen per definir alguna situació quotidiana. Al programa “Mira per on” d’IB3 (capítol número 18) ens n’ofereixen un bon exemple: “Un home gris va passar la nit en blanc, s’emprenyà tant que, en sortir al carrer, es trobà amb un amic i li pegà un cop, deixant un ull blau. L’altre també s’emprenyà i començà a posar-lo verd. De llavors ençà es duen bandera negra. I és que tots dos són de pinyol vermell. És clar, això pels amics és un bon marró. I és que, en parlar, no tot és de color de rosa, sinó que n’hi ha de tots colors”.

Aquí teniu un article interessant titulat "La visión animal de los colores".

Aquí teniu una intervenció del filòleg clàssic Pep Campillo, a Ser Mallorca, parlant sobre el simbolisme del color al món clàssic.

Un homenatge als colors amb la cançó "She is a Rainbow", de The Rolling Stones. Sensacional:


I aquesta cançó és titula "M'agraden els colors", de Sanjosex:



Per acabar, tan sols podem dir, en castellà, “Colorín Colorado, este cuento se ha acabado” i gaudir de la cançó de Joan Miquel Oliver Hansel i Gretel



I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (12/10/2013) per parlar sobre les etimologies dels colors:




Aquí teniu la cançó "Colores Colours" de Mocedades i Donovan (1986):

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px