Banner Top

Etimologies gastronòmiques

El menjar entra pels ulls, però se’n va directament a l’estómac (στόμα, “boca”) que tenim al nostre “ventre” (γαστήρ). Tanmateix, hem d’anar en compte! Si tenim gastritis (mal de panxa) no hem d’anar a l’estomatòleg, que s’ocupa de les lesions bucals, sinó al gastroenteròleg, que és el metge de l’aparell digestiu.
 
Segur que el gastroenteròleg també sap molt de bromatologia, la ciència que estudia els aliments -el terme deriva del verb βιβρώσκω (“devorar”, “menjar amb avidesa”). Possiblement ens dirà que hem d’evitar certs aliments que ens poden provocar  una digestió lenta, bradipèpsia (< βραδύς, “lent”, + πέσσω, “digerir”), o una digestió feixuga, dispèpsia (+ δυς-, indica dificultat).

Resulta curiós conèixer l’origen del verb menjar en diferents llengües romàniques. El llatí manducare (“menjar com un golafre”), en català donà menjar, en francès manger, en italià mangiare i en occità manjar. En canvi, en castellà i en portuguès, “comer” ve de comedere (“menjar-ho tot”). El llenguatge popular ressuscita alguna vegada la forma llatina manducare en frases com “És hora de manducar!” o “No tenim prou manduca per fer el sopar!”.

En grec, menjar era φάγομαι, d’on tenim omòfag, qui menja carn “crua” (ὠμός), antropofàgia, hàbit de menjar carn humana (ἄνθρωπος), o coprofàgia (+ κόπρος, “excrement”), que és una alteració psicòtica consistent en la ingesta de les femtes pròpies o d'altri. Per a l’acció de devorar hi havia γράω, que donà gangrena, necrosi d'una part d'un teixit o d'un òrgan.



Cuiner
Cuiner
 
Cuiners precoços
Avui els cuiners s’han convertit en els nous alquimistes. Fan màgia amb el menjar. Cuiner ve del verb llatí coquere (“coure”), que en anglès també donà to cook (“cuinar”) i kitchen (“cuina”). Altres derivats seus són bescuit ( < bis coctus, “cuit dues vegades”) i precoç (< praecoquere, “coure abans d’hora”; en sentit metafòric, “madurar abans d’hora”).
 
De coquere també tenim acoquinar, sinònim d’acovardir. El terme ens hauria arribat a través del francès “coquin”, un adjectiu que inicialment s’emprava amb el significat de “pidolaire”, “persona vil”. Hauria adoptat aquest sentit despectiu a partir del llatí coquus (“cuiner”) per la fama d’entremaliats que, arran de les comèdies de Plaute, antigament es guanyaren els que treballaven entre fogons.

Banquet romà
Banquet romà
 

Un dels cuiners més mediàtics de l’antiga Roma va ser Marc Gavi Apici. Va viure al segle I dC i fou autor d’un manual de gastronomia titulat De re coquinaria. Apici era conegut sobretot per les seves excentricitats. Dilapidà la seva fortuna personal per culpa del seu afany per fer-se amb els aliments més refinats, que elaborava en complicades receptes. Un d’ells va ser foie gras, obtingut del fetge d’oques engreixades amb figues.

A l’antiga Roma els cuiners no anaven vestits de blanc. Va ser el chef francès Marie-Antoine Carême qui, el 1800, va introduir el color blanc en els uniformes dels cuiners. Considerava que era un color sinònim de neteja.

Part de l'uniforme del cuiner
Parts de l'uniforme del cuiner

Pa, sal i xand-all
Els àpats -paraula d’etimologia incerta- són un gran esdeveniment social. Al voltant d’un bon plat, la gent conversa i interacciona. Bé ho sabien els primers cristians que es professaven amor en menjades col·lectives anomenades, en grec, ἀγαπαὶ, d’on tenim àgape, sinònim d’àpat d’amics. A taula, aquells cristians eren companys perquè compartien el pa (panis en llatí) entre ells. Avui hi ha una gran varietat de pa. Cal destacar la “baguette” (“vareta”), paraula creada pel francès a partir del llatí baculum (“bastó”), atès el parescut amb la seva forma.

El pa de Salvador Daí (1945). Fundació Gala Dalí, Figueres.
El pa de Salvador Daí (1945). Fundació Gala Dalí, Figueres.
 
Tant en la cultura grega com en la cristiana, el pa, lligat al vi, té un fecundíssim vessant ritual i sacramental. Ambdós elements formaven part de les metamorfosis dionisíaques i també de l’eucaristia cristiana -en aquest cas, eren figures transfigurades del cos i la sang de Crist.
 
Si volem negar l’amistat a algú podem fer l’expressió “negar el pa i la sal”. A l’antiga Roma, com a mostra d’hospitalitat, a un visitant se li oferia pa i sal, que eren els primers elements que es donaven per compartir. D’aquí vendria l’expressió.
 
Sempre s’ha dit que salari ve de sal perquè a l’antiga Roma hi va haver un moment en què els soldats cobraven amb aquest mineral, molt preuat per a la conservació d’aliments i com a antisèptic per desinfectar ferides. Tanmateix, cap font clàssica en parla. Sí que és cert que l’etimologia ens diu que salari ve de sal (salis). Desconeixem, però, el nexe d’unió entre ambdues paraules. Les paraules salsa i ensalada també provenen de sal.

La sal de la vida
La sal de la vida
 
Una mica de sal sempre va bé a l’hora de preparar un allioli. Aquesta és una paraula d’origen català que prové de la mescla d’ambdós elements per fer la coneguda salsa. En qualsevol cas, hem d’intentar no posar-hi molt d’all perquè, si no, podem tenir mal alè o halitosi (< halare, “emetre”). Fins i tot ens podem impregnar tota la roba d’all. Era el que els passava als antics venedors francesos d’all, els marchand d’ail. Aquests venedors solien vestir jerseis gruixats per protegir-se dels rigors de la intempèrie. D’aquí nasqué la paraula xandall, que avui només fa referència a una peça de roba còmoda, idònia per fer esport. 
 
Sobre aperitius, restaurants i menús
Abans de dinar sempre és molt agraït un bon aperitiu, que serveix per obrir-nos (aperire) la gana -d’aquest verb llatí també prové la paraula abric, vist en un principi com una peça de vestir exposada, oberta, al sol. Sinònim d’aperitiu és piscolabis. Es tracta d’un terme de formació burlesca nascuda a imitació del futur llatí cibabis (“menjaràs”).

Els romans sempre iniciaven els seus àpats amb un ou. D’aquí naixeria la màxima llatina d’Horaci (Sermons I, 3, 6) Ab ovo usque mala (“De l’ou a les pomes”), és a dir, de l’ou fins a les postres, que, en l’imaginari lingüístic romà, volia dir “de cap a peus”.

Si ens fa peresa cuinar, sempre podem anar a un restaurant. Es tracta d’una paraula amb una origen curiós. Fou emprada per primera vegada el 1765 per un senyor francès, Boulange, que obrí una fonda al carrer Des Poulies de París. A l’entrada hi col·locà un cartell que, en llatí vulgar, deia: Venite ad me omnes qui stomacho laboratis et ego restaurabo vos (“Veniu a casa meva els homes d’estómac cansat i jo us restauraré”). Era una frase inspirada en un passatge de l’evangeli de Sant Marc (11:28), que interpel·la de la següent manera: Venite ad me, omnes, qui laboratis et oneratis estis, et ego reficiam vos (“Veniu a mi tots els que estau fatigats i sobrecarregats, i jo us donaré descans”).

Símbol de restaurant
Símbol de restaurant
 
La versió del taverner francès tengué tant d’èxit que des de llavors les cases de menjar passaren a ser conegudes com a restaurants a partir del verb restaurabo, compost del prefix re- (que indica direcció cap enrere), el verb stare (“estar dempeus”) i el sufix -nt (que indica un agent, qui fa l’acció). Així doncs,, des d’un punt de vista etimològic, un restaurant “torna a posar dempeus” els desanats.
 
Si anam a un restaurant sempre s’agraeix menjar un menú bo i barat. Aquesta paraula deriva del verb llatí minuere (“disminuir”). Minutus significava, per tant, “disminuït”, “petit”. També va ser un terme creat a França com a sinònim de detallat, llista, relació. D’aquesta accepció sorgí més tard l’expressió menu de repas (“llistat de menjars”), que quedà reduïda a menu (en català i en castellà se l’incorporaria l’accent a la u).

Àpat romà
Àpat romà
 
Vendre’s per un plat de llenties
Per culpa de l’ambició ens podem vendre per un plat de llenties. Som davant d’una expressió d’origen bíblic. Segons relata el Gènesi (25.29-34), Esaú era el fill primogènit d’Isaac. N’era, per tant, l’hereu per damunt del seu germà Jacob.
 
Un dia, en tornar d’una cacera mort de cansat, Esaú es topà amb Jacob, que acabava de preparar unes llenties. Per satisfer la seva gana, Jacob li’n fa oferir un plat amb la condició que li cedís el dret de primogenitura. Així ho varen acordar davant la seva mare, Rebeca. D’aquí ve l’expressió “vendre’s per un plat de llenties” per referir-se a aquells individus que cedeixen la seva dignitat i drets a canvi de coses materials.

Esaú i el plat de llenties (1280, Matthias Stomer)
Esaú i el plat de llenties (Matthias Stomer, segle XVII)
 
En qualsevol cas, amb un bon plant de llenties també ens podem fotre un bon tiberi, sinònim d’àpat suculent. Aquesta paraula agafa el nom del segon emperador romà (14 - 37), fill adoptiu d’Octavi, gran amant de les orgies i de la bona taula.
 
Per postres (< postremus, superlatiu de posterus,  “darrer”), si volem refrescar la boca, sempre podem demanar un sorbet i recordar així la figura de Neró. Segons una llegenda, aquest emperador (54 - 68), el cinquè d’ençà d’Octavi August, tenia el costum d’enviar els seus esclaus més ràpids a cercar neu a la muntanya dels Apenins. Així, la tenia disponible per mesclar-la amb sucs i mel.

Neró i el seu sorbet
Neró i el seu sorbet
 

La dolçor (γλυκύς) de les postres ens pot jugar una mala passada. Hem d’anar en compte amb la glucosa, ipus de sucre que es troba en la mel, la fruita i la sang dels animals), i la glucèmia (+ αἶμα, «sang»), presència de glucosa en la sang. I si qualque dia notam qualque cosa a la panxa és que per ventura tenim la tènia solitària. Es tracta d’un paràsit que es desenvolupa en el tub digestiu, de diversos metres de llargària i amb forma de “cinta” (ταινία).

Tanamteix, a taula, amb la panxa contenta, sempre podem ordir un contuberni, és a dir, una conxorxa. Aquesta paraula prové del llatí taberna (“cabana”, “botiga”). En un principi al·ludia a una habitació compartida per dues o més persones; després, adquirí l’actual significat pejoratiu.
 
Dieta
Després d’haver menjat tant ens haurem de posar a dieta. Aquesta paraula prové del grec δίαιτα, que vol dir “forma de vida. La dietètica era la branca més important de la medicina hipocràtica del segle V aC. No només es referia a l’alimentació sinó a tot l’estil de vida. Es recomanava menjar productes nutritius –sobretot pa, oli i vi, elements constitutius del que avui coneixem com a dieta mediterrània. També, però, es defensava mantenir una certa activitat física i viure en un lloc amb una climatologia òptima.

Dieta mediterrània
Dieta mediterrània
 
Així doncs, la dietètica, més que una teràpia, acabà essent la pedra angular de la medicina preventiva. I és que Hipòcrates, anticipant la idea de “més val prevenir que curar”, insistia en què el millor antídot (“allò que es dona, δίδωμι, contra, αντι, alguna cosa”) per a les malalties era portar una vida sana en tots els àmbits. Així ho plasmà en l’aforisme Que la dieta sigui el teu aliment, i l’aliment, la teva medicina.

Els romans no vomitaven després dels àpats!
Un trastorn alimentari bastant habitual és l’anorèxia. Es caracteritza per la falta de gana tal com indica l’etimologia del terme format per les arrels gregues α privativa (“no”) i ὀρξις (“gana”). Diferent és la bulímia, on la fam és, generalment seguida de vòmits. Literalment aquest neologisme vol dir “fam (λιμός) de bou (βοῦς)”.

Sovint se’ns ha venut la imatge que els romans tenien per costum vomitar després d’un àpat abundós per així continuar menjant. Ho feien en una sala anomenada vomitorium, ajudats per una ploma amb la qual es feien cossigolles a la gargamella. Això, però, és fals.

Vomitorium del teatre romà de Cesaraugusta
Vomitorium del teatre romà de Cesaraugusta

A l’antiga Roma els vomitoria (plural de vomitorum) eren una altra cosa. Es tractava del nom que rebien les portes o apertures dels amfiteatres, circs o teatres per entrar i sortir de les grades. En el Colisseu, per exemple, hi havia 76 vomitoria que permetien evacuar 50.000 persones en tan sols quinze minuts.

Tanmateix, l’actual imatge que tenim dels vomitoria parteix d’una mala lectura dels clàssics. Autors com Petroni (Satiricó), Suetoni (Vida dels dotze Cèsars) o Dió Cassi (Historia romana) relaten que alguns comensals es provocaven el vòmit per seguir menjant. La realitat, però, és que aquests autors varen incloure aquestes anècdotes per entretenir els seus lectors i per incrementar la fama d’avariciosos i golafres dels homes de la seva època.

I acabarem amb una cita llatina de contingut mitològic extreta de la comèdia L’eunuc de Terenci (segle II aC): Sine Cerere et Baccho friget Venus (“Sense Ceres i Bacus, Venus es refreda”). Indica que els plaers de l’amor solen anar units als de la taula, és a dir, als aliments (representats per Ceres, la deessa de la terra) i al vi (representat per Bacus, el déu del vi).

En aquest enllaç trobareu més informació sobre els vomitoria.

No us podeu perdre aquest blog de cuina grega a l'antiguitat.

Aquest blog parla sobre la història de la sal a l'antiga Roma.

Aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra parla sobre la higiene en els banquets romans.

Aquest article parla sobre la gastronomia al món romà en funció de la classe social.

Aquest article parla sobre com refredaven les begudes a l'antiguitat.

Aquest altre parla sobre les superticions a la taula romana. I aquí trobareu més informació sobre curiositats de la cuina romana.

Als romans també els encantava el peix, que soliem menjar amb una salsa anomenada garum. Per a més informació, llegiu aquesta entrada del dermatòleg Xavier Sierra. Aquest altre també és interessant.

Tampoc no us podeu perdre aquest capítol del programa "Amb filosofia" dedicat al menjar.

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Paraules amb molt de fetge
Paraules amb petjada gastronòmica
L'origen cristià de les ensaïmades i dels croissants
L'origen mitològic de les estacions
Vitamines que donen vida

Menys llatí i més esport?

L’anècdota va ocórrer el 1974. A les corts franquistes es debatia un projecte per ampliar les hores lectives dedicades a l’esport en detriment d’altres matèries molt menys “saludables”, com el llatí. Aleshores, el ministre Secretari General del Movimiento, José Solís Ruíz, natural de Cabra (Còrdova) exclamà dient: “Menos latín y más deporte. Porque, ¿para qué sirve el latín?” La frase recordava la que va pronunciar el 1936 el general franquista Millán Astray al paranimf de la Universitat de Salamanca en presència de Miguel de Unamuno, catedràtic de grec: "¡Abajo la inteligencia, viva la muerte!".

En aquella ocasió, les paraules de Solís van ser rebatudes de la següent manera pel parlamentari vallisoletà Alfonso Muñoz Molina, catedràtic de la Universitat Complutense: “Por de pronto, señor ministro, sirve para que a los de Cabra les llamen egabrenses y no otra cosa”. No debades, que aquest poble de la província de Còrdova era conegut pels romans com a Egabre, d’aquí el seu gentilici.
 
L’estudi del llatí i del grec és una gimnàstica intel·lectual que ens permet contextualitzar-nos com a individus. No debades, el present no es pot entendre sense el passat. En aquest sentit, si Grècia és considerada la mare cultural d’Occident, Roma en seria el seu pare. Molta de gent, però, rebutja tot aquest bagatge cultural i humanístic per culpa del mal record que té de quan estudiava les mal anomenades “llengües mortes”. Certament, abans hi podia haver “professors morts” que convertien el llatí i el grec en llengües ben mortes. Ho reduïen tot a les declinacions (repetint com a lloros la famosa rosa, rosae) i a la sintaxi, oblidant que una llengua és també una eina per entendre una cultura, la grecoromana, que s’ha convertit en el far d’Occident. Avui, per sort, molts professors de clàssiques, amb l’ajuda de les noves tecnologies, estan canviant aquesta tendència. També tenen una mentalitat més transversal i integral sobre les seves matèries, atès que el llatí i el grec s'han d'estudiar de la mà de les matemàtiques, de les ciències socials i naturals.


 
El coneixement del llatí, igual que el del grec, ens obre el món a tot un món de curiositats que parlen de la història de la humanitat. Així sabem, per exemple, que la salutació basca agur prové d’augurium, presagi fet per un antic sacerdot romà anomenat àugur a partir del vol dels ocells. Tampoc no podem obviar que el llatí ha estat una de les llengües de referència de la ciència fins al segle XVIII. De fet, continua essent la llengua obligatòria en la nomenclatura científica. El sistema de noms ideat per Carl von Linné no obliga a posar noms en llatí, sinó llatinitzats, tal com queda clar amb l'aranya Calponia harrisonfordi o amb la vespa Polemistus chewbacca.

Arran de l'antic prestigi intel·lectual del llatí, avui, quan discutim sobre economia, parlam amb naturalitat del dèficit, del superàvit o de la renda per càpita. Quan parlam de salut, recorrem a la fecundació in vitro o al famós mens sana in corpore sano. En qüestions d’art i de música, parlam de l’òpera prima d’un autor, d’escoltar un rèquiem (literalment “descans” en al·lusió a la música per a difunts), comentam que la melodia va in crescendo o demanam un bis en un concert. A més, tots coneixem organitzacions i empreses amb noms tan llatins com Càritas, Sanitas, Securitas Direct o Legalitas. Als mitjans de comunicació també és habitual sentir a dir que un futbolista ha marcat un gol in extremis.

 

Una altra mostra clara del manteniment d'aquest lligam del llatí amb l'alta cultura són els lemes que porten actualment moltes universitats del món:

- Universitat de Barcelona: Libertas perfundet omnia luce (“La llibertat ho omple tot de llum”).
-
Jaume I de Castelló: Sapientia sola libertas est (“Només la saviesa és la llibertat”).
-
Politècnica de València: Ex technica progressio (“El progrés a través de la tècnica”).
-
UNED: Omnibus mobilibus mobilior sapientia (“La saviesa es mou més que totes les coses que es mouen”).
- Universidad Autónoma de Madrid
: Quid Ultra Faciam? (“Què més he de fer?”).
-
Universitat d’Oxford: Dominus illuminatio mea (“El Senyor és la meva llum”).
- EADA:
Qui habet aures audiendi audiat (“El que tengui orelles, que escolti”).


Un altre àmbit on es continua recorrent per tradició al llatí és el dels escuts que identifiquen estats, municipis o organismes internacionals. L'escut oficial d'Andorra, per exemple, porta la inscripció Virtus unita fortior ('la unió fa la força') i el d'Espanya Plus Ultra.

Curiosament, molts de llatinismes, la llista dels quals es podria allargar ad infinitum, ens han arribat a través d’una llengua no romànica: l’anglès. L'idioma de Shakespeare s’alimentà de nombroses paraules llatines durant els gairebé quatre segles en què Anglaterra va estar sota dominació normanda-francesa (segle XI-XV). A través de l’anglès hem rebut llatinismes com màster (de magister, “professor”), esnob (de sine nobilitate, “sense noblesa”) o currículum vitae (“carrera de la vida”).
 
Per a més inri, disposam de llatinismes adquirits per influència de l’Església catòlica, que va fer dir missa en llatí fins al concili Vaticà II (1962-1965). D’aquí tenim expressions com “anar fet un eccehomo”, un funeral corpore insepulto (de cos present), la benedicció urbi et orbi (a la ciutat de Roma i al món) del Papa. 

L'expressió motu proprio també va néixer en el si del vaticà per al·ludir als documents emanats del Papa per la seva pròpia iniciativa i amb la seva pròpia autoritat. El primer motu proprio de la història va ser promulgat per Innocenci VIII el 1484.Se sol tractar de documents breus, que afecten qüestions concretes -els documents doctrinals, en canvi, s'anomenen encícliques.

Col·loquialment avui es recorre a l'expressió motu proprio per indicar alguna cosa que es fa espontàniament, sense respondre a petició prèvia. És freqüent, però, que s'utilitzi de forma incorrecta com a motu propio (amb una erra) o precedit d'una preposició: de motu proprio o per motu proprio.

La paraula propaganda també és d'encunyació vaticana. Va aparèixer per primera vegada el 1622 en un document del papa Gregori XV que establia la creació de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (“Sacra Congregació per a la Propagació de la Fe”). Es tractava d’una oficina papal de la Contrareforma que havia de servir per combatre l’avanç del luteranisme. Aquest neologisme es creava a partir de la preposició llatina pro- (“cap endavant”) i de pagus (“llogaret”).



El llatí ha mort. Visca el llatí!
El llatí ha mort. Visca el llatí!
 
Avui en dia l’únic Estat del món en què el llatí és llengua oficial és el Vaticà. De fet, per sorpresa de tothom, l'11 de febrer de 2013 el papa Benet XVI va anunciar la seva dimissió en llatí.Encara que a la pràctica es treballa en italià i en francès, després els documents es tradueixen en l’antiga llengua dels Cèsars. Recentment la Santa Seu ja ha adaptat el llatí a les noves tecnologies. Des del 2008 la seva web també inclou una versió llatina,

A finals del 2012 Benet XVI va ser el primer a obrir un compte a Twitter; ho va fer en moltes llengües, entre elles en llatí. El mateix ha fet el papa Francesc. Aquesta és la descripció del seu perfil: Tuus adventus in paginam publicam papae Francisci breviloquentis optatissimus est (“Les molt esperades dites breus del papa Francesc, que arriben a tu en una pàgina pública”).

El llatí viu
En època moderna, el primer intent seriós per a ressuscitar el llatí es va produir el 1952. Aleshores l'exrecctor de la Universitat de Nancy, França, el professor Jean Capelle, va publicar un article titulat "El llatí o Babel", propiciant la reinstauració de l'antiga llengua dels cèsars. La iniciativa es materialitzà el 1956 amb la celebració, a Avignon, del primer Congrés pel Llatí Viu (Congrès International pour le Latin vivant).

Seguint l'esperit de Jean Capelle, avui el Vaticà és l'encarregat de supervisar el Lexicon recentis Latinitatis, un diccionari que recull més de 15.000 neologismes llatins. Entre ells destaquen conceptes com ambulància (arcera automataria), bàrman (tabernae potoriae minister), bàsquet (follis canistrique ludus), gratacel (caeliscalpium), kamikaze (voluntarius sui interemptor), esport (ludicra corporis exercitatio)... D'aquest diccionari, se'n serveixen alguns mitjans de comunicació que en l'actualitat empren el llatí, com la Ràdio Nacional de Finlàndia (amb el programa d'actualitat Nuntii Latini) i el diari digital Ephemeris, fundat a Varsòvia.

Una altra sorprenent utilització del llatí viu va ser propiciat pel govern de Finlàndia el 2006. Durant la seva presidència de la Unió Europea, el país escandinau va decidir traduir també al llatí tots els seus comunicats oficials. Avui també hi ha llatinòfils empedreïts que es reuneixen per llegir i parlar la llengua de Virgili. Així ho fa la Societas Circulorum Latinorum i, a Barcelona, el Circulus Latinus Barcinonensis. Qui també fa classes en llatí és Álvaro Sánchez-Ostiz, professor de Filologia Llatina a la Universitat de Navarra. Aquí el teniu en plena acció:


Avui, doncs, és peccata minuta no dominar el llatí, però en castellà es continua dient que “quien sabe mucho sabe latín”. En català, en canvi, llatí és un adjectiu sinònim de “llisa, sense entrebancs”, d’aquí que diguem “aquesta màquina no va llatina”. El llatí i el grec, doncs, no són una estranya relíquia del passat, sinó els nostres referents culturals que ens ajuden a entendre’ns millor. Tots som, doncs, guardians d'unes llengües mil·lenàries que volen seguir sent una font inesgotable de cultura.

El 17 d’octubre del 2014 el diari La Vanguadia publicava un article, titulat El latín sigue vivo, que contenia una mostra molt interessant sobre la presència de llatinismes en la nostra vida quotidiana. Aquí el teniu:
 
“Segur que, a priori, molt poca gent aixecaria la mà motu proprio davant la pregunta de si algú sap llatí. Però, de facto, tot quisqui utilitza el llatí a diari, sense adonar-se’n. No és cap rara avis ni cap esnob qui en les seves converses habituals menciona paraules i locucions llatines com spa, referèndum, ultimàtum, àlbum, campus, júnior, currículum vitae, dúplex, sui generis, tiquismiquis o, fins i tot, etcètera.
 
La llista podria seguir ad infinitum i es podria allargar in secula seculorum. Però segur que, a no ser que es quedi in albis, no necessita ajuda ni del seu alter ego ni del sursum corda per entendre totes i cadascuna de les paraules que acaba de llegir en aquestes línies. Encara que sigui, en realitat, un totum revolutum de llatí i català, i vostè no hagi estudiat molt més llatí que aquell ja llunyà, rosa, rosae.
 
Doncs això, que sense ser doctors honoris causa ni haver tret notes cum laude, tots sabem, o almanco empram amb certa desimboltura, el llatí. Aquella llengua tan antiga que, tanmateix, encara respira entre nosaltres. Tant el llenguatge culte com el popular contenen una gran quantitat de llatinismes. Alguns han mantingut el seu significat original, com el famós carpe diem (“aprofita el dia, el moment”) i altres han rebut noves connotacions, com en el cas de versus. Originalment volia dir “cap a” en llatí, però els anglesos li donaren un significat de contrarietat, i l’hem rebut amb la seva nova connotació de la mà de l’anglès”.

Així doncs, segurament hi haurà quòrum si deim que el llatí també és, de facto, llengua de carrer. Ja ho diu una famosa cita: Quidquid latine dictum sit altum videtur (“Qualsevol cosa dita en llatí sona més profunda”). No hi ha dubte que al llegat de Roma avui li podríem aplicar el famós vers amb el qual Horaci (segle I aC) va reivindicar la pervivència de la seva obra: non omnis moriar ("no moriré del tot"). Aquest mateix poeta ens ha deixat altres frases igual de cèlebres que ens conviden a gaudir del moment (carpe diem) i a no tenir por a aprendre (sapere aude).




Ferran Grau Codina, del departament de Filologia Clàssica de la Universitat de València, fa les següents reflexions sobre l’estudi de les llengües clàssiques en un article titulat “El llatí, eina i clau”:

“L’estudi del llatí i del grec aporten, en primer lloc, la intriga de la novetat: allò que és desconegut i fins i tot esotèric, que no es pot aprendre pràcticament en cap altre lloc. En segon lloc, i una vegada iniciat el seu estudi, una formalització gramatical que en molts casos no s’assoleix mitjançant l’estudi de cap llengua, ni de l’anglès, ni de les pròpies. Així, adquireixen el nivell d’abstracció i de reflexió metalingüística necessari que els fa comprendre millor conceptes a primera vista tan simples com «subjecte», «complement directe» o «circumstancial». Aquest estudi tan formal pot decebre una mica.

A mesura que l’alumne avança, es veu abocat a pensar i reflexionar sobre el sentit de les paraules, de les llatines i de les pròpies, amb la pràctica d’un exercici que a penes es dóna a les aules, com és l’exercici de la traducció, la qual cosa produeix el desenvolupament gradual d’operacions fines de la ment, mitjançant l’analogia i la diferenciació, per copsar-ne el sentit i les matisacions. És així com comença a posar-se en pràctica el pensament, sobre un objecte concret, amb un valor afegit que no tenen les llengües modernes, almenys les més properes, que permet també traslladar-se molts anys enrere i penetrar en la mentalitat antiga que alhora ens resulta familiar i propera. Així aprèn l’estudiant, amb la pràctica, a «construir el seu pensament». A mesura que avança en el seu coneixement i, a través seu, en el coneixement de la seua cultura, el llatí i el grec van esdevenint l’eina i la clau per accedir a un coneixement més profund, no sols de la història i de les literatures antigues, sinó de la història, les literatures i la cultura del món a què pertanyem”.


Per acabar, aquí teniu unes reflexions sobre la utilitat del llatí i del grec (30/09/2012). El seu autor es Esteban Bérchez Castaño, president de la “Sociedad Española de Estudios Clásicos de Castellón y Valencia”:

“La esencia de la educación debe ser una formación integral y una cultura general que permitan al alumno desarrollarse mejor como persona y, en un futuro, desenvolverse en la vida [...] ¿Acaso todo lo que aprendemos lo aplicamos específicamente en nuestro día a día? Personalmente debo reconocer que no recuerdo ya para qué sirve una raíz cuadrada ni la tabla periódica; sin embargo, no reniego en absoluto de los conocimientos de matemáticas o de física y química que adquirí durante más de diez años, y ni mucho menos se me ocurre proclamar a los cuatro vientos que esas asignaturas no valen para nada porque no hayan tenido posteriormente presencia alguna en el ejercicio de mi trayectoria profesional. ¿Por qué, en cambio, los profesores de Griego y Latín tenemos que estar oyendo continuamente, incluso de boca de colegas, que nuestras materias no valen para nada? [...]

Muchos conocimientos sirven para estructurar el pensamiento y ennoblecer el carácter. ¿Cómo no iban a ser útiles el griego y el latín, si en esas lenguas se compusieron las primeras obras de la literatura occidental, las que son la base de toda la posterior literatura occidental; si en esas lenguas se habló por primera vez de democracia, se discutió de libertad e igualdad, se establecieron las bases del derecho que ahora poseemos, se pusieron nombres a las distintas especies animales y vegetales y se dieron respuesta a muchas de las cosas que han preocupado a la humanidad? “


Aquí teniu un enllaç sobre 20 tatuatges que no entendreu si no sabeu ni llatí ni grec.

Aquest enllaç parla de l'herència llatina en el món de la política.

Aquí teniu un altre enllaç sobre lemes llatins de diferents institucions del món.

Aquí teniu un article que parla de la mala imatge dels professors de llatí en el cinema.

Aquest article parla sobre per què el llatí va deixar de ser la llengua de la ciència.

Aquest article també és interessant. Es titula "Del latín a Harry Potter".

Sabíeu que hi ha una proposta de convertir el llatí en la llengua oficial de la UE? Aquest enllaç en parla.

Aquí trobareu informació sobre Vivarium Novum, una acadèmia de llatí a Roma.

Aquest enllaç parla sobre com insultar en llatí amb elegància.

Aquí teniu un enllaç que parla sobre 10 idees equivocades sobre l'antiga Roma.

Aquest article parla sobre com s'ha de pronunciar el llatí.

Aquí teniu una entrevista a Mary Beard. El titular és prou eloqüent: "Los romanos crearon el mundo globalizado".

Sobre la pervivència del llatí a les nostres vides, podeu consultar aquest programa del programa "Saca la lengua" de TVE.



També teniu aquest vídeo del program "Quèquicom" de TV3 titulat "Som romans"



Per reflexionar més sobre el sentit que té estudiar llatí i grec avui en dia, aquí teniu un interessant vídeo d'Euronews:



Aquest vídeo, en anglès, també és ben curiós. És de l'any 1951!



Aquí teniu una tertúlia interessant del programa "No es un día cualquiera" (RNE) sobre l'ús de llatinismes. En aquest mateix programa, a la secció Verba volant, d'Emilio del Río, un dia també es va parlar de la relació de futbol i llatí, del llatí en època electoral i del llatí en els mitjans de comunicació.
 
Sobre expressions llatines a l'actualitat, teniu aquest interessant web.

I en aquest article sabreu perquè a Finlàndia veneren el llatí.

I per si encara teniu dubtes sobre les aportacions romanes a la nostra cultura, aquí teniu la famosa escena de la còmica pel·lícula "La vida de Brian" (1979): "Què han fet els romans per a nosaltres?"



Tampoc no us podeu perdre aquest fragment de "La vida de Brian" que ironitza sobre les "maleïdes" declinacions:






Sobre com els romans varen canviar el món, aquí teniu un interessant vídeo de Discovery Max. I aquest és un altre titulat "La ciudad invisible de Roma".

Aquí teniu un llistat de llibres ambientats en l'Imperi romà.

Aquest vídeo de cinc minuts ofereix un altre recorregut històric sobre l'imperi romà.

Si us pica la curiositat, una de romans parlant en llatí autèntic!



Aquí teniu un tango en llatí: Vademecum tango

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (08/12/2012) per parlar sobre el fantàstic món de les etimologies amb l'ajuda del meu exalumne Miquel Àngel Adrover:



I per acabar, com diu el filòsof Emilio Lladó, "Som memòria i vivim d'aquesta memòria":



Articles del web relacionats:
Sapere aude?
Esclaus de l'horror vacui
"El grec, el pa nostre de cada dia".
La hipocresia de les humanitats
La fi de la cultura
-
 El maleït mite de la cultura
La utilitat de la inutilitat
Etimocefalàlgia
-
 Mots que es xiuxiuegen
Al principi existia la paraula


I el millor homenatge a Roma és aquesta cançó d'Els Manel titulada precisament "Roma":

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px