Banner Top

Dret a la romana

A partir del segle IV aC el poder judicial deixà d’estar sota el monopoli dels pontífexs per passar a mans d’uns personatges concrets de la República romana, els pretors (<praeire, “anar al davant”). Formaven part de l’escala de funcionaris públics o magistrats. En època moderna, el significat d’aquesta paraula, derivada de magis (més), es limità només als funcionaris de l’estament judicial, els quals, igualment, adoptaren les togues característiques de les antigues magistratures.
 
Al món romà les togues de qualsevol magistrat tenien les franges de color porpra (toga praetexta) –es tractava d’un tint car d’obtenir i, per tant, símbol de distinció. Actualment, en canvi, les que vesteixen jutges, fiscals i advocats són totalment negres atès que aquest és el color associat avui als actes solemnes.

Assemblea de ciutadans
Magistrats
 
A l’hora de presidir els judicis, els pretors podien estar acompanyat d’un ajudant, que amb el temps seria conegut com a assessor, paraula que conté la preposició ad- (“cap a”) i el verb sedere (“asseure’s”). D’altra banda, qualsevol persona implicada en un litigi (< lis, litis “disputa”) rebia el nom de reus, d’on deriva reu – és famosa la màxima jurídica in dubio pro reo (“en cas de dubte, a favor del reu”).
 
A l’hora de declarar (< de, preposició d’intensitat + clarus, a, um, “clar”), tot reu tenia dret a recórrer als serveis de la figura del defensor (patronus o orator). Aquesta professió, basada més en l’eloqüència i no tant en el coneixement del dret, esdevingué una de les més prestigioses durant l’època republicana (segles VI-I aC). De fet, per a molts, serví de trampolí per fer el salt a la política. Fou el cas de polítics il·lustres com Cató el Censor o Ciceró –a partir del segle XVIII els honoraris d’aquests professionals rebrien el nom de minuta en una possible al·lusió als minuts que hom dedica a la seva feina.
 
Crida a l’advocat
A l’antiga Roma els judicis eren públics i se solien celebrar en una basílica o en el fòrum –d’aquí el qualificatiu de metge forense assignat avui al metge que està al servei d’un jutge per determinar les causes d’un homicidi. Les sessions podien comptar amb la presència d’un advocat. Es tractava d’un amic o parent que acudia al procés per donar ànims a una de les dues parts implicades. El terme, que avui fa referència a l’antiga professió de defensor, deriva de l’expressió ad auxilium vocatus (“cridat per a auxiliar”); en canvi, misser, paraula molt arrelada a Mallorca i Menorca, és una contracció del vocatiu llatí mi senior (“senyor meu”) – antigament misser era el tractament donat a persones d'autoritat i a la gent de lletres.

Ciceró fou un gran orador
Ciceró fou un gran orador
 
Com a sinònim de litigi també tenim altercat. La paraula ens remet a la idea de presentar una querella (< queror, “lamentar-se”) contra una altra persona (alter) –avui, però, el terme ha quedat sobretot com a sinònim de conflicte greu entre dues persones. Abans, una querella implicava una acusació, és a dir, donar la responsabilitat a algú, tal com indica la seva etimologia (< ad, “cap a” + causa, “responsabilitat”). I una querella s’anunciava públicament a través d’una denúncia (< de, preposició de separació + nuntiare, “anunciar”). Una altra paraula que hem heretat del món jurídic romà és el de vindicar que al·ludia a l’acte de reclamar (dico) amb força (vis) com a propi allò que estava en possessió d’altri; amb el temps, aquest mateix verb donaria reivindicar –es creu que a partir de la paraula llatina res (“cosa”).
 
Sobre crims, calúmnies i fiscals
D’altra banda, una inculpació es coneixia com a crim (crimen). Més endavant, aquesta paraula –que conté l’arrel indoeuropea krei- (“separar, decidir”), present també en mots com crisi, criticar, discriminar- fou utilitzada per a designar la conducta de l’inculpat, és a dir, el delicte  –avui en dia, en portuguès, crime té aquest mateix sentit. Finalment crim esdevingué sinònim d’homicidi. Avui, però, quan incriminam o recriminam qualcú el continuam “inculpant”.
 
Delinqüent és una altra paraula que hem heretat de la jurisprudència romana amb un valor semàntic diferent. Igual que delicte, deriva del verb linquere (“deixar, abandonar”) i en un principi un delinqüent era aquella persona que cometia una falta per abandó, és a dir, per desgana. En aquest cas, es podria tractar d’un frau o dol (< dolus, “trampa”), d’aquí l’expressió “acte dolós”. El mateix sentit té la paraula calúmnia, una imputació falsa contra algú (deriva de caluor, “enganar”). I la mala intenció que  porta a la calúmnia es coneix com a insídia (< insideo, “estar amagat”).

Litigis
Litigis
 
Dels conflictes jurídics derivats de les finances tenim en castellà el llatinisme sponsor, que ens ha arribat a través de l’anglès de manera incorrecta com a sinònim de patrocinador. En el dret romà, però, l’sponsor era el “fiador”, “qui responia davant l’incompliment del deutor”. El terme deriva d’spondere (“prometre, garantir”), arrel també present en els mots respondre i esposa.
 
A l’antiga Roma els encarregats de cobrar els impostos eren els publicans. Passaven a recollir els doblers en uns cistelles de vímet que es coneixien com a fiscus. D’aquí sorgiria la paraula fisc, sinònima d’hisenda (< facienda, “coses que s’han de fer”). En època moderna a partir d’aquest ètim sorgiria la figura del fiscal, funcionari que representa i defensa judicialment els interessos de l’Estat.
 
Jurisprudència
A partir del segle I aC fou necessària la figura d’un jurista encarregat d’assessorar i de respondre les preguntes de particulars i fins i tot de magistrats. A poc a poc, els juristes, anomenats genèricament prudents (“coneixedors” < pro + vídeo, “qui veu amb antelació”) , anaren recopilant informació sobre casos i sentències (< sentio, “percebre”, “opinar”). Aquesta ingent tasca serví de base per al naixement de la ciència del dret, la jurisprudència, paraula composta de ius (“dret”) i de prudentia, (“saviesa”).

Justinià, al segle VI dC compilà totes les lleis romanes en el conegut com a Codi de Justinià
Justinià, al segle VI dC compilà totes les lleis romanes en el conegut com a Codi de Justinià
 
La jurisprudència estableix la casuística que s'ha de seguir en litigis de naturalesa similar. A l’hora de validar alguna llei es feia servir l’expressió ratum facere aliquid (“fer vàlida alguna cosa”), que en les llengües romàniques donaria el verb ratificar –l’adjectiu ratus, arrel del mot raó, deriva del verb reor (“creure”, “considerar”).

Durant l’Edat Mitjana, el lloc on es feien sentir totes les sentències llatines era l’Audiència (< audio, “escoltar”), és a dir, el lloc on hom és escoltat. D’època medieval també és la paraula àrbitre (arbiter, -tri) com a sinònim de jutge. El terme és compost per la preposició ad, que indica direcció, i del verb eo, “anar”. No debades, quan hi ha una disputa hom va a aquesta persona perquè faci de mediador. D’àrbitre també tenim el verb albirar com a sinònim de veure-hi de lluny sense distingir, jutjar, bé una cosa.

No podeu deixar de consultar aquest extraordinari blog, De iure, que parla sobre la petjada clàssica en el dret romà actual. És de Mireia, una estudiant de Batxillerat de l'Institut Premià de Mar. Ha estat supervisat per la professora Margalida Capellà.

Aquí teniu un llistat de llatinismes que encara es fan servir en l’àmbit del dret. Atenció, però. Curiosament la Cimera Judicial Iberoamericana acaba de decidir que començaran a eliminar les frases en llatí de les sentències.

  • Sub iudice (“sota el jutge, en mans del jutge”). Pendent de resolució judicial. Ex: Mentre el cas estigui sub iudice no podeu parlar-ne amb els periodistes.
  • In diem (“per a un dia concret”). És una expressió pròpia de la burocràcia jurídica que s’aplica en les citacions i convocatòries.
  • In absentia (“en absència”). S’utilitza per referir-se al fet que l’acusat no és present al judici.
  • Ab intestato (“d’un intestat”). Es diu de la successió no testamentària, és a dir, quan el difunt no ha fet testament. Per extensió es diu “morir ab intestato”, o sigui, morir sense haver fet testament.
  • Non compos mentis (“no estar en bon seny”). Aquest recurs jurídic se sol aplicar més en la vida del dador del testament per anul·lar disposicions finals perjudicials per a un hereu directe.
  • Ius sanguinis (“dret de sang”). És el criteri aplicat per alguns països segons el qual es concedeix la nacionalitat d’un país a algú si els seus pares ja tenen la nacionalitat d’aquell país. L’altre criteri és el ius soli (“dret del sòl”), segons el qual s’adquireix la nacionalitat d’un país si s’hi ha nascut.
  • Sui iuris (“del seu propi dret”). Amb capacitat legal.
  • Patria potestas o pàtria potestat. Dret que el ciutadà romà tenia sobre els seus fills; obligació que tenen els pares de vetllar pels fills durant la seva minoria d'edat.
  • In fragranti < in flagranti crimine (“en el delicte que crema”). En el moment de fer una acció reprensible. Ex: La veïna, que anava a regar les plantes, va sorprendre els lladres in fraganti.
  • Ex professo (“expressament, amb intenció”)
  • Ad hoc (“per a aquest propòsit”). Aplicat a una solució proposada per a un cas específic.
  • A priori. Amb anterioritat a l'experiència, sense poder basar-se en els fets. Ex: Condemnar a priori.
  • A posteriori. Amb posterioritat a l'experiència, basant-se en els fets observats. Ex: Raonar a posteriori.
  • Animus iniuriandi (“ànim d’ofendre”).
  • Bona fide (“de bona fe”). S’aplica al dret per al compliment de les prestacions estipulades.
  • Àlibi (<alibi 'en un altre lloc', comp. de alius 'altre' i ibi 'allí'). Coartada.
  • Exequàtur (“que es compleixi”, 3 pers. pres. subj. de exsĕqui “complir-se”). Autorització que dóna un estat a través dels seus tribunals perquè pugui ésser executada en el propi territori la sentència dictada per un tribunal estranger.
  • Per fas o per nefas (“per tots els mitjans lícits o il·lícits”). Per tots els mitjans possibles.

Articles del web relacionats:
La justícia, l'art que ens fa iguals?
Testificar amb testosterona tres vegades
Llegir bé en temps d'eleccions
Vots devots
- Llatí per a corruptes
-
 Que es faci justícia!
-
 La infanta no sap llatí
-
 L'hora d'Antígona

Al principi existia la paraula

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (10/08/2013)

“Al principi, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu […]. El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres […]”. D’aquesta manera tan semiòtica arranca l’Evangeli segons Sant Joan. Ja al Gènesi trobam que la creació es produeix precisament per l’acte de la parla: “Déu digué: que existesqui la llum. I la llum va existir [...]. Després que Iahvè designàs cadascuna de les realitats superiors (el dia i la nit, el cel i la terra...), l’home, Adam, fou l’encarregat de anomenar els animals: “Déu va modelar amb terra tots els animals salvatges i tots els ocells, i els va presentar a l’home, per veure quin nom els donaria”.
 
La nostra vida, per tant, no seria res sense les paraules. Si no, que ho demanin a l'escriptor colombià Gabriel García Márquez (1927-2014). Quan tenia dotze anys, el Premi Nobel de Literatura de 1982 va estar a punt de ser atropellat per una bicicleta. Se salvà gràcies a un capellà, que, en cridar “Alerta!”, va provocar la caiguda del ciclista. Aleshores aquell salvador li va dir: “Ja ha vist vostè què és el poder de la paraula”. El filòsof alemany Heidegger (1889-1976) insistí en el tema afirmant que  “el llenguatge és la casa del Ser”. No debades, la paraula és el principal element que ens distingeix de la resta d’animals; suposadament ens dóna seny.
 
Curiosament el grec de les Sagrades Escriptures empra el terme lógos (“enteniment”) per referir-se a la Paraula. La seva traducció al llatí cristià fou verbum. Aquest mot, tanmateix, acabaria essent desplaçat per un altre d’origen grec, parabolé, que en un principi volia dir, literalment, “llançament a un costat” i, després, “comparació”. Fou així com irrompé de forma proverbial en la nostra llengua la paraula. En aquesta evolució semàntica, la seva connotació original, lligada al cultisme paràbola, quedava reservat a l’àmbit de la geometria i de la literatura.
 
Per parlar, doncs, cal tenir paraules; en altres llengües romàniques, en canvi, es prefereix fer-la petar d’una manera més fabulosa. Així, el llatí fabulor (“conversar”) donà en castellà “hablar” i en portuguès “falar”. En qualsevol cas, som persones de paraula o faltam a la paraula donada. Demanam la paraula, la cedim, la prenem i, fins i tot, la retiram, sabent que tots som esclaus de les nostres paraules i amo dels nostres silencis. O, de la mateixa manera que, segons un famós lema publicitari, som el que menjam, també podem dir que som el que parlam.
 
Avui, però, assistim a un empobriment de la dialèctica. Les paraules han esdevingut crits. El que importa és vèncer i no convèncer, dissuadir i no persuadir. El raonament ha donat pas a l’atrofia mental del maniqueisme. Ara tot és blanc o negre. No existeix el gris. Opinió equival a dicotomia. Tenim misologia, aversió al raonament. Ens hem convertit així en éssers gregaris que, com un bestiar (grex, en llatí), ens congregam per evitar que ens segreguin. I els que sobresurten del bestiar, és a dir, els egregis, tenen els dies comptats perquè estan mancats de la força del grup. Per coherència, doncs, ens aferram (haero) a la cohesió tribal.

Els prejudicis segons Mafalda
Els prejudicis segons Mafalda

En la nostra societat tampoc ja no hi ha judicis, sinó prejudicis. Tothom es creu estar en possessió de la veritat absoluta i no es mou de la seva trinxera. No suportam (tolero) la tolerància. Som, per tant, fanàtics de les nostres idees. Les defensam amb els ulls embenats, sense escoltar i alçant la veu, perquè ens fa por desxifrar la complexitat de la realitat. També evitam argumentar, ja que això implica demostrar (arguo) els nostres principis arrogants no ratificats (< reor, “creure”) sovint per cap raó. Defugim el diàleg (“conversa”, en grec); ens pot més la violència de la paraula: el debat (<battuo, “colpejar”) i les discussions (< discuteo, “trencar”). Davant tal degradació, cobra sentit el vers de Blas de Otero: “Pido la paz y la palabra”.

La tribu segons Nietzsche
La tribu segons Nietzsche
 
Tampoc no volem sentir a parlar de l’objectivitat, és a dir, dels obstacles que se’ns llancen (iaco) davant (ob-) nostre i que ens podem provocar algun que altre ictus. La subjectivitat ens dóna més seguretat perquè ens permet tenir-ho tot més sota (sub-) control. Per descomptat, avui la ignorància és més atrevida que mai i ja no ens fa plorar. No enyoram (ignoro) el coneixement perquè, ja em permetran el barbarisme, som així de “xulos”. No debades, hem tornat a la nostra infància, a quan no podíem parlar (for) i, en italià, érem criatures irreverents (fanciullo), forma que es simplificà en ciullo.
 
Ara comunicam sense sentit comú i ens expressam pressionats per les majories. El llenguatge s’ha pervertit. Els tabús s’han convertit en autèntiques armes de destrucció massiva que cal evitar per salut mental. Així, alleujam la crisi amb l’eufemisme recessió i ens conhorten més les reestructuracions que no pas els acomiadaments. Tants d’eufemismes, però, no han aconseguit rebaixar la tensió verbal. La petulància fa que ens adrecem (peto) a la gent amb la mateixa impetuositat i competitivitat, mots d’ètim idèntic. Convé, doncs, tornar a dotar de contingut la famosa sentència de Ramon Llull: “La paraula és l’arma més poderosa”.

Per reflexionar més sobre el poder de la paraula, aquí teniu un article molt interessant, titulat Divines paraules, d'Àlex Rovira.

I sobre la societat tan maniquea que tenim, aquí teniu un article de Pérez Reverte.

El filòsof Emilio Lladó fa un elogi de la paraula:



I en aquest vídeo Nuria Pérez Paredes alerta de l'empobriment lèxic dels nostres fills:



I aquí teniu "L'elogi de la paraula" de Joan Maragall.

I aquí teniu una tertúlia del programa "La noche en vela" de RNE sobre el mal que poden fer les paraules.

Articles del web relacionats:
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores
Apologia de la paraula
-
 Emparaular el món
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px