Banner Top

Maleïda ortodòxia!

El sistema vol que tots pensem igual, vol que siguem ortodoxos, que tenguem una opinió (δόξα) correcta (ὀρθός). Així, si ens desmarcam de la tirania del discurs políticament correcte, del que pensa la “tribu”, aleshores som titllats d’heterodoxos, de pensar diferent de l’altre (ἕτερος). És tota una paradoxa (+ παρά, “contra”), una contradicció, ja que el lliure pensament implica anar necessàriament a contracorrent.

Interessant reflexió
Interessant reflexió


Església ortodoxa
Hi ha cristians que es creuen estar en possessió de l’opinió correcte. Són els que formen part de l’Església ortodoxa. Tot va començar el 1054, quan el papa Lleó IX i el patriarca bizantí Miquel Cerulari es van excomunicar mútuament. La trifulga originaria el conegut Cisma d’Orient, la divisió religiosa entre l’Imperi Romà d’Orient i el d’Occident dos segles després de l’entronització de Carlemany.

Cisma d'Orient
Cisma d'Orient

El conflicte s’havia covat des de feia molt de temps. Les tensions entre ambdues parts estaven relacionades amb pràctiques litúrgiques i amb interpretacions de les doctrines cristianes. La gota, però, que va fer vessar el tassó fou la disputa sobre l’autoritat papal. El bisbe de Roma, en virtut de la seva posició com a successor de sant Pere, reclamava autoritat sobre la resta de bisbes.

Mapa de les religions a Europa
Mapa de les religions a Europa
 
Tot plegat provocà que l’Església es fragmentàs en dues branques: la catòlica –representada pel papa de Roma- i l’ortodoxa –representada pel patriarca de Bizanci. El gran mecenes de l’Església ortodoxa seria l’emperador Basili II. Durant el seu regnat (958-1025) es construïren al nord de Grècia els famosos "monestirs suspesos" (τα μετέωρα μοναστήρια).

Monestir suspès de l'Església ortodoxa
Monestir suspès de l'Església ortodoxa

Aquí teniu un anunci d' "Aguila Amstel" (1999) amb monjos futbolistes d'un monestir suspès ortodox:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/06/2017), reflexion sobre la tirania del discurs políticament correcte:




Per a més informació, també podeu escoltar el següents àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicats al
Cisma de l'església ortodoxa.

Articles del web relacionats:
- Sapere aude?
- Paraules amb coneixement
Els orígens del cristianisme
Bizanzi. L'edat d'or de Constantinoble
- Maleïda postcensura

Quo vadis?

Segons una llegenda contada al segle IV per sant Ambrosi, el 64 dC, arran de la primera persecució contra els cristians dictada per Neró, sant Pere va fugir corrent de Roma. Aleshores, a la Via Àpia, se li aparegué Jesús portant la creu. En veure’l, l’apòstol li digué: Quo vadis, domine? (“On vas, senyor?”). I Jesús li contestà: “El meu poble a Roma et necessita, si abandones les meves ovelles jo aniré a Roma per ser crucificat novament”. Sant Pere, avergonyit per la seva conducta, tornà cap al caput mundi, on finalment patí martiri. Demanà, però, no morir igual que el seu mestre, de manera que fou crucificat cap per avall.
 
La mort de Pere atorgaria a Roma un simbolisme més especial. No debades, d’acord amb l’Evangeli de sant Mateu (16, 13-19),  Jesús justifica el canvi de nom de l’apòstol Simó pel de Pere de la següent manera: “Tu ets Pere [‘pétros’ en grec significa ‘pedra’] i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels […]. A partir d’aquestes paraules, el 324 l’emperador Constantí, que el 313 ja havia legalitzat a Occident el cristianisme amb el famós Edicte de Milà, prengué una decisió que consolidaria el paper espiritual de la ciutat eterna: donant per bo un rumor que afirmava que Pere havia estat enterrat a la zona del Vaticà, hi féu erigir una basílica que portaria el nom de l’apòstol i que després també acolliria el palau de Laterà, la primera residència oficial que Constantí proporcionà als bisbes romans.

Sant Pere i el Vaticà
Sant Pere i el Vaticà
 
El lloc on suposadament descansaven les restes de sant Pere era conegut com a Ager Vaticanus (“camp del Vaticà”). El Calígula (37 – 41 dC) ja hi havia començat a  construir un circ on es produïren els sacrificis dels primers màrtirs romans. Alguns historiadors afirmen que els primers habitants d’aquesta zona foren els membres d’una tribu etrusca anomenada Vaticum, d’on li vendria el nom. D’altres, en canvi, asseguren que la paraula està composta pels ètims llatins vates (“endeví”) i cano (“cantar”). El mot al·ludiria a un pujol habitat antigament per una mena de mags que es dedicaven a predir el futur als transeünts.

Cartell de la pel·lícula Quo vadis?
Cartell de la pel·lícula Quo vadis?
 
El 1896 aparegué la novel·la Quo vadis?, del polonès Henryk Sienkiewics, que el 1905 acabaria rebent el Premi Nobel de Literatura. El seu fil conductor és la persecució dels primers cristians. Alguns experts volgueren veure en aquesta història una crítica velada de l’autor cap a l’opressió de la seva pàtria, Polònia, que a la seva època es trobava sota el jou d’Alemanya, Rússia i l’imperi austro-hongarès. El 1951 Hollywood féu l’adaptació cinematogràfica de Quo vadis?, que es convertí en el major representant del gènere del pèplum –tanmateix, no guanyà cap Òscar. Aquests dies de Setmana Santa és un clàssic de les televisions. No us la perdeu!

També podeu consultar aquest article titulat Quo vadis, llatí i grec?

I
 si voleu conèixer les interioritats del Vaticà, aquí teniu un vídeo del programa "Para todos la 2".
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px