Banner Top

La justícia, l’art que ens fa iguals?

Diuen que tots som iguals davant la llei. Això, però, encara està per veure. El poble romà, creador del dret a Occident, tendria moltes coses a dir sobre com funciona avui el seu gran invent. Fou l’emperador bizantí Justinià qui al segle VI dC s’encarregà de compilar totes les lleis amb les quals els nostres pares culturals, amants de l’ordre, aconseguiren bastir un gran imperi.

Sovint s’ha dit que els juristes romans semblaven matemàtics aplicant fórmules algebraiques. Amb tot, el seu principal mèrit fou introduir en el dret el principi d’equitat, paraula derivada d’aequus (“igual), d’on tenim també equivocació (+ vox, “veu”) o l’adjectiu inic, que al·ludeix a allò mancat de equitat i, per tant, sinònim de malvat, odiós. El principi d’equitat estableix que no s’ha de fer una aplicació rígida de la llei, sinó que s’ha d’aplicar tenint en compte les circumstàncies particulars, els seus atenuants.

La justícia
La justícia
 
En un primer moment el terme emprat per a referir-se al dret era ius, d’on deriven mots com just, judici, jurídic, jutge, justificar, jurament, perjuri, injúria, conjurar, jurar o adjudicar. El jurista Cels (segle I dC) definí el ius com a ars boni et aequi (“l’art del que és bo i del que és just”). A partir del segle IV dC s’imposà el concepte derectum (“el que és recte”), que donaria la nostra paraula dret. Probablement aquest canvi fou motivat per la idea moralista del cristianisme segons la qual una conducta que segueix el camí recte necessàriament ha de ser justa.
 
La deessa Iustitia
La llegenda diu que el segon rei de Roma, Numa Pompili, va ser el primer legislador. Va rebre les lleis de la mà de la nimfa Egèria protectora de les fons, la qual li ensenyà a ser un legislador just i responsable sota l’advocació de la Iustitia. Aquesta deessa era representada amb una balança que, amb la mà esquerra, mantenia sempre recta simbolitzant l’equitat –del llatí libra (“balança”) tenim deliberar (+ prefix de- d’intensitat) i equilibri (+ aequus, “igual”).

Numa Pompili parlant amb la nimfa Egeria, la qual l'inspirà les lleis de Roma (mos maiorum).
Numa Pompili parlant amb la nimfa Egeria, la qual li inspirà les lleis de Roma
 
El que diu la Justícia va a missa. Així ho indica l’etimologia de veredicte (verus + dictus, és a dir, “la veritat dita”). No s’ha de confondre el veredicte amb la sentència, que és la decisió d’un jutge o d’un tribunal. Segons la mitologia, Iustitia havia viscut a la terra quan els homes vivien en pau. Un cop acabada l’Edat d’Or, en esdevenir la humanitat malvada, va preferir fugir i refugiar-se al cel, on es va convertir en la constel·lació  Verge –amb el temps la balança que aguantava amb les mans també obtindria una constel·lació pròpia.

La nimfa Egèria dictant a Numa Pompili les lleis de Roma (Ulpiano Checa, 1886)
La nimfa Egèria dictant a Numa Pompili les lleis de Roma (Ulpiano Checa, 1886)
 
En època moderna, s’ampliaren els atributs de la Justícia. Així, aparegué també amb els ulls embenats, símbol de la seva imparcialitat, i amb una espasa a la mà dreta que al·ludeix al caràcter implacable de les seves sentències, la més famosa Dura lex, sed lex (“La llei és dura, però és la llei”).

Justícia manipulable
Justícia manipulable
 
L’equivalent de la Iustitia al món grec havia estat Δίκη, que acabà assumint les funcions de la titànida Temis. El seu nom el trobam present en paraules com sindicat (συν, “amb” + δίκη), un terme que a l’antiga Atenas al·ludia a un grup d’oradors públics encarregats de vetlar per les lleis ancestrals.
 
Dret i religió
En els seus orígens, dret i religió estigueren íntimament relacionats. Prova d’això és que els conceptes ius i fas (“allò permès per la divinitat”) es confonien –després varen designar el dret humà i el dret diví, respectivament. Donada aquesta terminologia, no és d’estranyar que els primers encarregats d’impartir justícia fossin la casta sacerdotal dels pontífexs. En un principi es tractava de funcionaris que s’encarregaven de construir  (facere) els ponts sobre el riu Tíber, de gran importància religiosa i estratègica. Després, passaren a ocupar-se de les pràctiques generals de la religió romana a partir dels mores maiorum (“costums dels avantpassats”). Així, el pontífexs havien de dictaminar si un acte estava d’acord o no amb aquest paràmetre consuetudinari (consuetudo és “costum” en llatí). 

Justícia cansada
Justícia cansada
 
La paraula llei (lex, legis) també és un terme religiós. La seva arrel indoeuropea significa “elegir”, “recollir”, i ha donat els derivats legal, llegat, lícit, llicència o legislació. A diferència del ius, que emanava de la naturalesa, la lex era una norma escrita establerta per convenció.

Nèmesi, la venjança divina
L'equivalent grec de lex és νόμος, d’on tenim economia (la llei de la casa, οἰκός). Aquesta paraula també va donar nom a Nèmesi, la deessa que personificava la venjança divina. Coneguda també amb el seu sobrenom asiàtic d'Adrastea, a vegades, com les Erínies, castigava el crim.

Nèmesi (Alberto Durero, 1501 - 1502 Manchester, Whitworth Art Gallery)
Nèmesi (Alberto Durero, 1501 - 1502 Manchester, Whitworth Art Gallery)


Nèmesi, però, perseguia especialment la desmesura (ὑβρις), com, per exemple, l’excés de felicitat en els mortals, l’orgull dels reis -segons l’esperit hel·lenic, no hi podía haver res que sobresortís, tant per bé com per mal. D’aquesta manera, Cresos, rei de Lídia, massa feliç per les seves riqueses i pel seu poder, és arrossegat per la Nèmesi a una expedició contra el rei persa Ciros que acaba essent la seva ruïna.

Nèmesi
Nèmesi

Nèmesi (Pierre Paul Prud’hon)
Nèmesi, de Pierre Paul Prudhon


Legitimitat versus legalitat
Avui en dia convé diferenciar el concepte legitimitat del de legalitat. La legitimitat és un do de la naturalesa, mentre que la legalitat és una creació humana, un artifici. Així doncs, tot el que és legítim no sempre és legal, a no ser que l’home ho legalitzi. De la mateixa manera, la legalitat no sempre és legítima, perquè la primera és autèntica, mentre que la segona és convencional.

A l’antiga Roma era habitual atorgar a les lleis un caràcter sagrat (sanctus) amb la pràctica de certs rituals. D’aquesta manera les lleis se sancionaven, és a dir, se sacralitzaven –amb el temps, el verb féu referència a la pena que rebia un individu per haver transgredit una norma.
 
La paraula càstig també té ressonàncies religioses. Prové de l’adjectiu castus (“net”, “honest”) i del verb ago (“conduir”). És a dir, originàriament l’objectiu d’un càstig era “fer pur” un individu que no havia tingut una actitud adequada. Com a sinònim de càstig també tenim una paraula llatina, pena, la qual deriva del poena i aquesta del grec ποινή. Així en la nostra llengua es parla d’accions “punitives”, que són castigades per la llei –en anglès càstig és punishment; penal també ve de poena ja que, en el món futbolístic, és la pena màxima.

La justícia apallissada
La justícia apallissada

La Llei de les XII Taules
A mitjan segle V aC, a petició dels plebeus, es decidí posar per escrit les lleis per evitar discriminacions en la seva interpretació. Aleshores es crearen dues comissions compostes per deu homes, els decemviri legibus scribundis (“decemvirs per a escriure lleis”), els quals estigueren sota les ordres del  cònsol Api Claudi Cras. Segons la tradició, tots ells varen ser enviats a Atenes amb la finalitat d’estudiar les normes que al segle VI aC havia elaborat Soló en substitució de les draconianes. L’any 451 aC, després d’haver-lo sotmès al debat del poble, Roma tingué el seu primer codi jurídic escrit: la Llei de les XII Taules.

Api Claudi Cras
Api Claudi Cras


Aquestes lleis anomenaven així perquè foren escrites sobre unes taules de bronze que quedaren exposades al fòrum a la vista de tothom –el text íntegre original no s’ha conservat i només el coneixem fragmentàriament per mitjà de referències d’autors posteriors. Amb la seva publicació, el dret romà començà a ser més transparent i objectiu, ja que es basava en les paraules de la llei escrita i no en la interpretació subjectiva dels pontífexs. Tanmateix, continuava vigent l’antiga Llei del Talió ("ull per ull, dent per dent" ), la pena de mort per a determinats lladres i l’abandó d’aquelles criatures que havien nascut dèbils o amb malformacions. 

Reconstrucció de la llei de les dotze taules
Reconstrucció de la llei de les dotze taules


Lleis injustes
A partir de la Llei de les XII Taules, a poc a poc els plebeus anaren aconseguint una sèrie de fites socials: la seva integració progressiva en totes les magistratures o la possibilitat de celebrar matrimonis mixtos amb patricis. Mentrestant, però, la dona continuava essent la gran oblidada del dret. Pràcticament no tenia cap prerrogativa jurídica, atès que era considerada mental i físicament dèbil. Sempre estava sotmesa a alguna autoritat masculina, ja fos la del pare o bé la del marit. Al segle II aC, referint-se a les dones, Cató, un dels romans més conservadors, va dir: “Quan tinguin la igualtat, se’ns imposaran”.

La Llei de les XII Taules també discriminava per raó d’edat. Fins als 25 anys un jove encara era vist com un menor, de manera que no posseïa capacitat per actuar. Els esclaus, considerats “animals amb parla”, tampoc no tenien cap dret.

Queda clar, doncs, que a l’antiga Roma la justícia no era igual per a tothom. En els casos de corrupció encara es notava més la diferència. Per a les classes baixes les condemnes podien suposar la mort. Per a les altes, en canvi, hi havia sancions pecuniàries o l’exili. Aquesta darrera opció implicava per a l’inculpat la pèrdua tant del seu patrimoni com del seus drets com a ciutadà romà. Amb tot, per evitar condemnar els seus hereus a la pobresa, molts preferiren suïcidar-se.

Lleis corruptes
A partir del segle I aC, en plena crisi de la República romana, va ser quan es varen promulgar més lleis per perseguir qualsevol tipus d’irregularitat. Corruptissima re publica, plurimae leges (“Quant més corrupta la República, més lleis”), diria Tàcit en els seus Annals. El Satiricon de Petroni, escrit al segle I dC, dóna les claus per entendre aquesta ineficàcia: ¿Quid faciant leges, ubi sola pecunia regnat? (“De què serveixen les lleis on només governen els diners?”). Fins i tot es van arribar a comprar jutges.

Paraula de Tàcit
Paraula de Tàcit


L’essència del dret es va pervertir a partir de finals del segle I aC quan la República va donar pas a l’Imperi com a forma de govern. Aleshores tot el poder legislatiu va recaure en la figura de l’emperador, el qual creava i abolia lleis al seu gust. Així, August va legislar a favor del matrimoni i la natalitat i contra l’adulteri femení. Domicià va prohibir als poetes emprar termes obscens en les seves obres i la dinastia dels Servers va convertir l’avortament en un crim contra l’espòs i la pàtria. Constantí, per la seva part, va legalitzar el cristianisme i Teodosi li va donar la categoria de religió oficial.

Els pobles que integraven el vast imperi romà no tenien més remei que acatar totes aquestes disposicions. Tothom vivia sota una mateixa llei. Les legions romanes viatjaven amb còpies de les legislacions vigents que exposaven als fòrums de les ciutats que conquerien.

Codi de Justinià
Al segle VI dC, un segle després de la desaparició de l’Imperi Romà d’Occident, l’emperador bizantí Justinià es va proposar rescatar de l’oblit totes les fonts del dret. Formava part de la seva política de restaurar la unitat de l’antic gloriós Imperi romà. Amb l’ajuda d’una comissió presidida pel gran jurista Tribonià, es van recopilar totes les lleis de manera ordenada. Va ser una tasca ingent feta amb un temps record –cinc anys- que al 529 va donar com a resultat el que es va conèixer posteriorment com Corpus iuris civilis o Codi de Justinià.

Justinià, al centre
Justinià, al centre


Durant l’edat mitjana el Codi de Justinià es va començar a difondre per tot Europa. Això es va produir sobretot a partir del segle XII amb la primera Escola de Dret de Bolonya (Itàlia). Allà on va trobar més resistència va ser a Anglaterra i a Alemanya.

L’absoluta vigència del dret romà va arribar fins al segle XIX on cada estat va acabar elaborant els seus propis codis, en la majoria dels casos tenint com a principal punt de partida la jurisprudència romana –en alguns casos, però, va pesar més la germànica. No és estrany que avui dia les facultats de Dret tinguin com a lema: Non sub homine sed sub Deo et lege (“No som governats per homes, sinó per Déu i per la llei”). Així doncs, es pot ben dir que el dret romà representa per als codis civils moderns el que el llatí representa per a les llengües romàniques.

Lema llatí en una facultat de dret
Lema llatí en una facultat de dret


Tanmateix, és en la formació d’una mentalitat i d’un mètode d’anàlisi dels problemes jurídics concrets on rau la vigència del dret romà. Segons el prestigiós jurista romà Ulpià (segle III dC), tot bon ciutadà romà havia de viure d’acord amb la llei seguint aquests tres requisits: honeste vivere, alterum non laedere, suum cuique tribuere (“viure honestament, no fer mal als altres, donar a cadascú el que és seu”).

Avui la justícia, de qui s’esperen actuacions implacables, hauria de ser un dels pilars més sòlids de qualsevol estat democràtic. Al segle XIX el filòsof alemany Hegel tenia molt present el famós aforisme llatí Fiat iustitia et pereat mundus (“Que es faci justícia i que el món s’enfonsi”). Per reforçar el paper del Dret com a garant de l’ordre social, el va canviar enginyosament per Fiat iustitia ne pereat mundus (“Que es faci la justícia per tal que el món no s’enfonsi”).

No podeu deixar de consultar aquest extraordinari blog, De iure, que parla sobre la petjada clàssica en el dret romà actual. És de Mireia, una estudiant de Batxillerat de l'Institut Premià de Mar. Ha estat supervisat per la professora Margalida Capellà.

Aquí teniu un recull de sentències jurídiques que encara es fan servir al món del dret:
  • Quod non est, confirmari non potest (“El que no existeix no es pot demostrar”)
  • Excusatio non petita, accusatio manifesta (“Excusa no demanada, acusació manifesta”). La locució indica la culpabilitat de qui s’excusa espontàniament, sense que ningú li ho hagi demanat.
  • Nemini licet ignorare ius (“Ningú no pot ignorar la llei”)
  • Salus populi suprema lex esto (“Que la salut del poble sigui la llei suprema”). Qualsevol llei suprema ha de ser derogada en favor de la salvació de la pàtria.
  • Summa ius, summa iniuria (“La justícia absoluta és una absoluta injustícia”). Indica que l’aplicació excessivament rigorosa de la llei pot conduir a una injustícia.
  • Lex iniusta non est lex (“Una llei injusta no és llei”)
  • Ignorantia legis neminem excusat (“La ignorància de la llei no excusa ningú”).
  • Melius est impune delictum relinquere quam innocentem damnare (“És preferible deixar un delicte sense càstig que castigar un innocent”)
  • Sub lege libertas. Llibertat, però sotmesa a la llei, és a dir, la llibertat no s’ha de convertir en llibertinatge.
  • Nemo inauditus condemnetur (“Que no es condemni ningú sense ser escoltat”)
  • Inuenta lege, inuenta fraude (“Feta la llei, feta la trampa”).
  • Primus error ueniam meretur (“El primer error mereix el perdó”).
  • Necessitas non habet legem (“La necessitat no té llei”). Principi jurídic que considera que una acció reprovable deixa de ser-ho quan el seu autor hi ha estat empès per necessitat.
  • Non omne quod licet honestum est ("No tot el que és permès és honest"). Principi moral del codi de Justinià, en què es valora la preeminència de la moral sobre la llei.
  • Legem brevem esse oportet quo facilius ab imperitis teneatur (“Convé que la llei sigui breu perquè la retenguin més fàcilment els inexperts”, Sèneca)
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/11/2016), reflexion sobre la justícia:


Articles del web relacionats:
Llegir bé en temps d'eleccions
- Dret a la romana
Vots devots
- Llatí per a corruptes
-
 Que es faci justícia!
-
 La infanta no sap llatí
-
 L'hora d'Antígona
La casta i el 15M de l'antiga Roma

Realment existeix l'infern?

Avui el cristianisme es manté dividit pel que fa a l’existència de l’infern. El  papa Joan Pau II donà motius per dubtar-ne. Assegurà que, així com "el cel no és un lloc físic entre els núvols", l´infern és l´estat en què es troba aquell "que s´aparta de Déu". El seu successor, però, Benet XVI, el desmentí. Afirmà que "l´infern existeix i, encara que se´n parli poc, és etern i no està buit". “L’infern és un lloc on els pecadors cremen de veritat en un foc interminable i no només un símbol religiós destinat a estimular els fidels”. Per resoldre aquest embull, és millor que coneguem com s’ha creat tot aquest imaginari d’ultratomba.

Pintura de Dieric Bouts (1450)
Pintura de Dieric Bouts (1450)

En el món grec, la idea que en una primera etapa imperà sobre la vida post mortem era més aviat poc definida. Es pensà que els difunts, convertits en una espècie d’ombra, descendien a la morada dels morts, l’Hades, presidit pel germà homònim de Zeus i la seva muller Persèfone. Una possible etimologia ens diu que, en grec, l’Hades era un “lloc invisible” –α, “no” + εἵδω, “veure” –en el món hel·lè també era conegut com a Plutó, derivat de πλοῦτος (“riquesa”), i en el món romà, com a Dis, que en llatí també significa “riquesa”, o Orc.

Hades
Hades


A l’inframón, els morts vivien en una espècie d’estat catatònic (κατά, “per avall” + τόνος, “ritme”), tot conservant l’estatus social que havien tengut en vida. Gràcies a ritus màgics i conjurs, els seus espectres podien ser invocats pels vius. Aquesta descripció de l’Hades recorda molt la que trobam a l’Antic Testament. Al Salm 88 (Job 16, 22) se’ns diu que els morts, tant els impius com els piadosos, descendeixen al “regne de les ombres”, al Sheol (“sol·licitar” en hebreu), d’on no tornaven mai més. La seva tristíssima existència transcorria vagant per un lloc ombrívol, de silenci total i on regna l’oblit.

Menjats pels dimonis, Giovanni da Modena (1410)
Menjats pels dimonis, Giovanni da Modena (1410)
 
L’orfisme i l’ultramón
A partir del segle VII aC, gràcies a l’orfisme, varen guanyar terreny les nocions de càstig o recompensa després de la mort. Es tractava d’un de tants cultes anomenats mistèrics que per aquell temps s’introduïren a Grècia procedents d’Orient i que es caracteritzaven precisament per això, per oferir una vida eterna.
 
L’orfisme predicava la doctrina de la metempsicosi, reencarnacions successives de l’ànima, que era considerada immortal –la paraula està composta de μετα (“més enllà”) + έν (“dins”) + ψυχή (“ànima”) + -ωσις “(procés”). També oferia una recompensa en el món d’ultratomba per als bons i un càstig per als dolents. Al segle IV aC, en la seva obra República (Llibre X), Plató plasmaria aquesta doctrina en el mite d’Er, un personatge que se sotmet a un judici al món dels morts. Als diàlegs Gòrgies i Fedó el deixeble de Sòcrates també parla de l’inframón.

Pintura de l'infern de Dieric-Bouts (1470)
Pintura de l'infern de Dieric-Bouts (1470)
 
L'imaginari clàssic de l'ultramón
Hi havia molts llocs de Grècia que eren considerats com les portes d’ingrés a l’inframón. Segons l’imaginari clàssic, l’Hades estava dividit en dues zones principals: els Camps Asfòdels i l’Èreb. Els Camps Asfòdels era el lloc on les ànimes dels herois deambulaven abatudes entre esperits menors. La religió cristiana identificaria aquesta zona amb el purgatori, el lloc on van els morts que no van ni al cel ni a l’infern i que estan a l’espera del dia del judici final. Hi van les ànimes dels justos que no han acabat d’expiar els seus pecats.
 
L’Èreb era el món de les tenebres. Es dividia en dues zones: el Tàrtar i els Camps Elisis. El Tàrtar era on anaven a parar els esperits malvats. És un estatge de suplicis eterns envoltat per un riu de "foc ardent", el Piriflegetont. El cristianisme l’identificaria amb l’infern, paraula que deriva de l’adjectiu inferus (“de sota”, “subterrani”) -aquest lloc tenebrós, tanmateix, també és present en altres religions orientals. De Tàrtar també tenim la paraula tortuga, que vol dir “habitant del Tàrtar”. No debades, durant l'edat mitjana, la tortuga en el fang representava el mal i l'heretgia.

Geografia de l'inframón segons l'imaginari grec
Geografia de l'inframón segons l'imaginari grec
 
Els Camps Elisis era el destí d’aquells esperits amb grans virtuts. Era el lloc més agradable que hom podia imaginar, un lloc de delícies eternes, amb fonts, prats plens de flors i tota mena d’arbres fruiters. Recordaria, per tant, el cel cristià. Al bell mig hi havia el famós riu Leteu (< λήθη, “oblit”), les aigües del qual bevien les ànimes per tal d’esborrar els records de la seva vida anterior i d’aquesta manera estar a punt, segons l’orfisme, per encarnar-se en uns altres cossos. Tanmateix, a l’Odissea, els morts conservaven el dolorós record del món dels vius, la qual cosa demostra la variabilitat de la mitologia grega. A part del Piriflegetont, del Leteu, altres rius associats amb l’inframón eren l’Estígia (“el de l’odi”), el Cocit (el de les “lamentacions”) i l’Aqueront (“el de la pena”).

Crucifixió i judici final, Jan Van Eyck (1425-30)
Crucifixió i judici final, Jan Van Eyck (1425-30)

Pels romans, l’Hades també fou conegut com l’Avern. En realitat era un llac d’origen volcànic, situat entre Cumes i Nàpols, del qual emanaven tants vapors sulfurosos que els ocells evitaven sobrevolar-lo. Sembla que el seu nom deriva del terme grec aornis (“sense ocells”). A causa del caràcter inquietant d’aquests vapors s’hi va voler localitzar l’entrada del món subterrani. Va ser aquí per on s’introduí Eneas amb la sibil·la de Cumes en el seu descens a l’inframón que surt narrat al llibre VI de l’Eneida.

Llac Avern
Llac Avern

Infern cristià
Els primers escrits cristians  no són molt pròdigs a descriure el lloc on seran custodiats els impius a l’altre lloc del món. Mantenen la noció popular del Regne dels morts (denominat també com a abisme, ἄβυσσος, “sense fons”). És el lloc d’espera del Gran Judici. Després de la resurrecció té lloc el judici i uns són condemnats (els malvats) o salvats (els justos). Així queda reflectit a l’Apocalipsi (en grec vol dir “revelació”), l’últim llibre del Nou Testament que conté les revelacions escrites per Sant Joan sobre la fi del món que inclou el judici final. L’infern que descriuen altres textos com Mateu (5, 22; 8, 12) o Lluc (13, 28) és molt semblant al Tàrtar grec.

Judici final, Hans Memling (1467-71)
Judici final, Hans Memling (1467-71)


Tanmateix, la imatge popular de l’infern cristià que perdura a dia d’avui arranca sobretot amb dues obres apòcrifes (από, “lluny” + κρύπτω, “ocultar”), és a dir, no passades pel sedàs del cristianisme: l’Apocalipsi de Pere (segle II)  i la Visió de Pau, del segle IV. En aquestes obres es comencen a descriure amb més detall les penes dels condemnats, que consisteixen sobretot en foc, esquinçaments físics, olors fètids...

Aquestes descripcions tan escabroses sobre l’infern són les que varen imperar durant l’Edat Mitjana. De fet, l’art  romànic, per adoctrinar i fer por als fidels, va abusar de les imatges de càstigs, horrors i bèsties que evoca la descripció de l’Apocalipsi. Amb tot, al segle XII va començar a prendre força la idea que no tots els pecats eren mortals. Alguns eren venials (del llatí venia, “favor”, “perdó”) i no mereixien més que un estadi de simple purificació després de la mort. Es consolidà així la idea del Purgatori, que assumí Tomàs de Aquino en la seva Suma teològica. El món futur, doncs, ja no era doble, Infern o Paradís, sinó triple.

Judici final, Hans Memling (1467-71)
Judici final, Hans Memling (1467-71)

Visió dantesca
Durant l’edat mitjana, al segle XIV, l'Eneida de Virgili serviria d’inspiració a Dant per a escriure la Divina Comèdia. En aquesta obra el poeta italià baixa a l’infern de la mà del mateix Virgili en un intent de conjuminar l’imaginari judeocristià amb el grecoromà.

Dant i Virgili als Inferns (Eugène Delacroix)
Dant i Virgili als Inferns (Eugène Delacroix)

Il sommo poeta
(“el poeta suprem”) ja distingeix l’Infern com a lloc exclusivament de càstig, que separa del Purgatori i del Paradís. Els horrors que hi descriu originaren l’adjectiu dantesc per descriure una cosa terrorífica –tanmateix, les seves descripcions no són tan escabroses. A la porta de l’Infern de Dant hi ha una inscripció que diu: “Deixeu tota esperança, els que hi entreu!"

L'Infern de Dant
L'Infern de Dant


L’Infern de Dant és com una espècie d’embut amb nou plantes circulars, cadascuna d’elles reservada a un pecador diferent. La primera és per als que no han estat batiats (correspondria al Limbe, un lloc neutral); la segona és per als luxuriosos; la tercera per als golafres; la quarta per als avars i malversadors; la cinquena per als que han pecat d’ira i de peresa; la sisena per als heretges; la setena per als violents; la vuitena per als que han comès frau; i la novena per als que han pecat de traïció (és l’estatge de Satanàs).

En la Divina Comèdia l’Infern al·ludeix a l’home i els seus pecats; el Purgatori, a la lenta purificació dels pecats de l’home; i el Paradís, a la ciència divina. La gran obra de la literatura italiana és un cant a la humanitat, que només trobarà la felicitat en la fe en Déu.

Divina Comèdia
Divina Comèdia

Aquí teniu imatges de l'infern budista.

I en aquest vídeo trobareu informació sobre l'obra "El judici final" de Miquel Àngel, a la Capella Sixtina del Vaticà.

Aquest article dóna més informació sobre l'escatologia a l'edat mitjana.

Aquest article parla de l'imaginari de l'inframón grec.

Articles relacionats:

La lliçó mortal de Gilgameix
Etimologies de la mort
Memento mori
- Companyies infernals
El cant de la sibil·la
- Càstigs infernals
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
-
 L'ultratomba a l'Odissea
Esperant l'Apocalipsi

Aquí teniu la conferència "Los infiernos en la antigüedad" impartida per Miguel Ángel Elvira de la Universidad Complutense de Madrid:




Us deix amb la cançó d'Antònia Font, Icebers i guèisers (disc "Lamparetes"), on es parla de les "portes de l'infern":



Joans, Joseps, Peres i ases...

Reportatge publicat el maig de 2012 al suplement "Presència"  (Núm. 2.098) del diari El Punt/Avui.

Tot i els antecedents romans, a Catalunya l’ús dels cognoms es començà a generalitzar a partir del segle IX amb el feudalisme. El ventall d’afegitons al nom propi fou infinit, des d’oficis fins a malnoms. Al segle XIX la llei espanyola de registre civil imposà el doble cognom. Fruit d’aquesta època encara hi ha molts cognoms catalans castellanitzats. 
 
Sense nom no som ningú. Comencem a ser individus a partir de l’assignació d’aquesta mena de tatuatge sonor. Alguns pobles de l’antiguitat preferiren optar-ne per més d’un. A la Grècia clàssica, el pare de la filosofia es deia Sòcrates Pèlida d’Alopece. En aquest cas, el primer nom era heretat de l’avi patern; el segon, del pare; i el tercer al·ludia al municipi de naixement. En altres cultures, en canvi, era més habitual emprar el nom del pare precedit d’una partícula que significava “fill de...”: entre els jueus predominava “bar” (Barrabàs > Bar- Rabàs); i entre els àrabs, “Ben” o “Ibn” (Alè Ben Mustafà o Mahamed Ibn Idris).
 
Els romans arribaren a fer servir fins a quatre noms. Alguns d’ells responien a la màxima supersticiosa llatina nomen omen (“el nom és un presagi”). El primer era el praenomen, que funcionava de nom propi. Generalment, el primogènit rebia el mateix que el del seu pare. N’hi solia haver una vintena, entre ells, Publius (“popular”), Marcus (“propi del déu Mart”) o Tiberius (“propi del riu Tíber”). A partir del cinquè fill el praenomen era un número ordinal que indicava l’ordre del naixement. Així, hi hagué Quintus, Sextus, Septimius, Octavius...

Mapa dels llinatges més comuns a Europa
Mapa dels llinatges més comuns a Europa

Per continuar llegint cliclau aquí.

Articles del web relacionats:
Noms per antonomàsia

En aquest enllaç d'Onofre Vaquer trobareu l'etimologia dels llinatges mallorquins més habituals.

Aquí trobareu més informació sobre els llinatges d'Europa.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge dels noms i dels llinatges.

I aquí trobareu informació sobre com han canviat els noms a Espanya.

Aquesta notícia de TV3 parla de com el cognom patern deixa definitivament de tenir preferència.


I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (23/06/2012) per parlar sobre l'origen dels noms i cognoms catalans.


  • Publicat a Altres

Condons contra la sífilis

A l’estiu tota cuca viu. I les cuques més revetleres convé que es posin un condó per prevenir-se de la sífilis. Aquesta malaltia de transmissió sexual agafa el nom del protagonista d’un poema del segle XVI titulat en llatí Syphilis sive morbus Gallicus (“Sífilis o el mal francès”). El seu autor fou el metge italià Girolamo Fracastoro. En el poema, Syphilus –del grec σίαλος (“porc”) + φίλος (“amic”)- és un criador de porcs que, per haver ofès el déu Apol·lo, és condemnat a patir una malaltia venèria que a Espanya i a Itàlia, durant els segles XVI i XVII, fou coneguda també amb el sobrenom de “mal francès”.

A principis del segle XVI la sífilis ja estava causant vertaders estralls entre la població europea. Qui va saber captar la dimensió d’aquest drama va ser el pintor manierista Angelo Bronzino (Florència, 1503 – 1572). El 1545, per encàrrec de la cort de Cosme de Médicis, va realitzar la seva obra mestra: Al·legoria del triomf de Venus. El quadre feia referència als mals d’una malaltia de transmissió sexual, venèria, que, per tant, retia culte a Venus, la deessa de l’amor i del sexe.

Al·legoria del triomf de Venus (Bronzino), National Gallery de Londres
Al·legoria del triomf de Venus (Bronzino), National Gallery de Londres


En el centre, Venus i Cupido, en una voluptuosa abraçada, representen la sexualitat masculina i femenina. A la seva dreta, un nin juganer i rialler obsequia la parella amb una pluja de pètals de rosa, símbol de passió. En la part superior, sostenint un vel blau, apareix el Pare Temps (Cronos), amb el seu rellotge d’arena, i, a l’esquerra, l’Oblit, que, amb una màscara, intenta oblidar les penoses conseqüències d’aquella unió. El Pare Temps, però, descorre el vel, mostrant a l’espectador el que vendrà després de l’amor carnal: els signes de la sífilis. Aquest signes ja es fan evidents en el personatge que hi ha al costat esquerra del quadre, el qual es recargola de dolor, tapant-se la cara.

Personatge amb sífilis del quadre
Personatge amb sífilis del quadre "Al·legoria del triomf de Venus"
 

Visca el comte de Condom!
La paraula condó no està relacionat amb el món clàssic, tot i que en llatí hi ha el verb condo, que significa “fundar”, però també “amagar” –amb aquest darrer significat tenim la paraula recòndit i, en castellà “esconder” La gent que, tanmateix, opta per l’etimologia llatina interpreta que el condó no deixa de ser una funda on “s’amaga” el fal·lus.

La tesi més acceptada és que condó podria venir del comte de Condom, metge personal del rei Carles II d’Anglaterra (1630-1685). Per encàrrec del monarca –amb fama de faldiller-, Condom hauria dissenyat un nou preservatiu que donàs més garanties per combatre la sífilis. En tot cas, l’existència d’aquest comte no està gens clara. Hi ha qui prefereix associar la paraula a la vila occitana de Condom, en el departament de Gers, on hi ha fins i tot un museu del preservatiu –Tailàndia, conegut pel seu turisme sexual, també en té un altre de ben famós.

Al·legoria de la sífilis (1851, Rambert), Bibliothèque Nationale, Paris.
Al·legoria de la sífilis (1851, Rambert), Bibliothèque Nationale, Paris.
 
El condó, tanmateix, s’emprà des dels inicis de la humanitat. El més antic conegut s’ha trobat a la tomba del faraó egipci Tutankamon. Data de fa 3.500 anys –avui es pot contemplar al Museu del Cairo. No se sap, però, si s’emprava com a mètode anticonceptiu o si era una simple protecció contra la picada d’insectes. Els romans, en canvi, sí que feien servir budells de vedella com a fundes per evitar embarassos no desitjats o malalties.

Condó al Museu del Caire
Funda itifàl·lica (1354 a.n.e. circa). Aponeurosis bovina. Aixovar de Tutankamon, XVIII dinastia (Museu Egipci, El Cairo). Sergurament tenia una funció ritual.
 
El condó de Fallopius
En època moderna, el condó apareix a De morbo gallico (“Sobre la malaltia gàl·lica”), una obra escrita el 1564 per l’anatomista italià Gabrielle Fallopius. En plena epidèmia de sífilis a Europa, Fallopius el descriu com un “tubet de tela” que s’adaptava com una caputxa al gland dels homes i que era subjectat a la seva base per una mena de cinta. El doctor el va provar amb més de mil homes i cap d’ells va contreure la sífilis. Fallopius immortalitzaria el seu nom en les famoses trompes uterines o trompes de Fal·lopi, els conductes membranosos que va des de l’úter fins als ovaris.

Gabrielle Fallopius
Gabrielle Fallopius

Un dels condons més ben conservats data de 1813. Va ser trobat a Lund (Suïssa). És d’un intestí de porc i va aparèixer acompanyat d’un manual d’instruccions en llatí que aconsella submergir-lo en llet tèbia abans d’emprar-lo per evitar malalties en tenir relacions sexuals amb prostitutes. 

Condó de Lund al Museu de Londres
Condó de Lund (Lund University Historical Museum, Suïssa)
 
Al segle XVIII l’escriptor Giacomo Casanova (1725-1743), conegut per les seves conquestes amoroses, ja mencionava sovint els condons en les seves memòries –llavors, però, eren productes reutilitzables molt cars. També n’era aficionat el marquès de Sade (1740-1814). El fort comportament eròtic dels personatges de les seves obres originaria el terme sàdic aplicat a una persona que s’estimula sexualment amb el sofriment físic infringit a l’altri –avui, però, aquesta paraula es pot fer servir fora de l’àmbit sexual.

Gravat amb Casanova en un saló (probablement un bordell)  envoltat de dames i inflant preservatius  (1872) Library of Congress.
Gravat amb Casanova en un saló (probablement un bordell) envoltat de dames i inflant preservatius (1872) Library of Congress.

Condons de làtex
A pesar del seu ús antic, el condó no es popularitzaria fins a mitjan segle XIX quan s’inventà la vulcanització del cautxú. Aleshores es varen poder fabricar de làtex en massa i a un preu més assequible. Durant la I Guerra Mundial les tropes nord-americanes foren les úniques que tenien prohibit per llei utilitzar condons. El Secretari de l’Armada considerava que era un accessori anticristià i immoral. Aquesta decisió va tenir terribles conseqüències en la salut dels soldats americans.
 
El 1955, amb la invenció de la píndola anticonceptiva i el sorgiment dels antibiòtics per tractar malalties com la sífilis, el condó va passar a un segon plànol. El 1981, però, amb l’aparició de la sida, es convertí en el millor mètode per evitar malalties venèries i ajudà a contenir l’expansió de l’epidèmia. El 1992 va sortir a la venda el condó femení, fabricat amb poliuretà (un tipus de làtex sintètic). El 2010, després de segles d’oposició, l’Església Catòlica va donar el seu vistiplau al condó, amb matisos, però. El papa Benet XVI va reconèixer que l’ús de profilàctics és justificable només “en segons quins casos”, sobretot en la lluita contra la sida.

El papa Benet XVI aprova l'ús del condó
El papa Benet XVI aprova l'ús del condó

Actualment, per referir-nos a aquest instrument anticonceptiu, tenim dos mots d’arrel clàssica: preservatiu –del llatí prae- , “davant” + servo, “guardar”) i profilàctic –del grec προ, “davant” + φυλάττω, “vigilar”). El lingüista Gabriel Bibiloni ens recorda que, per culpa de la interposició del castellà, deim condó en lloc de condom, com fan altres llengües europees: l'alemany, el danès, el noruec, el suec i el txec diuen kondom; el francès, l'italià i el portuguès, condom; el neerlandès, condoom; i el finès, kondomi. De fet, en català mantenim la ema final sense problemes en paraules com flam, harem o rom. Amb condó, però, es va aplicar l’equivalència més o menys sistemàtica –ón/ -ó: avión/ avió; melón/ meló.

Aquí teniu un manual d'utilització del condó:



Aquí teniu un llistat de cançons que fan pujar la temperatura corporal.

Aquí teniu un àudio de Mònica Miró explicant els mètodes anticonceptius a l'antiga Roma.

En aquesta entrada del blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu informació sobre antics remeis per combatre la sífilis. Eren tractament amb Mercuri. D'aquí l'expressió: "Una hora en Venus i la resta de la vida amb Mercuri". Aquí teniu la segona part de l'article. I aquí parla de l'evolució del material del condó. I aquí també.

Aquest article també parla sobre els mètodes anticonceptius a l'antiga Roma.


Etimologies diplomàtiques

Ambaixador és una paraula d’origen cèltic que els romans adoptaren com a ambactus (“servent”). Durant la República, però, els ambaixadors rebien el nom de llegats (legati). Com a representants del caput mundi, eren enviats pel Senat a l’estranger en missions especials. També, però, podien exercir d’ajudant d’un procònsol en una província. El seu nomenament era considerat un gran honor i només es concedia a homes il·lustres, de gran talent militar.
 
Avui en dia un ambaixador està per damunt d’un cònsol, que s’ocupa més de gestions administratives en el país estranger. En qualsevol cas, ambdós són diplomàtics. Aquesta és una paraula llatina que va sorgir en època moderna a partir d’un terme  d’origen grec, διπλομα. Compost pel verb διπλεω (“doblegar”), un diploma era un certificat que es lliurava als soldats quan es llicenciaven. Estava format per dues plaques de bronze unides i doblades, una sobre l’altra. En el seu interior s’hi indicava la nova situació, drets i privilegis del soldat.

Actualment un diploma és un títol expedit per una facultat o societat que acredita un grau acadèmic o un premi. Cap a finals del segle XVIII, França i el Regne Unit varen començar a utilitzar la paraula diplomàcia per referir-se a les relacions i negociacions entre nacions a través d’oficials del govern, que passaren a ser coneguts com a diplomàtics.

Diplomàtics
Diplomàtics

La diplomàcia ha incorporat en el seu vocabulari moltes paraules d’origen clàssic.  Ultimàtum (“la darrera paraula”), per exemple, és l’últim avís que fa una nació a una altra en cas de conflicte. D’altra banda, statu quo prové de l’expressió Statu quo ante bellum (“en l’estat en què les coses estaven abans de la guerra”). En un principi feia referència als casos en què, en un conflicte bèl·lic, cap dels dos bàndols enfrontats guanya cap territori o cap altre dret. N’és un exemple la guerra de les Malvines (1982), entre l’Argentina i el Regne Unit, que va acabar amb les coses igual com estaven abans de començar, és a dir, statu quo ante bellum. El contrari d’aquest principi és uti possidetis (“tal com ho posseïu [ara]”), pel qual els bàndols oposats conserven el que han guanyat en una guerra. Avui, tanmateix, statu quo s’empra per al·ludir a l’estat actual de les coses en frases com “El govern no vol modificar l’statu quo”.

D’origen grec és, en canvi, la paraula protocol, compost per πρῶτος (“primer”) i κολλα (“cola”). A l’antiguitat, el protocol era el primer full aferrat al principi del manuscrit, en el qual l’escrivà escrivia el seu contingut; després passà a significar la col·lecció ordenada dels manuscrits que custodiava l’escrivà. Avui en dia, el protocol és la cerimònia que han de seguir els actes diplomàtics.

A l’antiga Grècia la diplomàcia no es podia concebre sense la figura del proxeneta, que no tenia res a veure amb el seu significat actual. Cada polis solia comptar amb un d’ells. Eren persones encarregades de defensar els interessos dels ciutadans d'altres polis -el mot està compost de προ, "davant de", i ξενος, "estranger", d'on deriva també xenofòbia. Aquest càrrec públic era una espècie de mediador entre el ciutadà estranger i les autoritats, de manera que també s'utilitzà la paraula amb el sentit d' "intermediari, representant" -de fet, en grec modern un cònsol rep el nom de πρόξενος. No és d'estranyar, doncs, que d'aquest darrer significat es passàs al d' "intermediari en les relacions amb una prostituta".

Persona non grata
Relacionat també amb la diplomàcia tenim el llatinisme persona non grata. Amb ell un govern o un estat expressa el rebuig cap a una persona per les seves activitats inadequades. Aleshores aquesta persona abandona el país que l’ha declarat no desitjat –el mateix passava a l’antiga Grècia amb l’ostracisme. Fora de l’àmbit diplomàtic, una entitat també pot declarar algú persona non grata sense que la declaració tengui cap conseqüència jurídica.

En qualsevol cas, sovint les relacions diplomàtiques entre països solen estar marcades per un altre llatinisme quid pro quo, que indica un intercanvi de favors. La locució significa literalment “quid en lloc de quo”, és a dir, la substitució d’una cosa per una altra”. Originalment es referia a la confusió produïda en emprar el pronom interrogatiu/ indefinit singular de gènere neutre quid (en cas nominatiu) en lloc d’emprar quo (en cas ablatiu). Així doncs, el sentit original de la locució és l’acte de cometre un error gramatical. Després, per influència de l’anglès, al·ludí a una prestació per a la qual s’estipula una contraprestació. La mateixa idea es desprèn d’un altre llatinisme: do ut des (“et dono perquè em donis”).

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a a paraules relacionades amb el protocol.

Articles del web relacionats:
Esperant la pau perpètua
Adéu, llibertat
Si vols pau, paga

La República és cosa de tots

Ja sabem que la monarquia és cosa d’una sola (μόνος) persona. La nostra aspiració, doncs, és tenir una República, és a dir una cosa (res) de tots (publica) –de res, rei també tenim realitat, irreal i reivindicar (+ vindicare, “reclamar”, verb que alhora prové de vis, “força” + dico, “dir”) i la partícula homòfona que, en català, feim servir en oracions negatives o interrogatives (“Vols res? No, gràcies, no vull res”).

Els romans instauraren la República com a sistema de govern a finals del segle VI aC gairebé dos segles i mig després de la fundació de Roma. Segons una llegenda, Sext Tarquini, fill del darrer rei de Roma, va violar Lucrècia, la dona d’un destacat ciutadà. Aquesta, avergonyida, es va suïcidar després de contar el succés al seu marit. Això va desencadenar una revolta popular que va aconseguir derrocar el monarca  i enviar-lo a l’exili.

Lucrècia va optar per treure’s la vida per netejar el seu honor. Cal tenir en compte que la consciència estoica romana no condemnava el suïcidi; al contrari, el justificava si la finalitat cercada era bona. I aquest va ser el cas de Lucrècia.

La Res publica que s’implantà aleshores duraria gairebé cinc segles. La seva data inaugural no deixa de ser curiosa: aquell mateix any del 510 aC, a Grècia, el tirà Hípias, de la família dels Pisístrat, va ser expulsat d’Atenes i el legislador Clístenes va poder emprendre les reformes que li valdrien el sobrenom de “pare de la democràcia”.
 
Violació de Lucrècia (Ticià)
Violació de Lucrècia (Ticià)

El lema de la República romana, SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el Senat i el poble romà”) podria fer entendre que es tractava d’un sistema democràtic, però no va ser ben bé així –als còmics d’Astèrix SPQR apareix com l’acrònim de l’italià Sono Pazzi Questi Romani, “són bojos aquests romans”. Amb aquest nou sistema, qui volia dedicar-se als afers públics primer havia d’estar, durant deu anys, al capdavant d’una legió. Després ja podia encetar el cursus honorum o carrera política per ocupar diferents magistratures, és a dir, càrrecs relacionats amb l’administració de l’Estat.
 
El cursus honorum havia de seguir un itinerari concret, escalant magistratures de la següent manera, de menor a major importància: qüestors (responsables del tresor públic), edils (encarregats del govern municipal), pretors (equivalents als nostres jutges), censors (s’ocupaven principalment d’establir el cens de la ciutat cada cinc anys, dividint-los en classes segons la seva riquesa) i els cònsols (màxims representants del poder executiu).

Api Claudi el Censor
Api Claudi el Censor

Cap d’aquests càrrecs no era remunerat, de manera que els candidats havien de ser solvents econòmicament per ocupar-los –després, però, amb els tractes de favor que rebien, se’n varen acabar beneficiant. Aleshores no existien els partits polítics, tal com els entenem avui, encara que hi havia la divisió entre optimates (aristòcrates) i populares (defensors de les classes baixes), que amb el temps trencarien amb el monopoli polític dels primers. A través de les assemblees o comicis, la ciutadania -amb l’excepció de les dones, els estrangers i els esclaus- votava un representant sense tenir massa en compte la seva ideologia -la clau per guanyar era comptar amb una extensa xarxa de relacions personals o clientelars.
 
Com a norma general, entre l’exercici d’una magistratura i una altra havien d’haver passat dos anys. Totes, excepte la dels censors, s’elegien per a un any i eren col·legiades, és a dir, ocupades per dos homes o més –les decisions havien de ser preses per unanimitat. Qualsevol magistrat, en deixar el càrrec, havia de donar comptes de la seva gestió davant del Senat.

Roca Tarpeia (durant la República era des d'on es llançaven els traïdors a la pàtria)
Roca Tarpeia (durant la República era des d'on es llançaven els traïdors a la pàtria)
 
Democràcia grega versus República romana
Després de veure fracassar la seva democràcia atenesa, els mateixos grecs varen caure rendits davant la República romana. Ho demostren les paraules d’elogi que li dedicà Polibi, un historiador i polític grec que al segle II aC fou portat presoner a Roma. En les seves Històries, en destacà el seu caràcter “mixt”, aglutinador dels principals sistemes polítics existents: els dos cònsols –els magistrats suprems- eren l’element monàrquic; el Senat, l’element aristocràtic; i el poble romà, el democràtic. Tanmateix, l’equilibri entre aquestes tres formes de govern anà perdent efectivitat a mesura que Roma conqueria territoris. Així, tan sols cinc segles després del seu naixement, la república fou substituïda per l’autoritat d’un líder indiscutible. El 27 aC el Senat atorgava a Octavi el poder militar, és a dir, l’imperium.
 
Ciutats medievals amb República
En un principi la república era un concepte que només designava la ciutat de Roma. De fet, els escriptors romans es refereixen a la seva ciutat com la Res Publica Romana, sota els diferents tipus de règim que va tenir al llarg de la seva història. Un cop desaparegut l’imperi romà, la paraula república es va aplicar amb aquest mateix sentit a les ciutats estat independents d’Itàlia durant l’edat mitjana: repúbliques de Gènova, Florència, Venècia, etc.
 
El mot república en el sentit modern de règim oposat a monarquia el trobam en el Renaixement, en el pensament polític de l’escriptor italià Maquiavel (1469-1527). Maquiavel lloa l’organització de la república romana. Considera que és un sistema molt ben organitzat ja que dóna cabuda als dos esperits permanentment enfrontats que integren una comunitat: el del poble i el dels grans (que volen governar el poble). L’escriptor italià rebutja les teories idealistes proposades per Plató i Aristòtil: el bon polític no és el que té bones qualitats morals sinó el que sap arribar al poder. Això està en consonància amb la seva concepció pessimista de la naturalesa humana.

Maquiavel
Maquiavel

Després de Maquiavel, el concepte modern de república es va començar a generalitzar arran de la Revolució francesa (1789-1799).  Aquesta vegada, però, la font d’inspiració no només fou l’antiga república romana, sinó també la democràcia grega. Dos dels seus líders intel·lectuals foren Voltaire i Rousseau, ambdós morts al 1778. Voltaire pensava que la vida en comú exigeix un pacte social amb el qual s’ha de preservar l’interès de cada persona. En la seva obra Càndid va denunciar el providencialisme del poder. Rousseau, autor de la frase “l’ésser humà és bo per naturalesa”, considerava que tot es pot corregir a través de l’educació i d’una organització social i política adequada. Així ho manifestà en la seva influent obra El contracte social. D’ençà de la Revolució francesa, el sistema republicà s’anà aplicant als estats que naixien de la descomposició dels grans imperis a Europa.

Càndid
Càndid

Aquí teniu un resum de contingut de la República (Politeía) de Plató.

Aquí teniu la intervenció de Mònica Miró al programa "Els ulls de Minerva", de Ràdio 4, on parla sobre la política a l'antiga Roma.

Aquí teniu un documental sobre la República romana a càrrec de Mary Beard:



Articles del web relacionats:
Tots som Lucrècia
La casta i el 15M de l'antiga Roma
Roma segons Ròmul?
Els romans foren els primers a "posar la mà al foc"

Compte amb els púnics!

Els nombrosos casos de corrupció que s’estan destapant aquests darrers anys ens estan deixant noms ben curiosos. El darrer és l’operació Púnica, que de moment s’ha saldat amb 51 detinguts. No té res a veure, però, amb les famoses guerres púniques amb les quals romans i fenicis es disputaren l’hegemonia de la Mediterrània durant els segles III i II aC. És un nom xifrat que al·ludeix al líder de l’operació, Francisco Granados, ex secretari general del PP de Madrid i mà dreta d’Esperanza Aguirre.
 
Sembla que, per evitar sospites entre els implicats, la Unitat Central Operativa (UCO) de Guàrdia Civil va triar el nom científic llatí de l’arbre “granado” (magraner, en català), que dóna “granadas” (magranes, en català): Punica granatum. Punica fa referència a l’arbre en si (que en llatí era un substantiu femení) i granatum al malum granatum (poma plena de grans, d’on tenim granada en català). Curiosament en llatí mal també és malum. Deu ser per això que el fruit prohibit, que al Gènesi no surt especificat, es va traduir en llatí com a malum, és a dir, “poma”. I deu ser per això que, en parlar de corrupció, es diu que les pomes podrides (mala mala) s’han de treure de la cistella per evitar que les altres es podreixin.
 
El nom llatí del magraner remet al seu color vermellós (punica), porpra, que en grec era φοῖνιξ. Els hel·lens utilitzaren aquesta paraula per batejar els seus grans rivals marítims, els fenicis. Feia referència al color amb què aquell poble de Tir (ciutat de l’actual Líban) solia pintar les seves naus. Amb elles arribaren devers el segle IX aC al nord d’Àfrica, a Tunísia, on fundaren Cartago, prop de Tunis. Aquesta ciutat va créixer tant com a colònia que, amb el temps, acabà substituint en importància la seva metròpoli, Tir. D’aquí que sovint es parli de fenicis i de cartaginesos per referir-se al mateix poble.

Itineraris fenicis
Itineraris fenicis
 
Des de Cartago, els fenicis feren el salt a la península Ibèrica, que anomenaren Isephanim (“terra de conills”), que més tard donaria en llatí Hispania. Allà fundaren Gader (Cadis), una privilegiada talaia que els permeté controlar millor el trànsit comercial tant d’una banda com l’altra de l’estret de Gibraltar. Aleshores Eivissa fou vista com un punt estratègic per a les rutes d’Occident.  La Pitiüsa major era, juntament amb Formentera, un blanc fàcil, ja que, de l’arxipèlag balear, ambdues illes eren les menys poblades i, per tant, les més fàcils d’ocupar. A Mallorca i Menorca, en canvi, les bel·licoses tribus talaiòtiques, els temuts foners, eren un obstacle per a qualsevol tipus d’assentament –precisament, en llengua fenícia Balears vol dir “terra dels mestres de la fona”.
 
El 654 aC els cartagineos fundaren Ibusim (Eivissa) en honor al déu Bes (Ebusus), que al món grec equivaldria a Dionís. Bes compartí protagonisme amb una altra divinitat que avui dia es reprodueix per tot arreu com a atractiu turístic de l’illa. El seu nom és Tanit i se la identifica amb amb l’Astarté fenícia (Afrodita grega) ja que també tenia com a atributs l’amor i la fecunditat.
 
 
Déu Bes
Déu Bes

 

Deessa Tanit
Deessa Tanit
  
Ara, amb una magrana a la boca, segur que els detinguts de l’operació Púnica voldran conèixer més detalls dels seus avantpassats púnics. Des de la presó hauran de llegir llibres d’història amb la certesa que els seus actes no quedaran impunes, és a dir, sense càstig (poena en llatí). El mateix passa amb la resta de detinguts d’altres operacions policials amb noms igual de cridaners. No debades, tenim l’operació Gürtel (“corretja” en alemany en al·lusió al líder de la trama corrupta, l’empresari Francisco Correa) o l’operació pokémon, que agafa el nom del popular videojoc –l’alt nombre d’implicats recorda els centenars de pokémons que hi ha (uns 600). I la cirereta del pastís és el cas Urdangarín, també conegut com el cas Nóos. El duc “empalmat” va posar aquest nom a la seva entitat “sense ànim de lucre” perquè, en paraules seves, és un enamorat de la filosofia grega –νόος vol dir “intel·ligència”, la que li ha mancat, a ell.
 
Tanta corrupció és un escàndol, tal com diu la cançó homònima de Rafael.
 


Si voleu saber més sobre la influència fenícia a Eivissa podeu consultar el reportatge que em van publicar a la revista d’història Sàpiens (març 2007, Núm. 53) amb el títol “Eivissa, l’illa de l’excepció”.

I si voleu conèixer la presència grega a la Mediterrània, podeu consultar el reportatge “Grecs a la Mediterrània” (Sàpiens, setembre 2013, Núm. 133)

 

 

 

 

 

 

Etimologies lèsbiques




Intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (26/08/2014) per parlar sobre etimologies lèsbiques.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px