Banner Top

Messalines promíscues

Avui les dones més desinhibides sexualment solen ser titllades de “messalines”. Valeria Messalina (17 dC-48 dC) fou la tercera dona de l’emperador Claudi, oncle de Calígula a qui va succeir el 41 dC després del seu assassinat –en casar-se, ell tenia cinquanta anys i ella setze. Segons les cròniques de l’època, la seva promiscuïtat la portà a prostituir-se disfressada amb el sobrenom de Lycisca (“lloba” en grec). Fins i tot s’atreví a llançar un repte a la resta de prostitutes: les desafià a saber qui seria capaç d’estar amb més homes durant tota una nit. Aleshores la seva rival fou la siciliana Escil·la.
 
Després d’haver estat posseïda per vint-i-cinc homes, Escil·la es rendí, de manera que Messalina en sortí victoriosa –es convertí així en tota una adúltera, paraula que prové del verb llatí alterare, ja que amb el seu comportament “alterava” l’ordre establert de les coses, en aquest cas del seu matrimoni amb Claudi. Fins i tot, però, després d’haver satisfet els desitjos sexuals de setanta homes, l’emperadriu no se sentia satisfeta –aquella nit hagué d’arribar a la increïble xifra, segurament exagerada, de dos-cents homes.

Messalina (Bernardelli, 1878-86)
Messalina (Bernardelli, 1878-86)
 
La voracitat sexual de Messalina també la portà a seduir el seu padrastre, Api Sil·la. Aquest, però, s’hi negà. L’emperadriu, dolguda en el seu orgull, l’acusà de conspirar per assassinar Claudi, el qual el condemnà a mort sense escoltar res del que aquell pobre desgraciat va dir en defensa seva.

Messalina en un prostíbul
Messalina en un prostíbul
 
Messalina, però, no només ha passat a la història pels seus escàndols sexuals, sinó també per les intrigues que va ordir. Entre les seves víctimes hi hagué també el filòsof Sèneca, a qui el 41 dC envià a l’exili a Còrsega. Davant aquesta crueltat, eren molts pocs els que gosaven dur-li la contrària. I aquells que intentaren obrir els ulls a l’emperador Claudi en varen ser oportunament dissuadits per la mateixa emperadriu, la qual en tenia prou d’acusar-los de conspiració.
 
Messalina i el seu fill Britànic
Messalina i el seu fill Britànic

Tanmateix, a Messalina li esperaria un final desenllaç. Claudi, persuadit finalment per la seva cort, la condemnà a mort. Tenia vint-i-quatre anys. L’emperador es casaria per quarta vegada, aquest cop amb Agripina, que uns anys més tard l’enverinaria per donar el tron al seu fill Neró.

Aquí teniu un enllaç sobre fogoses dones de l'antiga Roma.

Per reflexionar sobre l'ofici de prostituta aquí teniu una interessant entrevista a l'actriu porno Amarna Miller.

Articles relacionats:
La controvertida etimologia de puta
-
 Sobre nimfòmanes i sàtirs
Puritanisme a Roma?
La guerra de sexes
-
 Orgies, crònica d'una mentida
-
 Qui gaudeix més del sexe?
La controvertida etimologia de puta

Aquí teniu un documental sobre la cara fosca de Roma:

Etimologies diplomàtiques

Ambaixador és una paraula d’origen cèltic que els romans adoptaren com a ambactus (“servent”). Durant la República, però, els ambaixadors rebien el nom de llegats (legati). Com a representants del caput mundi, eren enviats pel Senat a l’estranger en missions especials. També, però, podien exercir d’ajudant d’un procònsol en una província. El seu nomenament era considerat un gran honor i només es concedia a homes il·lustres, de gran talent militar.

La màscara política de la diplomàcia
La màscara política de la diplomàcia

Avui en dia un ambaixador està per damunt d’un cònsol, que s’ocupa més de gestions administratives en el país estranger. En qualsevol cas, ambdós són diplomàtics. Aquesta és una paraula llatina que va sorgir en època moderna a partir d’un terme  d’origen grec, διπλομα. Compost pel verb διπλεω (“doblegar”), un diploma era un certificat que es lliurava als soldats quan es llicenciaven. Estava format per dues plaques de bronze unides i doblades, una sobre l’altra. En el seu interior s’hi indicava la nova situació, drets i privilegis del soldat.

Actualment un diploma és un títol expedit per una facultat o societat que acredita un grau acadèmic o un premi. Cap a finals del segle XVIII, França i el Regne Unit varen començar a utilitzar la paraula diplomàcia per referir-se a les relacions i negociacions entre nacions a través d’oficials del govern, que passaren a ser coneguts com a diplomàtics.

Diplomàtics
Diplomàtics

La diplomàcia ha incorporat en el seu vocabulari moltes paraules d’origen clàssic.  Ultimàtum (“la darrera paraula”), per exemple, és l’últim avís que fa una nació a una altra en cas de conflicte. D’altra banda, statu quo prové de l’expressió Statu quo ante bellum (“en l’estat en què les coses estaven abans de la guerra”). En un principi feia referència als casos en què, en un conflicte bèl·lic, cap dels dos bàndols enfrontats guanya cap territori o cap altre dret. N’és un exemple la guerra de les Malvines (1982), entre l’Argentina i el Regne Unit, que va acabar amb les coses igual com estaven abans de començar, és a dir, statu quo ante bellum. El contrari d’aquest principi és uti possidetis (“tal com ho posseïu [ara]”), pel qual els bàndols oposats conserven el que han guanyat en una guerra. Avui, tanmateix, statu quo s’empra per al·ludir a l’estat actual de les coses en frases com “El govern no vol modificar l’statu quo”.

D’origen grec és, en canvi, la paraula protocol, compost per πρῶτος (“primer”) i κολλα (“cola”). A l’antiguitat, el protocol era el primer full aferrat al principi del manuscrit, en el qual l’escrivà escrivia el seu contingut; després passà a significar la col·lecció ordenada dels manuscrits que custodiava l’escrivà. Avui en dia, el protocol és la cerimònia que han de seguir els actes diplomàtics.

Ben cert
Ben cert

A l’antiga Grècia la diplomàcia no es podia concebre sense la figura del proxeneta, que no tenia res a veure amb el seu significat actual. Cada polis solia comptar amb un d’ells. Eren persones encarregades de defensar els interessos dels ciutadans d'altres polis -el mot està compost de προ, "davant de", i ξενος, "estranger", d'on deriva també xenofòbia. Aquest càrrec públic era una espècie de mediador entre el ciutadà estranger i les autoritats, de manera que també s'utilitzà la paraula amb el sentit d' "intermediari, representant" -de fet, en grec modern un cònsol rep el nom de πρόξενος. No és d'estranyar, doncs, que d'aquest darrer significat es passàs al d' "intermediari en les relacions amb una prostituta".

Persona non grata
Relacionat també amb la diplomàcia tenim el llatinisme persona non grata. Amb ell un govern o un estat expressa el rebuig cap a una persona per les seves activitats inadequades. Aleshores aquesta persona abandona el país que l’ha declarat no desitjat –el mateix passava a l’antiga Grècia amb l’ostracisme. Fora de l’àmbit diplomàtic, una entitat també pot declarar algú persona non grata sense que la declaració tengui cap conseqüència jurídica.

En qualsevol cas, sovint les relacions diplomàtiques entre països solen estar marcades per un altre llatinisme quid pro quo, que indica un intercanvi de favors. La locució significa literalment “quid en lloc de quo”, és a dir, la substitució d’una cosa per una altra”. Originalment es referia a la confusió produïda en emprar el pronom interrogatiu/ indefinit singular de gènere neutre quid (en cas nominatiu) en lloc d’emprar quo (en cas ablatiu). Així doncs, el sentit original de la locució és l’acte de cometre un error gramatical. Després, per influència de l’anglès, al·ludí a una prestació per a la qual s’estipula una contraprestació. La mateixa idea es desprèn d’un altre llatinisme: do ut des (“et dono perquè em donis”).

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a a paraules relacionades amb el protocol.

En aquest àudio el filòsof Bernat de Déu parla sobre Maquiavel i el realisme aplicat a la diplomàcia.

Articles del web relacionats:
Esperant la pau perpètua
Adéu, llibertat
Si vols pau, paga

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px