Banner Top

Censura per a un lustre

A l’antiga Roma la censura pròpiament dita servia per a “purificar” la ciutadania per cinc anys o per un lustre. La censura (< censere, “avaluar”) era la magistratura més prestigiosa i selecta de la República. Al càrrec hi solien optar els que en anys anteriors havien exercit la màxima responsabilitat política, la de cònsol. És per això que constituïa el colofó per a una exitosa carrera política.
 
A diferència de la resta de magistrats republicans, elegits anualment, els censors eren votats cada cinc anys. Eren dos i tenien 18 mesos per dur a terme la seva funció (la resta del temps fins a la nova elecció no hi havia censors). En un primer moment aquesta funció consistia en l’elaboració del cens ciutadà, que establia la divisió de les classes socials segons la seva riquesa.
 
Al cap d’any i mig, en tenir elaborat el cens, els censors celebraven una cerimònia anomenada lustrum. Aquesta, tal com indica la seva etimologia –lustrare, “donar brillantor”, “purificar”- consistia en la purificació del poble romà a través d’una suouetaurilia, el sacrifici públic d’un porc (sus), un anyell (ouis) i un brau (taurus). Així, el poble romà quedava purificat per cinc anys. D’aquí que lustrum donàs lloc al nostre lustre com a període de cinc anys.

Sacrifici del lustrum
Sacrifici del lustrum
 
Policia moral
Amb l’ajuda de funcionaris, els censors rebien les declaracions de béns que permetien acreditar la posició econòmica de l’interessat. Per adscriure’s a una classe social (n’hi havia cinc) no bastava demostrar un determinat nivell de riquesa. També era necessari exhibir un comportament moral irreprotxable, propi d’un ciutadà romà. Fou així com els censors es convertiren en la policia moral de l’antiga Roma.
 
Arran d’aquest paper d’inquisidors, la paraula censura adquirí l’actual significat d’examen d’una conducta. Sempre es feia d’acord amb el mos (“costum”, “tradició”), d’on tenim la paraula moral. Era el que els grecs anomenaren ἔθος, que ens ha donat la paraula ètica.

Senat romà
Senat romà

En l’actualitat, però, aquests dos conceptes, a pesar de tenir etimologies semblants, signifiquen coses diferents. Així, la moral és un conjunt de judicis relatius al bé i al mal, destinats a dirigir la conducta dels humans. L’ètica, en canvi, és una reflexió sobre la moral; es pregunta, per tant, per què una cultura considera vàlids un i no altres comportaments.
 
La cura dels costums o regimen morum abraçava qualsevol tipus d’infracció moral. L’historiador Dionisi d’Halicarnàs (segle I aC) ens en fa el llistat:
 
“Els romans obrien totes les cases i estenien l’autoritat dels censors fins al més interior i els lliuraven la inspecció i observació de tot el que allà es feia, jutjant que ni el senyor podia ser cruel en el tracte dels seus esclaus, ni el pare excessivament rigorós o indulgent en l’educació dels seus fills, ni el marit injust en el tracte amb la seva dona, ni els fills desobedients amb ells pares ancians, ni els germans podien reclamar major part de la hisenda en lloc de l’equitativa, ni podien durar tota la nit els banquets i la beguda, ni permetre’s abusos i seduccions de gent jove, ni es podien ometre els honors tradicionals en els sacrificis i enterraments, ni fer cap altra cosa que fos contra l’obligació i la utilitat de l’Estat”.
 
Censors puritans
Un dels àmbits d’actuació dels censors també va ser la moral sexual, on arribaren a demostrar un puritanisme exacerbat. Per exemple, l’any 183 aC Cató el Censor féu expulsar del Senat Manili perquè es comentà que la seva filla l’havia vist besant la seva dona a plena llum del dia. Aquest censor, famós per haver exercit el càrrec amb mà de ferro, comentava que ell només besava la seva dona en cas de tempesta.
 
Cató també veié amb mals ulls les noves tendències que provenien de Grècia. Representaven una contaminació de les essències romanes. En les seves Màximes, explica al seu fill Marc el següent: “[els grecs] són un poble rebel i sense valor. Agafa això com una profecia: quan els grecs ens cedeixin les seves obres el nostre món es corromprà...”
 
Cató el Censor
Cató el Censor

Els censors perseguien igualment el luxe, considerat una forma de corrupció. No debades, l’aristocràcia romana havia de donar exemple d’austeritat i entrega al servei públic. L’any 275 aC el senador Corneli Rufí va ser expulsat del Senat per adquirir uns vasos de plata que pesaven deu lliures, més de tres quilos. Qui també eren castigats eren els que no complien amb els seus deures militars.
 
El censors no anaven de bromes el dia de l’elaboració del cens en el Camp de Mart. Fins i tot sancionaren un home que féu un badall durant la seva declaració i un altre per fer un acudit, trencant així la solemnitat de l’acte.

Us deix amb la darrera escena de la gran pel·licula "Cinema Paradisso" (1988). El protagonista, Salvatore, torna al seu poble italià per assistir a l'enterrament del seu vell amic Alfredo, que li va ensenyar la vida a través de la màgia del cinema. Aleshores es topa amb un regal, les escenes de contingut sexual censurades de les grans pel·lícules de la seva infància:




Aquí teniu la sèrie documental "Imágenes prohibidas", de TVE. És una història de la censura en el cine a Espanya. Consta de 14 capítols i és dirigida per Vicente Romero.

Articles del web relacionats:
- Puritanisme a Roma?
- La República és cosa de tots
- Que corruptes que són, aquests romans!
- Prejudicis inextirpables

Puritanisme a Roma?

La imatge que solem tenir de Roma és la de sexe i violència. No debades, per les venes dels romans corria sang amorosa i bel·licosa. Així ja ens ho indica la mitologia. Eneas, el primer patriarca, era fill de Venus, deessa de l’amor. I descendents llunyans seus, Ròmul i Rem, eren fruit d’una violació, la de Rea Sílvia en mans de Mart, el déu de la guerra.
 
La Roma més promíscua i sagnant ha estat tractada profusament en el món audiovisual. Com a darrers exemples tenim les polèmiques sèries televisives Spartacus i Roma. Al segle I aC, però, hi va haver un personatge que va intentar posar ordre a tant de llibertinatge. Va ser l’emperador August, l’hereu de Juli Cèsar. L’any 27 aC, en assumir el poder, no només va dur a terme una sèrie de reformes urbanístiques, sinó també morals. Tanmateix, a pesar de les seves estrictes normes, els romans continuarien abocats a la luxúria. Ja ho diu un famós aforisme: “Només dues coses mouen el món: el sexe i els diners”.

Amb August hem topat!
August, impulsor de la Pax Romana –període de pau que es perllongaria un segle i mig més, fins a Marc Aureli (segle II dC)-  s’ocupà d’exaltar els valors tradicionals, els mores maiorum (“els costums dels avantpassats”), vistos com els responsables de l’expansió i la grandesa de Roma durant els cinc segles de República (510 aC-27 aC). Entre ells hi havia la fides (“fidelitat”), la gravitas (“autocontrol”), la constantia (“perseverança”), la dignitas (“dignitat”), l’auctoritas (“autoritat”) i la virtus (“coratge”). La recuperació d’aquests valors s’alçava com a bandera contra el luxe, el refinament i les extravagàncies que venien de l’Orient hel·lenístic.

August mostrant el camí de la moralitat
August mostrant el camí de la moralitat

Durant els seus 41 anys de mandat, preocupat pel descens de la natalitat, August va promulgar dues lleis importants. La Lex Iulia de maritandis ordinibus penalitzava els solters i els casats sense fills, impedint-los a rebre herències. A més, obligava els vidus i divorciats d’ambdós sexes a casar-se de bell nou; i les matrones que havien donat més de tres fills a la pàtria eren premiades quedant alliberades de qualsevol tutela masculina.
 
L’altra llei, la Lex Iulia adulteriis, convertia l’adulteri en un crim penat per llei. Si el marit no acusava públicament la infidel, s’exposava a ser condemnat per proxeneta. A més, qualsevol testimoni d’un adulteri, real o imaginari, podia presentar denúncia –això disparà els judicis per interessos polítics o econòmics, fins i tot per simple venjança. La pena solia consistir en el desterrament a una illa, encara que el pare de la condemnada, si així ho preferia, tenia dret a matar-la.
 
Aquesta llei contra l’adulteri només afectava les dones romanes casades, lliures de naixement. La vida moral de les menys respectables no interessava a l’Estat. L’any 19 una patrícia anomenada Vistília va intentar eludir el càstig per adulteri, inscrivint-se en el registre de prostitutes. Per cobrir aquest buit legal, el Senat acabà publicant un decret que prohibia prostituir-se a les dones de classe alta. Amb el temps la Lex Iulia adulteriis perdé pràcticament el seu vigor i va donar pas a la legalització del divorci. 
 
Predicant amb l’exemple?
Tanmateix, August fou ben poc coherent amb el seu discurs de regeneració moral. El 38 aC, formant part del Segon Triumvirat, quan encara no era emperador, abandonà la seva primera dona Escribònia per casar-se amb Lívia, a qui havia arrabassat al seu company Tiberi Claudi Neró. Aquesta ja tenia un fill, el futur emperador Tiberi, i quan es va casar amb el futur home fort de Roma estava embarassada de sis mesos d’un segon. Ambdós foren adoptats pel seu nou marit. Aleshores per Roma ja corria el rumor que el principal hobby d’August era desflorar verges.
 
Amb tot, la pedra a les sabates del “conservador” August va ser la seva única filla natural, Júlia, fruit del seu primer matrimoni. Va ser la primera romana, l’efígie de la qual va aparèixer en una moneda. S’havia guanyat aquest honor per haver donat a llum sis fills. La seva fertilitat la convertí en el millor anunci del programa de creixement demogràfic impulsat pel seu pare. Júlia havia estat educada amb la màxima rigidesa i cura. En enviudar, el seu pare la va fer casar amb el seu altre fill adoptiu, Tiberi, el futur emperador. Va ser una unió molt tòxica.

Júlia, la filla promíscua d'August
Júlia, la filla promíscua d'August
 
Tiberi mai no perdonà a Júlia la seva vida sexual del tot dissoluta. Al caput mundi eren prou conegudes les seves relacions i orgies amb romans de tota classe. L’any 2 dC, quan August se’n va assabentar, enfurismat, la va condemnar a l’exili a l’illa de Pandatària (actual Ventotene), a la badia de Nàpols. Cinc anys després, gràcies a la pressió popular, seria trasllada a Regium (actual Reggio), al sud-oest de Calàbria, on suportaria l’exili vint anys més fins a la seva mort -del seu marit Tiberi, successor d’August, tampoc no aconseguiria cap clemència.

Vuit anys després de l’escàndol imperial, August també quedà astorat amb l’actitud libidinosa de la seva néta, també dita Júlia, com la seva mare . A ella també l’envià a l’exili per adulteri a l’illa de Trimerus, l’actual Tremini, davant les costes d’Apúlia.

Ovidi, el damnificat
Una de les persones que va patir la nova política moralista d’August va ser el poeta Ovidi. L’any 8 dC va ser condemnat a l’exili, a Tomis (avui Constança), una ciutat de la costa occidental del mar Negre (a l'actual Romania). En els seus escrits, Ovidi n'explica les raons amb dos mots: carmen et error ("un poema i una equivocació").
 
Els estudiosos creuen que el carmen (“poema”) va ser l'Art amatòria (Ars amandi o Ars amatoria), de l'any 2 aC, clarament contradictori amb els valors morals propugnats per August. Aquesta obra, el primer tractat per lligar de la història, va suposar un punt d’inflexió en la sexualitat femenina romana. Per primera vegada es deia que la dona havia de tenir plaer en les relacions sexuals. Algunes de les seves cites, però, poden semblar masclistes:
 
“Aquella (dona) que tingui la cara molt maca, al llit s’ha de posar de cara. Han de deixar que les vegin d’esquena aquelles que estan orgulloses de la seva esquena. La dona que destaqui per un cul abundós, que posi els genolls sobre els coixins amb el coll girat enrere. Si té unes cames fermes i uns pits sense tara, l’home s’estarà dret, i ella estesa a través del llit (…)”.

Allà on no hi ha unanimitat, en canvi, és en la interpretació de l’error d’Ovidi que el va portar a l’exili. Una possibilitat és que el poeta fos còmplice d'un adulteri escandalós de Júlia, la néta d'August que també fou castigada amb el desterrament. La resolució implacable de l’emperador fou renovada pel seu successor, Tiberi.

Ovidi moriria el 17 dC lluny de la seva pàtria, consumit per la nostàlgia. “Sense funerals, sense l’honra d’un sepulcre, una terra bàrbara cobrirà el meu cos indeplorat”, es lamentava. A l’exili va escriure alguns dels versos més bells de la literatura llatina, que va recollir en les obres Tristia (“Tristes”) i Ex Ponto (“Pòntiques”). És molt colpidor l’inici de Tristia:

Cum subit illius tristissima noctis imago,                
qua mihi supremum tempus in urbe fuit,
cum repeto noctem qua tot mihi cara reliqui,
labitur ex oculis nunc quoque gutta meis.

“Quan m’assalta el tristíssim record d’aquella nit,
en la qual vaig viure el meu últim instant a la ciutat,
quan recordo la nit en la que vaig abandonar tot el que estimava,
encara avui una llàgrima rellisca dels meus ulls”.
 

Estàtua d'un trist Ovidi a Constança (Romania)
Estàtua d'un trist Ovidi a Constança (Romania)
Recentment s’ha novel·lat el conflicte que va tenir Ovidi amb August arran de la publicació de la seva Ars amandi. El periodista i escriptor català Víctor Amela ho ha fet magistralment en el llibre “Amor contra Roma” (Ediciones B, 2014). Aquí teniu un tast d'aquesta obra:




I aquí teniu un vídeo sobre diferents casos de llibertinatge a Roma:



Si voleu comparar el sexe a Roma amb el d'Egipte, aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio. Enric Calpena conversa amb el doctor en Egiptologia Marc Orriols-Llonch sobre la sexualitat a l'Antic Egipte.

Aquest article parla sobre els set secrets del sexe a l'antiga Roma.

També és recomanable aquest article titulat "Sexe, mentides i cites d'Ovidi".



Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px