Banner Top

Etimologies primàries

Ja ho diu sant Mateu (19,30): "Així els darrers seran els primers i els primers els darrers". Es refereix al dia del judici, o potser també a la situació que es donarà quan arribi el Regne de Déu, que suposarà un trasbals en les relacions humanes. En basc, lehen vol dir “primer”, d’aquí que lehendakari sigui el nom que rep el president del País Basc –ari expressa professió o ofici.

En grec tenim la paraula πρῶτος per a “primer”. Aquests són alguns dels seus derivats:

  • Protocol (+κολλα, “cola”). Al món antic, el protocol era el primer full aferrat al principi del manuscrit, en el qual l’escrivà escrivia resumia el seu contingut en forma d’índex; després passà a significar la col·lecció ordenada dels manuscrits que custodiava l’escrivà. Avui en dia, el protocol és la cerimònia que han de seguir els actes diplomàtics. De protocol també tenim patracol, llibre molt voluminós (“mamotreto” en castellà).
  • Proteïna: aquesta paraula va ser encunyada pel químic suec Berzelius (1779-1848) a partir del grec. Seria, però, el químic holandès Gerardus Johannis Mulder (1802-1880) qui popularitzaria el terme en descobrir que certes substàncies derivades dels aminoàcids constituïen la matèria bàsica de l’organisme de plantes i animals. L’adjectiu que correspon a proteïna és proteínic o proteic. 
  • Prototip (+ τύπος, model): primer model.
  • Protagonista (+ ἀγωνίστής, “combatent”): en el teatre grec, era el nom que rebia l’actor principal. Per extensió, avui és la persona que, en un episodi qualsevol, té un rol destacat.
  • Protàgoras (+ ἀγορα, “assemblea”): el primer de l’assemblea. Nom d’un cèlebre sofista grec del segle V aC conegut per la frase ὁ ανθρωπος μετρον παντα εστιν (“L’home és la mesura de totes les coses”).
  • Protozous (+ ζῶον, “ésser viu”): tipus d’organisme microscòpic, unicel·lular.

Relacionat amb el numeral que ens ocupa, en grec també existia l’adjectiu μόνος (“únic”), d’on prové:

  • Monopoli (+ πωλειν, “vendre”): exercici exclusiu d’una activitat.
  • Monjo: deriva de μοναχός (literalmente, “el que té unitat”, “solitari”).
  • Monestir comparteix la mateixa etimologia.


En llatí tenim el numeral unus, que ens ha donat paraules com:

  • Algú: deriva de aliquis unus (“algú un de sol”). Un variant d’aquest indefinit seria “qualcun”. En versió negativa tenim “ningú”, derivat de nec (“ni”) i aliquis.
  • Unanimitat (+ animus, “esperit”): acord d’un conjunt de persona en un mateix sentit.
  • Univers (+ verto, “girar”). Durant molt de temps es va creure que la Terra era el centre de l’univers; per això, es considerà que tota la “unitat” d’astres “girava” al seu voltant.
  • Universitat (+ verto, “girar”). Inicialment era qualsevol comunitat de persones, gremi professional o associació política. A Europa la institució de la Universitas, neix al segle XII. De fet en un principi era coneguda com a Universitas scholarium (“Comunitat universal d’escolars”).
  • Uniforme, unisex...

El llatí també existia l’adjectiu primus, -a, -um, d’on tenim:

  • Primitiu, príncep (+ capio, “agafar”, “capturar”), prior (adj. comparatiu).
  • “Primo”: aquesta paraula castellana prové de la segona part de l’expressió llatina consobrinus primus (“cosí primer”) -el català cosí deriva de la primera part.
  • Primavera: per als romans, només hi havia dues estacions: una curta i una altra llarga. La curta, que equivaldria al nostre hivern, s’anomenava hibernum tempus. La més llarga, en canvi, era la suma de la nostra primavera, estiu i tardor, i s’anomenava ver, veris –aquesta paraula deriva de l’arrel indoeuropea ver-, relacionada amb la idea de creixement (també és present en els mots verd, verdura, verger, verga, verge i el castellà “verdugo”).

L’estació ver era la primera de totes, per això s’anomenà prima vera, d’on sortí la nostra “primavera”. La importància que els llatins atorgaven a aquesta estació es reflecteix en el calendari que imperava a Roma abans de la reforma de Juli Cèsar al 45 aC. I és que aquest antic calendari començava amb el mes de març. Tampoc no s’ha d’oblidar que el primer signe del zodíac és Àries, corresponent a la primavera.

I, per acabar, si miram la llengua mare del llatí i grec, l’indoeuropeu, trobam la prolífica arrel sem-:
  • Simple, singular, senzill, sincer (únic, no alterat en la seva naturalesa)
  • Assemblea (+ ad, “cap a”) i simultani, ambdues paraules provenen del llatí simul, “al mateix temps”).
  • Sempre, simular, assimilar, assemblar, dissimular, facsímil.
  • “Verosímil” en castellà (versemblant en català)
Articles del web relacionats:
La guerra dels nombres

Polifem, el primer troglodita?

Abans de la irrupció de les esponeroses polis, hem d’imaginar que els orígens de l’antiga Hèl·lada, com qualsevol altra civilització, foren més aviat humils. Podem dir, doncs, que els primers grecs foren uns autèntics troglodites, és a dir, habitaven en cavernes, tal com indica l’etimologia d’aquesta paraula, que conté les arrels gregues τρωγλος (“caverna”) i δύω (“habitar”) -el seu equivalent llatí seria cavernícola (caverna + incola, “habitant”). Continuant amb aquesta especulació etimològica, també podríem dir que els primers grecs troglodites practicaven ja l’espeleologia, és a dir, l’exploració o estudi (λογος) de les cavernes (σπήλαιον).

Polifem
Polifem

Avui la paraula troglodita ha passat a tenir un significat despectiu; és sinònim de persona primitiva, tosca. En tot cas, en la mitologia grega hi hauria un famós personatge troglodita que s’ajustaria a aquesta accepció: el gegant Polifem (πολύ, “molt” + φημί, “parlar”), fill de Posidó. Suposadament vivia a Sicília i pertanyia a la raça dels ciclops per tenir un sol ull al mig del front; així ho il·lustra l’etimologia del terme (κύκλος, “cercle”, i ὄψ, ὄπος, “ull”).

Els mitògrafs antics distingien tres espècies de Ciclops: els uranis, fills d’Urà (“cel”) i Gea (“terra”), els constructors originaris d’Àsia Menor, responsables de les fortificacions de ciutats com Tirint o Micenes -d’on tenim l’adjectiu ciclopi per al·ludir a un edifici fet amb pedres gegantines- i els ciclops sicilians, companys de Polifem. L’aspecte d’aquests gegants monoculars donaria nom a la ciclòpia o monòpsia, una malformació congènita caracteritzada per la fusió d’ambdós hemisferis cerebrals i la presència d’un sol ull.

El Colós (Goya)
El Colós (Goya)

Polifem, el ciclop troglodita
Segons relata l’Odissea, en arribar a un indret imaginari de Sicília, Odisseu i els seus homes cercaren refugi a la caverna del Polifem, plena d’ovelles i de cabres. El gegant no trigà a arribar i, en veure’ls, els tapà l’entrada de la cova amb una immensa pedra i se’n menjà uns quants.  Aleshores, l’astut Odisseu convidà el ciclop a beure un vi que li havia regalat el sacerdot Maró a la seva primera aturada a la ciutat dels Cícons. En preguntar-li el seu nom, li digué, en un joc de paraules, que es deia οὐδεις (“ningú”). Aquest és el fragment de l’Odissea:

«Ciclop, em preguntes el meu nom gloriós? Jo te’l diré. Tu, però, dóna’m el present de l’hospitalitat que m’has promès. Ningú és el meu nom i Ningú m’anomenen la mare i el pare i tots els altres companys». Així li vaig parlar, i ell tot seguit em va contestar amb el seu cor despietat: «Em cruspiré Ningú en darrer lloc entre els teus companys i els altres abans. Aquest serà l’obsequi d’hospitalitat».

Polifem (Juliam Heinnich, 1751-1829)
Polifem (Juliam Heinnich, 1751-1829)

Acte seguit, Polifem es begué el vi que li havia regalat Odisseu i, embriagat, quedà adormit. Aleshores l’heroi grec i els seus companys aprofitaren l’avinentesa per enfonsar-li dintre l’ull la punta d’una estaca que prèviament havien escalfat. El ciclop no podia més de dolor. En sentir tants de crits, els seus companys, els altres ciclops, li demanaren què li passava i Polifem els contestà: "Ningú m'ha deixat cec!”. Amb aquesta resposta entengueren que Polifem s’havi tornat boig i, per tant, el deixaren estar.

Moment en què Polifem queda cec
Moment en què Polifem queda cec


Quan el bestiar començà a cercar la seva pastura habitual, Polifem tragué l’enorme pedra de l’entrada de la cova i, posant-se a un costat, anà palpant els animals per evitar que els seus agressors s’escapassin. Però Odisseu tingué una altra pensada per a aquella ocasió: ordenà als seus homes lligar-se sota la panxa d’aquelles ovelles que tenien una llana espessa. Així pogueren sortir i Odisseu salpà de l’illa, tot dient a Polifem el seu vertader nom. El ciclop, indignat, començà a tirar pedres a la nau sense encertar en el tir. A partir d’aleshores, Odisseu comptaria amb la còlera de Posidó, que era el pare de Polifem.

Odisseu a la cova de Polifem (Jacob Jordaens, segle XVII)
Odisseu a la cova de Polifem (Jacob Jordaens, segle XVII)


El novel·lista francès Jules Verne (de principis del segle XX) tingué molt present aquest episodi de l’Odissea en la seva obra Vint mil llegües de viatge submarí. El protagonista, comandant del submarí Nautilus, és el capità Nemo, que en llatí significa “ningú”, tal com es féu dir Odisseu davant Polifem. Així doncs, el peixet de Disney poc té a veure ara amb l’heroi homèric que aconseguí ridiculitzar el troglodita més conegut de la mitologia grega.

ulises homero

Polifem, enfadat, tira pedres al vaixell de l'astut Ulisses

Polifem i Galatea
A l’hora d’estimar, Polifem també féu gala de la seva agressivitat. La tradició diu que es va enamorar de Galatea, filla del déu marí Nereu i de la nimfa marina Dòride. Ella, però, el rebutjà a favor d'Acis, un pastor sicilià. Un dia el ciclop els enxampà junts i, ple de còlera, llançà al cap del seu rival una pedra enorme i el matà.

Desesperada per aquell crim, Galatea transformà el seu estimat en un riu, l’Acis, que encara avui travessa les terres sicilianes. A continuació es llançà al mar i es reuní amb les seves germanes, les Nereides, que vivien al voltant del tron de Nereu, el seu pare. Al segle XVII Luis de Góngora, escriptor del Barroc espanyol, va escriure la “Fabula de Polifemo y Galatea”, inspirant-se en aquest episodi.

Acis i Galatea s'amaguen de la mirada de Polifem (François Terrier  1645 - 1650 París, Louvre)
Acis i Galatea s'amaguen de la mirada de Polifem (François Terrier 1645 - 1650 París, Louvre)
El triomf de Galatea (Rafael, 1512)
El triomf de Galatea (Rafael, 1512)

Aquí teniu la trobada d'Odisseu (Kirk Douglas) amb Polifem:

Articles del web relacionats:
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Un pont de mar blava
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
Sobre mentors i cicerones
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa
- Les odissees de la Mediterrània

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px