Banner Top

Etimologies diplomàtiques

Ambaixador és una paraula d’origen cèltic que els romans adoptaren com a ambactus (“servent”). Durant la República, però, els ambaixadors rebien el nom de llegats (legati). Com a representants del caput mundi, eren enviats pel Senat a l’estranger en missions especials. També, però, podien exercir d’ajudant d’un procònsol en una província. El seu nomenament era considerat un gran honor i només es concedia a homes il·lustres, de gran talent militar.

La màscara política de la diplomàcia
La màscara política de la diplomàcia

Avui en dia un ambaixador està per damunt d’un cònsol, que s’ocupa més de gestions administratives en el país estranger. En qualsevol cas, ambdós són diplomàtics. Aquesta és una paraula llatina que va sorgir en època moderna a partir d’un terme  d’origen grec, διπλομα. Compost pel verb διπλεω (“doblegar”), un diploma era un certificat que es lliurava als soldats quan es llicenciaven. Estava format per dues plaques de bronze unides i doblades, una sobre l’altra. En el seu interior s’hi indicava la nova situació, drets i privilegis del soldat.

Actualment un diploma és un títol expedit per una facultat o societat que acredita un grau acadèmic o un premi. Cap a finals del segle XVIII, França i el Regne Unit varen començar a utilitzar la paraula diplomàcia per referir-se a les relacions i negociacions entre nacions a través d’oficials del govern, que passaren a ser coneguts com a diplomàtics.

Diplomàtics
Diplomàtics

La diplomàcia ha incorporat en el seu vocabulari moltes paraules d’origen clàssic.  Ultimàtum (“la darrera paraula”), per exemple, és l’últim avís que fa una nació a una altra en cas de conflicte. D’altra banda, statu quo prové de l’expressió Statu quo ante bellum (“en l’estat en què les coses estaven abans de la guerra”). En un principi feia referència als casos en què, en un conflicte bèl·lic, cap dels dos bàndols enfrontats guanya cap territori o cap altre dret. N’és un exemple la guerra de les Malvines (1982), entre l’Argentina i el Regne Unit, que va acabar amb les coses igual com estaven abans de començar, és a dir, statu quo ante bellum. El contrari d’aquest principi és uti possidetis (“tal com ho posseïu [ara]”), pel qual els bàndols oposats conserven el que han guanyat en una guerra. Avui, tanmateix, statu quo s’empra per al·ludir a l’estat actual de les coses en frases com “El govern no vol modificar l’statu quo”.

D’origen grec és, en canvi, la paraula protocol, compost per πρῶτος (“primer”) i κολλα (“cola”). A l’antiguitat, el protocol era el primer full aferrat al principi del manuscrit, en el qual l’escrivà escrivia el seu contingut; després passà a significar la col·lecció ordenada dels manuscrits que custodiava l’escrivà. Avui en dia, el protocol és la cerimònia que han de seguir els actes diplomàtics.

Ben cert
Ben cert

A l’antiga Grècia la diplomàcia no es podia concebre sense la figura del proxeneta, que no tenia res a veure amb el seu significat actual. Cada polis solia comptar amb un d’ells. Eren persones encarregades de defensar els interessos dels ciutadans d'altres polis -el mot està compost de προ, "davant de", i ξενος, "estranger", d'on deriva també xenofòbia. Aquest càrrec públic era una espècie de mediador entre el ciutadà estranger i les autoritats, de manera que també s'utilitzà la paraula amb el sentit d' "intermediari, representant" -de fet, en grec modern un cònsol rep el nom de πρόξενος. No és d'estranyar, doncs, que d'aquest darrer significat es passàs al d' "intermediari en les relacions amb una prostituta".

Persona non grata
Relacionat també amb la diplomàcia tenim el llatinisme persona non grata. Amb ell un govern o un estat expressa el rebuig cap a una persona per les seves activitats inadequades. Aleshores aquesta persona abandona el país que l’ha declarat no desitjat –el mateix passava a l’antiga Grècia amb l’ostracisme. Fora de l’àmbit diplomàtic, una entitat també pot declarar algú persona non grata sense que la declaració tengui cap conseqüència jurídica.

En qualsevol cas, sovint les relacions diplomàtiques entre països solen estar marcades per un altre llatinisme quid pro quo, que indica un intercanvi de favors. La locució significa literalment “quid en lloc de quo”, és a dir, la substitució d’una cosa per una altra”. Originalment es referia a la confusió produïda en emprar el pronom interrogatiu/ indefinit singular de gènere neutre quid (en cas nominatiu) en lloc d’emprar quo (en cas ablatiu). Així doncs, el sentit original de la locució és l’acte de cometre un error gramatical. Després, per influència de l’anglès, al·ludí a una prestació per a la qual s’estipula una contraprestació. La mateixa idea es desprèn d’un altre llatinisme: do ut des (“et dono perquè em donis”).

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a a paraules relacionades amb el protocol.

En aquest àudio el filòsof Bernat de Déu parla sobre Maquiavel i el realisme aplicat a la diplomàcia.

Articles del web relacionats:
Esperant la pau perpètua
Adéu, llibertat
Si vols pau, paga

Etimologies primàries

Ja ho diu sant Mateu (19,30): "Així els darrers seran els primers i els primers els darrers". Es refereix al dia del judici, o potser també a la situació que es donarà quan arribi el Regne de Déu, que suposarà un trasbals en les relacions humanes. En basc, lehen vol dir “primer”, d’aquí que lehendakari sigui el nom que rep el president del País Basc –ari expressa professió o ofici.

En grec tenim la paraula πρῶτος per a “primer”. Aquests són alguns dels seus derivats:

  • Protocol (+κολλα, “cola”). Al món antic, el protocol era el primer full aferrat al principi del manuscrit, en el qual l’escrivà escrivia resumia el seu contingut en forma d’índex; després passà a significar la col·lecció ordenada dels manuscrits que custodiava l’escrivà. Avui en dia, el protocol és la cerimònia que han de seguir els actes diplomàtics. De protocol també tenim patracol, llibre molt voluminós (“mamotreto” en castellà).
  • Proteïna: aquesta paraula va ser encunyada pel químic suec Berzelius (1779-1848) a partir del grec. Seria, però, el químic holandès Gerardus Johannis Mulder (1802-1880) qui popularitzaria el terme en descobrir que certes substàncies derivades dels aminoàcids constituïen la matèria bàsica de l’organisme de plantes i animals. L’adjectiu que correspon a proteïna és proteínic o proteic. 
  • Prototip (+ τύπος, model): primer model.
  • Protagonista (+ ἀγωνίστής, “combatent”): en el teatre grec, era el nom que rebia l’actor principal. Per extensió, avui és la persona que, en un episodi qualsevol, té un rol destacat.
  • Protàgoras (+ ἀγορα, “assemblea”): el primer de l’assemblea. Nom d’un cèlebre sofista grec del segle V aC conegut per la frase ὁ ανθρωπος μετρον παντα εστιν (“L’home és la mesura de totes les coses”).
  • Protozous (+ ζῶον, “ésser viu”): tipus d’organisme microscòpic, unicel·lular.

Relacionat amb el numeral que ens ocupa, en grec també existia l’adjectiu μόνος (“únic”), d’on prové:

  • Monopoli (+ πωλειν, “vendre”): exercici exclusiu d’una activitat.
  • Monjo: deriva de μοναχός (literalmente, “el que té unitat”, “solitari”).
  • Monestir comparteix la mateixa etimologia.


En llatí tenim el numeral unus, que ens ha donat paraules com:

  • Algú: deriva de aliquis unus (“algú un de sol”). Un variant d’aquest indefinit seria “qualcun”. En versió negativa tenim “ningú”, derivat de nec (“ni”) i aliquis.
  • Unanimitat (+ animus, “esperit”): acord d’un conjunt de persona en un mateix sentit.
  • Univers (+ verto, “girar”). Durant molt de temps es va creure que la Terra era el centre de l’univers; per això, es considerà que tota la “unitat” d’astres “girava” al seu voltant.
  • Universitat (+ verto, “girar”). Inicialment era qualsevol comunitat de persones, gremi professional o associació política. A Europa la institució de la Universitas, neix al segle XII. De fet en un principi era coneguda com a Universitas scholarium (“Comunitat universal d’escolars”).
  • Uniforme, unisex...

El llatí també existia l’adjectiu primus, -a, -um, d’on tenim:

  • Primitiu, príncep (+ capio, “agafar”, “capturar”), prior (adj. comparatiu).
  • “Primo”: aquesta paraula castellana prové de la segona part de l’expressió llatina consobrinus primus (“cosí primer”) -el català cosí deriva de la primera part.
  • Primavera: per als romans, només hi havia dues estacions: una curta i una altra llarga. La curta, que equivaldria al nostre hivern, s’anomenava hibernum tempus. La més llarga, en canvi, era la suma de la nostra primavera, estiu i tardor, i s’anomenava ver, veris –aquesta paraula deriva de l’arrel indoeuropea ver-, relacionada amb la idea de creixement (també és present en els mots verd, verdura, verger, verga, verge i el castellà “verdugo”).

L’estació ver era la primera de totes, per això s’anomenà prima vera, d’on sortí la nostra “primavera”. La importància que els llatins atorgaven a aquesta estació es reflecteix en el calendari que imperava a Roma abans de la reforma de Juli Cèsar al 45 aC. I és que aquest antic calendari començava amb el mes de març. Tampoc no s’ha d’oblidar que el primer signe del zodíac és Àries, corresponent a la primavera.

I, per acabar, si miram la llengua mare del llatí i grec, l’indoeuropeu, trobam la prolífica arrel sem-:
  • Simple, singular, senzill, sincer (únic, no alterat en la seva naturalesa)
  • Assemblea (+ ad, “cap a”) i simultani, ambdues paraules provenen del llatí simul, “al mateix temps”).
  • Sempre, simular, assimilar, assemblar, dissimular, facsímil.
  • “Verosímil” en castellà (versemblant en català)
Articles del web relacionats:
La guerra dels nombres
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px