Banner Top

Aspàsia, la dona més independent de l’antiga Grècia

Aspàsia fou una de les dones més independents, cultes i influents de l’antiga Grècia. Patí, però, la misogínia de l’Atenes clàssica de Pèricles, la seva parella. Se saben ben poques coses d’ella.
 
Εn grec, ἀσπασια significa “benvinguda”. Va néixer a la polis jònia de Milet (a l’actual costa turca), possiblement devers el 470 aC. Ja de jove destacà no només per la seva intel·ligència -era una gran lectora de poetes i filòsofs-, sinó també per la seva bellesa. Un dia un antic arcont atenès anomenat Sofró li parlà meravelles d’Atenes, que era la ciutat més avançada del seu temps. Animada per aquelles paraules, als vint anys la jove milèsia féu les maletes i marxà a viure a la capital de l’Àtica, on exercí de mestra de retòrica.

Bust d'Aspàsia
Bust d'Aspàsia
 
Pèricles, l’home fort d’Atenes del moment, no dubtà a requerir els serveis d’aquella nouvinguda “sàvia i astuta”, en paraules de l’historiador Plutarc. De seguida s’enamorà d’ella i s’hi anà a viure després de separar-se de la seva dona, amb qui tenia tres fills. Aspàsia, però, només pogué se tractada de παλλακή (“concubina”) de l’estrateg atenès. No debades, la llei prohibia l'enllaç amb dones estrangeres. La parella tingué un fill, Pèricles “el Jove”.
 
Campanya de desprestigi
Aviat la casa d’Aspàsia es convertí en el punt de trobada principal de literats i filòsofs de l’Atenes clàssica. El mateix Sòcrates la freqüentà en companyia dels seus alumnes. Tanmateix, la influència d’aquella “primera dama” molestà molts polítics i intel·lectuals.

Aspàsia i Sòcrates
Aspàsia i Sòcrates

Crescuda en la tradició relativament igualitària de les ciutats jònies, a Atenes Aspàsia fou vista com una meteca, una estrangera. La seva educació, així com la llibertat dels seus costums, xocava amb l’estil de vida de les dones ateneses, casades per interessos i recloses a casa, dins el gineceu. Així, la nova parella de Pèricles es convertí en objecte de burles de la societat misògina de la seva època. Entre els qui la criticaren hi hagué el comediògraf Aristòfanes (ho féu a la seva obra Arcanienses) i el poeta Hermip, qui fins i tot exercí l’acusació contra ella en un judici per “ofenses als déus”.

Aspàsia conversant amb els homes més il·lustres d'Atenes (Nicolas Andre Monsiau, 1806)
Aspàsia conversant amb els homes més il·lustres d'Atenes (Nicolas Andre Monsiau, 1806)

L’enveja féu que Aspàsia fos considerada pejorativament una ἑταίρα, que era el nom que rebien les prostitutes de refinada cultura que solien acompanyar l’aristocràcia masculina en els simposis. També se l’acusà de regentar un bordell.  En l’àmbit polític, fou acusada de tenir una influència negativa en les decisions de Pèricles, sobretot, amb l’inici Guerra del Peloponès l’any 431 aC, que acabaria marcant l’inici de la decadència atenesa.

Trobada de Sòcrates i Alcíbiades a casa d'Aspàsia (Jean-Léon Gérôme, 1861)
Trobada de Sòcrates i Alcíbiades a casa d'Aspàsia (Jean-Léon Gérôme, 1861)
 
Pèricles va morir el 429 durant una epidèmia de pesta. Després, Aspàsia tindria com a parella una altre atenès, un ric comerciant anomenat Lísicles, amb qui tingué un fill. Aquest, tanmateix, moriria al cap de poc temps. A partir d’aquí la informació que tenim sobre Aspàsia és pràcticament nul·la. Sembla que es va retirar de la vida pública i que va viure en una casa de camp on donava lliçons de retòrica a joves. Es desconeix la data de la seva mort, que probablement es produí devers l’any 400 aC.

Fídias ensenyant els frisos del Partenó als seus amics, entre els quals hi ha Pèricles i Aspàsia (Lawrence Alma-Tadema, 1868)
Fídias ensenyant els frisos del Partenó als seus amics, entre els quals hi ha Pèricles i Aspàsia (Lawrence Alma-Tadema, 1868)

Aspàsia de Milet ha passat a la història com una dona realment seductora i intel·ligent, dotada d’una gran capacitat de persuasió. També, però, fou una dona independent, lliure, d’idees trencadores per a la seva època que exercí un grau d’influència reservat només als homes. Grans autors de l’antiguitat alabaren les seves capacitats, entre ells, Plató, Xenofont, Plutarc o Ciceró.

Aspàsia amb filòsofs grecs Michel CORNEILLE, 1672)
Aspàsia amb filòsofs grecs (Michel CORNEILLE, 1672)

Una altra dona que, com Aspàsia, destacà per la seva intel·ligència va ser Cleobulina, coneguda altrament com a Eumetis. Va néixer al segle VI aC a Corint. Era filla de Cleòbul de Lindos, un dels set savis de Grècia. Va escriure poesies i endevinalles en versos hexàmetres. Aristòtil parla d'ella i l’historiador Plutarc diu que Tales l'anomenava "la sàvia".

Cleobulina
Cleobulina

També cal destacar la figura d’Axiotea de Fliunt. Al segle IV aC, després de gaudir de la lectura de la República de Plató, va viatjar a Atenes i es disfressà d’home per poder assistir a les lliçons que el mestre impartia a l’Acadèmia. Curiosament, en la seva obra, el deixeble de Sòcrates propugnava un estat ideal on les dones i homes estaven en igualtat de condicions. A la seva escola, però, no hi deixava entrar dones. Juntament amb Axiotea, una altra dona que es convertí en alumna de Plató va ser Lastènia de Mantinea -en el seu cas, però, no sabem si s’hagué de fer passar per home; en tot cas, hem de suposar que sí.

Lastènia de Mantinea i Axiotea de Fliunt
Lastènia de Mantinea i Axiotea de Fliunt



El cineasta basc Julio Medem té una novel·la titulada "Aspasia" (2012), que és una recreació de la vida d'una de les dones més importants de l'antiga Grècia.

Novel·la de Julio Medem
Novel·la de Julio Medem
En aquest enllaç trobareu un treball de Carmes Mas sobre Aspàsia.
Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:




Articles del web relacionats:
- Hipàtia, la primera màrtir del feminisme
- Pandora, les arrels gregues de la misogínia
-Friné, la bellesa feta dona

La postveritat segons Aristòtil

Article publicat a l'Ara Balears (31/03/2017)

Nihil novum sub sole (“Res de nou sota el sol”), diu la cita bíblica llatina de l'Eclesiastès. La postveritat, la mentida en forma de veritat que presideix l’actualitat, no és cap novetat. Ja va ser criticada pels filòsofs grecs fa vint-i-cinc segles. Sòcrates, Plató i Aristòtil treien fum pels queixals amb els sofistes, uns amorals de las saviesa (sophía), a qui acusaven de desprestigiar la retòrica, la “tècnica de la persuasió”.

Sofistes a l'àgora
Sofistes a l'àgora
 
Els sofistes eren una espècie de mestres ambulants que anaven de ciutat en ciutat cobrant per ensenyar els joves rics a discutir a l’àgora. A canvi de doblers, s’atrevien a defensar qualsevol argument, independentment de la seva veracitat. Com a manipuladors que eren, formaven part de la categoria de demagogs ("els conductors del poble" en grec), els principals responsables de la decadència de la democràcia atenesa.
 
D’Aristòtil conservam el text que tracta d’una manera més sistematitzada els principis de l’art de la paraula. Es titula Retòrica. L'oriünd d'Estagira, científic contumaç amant de les tautologies (veritats inapel·lables), no podia tolerar segons quines barbaritats. Li molestava especialment el mal ús de l’argumentació que feia Zenó d'Elea en les seves famoses paradoxes o apories. Aquest deixeble de Parmènides presentava com a absurdes les creences de sentit comú sobre la realitat de les coses. Així, arribà a defensar que el moviment no existeix i que mai, en una cursa, el veloç Aquil·les podria atrapar una tortuga que li portava avantatge. Per a Aristòtil, tal proposició no s’ajustava gens a la veritat que marca l'observació empírica dels fenòmens. El mateix afirmaria avui de les tesis anticanvi climàtic de Donald Trump.

Aquil·les i la tortuga
Aquil·les i la tortuga
 
Tanmateix, la veritat casa més amb la dialèctica que no pas amb la retòrica. Només amb l’intercanvi rigorós d’idees entre dos o més interlocutors podem arribar a ordenar una mica el nostre pensament. Els que, però, tan sols volen escoltar, sense prendre un paper actiu en la discussió, han d’anar en compte. El mestre d’Alexandre el Gran ens recorda que l’art de l’eloqüència està integrat per tres elements: el logos, l'ethos i el pathos.
 
El logos és la coherència interna del discurs construït a partir d’evidències sòlides. L'ethos fa referència a la credibilitat i a la confiança que inspira l’orador. “Als homes bons els creiem de manera més plena i amb menys vacil·lació”, escriu el d’Estagira a la seva Retòrica. I el pathos és la capacitat de commoure, d’apel·lar a les passions del públic, a qui s’ha de conèixer bé per tenir una major incidència. Segons el savi grec, aquest darrer element era la clau de l'èxit dels sofistes. I encara avui dóna molts bons resultats. No debades, l’emoció mou a l’acció més que no pas la raó.
 
En la nova postveritat, les paraules, esbudellades semànticament, continuen estant al servei de la mentida. Vivim una democràcia sentimental, on ja pocs polítics actuen d’acord amb la seva responsabilitat cívica. Sempre dóna més vots dir el que la gent vol sentir. I ara més que mai, garratibats com estam per la por a no tenir cap futur. Ja ni tan sols estam per a paradoxes. A l'antiga Grècia els filòsofs que les plantejaven almanco obligaven a reflexionar la gent. En canvi, els actuals líders populistes, entabanadors vestits de seductors emocionals, simplement fan proclames per dividir el món entre bons i dolents. La dicotomia és així de pobra per a aquests nous sofistes, que mostren el camí a molts obcecats tertulians aspirants a polítics.

Anna Arendt i la mentida
Anna Arendt i la mentida
 
En uns temps tan convulsos, de sonoritats vàcues i d’egos desmesurats, cal retornar la dignitat a la paraula. L’hem d’allunyar del sectarisme, l’insult, la fal·làcia, la insolència i la intransigència. L’estridència del sarcasme s’ha de combatre amb l’elegància de la ironia, que permet escodrinyar matisos més subtils de la complexa realitat.
 
La retòrica aristotèlica contra la postveritat ve avalada per un altre savi grec, el comediògraf Aristòfanes: “Posseixes tots els atributs d’un demagog: una veu horrible i cridanera, una naturalesa intractable i perversa, i un llenguatge de mercat. En tu conflueix tot allò necessari per a governar” (Els cavallers). Més munició: “Vostès [demagogs] són com els pescadors d’anguiles; en aigües quietes no agafen res, però si remouen el fang la seva pesca és bona; de la mateixa manera, és només en temps turbulents que vostès s’omplen les butxaques”. Definitivament, nihil novum sub sole.

La llengua de la demagògia
La llengua de la demagògia

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/09/2018) reflexion sobre els populismes:

 

Aquí teniu el documental "En la era de la postverdad":

 

A la seva obra Política Aristòtil té una altra cita interessant ben actual: “Només l’ésser humà, entre els animals, posseeix la paraula. La veu és una indicació del dolor i del plaer; per això la tenen també els altres animals. […] En canvi, la paraula existeix per manifestar el que és convenient i el que és nociu, així com el que és just i el que és injust”. 

I per acabar, unes frases dels clàssics per a la reflexió:

  • “La veritat es corromp tant amb la mentida com amb el silenci” (Ciceró, segle I aC).
  • “El que desconeix la veritat és un ignorant, però el que la sap i la desmenteix és un criminal” (Bertolt Brecht, 1898-1956).
Aquest article fa un recorregut històric sobre les notícies falses. Aquest article de Xavier Antich també és interessant. Es titula "Digueu-ne mentida, simplement" (Diari Ara, 28/05/2017). Aquest altre article del mateix autor també ñes interessant: "Mentida deliberada".

I aquest altre article parla d'Itàlia, el país de Pinotxo, de la mentida.

I aquí teniu un petit reportatge de "Món 3/24" sobre els populismes.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/06/2017), reflexion sobre el concepte postveritat:


Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
L'etern retorn del Gran Germà
On és la veritat?
Matar el missatger en temps de la postveritat
Digau-li feixisme, no populisme

De gresca com els grecs

En català, quan ens anam de gresca el que feim és comportar-nos com els antics grecs. Aquesta paraula tan festiva es va originar durant l’edat mitjana a partir del llatí graecĭscus (“propi dels grecs”). Curiosament els grecs mai no es varen fer dir grecs, sinó hel·lens (Ἕλληνες). Aquest gentilici prové de l’heroi epònim Hel·lè, que alguns historiadors consideren fill de Deucalió i Pirra –en canvi, la famosa Helena de Troia prové d’ἑλένη (“torxa”). A la Ilíada, però, Homer en cap moment fa servir el terme hel·lens. Parla de dànaus, cadmeus. argius o aqueus. Els dos primers gentilicis fan referència a altres dos herois epònims, Dànau i Cadme, provinents d’Egipte i Fenícia, respectivament. Els dos darrers deriven de dues regions del nord de la península del Peloponès, Argòlida i Acaia.
 

L’antic concepte d’Hèl·lade incloïa no només l’actual Grècia, sinó també el litoral de Turquia i Creta. Varen ser els romans qui popularitzarien el terme grecs. En un principi, però, només el varen fer servir per referir-se a una tribu de Beòcia, a la Grècia central, que emigrà a Itàlia al segle VIII aC. De fet, a la Ilíada Homer parla d’homes de Beòcia reclutats a la ciutat de “Grea”. Va ser, però, Aristòtil (segle IV aC) el primer a utilitzar el nom de γραικοί per al·ludir als habitants d’aquella zona. Ho féu en la seva obra Meteorologia. Avui Grècia com a país es diu República Hel·lènica (Ελληνική Δημοκρατία).

Grècia romana
Havent ocupat la Magna Grècia (el sud d’Itàlia), al segle II aC els romans fixaren la vista a l’altra banda del mar Jònic. Preocupava la política expansionista dels regnes sorgits amb el desmembrament de l’imperi d’Alexandre el Gran. En poc més d’un segle tot l’Hèl·lade ja fou llatí. Primer caigué Macedònia a la batalla de Pidna (168 aC). Després, el 146 aC, vindria Corint, una de les ciutats més belles de Grècia. El 27 aC s’acabaren sotmetent la resta de territoris del Peloponès, els quals passaren a convertir-se en província romana amb el nom d’Acaia.
 
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)

Ben aviat el grec i la seva cultura arribaren al cor de la mateixa Roma. Les grans famílies començaren a educar els seus fills “a la grega”. De l’Hèl·lade no trigaren a arribar professors de totes les disciplines: gramàtica, filosofia, retòrica, art... L’Odissea fou una de les primeres traduccions llatines que es féu servir com a llibre de text a les escoles. Aquest nou sistema educatiu suscità la crítica dels sectors tradicionals. Fins i tot un decret del Senat del 161 aC acordà l’expulsió de filòsofs i rètors grecs. No faltaren polítics com Ciceró o Cató El Censor convençuts que els raonaments dels sofistes pervertien el jovent.
 
A poc a poc, però, aquesta oposició cedí. Es considerà profitós aprendre la llengua grega i, fins i tot, fer una estada formativa a les principals ciutats d’Orient (Atenes, Rodes, Pèrgam o Alexandria d’Egipte) per aprofundir en els coneixements filosòfics i perfeccionar les tècniques retòriques. Els avanços de la medicina grega tampoc no es volgueren desaprofitar. Molts dels seus mestres foren cridats per atendre els nous pacients de la capital del Laci.
 
L’arquitectura romana tampoc no s’escapà de les influències hel·lenístiques. En uns casos es copiaren estils; en d’altres, es reelaboraren fins a aconseguir creacions plenament originals, com ara l’amfiteatre o les termes. Eren edificis que solien anar adornats amb estàtues, una moda molt grega que escandalitzà als més conservadors sobretot quan es tractava de representacions nues. Al segle I aC l’emperador August va voler acabar amb tanta “gresca”. Per això, impulsà la recuperació dels mores maiorum (“els costums dels avantpassats”), que s’alçaven com a bandera contra el luxe, el refinament i les extravagàncies que venien de l’Orient hel·lenístic.
 
Sibarites
En conèixer Grècia, els romans també varen saber què era la bona vida. Síbaris, una ciutat grega del sud d’Itàlia avui ja desapareguda, va crear escola en aquest sentit. Arran dels luxes de què feien ostentació els seus habitants, avui dia tenim paraula sibarita per referir-nos als amants de gustos refinats.

Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
 
No hi ha dubte que els romans varen caure rendits davant dels encants de Grècia. Ja ho va dir Horaci al segle I aC:  Graecia capta ferum victorem cepit et artes intulit agresti Latio (“Grècia, un cop conquerida, conquerí al seu torn el rude vencedor i les seves arts s’introduïren en el salvatge Laci”). Al mateix segle I aC, el famós orador Ciceró també explicava d’aquesta manera el secret de l’èxit del domini cultural grec: “Antigament Grècia era superior a nosaltres en erudició i en tots els gèneres literaris, i era fàcil que ens vencés en això, ja que nosaltres no vam oposar resistència a deixar-nos vèncer” (Les tusculanes, 1, 3).

Magna Grècia
Magna Grècia (sud d'Itàlia)


Articles del web relacionats:
Paradoxes hel·lèniques
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px