Banner Top

La casta i el 15M de l'antiga Roma

L’antiga Roma també tingué la seva pròpia casta i el seu propi 15M. La casta era constituïda pels patricis, anomenats així perquè suposadament descendien dels patres, és a dir, els pares fundadors de Roma. Segons l’historiador Tit Livi, Ròmul havia triat un centenar de caps de família perquè l’ajudassin a construir la que esdevindria la caput mundi (“la capital del món”). Atès que es consideraven els amos naturals de la Urbs, posseïen les millors terres, grans fortunes i monopolitzaven el poder polític. No debades, el patricis també foren coneguts com a optimates (optimus, com el grec αριστός, era el superlatiu de “bo”). També acabaren constituint la classe dels que tenien més reputació, és a dir, dels nobles (nobiles), mot que deriva de nosco (“conèixer”) –els nobles d’avui tan sols viuen de rendes.

El repòs dels patricis (1881), de Henryk Siemiradzki
El repòs dels patricis (1881), de Henryk Siemiradzki
 
Al segle XVII, la noblesa originaria a les universitats angleses d’Oxford i Cambridge un altre nom: esnob. En aquestes facultats la majoria d’alumnes eren d’origen noble. Amb el temps, però, també hi hagué plebeus becats. A l’hora de formalitzar la matrícula s’emplenaven dues columnes: una amb el nom i l’altre amb el títol dels pares. Com que en aquest cas els alumnes no posseïen cap títol nobiliari, a la columna corresponent l’encarregat dels tràmits escrivia snob (esnob en català), que és un acrònim de l’expressió llatina sine nobilitate (“sense noblesa”). Avui en dia un esnob és una persona que imita els costums, maneres o opinions de la classe alta, amb la intenció d’aparentar ser com ells.

Família romana
Família romana
 

Proletaris i lumpen
Abans que els nobles es convertissin en esnobs, els plebeus ja els havien donat molta de guerra –el sobrenom deriva de l’arrel indoeuropea peld-1, que indica abundància, multitud. Integrants de la classe dels populares (<populus, “poble”, que en anglès donà people), eren originaris de poblacions de l’interior de la península itàlica. Es dedicaven al camp, l’artesania i al petit comerç. Aquells plebeus, l’única riquesa dels quals eren els fills, reberen el nom de proletarii (derivat de proles, “descendència”). 

Els proletaris foren molt importants a l’antiga Roma, ja que eren els principals proveïdors de soldats. Estaven exempts de pagar imposts i eren protegits i mantinguts per l’Estat. Al segle XIX el marxisme creà, a partir de la paraula proletari, el terme proletariat per definir la classe social sorgida del capitalisme, formada per tots aquells que no posseïen propietats i que, per tant, havien de vendre la seva mà d’obra per subsistir.

Un altre concepte d’encunyació marxista és lumpen, abreviació de lumpenproletariat (“proletariat del pedaç” en alemany). S’empra per a designar les capes més pobres de la població urbana, formades per gent no integrada en el procés de producció i que, per sobreviure, delinqueix, demana almoina o es dedica a la prostitució.

El lumpen és una subclasse que viu en unes condicions materials molt per sota del proletariat; no té consciència social ni moral i és susceptible de ser comprada per les classes poderoses (burgesia i aristocràcia) per donar suport polític als seus projectes a canvi de la seva simple supervivència.

 
El 15-M romà
Els plebeus foren els grans ignorats de la República romana, nascuda a finals del segle VI aC. I això, a pesar que el seu lema era SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el senat i el poble romà”). El 494 aC, cansats del tracte de favor que sempre rebia la casta privilegiada dels patricis, els plebeus varen protagonitzar una de les primeres vagues generals (secessio plebis, “secessió de la plebs”) de la història. Atès el seu contingut contestatari, bé podria ser considerada el primer 15M de l’antiguitat. Una nodrida representació dels plebeus es va retirar al mont Sacre amb l’amenaça de separar-se de Roma. Davant noves hordes enemigues traient el cap des dels Apenins, el Senat no va parar d’enviar-hi ambaixadors per dissuadir aquells insurrectes. 

Qui ho va aconseguir va ser el cònsol Agripa Meneni, conegut pels seu caràcter conciliador i pels seus grans dots d’oratòria. És famosa la paràbola que va fer servir: els va parlar de l’home, els braços i cames del qual es queixaven perquè tots els seus esforços eren només per servir l’estómac, un òrgan mandrós que només esperava ser alimentat. Aleshores, els membres varen decidir deixar de treballar. I com que ja no li procuraven aliment, l’estómac va finar, arrossegant, però, també tot el cos cap a la mort.

La Secessió del poble al Mons Sacer, B. Barloccini, 1849
La Secessió del poble al Mons Sacer, B. Barloccini, 1849
 
Sembla que la lliçó del cònsol va tenir els seus efectes. Els plebeus varen tornar a la ciutat, però, en contrapartida, el Senat els va concedir, per fi, una magistratura pròpia, els tribuns de la plebs. Amb ella el poble va tenir un altaveu més potent. Els plebeus elegien els seus representants en unes noves assemblees anomenades concilia plebis tributa, on el vot s’emetia individualment, i no pas agrupant els individus en classes, com passava abans; així, tots els vots valien el mateix. Les seves deliberacions, conegudes com a plebiscits, acabarien esdevenint lleis. Es tractava de la primera conquesta del proletariat romà. 

Referèndums amb quòrum
Al marge d’aquesta conquesta, la vox populi (“la veu del poble”) també es podia fer sentir mitjançant els referèndums. I és que, quan volia, el Senat sotmetia les seves consultes ad referendum. D’aquí ve la nostra paraula referèndum, que és el gerundiu del verb refero, “tornar a dur” –A qui? Al poble, que se suposa que és l’únic dipositari de la sobirania.  Per indicar que hi ha els membres suficients d’un organisme o col·lectiu per prendre acords vàlids encara es diu quòrum, que literalment significa “dels quals”, atès que és el genitiu plural del pronom relatiu qui, quae, quod.  La paraula, però, és una abreviació de la frase llatina quorum praesentia sufficit (“la presència dels quals és suficient”).

Aquí teniu un documental que parla sobre l'eròtica del poder.

I per acabar, una fantàstica reflexió del gran Groucho Marx, res a veure amb el Marx que popularitzà el terme proletariat, avui "precariat".

Groucho Marx
Groucho Marx


Articles del web relacionats:

La República és cosa de tots

El múscul foner

Article publicat a l'Ara Balears (07/04/2014)
 
Enguany la societat balear no atura d’exhibir el seu múscul foner més reivindicatiu. Davant les fortes envestides institucionals contra la llengua i cultura pròpies, ha estat necessari imbuir-nos de l’esperit bel·licós dels nostres il·lustres avantpassats talaiòtics, almanco els de Mallorca i Menorca –Eivissa i Formentera, en canvi, romangueren sota l’òrbita cartaginesa.
 
David, el rei bíblic que estomacà d’una pedrada el gegant Goliat, és per ventura el foner més conegut de la història. A Occident, però, els illencs foren els tiradors més destres de l’antiguitat. Així ho reflecteix el nostre topònim –la teoria més acceptada diu que Balears prové de l’antic púnic Ba’lé yaroh, “mestres del llançament”. Els grecs també tengueren en compte aquesta habilitat en diferenciar entre les Pitiüses (“illes dels pins”) i les Gimnèsies (“illes dels despullats”). Era un apel·latiu que remetia no tant a la quasi completa nuesa (gymnos) dels seus habitants, sinó a l’escassetat del seu equipament militar. Tanta era la por que infonien amb la bassetja, que en un principi ningú no s’atreví ni a vorejar les nostres costes.
 
La fona no deixa de ser una clara manifestació de la resistència illenca a qualsevol presència forana. Ja ho apuntà el 1900 Costa i Llobera en el gran poema La deixa del geni grec. El seu protagonista, Melesigeni, és un nouvingut –alter ego d’un jove Homer- que acaba encadenat per una tribu del poblat talaiòtic de Ses Païsses d’Artà. Aleshores, Nuredduna, una sibil·la del clan indígena, s’enamora d’aquell foraster de lira seductora i l’ajuda a escapar. Això li suposa morir lapidada pels seus.

Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb la fona (oli de Francesc Mestre Font 1881)
Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb la fona (oli de Francesc Mestre Font 1881)
 
Tanmateix, els foners balears no trigaren a obrir-se al món a canvi d’una compensació econòmica en forma d’espècies. Com a mercenaris, es convertiren en els soldats d’elit per excel·lència. Al segle V aC, a les ordres dels cartaginesos, primer lluitaren contra els grecs; i, després, entre els segles III i II aC, en les guerres púniques, contra els romans. Aquest cop, però, la seva ajuda no fou suficient per sotmetre la totapoderosa Roma. Reclosos de bell nou en la seva Arcàdia feliç, els illencs no dubtaren a rebre amb pedrades el nou vencedor. El 123 aC, per repel·lir-les, el cònsol Quint Cecili Metel ordenà cobrir les seves naus amb pells, la qual cosa permeté un ràpid desembarcament. Els supervivents autòctons d’aquella escabetxina optaren per tornar a oferir els seus serveis a l’enemic. Fou així com al segle I aC trobam mallorquins i menorquins llançant pedres al costat de Juli Cèsar en la conquesta de les Gàl·lies.
 
El llibre De bello gallico del gran general romà és l’últim testimoni escrit que tenim sobre la presència dels nostres mercenaris balears a l’antiguitat. Amb la romanització, la bassetja acabaria per convertir-se en un simple estri de pastors. Ara, per una qüestió de justícia històrica, el tennista Rafel Nadal s’hauria d’erigir en el màxim defensor de la causa illenca. No debades, és la representació moderna dels nostres llegendaris ancestres. Comparteix amb ells musculatura i equipament. Com si fos una fona, la raqueta que empunya sempre està a punt per a la millor pilotada. I la seva cinta frontal de Nike i l’incòmode elàstic dels calçons que sempre es toca, com si es tractàs ja d’un tic, recorden, respectivament, les altres dues bassetges que duien aquells intrèpids guerrers: una, petita, cenyida al cap, i una altra, més llarga, fermada a la cintura.

Rafel Nadal, representació moderna dels antics foners balears
Rafel Nadal, representació moderna dels antics foners balears
 
Per les venes de Nadal, però, també corr sang mercenària. Així, sota l’aixoplugut de grans marques comercials, s’ha passejat per tot el món guanyant-se bé la vida a base d’exhibir braó, però també sacrifici, perseverança i humilitat. Precisament per aquests valors, avui en crisi, fa poc el rector de la UIB ha proposat investir-lo amb el títol de doctor honoris causa. Amb tot, alguns dels seus col·legues s’hi han oposat no sabem si empesos per les manifestes simpaties del manacorí envers la Marca Espanya o pel rebuig a un ofici allunyat del món acadèmic.
 
El número u del tennis mundial ha preferit tancar la polèmica declinant tal nomenament. Hi ha qui espera d’ell un altre gest que l’honori: que llanci d’una vegada una pilotada a favor de la cultura de la terra que l’ha vist néixer. En honor al seu poliglotisme, encara és hora que pronunciï unes paraules en català en una final de Roland Garros o de Wimbledon. Acomplexat dels seus orígens, li deu fer por que li passi el mateix que a la colombiana Shakira, actual blanc de les ires espanyolistes per haver cantat “Boig per tu” en la llengua de la seva parella culer. ¡Vamos Rafa! Oblida’t per un moment del teu atàvic esperit mercenari i treu ja el teu múscul foner més reivindicatiu! Les teves pedrades poden fer més mal que les nostres. Demana-ho, si no, al teu conco entrenador Toni, de ment clarivident.

L’intel·lectual mallorquí Miquel dels Sants Oliver (1864-1920), natural de Campanet, té un deliciós poema titulat “El foner”:

Esgarriat i ombrívol, enèrgic i indomable,
d’aquells que no se vinclen al jou de l’estranger,
quan l’illa té retuda Cartago formidable,
rondeja, en les nits clares, un desditxat foner.
¿Què ha vist damunt el domen, antic i venerable,
Que el pas detura i s’inflen els músculs com d’acer?
És de Baal un ídol, lluent i espaventable,
que ha duit de llunyes terres el poble mercader.
Pel cos del baleàric freda suor degota;
Del fons del pit li puja com un frenètic clam;
Descorda sa bassetja, per prendre un roc s’acosta,
Brunzint se’n va la pedra més ràpida que el llamp,
i amb vigorós estrèpit se sent que, lluny, rebota,
de l’ídol sanguinari ferint el front d’aram.
 
 
Costa i Llobera també va dedicar uns versos als foners:
 

Dins el natural ciclòpic ja s’era encastillada
aquella gent, i des de sa altura defensava,
arreu, arreu brunzien les pedres dels foners
damunt les alteroses onades d’estrangers.
Fent ones se movien arreu armes, senyeres,
cavalls, carros i força de màquines guerreres,
ostentació superba d’un gran poder temut.


 
Articles del web relacionats:
 
Aquí teniu la meva intervenció sobre els foners al programa "Luces en la oscuridad" de Gestiona Radio (15/07/2018):


També podeu visionar aquest interessant vídeo sobre els foners del web edu3.cat

Aquí teniu una article del cronista de Palma, Bartomeu Bestard, titulat "El hondero balear".

I aquí teniu el web de la Federació Balear de Tir de Fona

I per entendre l'esperit balear no us podeu perdre aquest monòleg del totèmic Toni Gomila amb motiu de la diada de Mallorca:




Sobre la relació dels foners amb el topònim de Balears aquí teniu un interessant vídeo del programa "Mira per on" d'IB3TV





A Menorca, encara hi ha foners que recorden la gesta de David contra Goliat. Ho podeu veure en aquest vídeo d'IB3TV




Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió ressegueix la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, TagomagoLucius Oculacius Rectius:




Vies que ens desvien

Tots els camins duen a Roma!, vàrem comentar ja en una altra entrada d’aquest web. Però per ventura, hauríem de dir Totes les vies duen a Roma!  No debades, en llatí “camí” és via -"camí", en canvi, és d'origen cèltic. Aquest ètim ens ha proporcionat infinitat de paraules. Així doncs, com deim a Mallorca, farem via a enumerar-les. Una cosa òbvia és una cosa evident, que tenim davant (ob-) del nostre camí. També hi ha moltes coses viables, factibles. Quan enviam quelcom la posam en circulació, en camí. I a vegades ens podem desviar o fins i tot podem extraviar una maleta, sobretot si sortim de viatge. Amb tot, diuen que incidents com aquests són menys freqüents en el sector ferroviari, tramvia inclòs.
 
Els romans foren grans constructors d’aqüeductes. Els seus soldats, quan sortien d’expedició, sempre comptaven amb una ració de menjar per als dies que havien de caminar; d’aquí que aquesta ració fos anomenada viaticum. Posteriorment l’Església catòlica denominà viàtic la darrera comunió, aquella que, amb la mort ja propera, serveix d’aliment i provisió per al viatge al Més Enllà.

Per ventura podeu pensar que tot plegat és una trivialitat. I no anau equivocats, almanco des del punt de vista etimològic. A l’antiga Roma els negocis importants es feien al fòrum, i els menys importants als trivium, és a dir, a les cruïlles de “tres camins”. En època moderna, hi ha negocis que han fructificat en aquests indrets tan inhòspits. Que li ho demanin, si no, a la cadena d’hipermercats francesa Carrefour, que va començar en una cruïlla de “quatre camins”!

La versió grega de la via llatina és ἡ ὁδος. D’aquí tenim mètode (“que t’acompanya en el camí”) i una sèrie de paraules que hem heretat de la tragèdia grega. El pàrode (+ παρα, “al costat de”), en al·lusió als accessos laterals de l’escenari, era el moment en què, després del pròleg, es produïa el cant del cor –aquesta paraula, tanmateix, és d’ús més específic. A continuació, se succeïen els episodis (ἐπεισόδια). Amb els afegitons επι (“sobre”) i είς (“cap a”), significa, per tant, “el que segueix a l’entrada del cor”. En els episodis s’alternaven els cants del cor o estàsims amb els diàlegs dels actors. L’última escena era l’èxode (ἔξοδος), la sortida (ἐκ) del cor. En la traducció grega de la Bíblia, el segon llibre s’anomenà Èxode perquè narra l’esclavitud dels hebreus a l’antic Egipte i la seva alliberació en mans de Moisès, el qual els va conduir fins a la Terra promesa.

D’ἡ ὁδος també tenim període, que és una paraula que va néixer en l’àmbit de l’astronomia. Amb la preposició περι (“al voltant”) feia referència al temps que triga un planeta a fer la volta a la seva òrbita. Després, en aparèixer els diaris, serviria també per a crear el terme periòdic. Un altre derivat del camí grec és sínode (+ σύν, “amb”), que el cristianisme féu servir per al·ludir als seus conclaves o assemblees. Per ventura, totes aquestes paraules les podem aprendre en el món catòdic, de la televisió. Es diu així perquè conté càtodes (+ κατὰ, “cap avall”), elèctrodes amb càrregues negatives, d’on flueix el corrent.

El millor mètode per no perdre’ns en la via de la vida és fer-nos acompanyar d’un vademècum. Es tracta d’un petit manual que conté les nocions elementals d’un art o d’una ciència. La paraula hauria aparegut al segle XVII a partir de l’expressió llatina vade mecum! (“Vine amb mi!”) –no confondre amb vade retro!. Avui els metges són els que més fan servir aquests llibrets.

I com que la vida és un viatge, per no perdre el nord sempre estarà bé tenir present l'òpera La Traviata ("L'Extraviada" en italià"), de Giuseppe Verdi (segle XIX)



I aquí teniu la cançó "Camins", de Sopa de Cabra:



Articles del web relacioants:

Per què tots els camins duen a Roma?

Un brindis amb propina sempre!

Tota celebració mereix un bon brindis. Aquest terme té una fantàstica història etimològica. L’any 1527, en el conegut Sacco di Roma, els soldats alemanys de Carles V saquejaren la ciutat eterna. Aleshores celebraren la victòria com sempre havien fet: menjant i bevent i fent que cadascú xoqués la seva copa amb la del seu company al crit de (Ich) Bring dir’s. L’expressió venia a significar “jo te la dono”, “te l’ofereixo”, com a gest d’auguri de bona salut. En italià, per contracció, aquesta frase es convertí en brindis.

Menys fortuna tingué la locució que els alemanys encara diuen després del brindis, prosit. Es tracta d’una herència del llatí estudiantil. És la tercera persona del singular de subjuntiu del per prossum i, literalment, vol dir “que et sigui de profit” –avui, contret, els alemanys ho pronuncien com a “prost”.

felipe

Felip III (Museo del Prado)

Avui podem trobar algun alemany pelut que, després d'haver begut una bona cervesa, s'acaroni el bigoti. Antigament, entre els germànics, dur barba o bigoti era una espècie de símbol d'honor. De fet, la pitjor ofensa per a un teutó era estirar-li la barba. Sembla que, abans d'entrar en combat, es portaven la mà al bigoti, residència del seu valor i coratge, i s'encomanaven al seu déu exclamant bî God! ("per Déu"). I d'aquest gest sortiria la paraula bigoti, que en català també conviu amb el de  mostatxo que, a través de l'italià, hem heretat del grec μουστάκιον ("llavi superior"). En anglès, bigot ha conservat el significat primigeni de fanàtic; ara, però, es refereix més a un fanàtic racista  -paradoxes de l'etimologia, els Skinheads són més aviat pelats i no solen dur bigoti.

El Bibendum de Michelin
A l’hora de fer un brindis podem evocar una famosa màxima d’Horaci: Nunc est bibendum (“Ara cal beure”). Es tracta del primer vers d’una oda(1, 37) dedicada a la glorificació de la victòria d’August sobre Marc Antoni i Cleòpatra a la batall d’Acci. Amb ell el poeta romà fa una crida a tots els seus compatriotes a celebrar la victòria del seu príncep, cridat a portar la pau a Roma..

El vers d’Horaci va ressuscitar a finals del segle XIX per donar nom a Bibendum, una figura de color blanc formada per una pila de neumàtics que ara associam amb la marca de Michelin. Aleshores els germans francesos Michelin cercaven una mascota per a la seva empresa automobilística, que aleshores portava el lema “"els pneumàtics es beuen els obstacles". El 1894, passejant per l’Exposició Universal de Lió, Édouard Michelin comentà al seu germà André, tot observant una pila de pneumàtics, que si la pila tingués peus i cames semblaria una persona.

 

Poster de Michelin (1898)
Poster de Michelin (1898)

Qui acabà de convèncer els germans va ser l’il·lustrador Marius Rosillon, més conegut com a O'Galop. Els parlà d’un esbós d’una cerveseria de Munic on sortia una persona aixecant una copa sota la cita Nunc est bibendum. La frase recordava el lema "els pneumàtics es beuen els obstacles". D’aquesta manera, el 1898 va néixer la figura d’una de les icones de les nostres carreteres. Avui, però, poca gent coneix el seu nom real. I millor que sigui així, perquè amb Bibendum tothom s’animaria a beure i per ventura hi hauria més accidents de trànsit.

Cervesa en honor a Ceres?
Per ventura la culpa de tants d’accidents és de Ceres, la deessa romana de l’agricultura i de la fertilitat de la terra (Demèter al món grec). No debades, hi ha gent que creu que la cervesa deu el nom a aquesta deessa. D’altres, en canvi, li han assignat un origen gaèlic, concretament a partir del mot coirm, que era un licor de malta. En anglès el nom de beer podria provenir del llatí biber (“beguda”), o bé d’una antiga paraula germànica, beuwo, que significava ordi. El mateix origen tendrien la paraula francesa bière i la italiana birra.

Diferents maneres de dir
Diferents maneres de dir "cervesa" a Europa

Sobre propines i simposis
A l’hora de brindar, els grecs de l’època clàssica tenien un verb concret, προπίνειν , que volia dir “beure a la salut de qualcú”. Hi havia el costum de beure una part de la copa i deixar la resta perquè se la begués la persona per a qui es brindava. Aquest verb, a través del llatí, donaria la nostra paraula propina en el sentit de petita gratificació que un consumidor dóna a qui el serveix. Curiosament, si miram altres llengües, tenim que propina en alemany és Trinkgeld (“doblers per beure”) i en francès pourboire (“per a beure”). En castellà la paraula propina també originà, misteriosament, el verb “propinar” com a sinònim de pegar cops.

Simposi
Imatge d'un Simposi

Allà on els nostres grecs brindaven més eren en els simposis, paraula relacionada també amb el πίνειν de propina. Amb la incorporació del prefix συν, significà “beure en comunitat”. Plató immortalitzà un d’aquests actes socials –fortament misògins- en el seu cèlebre llibre El Banquet, també conegut com El Simposi o El Convit.

Avui la paraula simposi ha perdut la seva connotació etílica. Fa referència a una convenció de diversos professionals per a discutir aspectes diversos relacionats amb el seu camp de treball. Però a mi no m’enganyen!!! Les coses importants en aquesta vida s’han de discutir amb una bona botella de vi. Ja ho deien els clàssics: In vino veritas! ( “És en el vi on es troba la veritat”). Tampoc es tracta, però, de beure tant i de convertir-nos en uns cràpules, paraula derivada del grec κραιπάλη ("embriaguesa"). Salut! Perdonau, volia dir Prosit!!!

L'altra cara dels simposis (ceràmica segle IV aC)
L'altra cara dels simposis (ceràmica segle IV aC)


En aquest enllaç de blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre el simposi.

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Orgies, crònica d'una mentida
Etimologies gastronòmiques
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px