Banner Top

Pot ser masoquista un sàdic?

Aquesta és la gran pregunta. El masoquisme és un comportament sexual en què l’excitació eròtica ve provocada pel sofriment físic. Agafa el nom de Leopold Ritter von Sacher-Masoch (1836-1896), un novel·lista austríac, autor d’obres molt desinhibides per a la seva època. Una d’elles és Venus de les pells (1870). Parla de l’esclavatge amorós d’un home a mans d’una dona dominant. L’home es fa lligar, pegar i humiliar per una dona corpulenta vestida amb tot de pells. Diuen que Masoch no només descrivia en la ficció aquestes pràctiques sexuals, sinó que també les duia a terme.

Leopold Ritter von Sacher-Masoch
Leopold Ritter von Sacher-Masoch
 
El sadisme, en canvi, és un comportament sexual en què la satisfacció eròtica ve provocada pel sofriment físic infligit a una altra persona. Per extensió, sàdic s’aplica a qui es complau en el sofriment d’una altra persona, sense que hi hagi d’haver necessàriament cap actitud sexual. Aquestes paraules s’inspiren en el marquès de Sade (1740-1814), un escriptor francès amant de la disbauxa. En les seves obres va crear personatges amb un comportament eròtic molt escandalós.

Marquès de Sade
Marquès de Sade
 
Tot i que en vida no va veure res publicat, Sade va ser acusat de pornògraf. Després d’haver passat per diferents presons, finalment va ser enviat a un manicomi, on morí. Sovint es parla de sadomasoquisme per referir-se a la coexistència, en una mateixa persona, de pulsions sàdiques i masoquistes.

Mediocres sota la síndrome de Procust

Molts mediocres pateixen la síndrome de Procust. En la mitologia grega, aquest personatge era un sàdic criminal que vivia prop d’Atenes. En realitat es deia Damastes. El sobrenom pel qual fou més conegut significa en grec “qui estira”. Li venia pel seu curiós mètode de tortura. A casa tenia dos llits de mida diferent, on feia jeure les seues víctimes. Si eren de molta estatura, les posava en el llit petit i els serrava el tros que sobrava. Si no, les posava en el gran i els estirava els membres fins que s'hi adaptaven. Procust, tanmateix, seria mort per Teseu, l’heroi fundador d’Atenes, que li aplicà la seva pròpia medicina.

Teseu mata Procust amb la seva pròpia medicina
Teseu mata Procust amb la seva pròpia medicina
 

En el món empresarial, avui Procust representaria el directiu mediocre, que, com passa en el mite, talla el cap i els peus de qui sobresurten. Mancats de tota intel·ligència emocional, actuen per enveja i por perquè no poden tolerar sentir-se superats professionalment per un subordinat. En l’ensenyament, la síndrome de Procust també es podria aplicar a aquells professors que volen que tots els alumnes passin pel mateix tub sense tenir en compte el talent especial de cadascun d’ells.

Amb tot, unes altres víctimes de la síndrome de Procust serien aquelles persones que prefereixen dur-se per la massa. Són esclaus d’uns prejudicis que els impedeixen tenir una comprensió més profunda d’una realitat del tot complexa. Es neguen a admetre que les seves conviccions poden estar equivocades. Així, mentalment són tan rígid com els llits d’una sola mida de Procust. Ells són els principals enemics de la màxima kantiana Sapere aude (“atreveix-te a saber”).

Sens dubte, en l’actualitat hi ha massa mediocres com Procust que necessiten un nou Teseu que els faci eixamplar la ment –el Teseu mitològic va ser massa salvatge i el va matar directament. Compte, doncs, amb els Procusts moderns!

Dibuix de la revista Punch (1891) comparant la nova llei britànica de vuit hores de treball amb el llit de Procust
Dibuix de la revista Punch (1891) comparant la nova llei britànica de vuit hores de treball amb el llit de Procust

Aquí teniu la mediocritat en aforismes

La síndrome de Procust estaria relacionada amb la síndrome de Cronos.

Aquí teniu més detalls de la síndrome de Procust. I aquesta és una altra interpretació del mite de Procust.

Articles del web relacionats:
 

Condons contra la sífilis

A l’estiu tota cuca viu. I les cuques més revetleres convé que es posin un condó per prevenir-se de la sífilis. Aquesta malaltia de transmissió sexual agafa el nom del protagonista d’un poema del segle XVI titulat en llatí Syphilis sive morbus Gallicus (“Sífilis o el mal francès”). El seu autor fou el metge italià Girolamo Fracastoro. En el poema, Syphilus –del grec σίαλος (“porc”) + φίλος (“amic”)- és un criador de porcs que, per haver ofès el déu Apol·lo, és condemnat a patir una malaltia venèria que a Espanya i a Itàlia, durant els segles XVI i XVII, fou coneguda també amb el sobrenom de “mal francès”.

A principis del segle XVI la sífilis ja estava causant vertaders estralls entre la població europea. Qui va saber captar la dimensió d’aquest drama va ser el pintor manierista Angelo Bronzino (Florència, 1503 – 1572). El 1545, per encàrrec de la cort de Cosme de Médicis, va realitzar la seva obra mestra: Al·legoria del triomf de Venus. El quadre feia referència als mals d’una malaltia de transmissió sexual, venèria, que, per tant, retia culte a Venus, la deessa de l’amor i del sexe.

Al·legoria del triomf de Venus (Bronzino), National Gallery de Londres
Al·legoria del triomf de Venus (Bronzino), National Gallery de Londres


En el centre, Venus i Cupido, en una voluptuosa abraçada, representen la sexualitat masculina i femenina. A la seva dreta, un nin juganer i rialler obsequia la parella amb una pluja de pètals de rosa, símbol de passió. En la part superior, sostenint un vel blau, apareix el Pare Temps (Cronos), amb el seu rellotge d’arena, i, a l’esquerra, l’Oblit, que, amb una màscara, intenta oblidar les penoses conseqüències d’aquella unió. El Pare Temps, però, descorre el vel, mostrant a l’espectador el que vendrà després de l’amor carnal: els signes de la sífilis. Aquest signes ja es fan evidents en el personatge que hi ha al costat esquerra del quadre, el qual es recargola de dolor, tapant-se la cara.

Personatge amb sífilis del quadre
Personatge amb sífilis del quadre "Al·legoria del triomf de Venus"
 
Condó, en canvi, no està relacionat amb el món clàssic, tot i que en llatí hi ha el verb condo, que significa “fundar”, però també “amagar” –amb aquest darrer significat tenim la paraula recòndit i, en castellà “esconder”. El seu nom podria venir del comte de Condom, metge personal del rei Carles II d’Anglaterra (1630-1685). Per encàrrec del monarca –amb fama de faldiller-, Condom hauria dissenyat un nou preservatiu que donàs més garanties per combatre la sífilis. En tot cas, l’existència d’aquest comte no està gens clara. Hi ha qui prefereix associar la paraula a la vila occitana de Condom, en el departament de Gers, on hi ha fins i tot un museu del preservatiu –Tailàndia, conegut pel seu turisme sexual, també en té un altre de ben famós.
 
Un instrument ben antic
El condó, tanmateix, s’emprà des dels inicis de la humanitat. El més antic conegut s’ha trobat a la tomba del faraó egipci Tutankamon. Data de fa 3.500 anys –avui es pot contemplar al Museu del Cairo. No se sap, però, si s’emprava com a mètode anticonceptiu o si era una simple protecció contra la picada d’insectes. Els romans, en canvi, sí que feien servir budells de vedella com a fundes per evitar embarassos no desitjats o malalties.

Condó al Museu del Caire
Condó al Museu del Caire
 
Amb tot, el primer document d’àmbit mèdic conegut és De morbo gallico (“Sobre la malaltia gàl·lica”), escrit el 1564 per Gabrielle Fallopius. En plena epidèmia de sífilis a Europa, aquest anatomista italià va descriure el preservatiu com un “tubet de tela” que s’adaptava com una caputxa al gland dels homes i que era subjectat a la seva base per una mena de cinta. El doctor el va provar amb més de mil homes i cap d’ells va contreure la sífilis. Fallopius immortalitzaria el seu nom en les famoses trompes uterines o trompes de Fal·lopi, els conductes membranosos que va des de l’úter fins als ovaris.
 
Un dels condons més ben conservats data de 1813. Va ser trobat a Lund (Suïssa). És d’un intestí de porc i va aparèixer acompanyat d’un manual d’instruccions en llatí que aconsella submergir-lo en llet tèbia abans d’emprar-lo per evitar malalties en tenir relacions sexuals amb prostitutes. Al segle XVIII l’escriptor Giacomo Casanova (1725-1743), conegut per les seves conquestes amoroses, ja mencionava sovint els condons en les seves memòries –llavors, però, eren productes reutilitzables molt cars. També n’era aficionat el marquès de Sade (1740-1814). El fort comportament eròtic dels personatges de les seves obres originaria el terme sàdic aplicat a una persona que s’estimula sexualment amb el sofriment físic infringit a l’altri –avui, però, aquesta paraula es pot fer servir fora de l’àmbit sexual.

Condó de Lund al Museu de Londres
Condó de Lund al Museu de Londres
 
Condons de làtex
A pesar del seu ús antic, el condó no es popularitzaria fins a mitjan segle XIX quan s’inventà la vulcanització del cautxú. Aleshores es varen poder fabricar de làtex en massa i a un preu més assequible. Durant la I Guerra Mundial les tropes nord-americanes foren les úniques que tenien prohibit per llei utilitzar condons. El Secretari de l’Armada considerava que era un accessori anticristià i immoral. Aquesta decisió va tenir terribles conseqüències en la salut dels soldats americans.
 
El 1955, amb la invenció de la píndola anticonceptiva i el sorgiment dels antibiòtics per tractar malalties com la sífilis, el condó va passar a un segon plànol. El 1981, però, amb l’aparició de la sida, es convertí en el millor mètode per evitar malalties venèries i ajudà a contenir l’expansió de l’epidèmia. El 1992 va sortir a la venda el condó femení, fabricat amb poliuretà (un tipus de làtex sintètic). El 2010, després de segles d’oposició, l’Església Catòlica va donar el seu vistiplau al condó, amb matisos, però. El papa Benet XVI va reconèixer que l’ús de profilàctics és justificable només “en segons quins casos”, sobretot en la lluita contra la sida.

El papa Benet XVI aprova l'ús del condó
El papa Benet XVI aprova l'ús del condó

Actualment, per referir-nos a aquest instrument anticonceptiu, tenim dos mots d’arrel clàssica: preservatiu –del llatí prae- , “davant” + servo, “guardar”) i profilàctic –del grec προ, “davant” + φυλάττω, “vigilar”). El lingüista Gabriel Bibiloni ens recorda que, per culpa de la interposició del castellà, deim condó en lloc de condom, com fan altres llengües europees: l'alemany, el danès, el noruec, el suec i el txec diuen kondom; el francès, l'italià i el portuguès, condom; el neerlandès, condoom; i el finès, kondomi. De fet, en català mantenim la ema final sense problemes en paraules com flam, harem o rom. Amb condó, però, es va aplicar l’equivalència més o menys sistemàtica –ón/ -ó: avión/ avió; melón/ meló.

Aquí teniu un llistat de cançons que fan pujar la temperatura corporal.

Aquí teniu un àudio de Mònica Miró explicant els mètodes anticonceptius a l'antiga Roma.

 


La banalitat del mal

Article publicat a l'Ara Balears (22/02/2015)

L’espectacle de la mort ja s’ha convertit en un acte quotidià de les nostres vides. A l’antiga Roma el poble acudia als amfiteatres a contemplar la sang vessada dels gladiadors i dels primers màrtirs cristians. Durant l’edat mitjana la crema de bruixes i heretges enmig del carrer serví d’escarment per a més d’un. Al segle XVIII la guillotina de la Revolució Francesa seria un altra escenificació pública del terror. La primera meitat del segle XX, marcada per les dues guerres mundials, esdevindria un dels períodes més cruents de la història d’Europa amb més de 70 milions de persones mortes per la follia humana.
 
El segle XXI s’estrenaria amb un canvi de percepció social del mal. L’11 de setembre de 2001 tothom pogué presenciar en directe, des de casa seva, els terribles atemptats de les torres bessones de Nova York. Des d’aleshores vivim anestesiats sobre una realitat, la violència, que ja havíem començat a frivolitzar amb els videojocs més sàdics. Havent-se globalitzat el mal en l’actual societat mediàtica, ja no ens immutam en veure com setmana rere setmana grups terroristes decapiten hostatges o realitzen massacres indiscriminades.
 
Qui es va interessar per entendre la psicologia del mal va ser Hannah Arendt (1906-1975), una filòsofa alemanya d’origen jueu que el 1951 es va donar a conèixer amb el llibre Els orígens del totalitarisme. El 1961, exiliada als EUA, el diari The New Yorker la va contractar perquè cobrís a Jerusalem el judici d’Adolf Eichmann. Es tractava de l’oficial de la SS, mà dreta de Himmler, que s’havia encarregat d’organitzar les deportacions dels jueus als camps de concentració, d’on la pròpia Arendt havia aconseguit escapar. En una operació força polèmica, violant tots els tractats internacionals, el nounat estat d’Israel, que no participà dels judicis de Nuremberg (1945-49), havia capturat a l’Argentina el malvat tinent nazi per aplicar-li la seva pròpia llei. Dos anys més tard, aquella tasca periodística es publicaria en forma de llibre sota el títol Eichmann a Jerusalem. Informe sobre la banalitat del mal.
 
La pensadora alemanya esperava trobar-se amb l’encarnació de la maldat absoluta. Per a sorpresa seva, però, Eischmann no era un monstre al servei d'un règim criminal, tal com mantenia el fiscal d'acord amb l'opinió pública. Era més aviat un home “terriblement i temiblement normal”, fruit del seu temps i del totalitarisme antisemita que li tocà viure. En el judici, el mateix acusat havia reconegut que ell  només havia complit ordres. “Acuso –afirmà- els governants d’haver abusat de la meva obediència”. Per a Arendt, l'únic pecat d'aquell individu havia estat renunciar a la qualitat decisiva de l'ésser humà: la capacitat de pensar. Això la portà a parlar de la “banalitat del mal”.

Eichmann en una gàbia de vidre, durant el judici
Eichmann en una gàbia de vidre, durant el judici

Ja a principis del nazisme Arendt havia retret al seu gran mestre i amant Martin Heidegger que hagués desertat de la seva responsabilitat intel·lectual per denunciar les atrocitats del Tercer Reich. És la mateixa postura còmoda i covarda que retrataria el 1951 l'italià Alberto Moravia en el llibre El conformista. Portada el 1970 al cinema per Bertolucci, l’obra té com a protagonista un respectat professor de filosofia que, per una qüestió de supervivència, s'afilia al partit feixista. Segons Arendt, amb la seva claudicació davant els règims totalitaris, aquells intel·lectuals haurien comès un pecat més gran que el del propi Eischmann, que, al cap i a la fi, era un home anodí i pusil·lànime sense cap dilema moral a l'hora d'executar les ordres dels seus superiors.
 
Aquesta manca de “moral” explicaria la “banalitat del mal” de la filòsofa alemanya, la qual, tanmateix, mai no mantingué que Eischamn es limitàs a obeir ordres. En el llibre, recorda que, en veure que s’acostava la derrota nazi, Himmler recomanà dispensar un millor tracte als reclusos dels camps de concentració. Aleshores el seu subaltern no li féu cas i s’esforçà per continuar amb la Solució Final, eufemisme emprat des de 1942 per al·ludir a l’extermini sistemàtic de la població hebrea. Per a Arendt, actuà així mogut per la set de glòria i pel convenciment que el seu esperit maquiavèl·lic era una manifestació de la seva virtut.
 
Eischamn seria considerat com el major assassí d’Europa, tot i que segurament ell no matà amb les seves pròpies mans cap dels 6 milions de jueus víctimes de l’Holocaust. El tribunal israelià el condemnà a mort. Les seves restes foren incinerades i escampades pel Mediterrani per evitar que la seva tomba es convertís en un lloc de peregrinació. A pesar que Arendt no defensà la innocència d’aquell oficial de la SS, la seva autòpsia sobre el mal no va agradar gens als seus compatriotes, que la varen acusar de “pro nazi”. Avui, cinquanta anys després del famós judici i trasbalsats pel terrorisme jihadista, les reflexions d’Eichmann a Jerusalem no haurien de ser ignorades. Tal com assegura el sociòleg Salvador Giner en la seva Història del pensament social, “el que Arendt demostrà és com la mediocritat moral, la covardia dels febles i la fàcil obediència rutinària és el que transforma la gent corrent en mansos braços de la brutalitat i de la barbàrie totalitària”.


Per entendre la ment d'un assassí no us podeu perdre aquest article del filòsof Xavier Antich del diari Ara (03/04/2016) titulat "La racionalitat criminal".

Aquí teniu més informació sobre Hannah Arend.

Aquí teniu fragments de la pel·lícula Hannah Arendt (2012):





I aquí teniu un documental molt interessant sobre els descendents dels botxins de l'holocaust que reneguen dels seus pares. Es titula "Els fills de Hitler":



Per reflexionar sobre el bé i el mal, aquí teniu un àudio del programa "L'ofici de viure" de Catalunya Ràdio (23/06/2013)
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px