Banner Top

Dret a la romana

A partir del segle IV aC el poder judicial deixà d’estar sota el monopoli dels pontífexs per passar a mans d’uns personatges concrets de la República romana, els pretors (<praeire, “anar al davant”). Formaven part de l’escala de funcionaris públics o magistrats. En època moderna, el significat d’aquesta paraula, derivada de magis (més), es limità només als funcionaris de l’estament judicial, els quals, igualment, adoptaren les togues característiques de les antigues magistratures.
 
Al món romà les togues de qualsevol magistrat tenien les franges de color porpra (toga praetexta) –es tractava d’un tint car d’obtenir i, per tant, símbol de distinció. Actualment, en canvi, les que vesteixen jutges, fiscals i advocats són totalment negres atès que aquest és el color associat avui als actes solemnes.

Assemblea de ciutadans
Magistrats
 
A l’hora de presidir els judicis, els pretors podien estar acompanyat d’un ajudant, que amb el temps seria conegut com a assessor, paraula que conté la preposició ad- (“cap a”) i el verb sedere (“asseure’s”). D’altra banda, qualsevol persona implicada en un litigi (< lis, litis “disputa”) rebia el nom de reus, d’on deriva reu – és famosa la màxima jurídica in dubio pro reo (“en cas de dubte, a favor del reu”).
 
A l’hora de declarar (< de, preposició d’intensitat + clarus, a, um, “clar”), tot reu tenia dret a recórrer als serveis de la figura del defensor (patronus o orator). Aquesta professió, basada més en l’eloqüència i no tant en el coneixement del dret, esdevingué una de les més prestigioses durant l’època republicana (segles VI-I aC). De fet, per a molts, serví de trampolí per fer el salt a la política. Fou el cas de polítics il·lustres com Cató el Censor o Ciceró –a partir del segle XVIII els honoraris d’aquests professionals rebrien el nom de minuta en una possible al·lusió als minuts que hom dedica a la seva feina.
 
Crida a l’advocat
A l’antiga Roma els judicis eren públics i se solien celebrar en una basílica o en el fòrum –d’aquí el qualificatiu de metge forense assignat avui al metge que està al servei d’un jutge per determinar les causes d’un homicidi. Les sessions podien comptar amb la presència d’un advocat. Es tractava d’un amic o parent que acudia al procés per donar ànims a una de les dues parts implicades. El terme, que avui fa referència a l’antiga professió de defensor, deriva de l’expressió ad auxilium vocatus (“cridat per a auxiliar”); en canvi, misser, paraula molt arrelada a Mallorca i Menorca, és una contracció del vocatiu llatí mi senior (“senyor meu”) – antigament misser era el tractament donat a persones d'autoritat i a la gent de lletres.

Ciceró fou un gran orador
Ciceró fou un gran orador
 
Com a sinònim de litigi també tenim altercat. La paraula ens remet a la idea de presentar una querella (< queror, “lamentar-se”) contra una altra persona (alter) –avui, però, el terme ha quedat sobretot com a sinònim de conflicte greu entre dues persones. Abans, una querella implicava una acusació, és a dir, donar la responsabilitat a algú, tal com indica la seva etimologia (< ad, “cap a” + causa, “responsabilitat”). I una querella s’anunciava públicament a través d’una denúncia (< de, preposició de separació + nuntiare, “anunciar”). Una altra paraula que hem heretat del món jurídic romà és el de vindicar que al·ludia a l’acte de reclamar (dico) amb força (vis) com a propi allò que estava en possessió d’altri; amb el temps, aquest mateix verb donaria reivindicar –es creu que a partir de la paraula llatina res (“cosa”).
 
Sobre crims, calúmnies i fiscals
D’altra banda, una inculpació es coneixia com a crim (crimen). Més endavant, aquesta paraula –que conté l’arrel indoeuropea krei- (“separar, decidir”), present també en mots com crisi, criticar, discriminar- fou utilitzada per a designar la conducta de l’inculpat, és a dir, el delicte  –avui en dia, en portuguès, crime té aquest mateix sentit. Finalment crim esdevingué sinònim d’homicidi. Avui, però, quan incriminam o recriminam qualcú el continuam “inculpant”.
 
Delinqüent és una altra paraula que hem heretat de la jurisprudència romana amb un valor semàntic diferent. Igual que delicte, deriva del verb linquere (“deixar, abandonar”) i en un principi un delinqüent era aquella persona que cometia una falta per abandó, és a dir, per desgana. En aquest cas, es podria tractar d’un frau o dol (< dolus, “trampa”), d’aquí l’expressió “acte dolós”. El mateix sentit té la paraula calúmnia, una imputació falsa contra algú (deriva de caluor, “enganar”). I la mala intenció que  porta a la calúmnia es coneix com a insídia (< insideo, “estar amagat”).

Litigis
Litigis
 
Dels conflictes jurídics derivats de les finances tenim en castellà el llatinisme sponsor, que ens ha arribat a través de l’anglès de manera incorrecta com a sinònim de patrocinador. En el dret romà, però, l’sponsor era el “fiador”, “qui responia davant l’incompliment del deutor”. El terme deriva d’spondere (“prometre, garantir”), arrel també present en els mots respondre i esposa.
 
A l’antiga Roma els encarregats de cobrar els impostos eren els publicans. Passaven a recollir els doblers en uns cistelles de vímet que es coneixien com a fiscus. D’aquí sorgiria la paraula fisc, sinònima d’hisenda (< facienda, “coses que s’han de fer”). En època moderna a partir d’aquest ètim sorgiria la figura del fiscal, funcionari que representa i defensa judicialment els interessos de l’Estat.
 
Jurisprudència
A partir del segle I aC fou necessària la figura d’un jurista encarregat d’assessorar i de respondre les preguntes de particulars i fins i tot de magistrats. A poc a poc, els juristes, anomenats genèricament prudents (“coneixedors” < pro + vídeo, “qui veu amb antelació”) , anaren recopilant informació sobre casos i sentències (< sentio, “percebre”, “opinar”). Aquesta ingent tasca serví de base per al naixement de la ciència del dret, la jurisprudència, paraula composta de ius (“dret”) i de prudentia, (“saviesa”).

Justinià, al segle VI dC compilà totes les lleis romanes en el conegut com a Codi de Justinià
Justinià, al segle VI dC compilà totes les lleis romanes en el conegut com a Codi de Justinià
 
La jurisprudència estableix la casuística que s'ha de seguir en litigis de naturalesa similar. A l’hora de validar alguna llei es feia servir l’expressió ratum facere aliquid (“fer vàlida alguna cosa”), que en les llengües romàniques donaria el verb ratificar –l’adjectiu ratus, arrel del mot raó, deriva del verb reor (“creure”, “considerar”).
 
Durant l’Edat Mitjana, el lloc on es feien sentir totes aquestes sentències era l’Audiència (< audio, “escoltar”), és a dir, el lloc on hom és escoltat. D’època medieval també és la paraula àrbitre (arbiter, -tri) com a sinònim de jutge. El terme és compost per la preposició ad, que indica direcció, i del verb eo, “anar”. No debades, quan hi ha una disputa hom va a aquesta persona perquè faci de mediador. D’àrbitre també tenim el verb albirar com a sinònim de veure-hi de lluny sense distingir, jutjar, bé una cosa.

No podeu deixar de consultar aquest extraordinari blog, De iure, que parla sobre la petjada clàssica en el dret romà actual. És de Mireia, una estudiant de Batxillerat de l'Institut Premià de Mar. Ha estat supervisat per la professora Margalida Capellà.

Aquí teniu un llistat de llatinismes que encara es fan servir en l’àmbit del dret. Atenció, però. La Cimera Judicial Iberoamericana acaba de decidir que començaran a eliminar les frases en llatí de les sentències.

  • Sub iudice (“sota el jutge, en mans del jutge”). Pendent de resolució judicial. Ex: Mentre el cas estigui sub iudice no podeu parlar-ne amb els periodistes.
  • In diem (“per a un dia concret”). És una expressió pròpia de la burocràcia jurídica que s’aplica en les citacions i convocatòries.
  • In absentia (“en absència”). S’utilitza per referir-se al fet que l’acusat no és present al judici.
  • Ab intestato (“d’un intestat”). Es diu de la successió no testamentària, és a dir, quan el difunt no ha fet testament. Per extensió es diu “morir ab intestato”, o sigui, morir sense haver fet testament.
  • Non compos mentis (“no estar en bon seny”). Aquest recurs jurídic se sol aplicar més en la vida del dador del testament per anul·lar disposicions finals perjudicials per a un hereu directe.
  • Ius sanguinis (“dret de sang”). És el criteri aplicat per alguns països segons el qual es concedeix la nacionalitat d’un país a algú si els seus pares ja tenen la nacionalitat d’aquell país. L’altre criteri és el ius soli (“dret del sòl”), segons el qual s’adquireix la nacionalitat d’un país si s’hi ha nascut.
  • Sui iuris (“del seu propi dret”). Amb capacitat legal.
  • Patria potestas o pàtria potestat. Dret que el ciutadà romà tenia sobre els seus fills; obligació que tenen els pares de vetllar pels fills durant la seva minoria d'edat.
  • In fragranti < in flagranti crimine (“en el delicte que crema”). En el moment de fer una acció reprensible. Ex: La veïna, que anava a regar les plantes, va sorprendre els lladres in fraganti.
  • Ex professo (“expressament, amb intenció”)
  • Ad hoc (“per a aquest propòsit”). Aplicat a una solució proposada per a un cas específic.
  • A priori. Amb anterioritat a l'experiència, sense poder basar-se en els fets. Ex: Condemnar a priori.
  • A posteriori. Amb posterioritat a l'experiència, basant-se en els fets observats. Ex: Raonar a posteriori.
  • Animus iniuriandi (“ànim d’ofendre”).
  • Bona fide (“de bona fe”). S’aplica al dret per al compliment de les prestacions estipulades.
  • Àlibi (<alibi 'en un altre lloc', comp. de alius 'altre' i ibi 'allí'). Coartada.
  • Exequàtur (“que es compleixi”, 3 pers. pres. subj. de exsĕqui “complir-se”). Autorització que dóna un estat a través dels seus tribunals perquè pugui ésser executada en el propi territori la sentència dictada per un tribunal estranger.
  • Per fas o per nefas (“per tots els mitjans lícits o il·lícits”). Per tots els mitjans possibles.

Articles del web relacionats:
La justícia, l'art que ens fa iguals?
Testificar amb testosterona tres vegades
Llegir bé en temps d'eleccions
Vots devots
- Llatí per a corruptes
-
 Que es faci justícia!
-
 La infanta no sap llatí
-
 L'hora d'Antígona

Estimar té un preu

Article ampliat de l'Ara Balears (23/04/2014)


Avui, festivitat de Sant Jordi, és un dia per dir “t’estim” sense embuts. Amb tot, si hem de ser fidels a l’etimologia d’aquesta paraula, podem començar a preparar la nostra cartera. Una de les monedes que feren servir els romans s’anomenà aes, donat que estava feta de “bronze”. Precisament aquest és el terme que trobam en el verb que ens ocupa (aestimare). No debades, en el seu origen hi ha un sentit de valoració econòmica: es tractava de donar un preu a alguna cosa. En català aquesta noció es conserva plenament en expressions com: “El preu estimat de la joia és de dos-cents euros”.

La resta de llengües romàniques expressen la idea d’estimar amb verbs que contenen altres arrels llatines. En castellà, per exemple, “querer” ve de quarere, que vol dir “buscar” i d’on beuen també disquisició, adquirir, qüestionar, conquerir, exquisit, inquirir, requerir, perquisició (“pesquisa”, en castellà), requisit, enquesta i, en castellà, “querencia”, “cualquiera” i “siquiera”. El francès (“aimer”) i l’italià (“amare”), en canvi, provenen d’amare, present també en el mot mare.

Per ventura avui hi haurà parelles que es comprometran i esdevindran així marit i muller o, el que és el mateix, espòs o esposa, de manera que en castellà “vivirán con esposas (manilles en català) toda la vida” –més sort tenen els consorts. Són paraules que deriven del llatí spondere (“prometre”, “oferir”), d’on tenim també respondre, espontani, responsable, correspondència, corresponsal o respons (cant litúrgic). En aquesta llista no podem deixar d’afegir-hi sponsor, que és un llatinisme que ens arribat, a través de l’anglès, de manera incorrecta amb el significat de patrocinador. En l’àmbit jurídic romà, però, un sponsor era el “fiador”, “qui responia davant l’incompliment del deutor”.

Noces romanes, Giovanni Muzzioli (segle XIX, Museu Cívic, Trieste)
Noces romanes, Giovanni Muzzioli (segle XIX, Museu Cívic, Trieste)


A diferència del que entenem avui, en un primer moment els esposos no eren els que ja estaven casats, sinó els que estaven promesos. Aquesta idea es manté en la paraula esposalles (“esponsales” en castellà) o esposori, que és la cerimònia prèvia al matrimoni, consistent en el compromís mutu de casament. És el moment en què el jove demana la  de la seva estimada. A l’antic dret romà, la manus tenia el sentit de pàtria potestat; les dones sempre havien d’estar sota la mà d’un tutor, ja fos el seu pare o un germà seu. Així doncs, quan el baró demanava la mà a la jove, el que sol·licitava en realitat era la seva tutela per fer-se càrrec d’ella.

L’anell de casat no deixar de ser una metàfora del jou (iogum) que etimològicament tenalla els cònjuges. Aquest mateix jou llatí el trobam en altres paraules com junyir, jugular, juxtaposar, ajuntar, conjunció, subjuntiu, adjunt, conjuntura, conjunt, disjuntiva, conjugar, subjugar o ajuntament.

Sobres bodes i divorcis
A l’hora de casar-se, els promesos es juraven amor etern, és a dir, feien els seus vots, en llatí vota (plural de votum), d’on naixeria boda. Tothom felicitava la nova casada, la nova nupta. De nova i novus sorgiria la paraula noviïs o nuvis. Resulta curiós, doncs, que en el seu origen llatí, els esposos eren els compromesos a casar-se i es convertien en nuvis un cop casats –res a veure amb el significat que donam avui a aquestes paraules.

Repas de noces à Yport  (Alain Fourié)
Repas de noces à Yport (Alain Fourié)

En català, un altre sinònim per a boda és el plural de noces, terme que prové del verb nubere (“cobrir amb un vel”), d’on ve també nigul o núvol –quan qui es casava era l’home es deia uxorem ducere (“portar la dona”). Després de les noces, la parella s’instal·lava en una casa i per això es deia que estaven casats. La tradició diu que, fins que la mort els separàs, havien de “viure feliços i menjar anissos” (“vivir felices y comer perdices”, en castellà). En tot cas, en els seus orígens, les noces no eren pròpiament l’acte formal del matrimoni, sinó la festa que anava a continuació. Per això, en les rondalles de mossèn Alcover trobam frases com “se va fer es casament i llavò ses noces”.

La cerimònia de les noces romanes contenia alguns costums que ens poden recordar bastant els actuals: la signatura del contracte matrimonial (
tabulae nuptiales) en presència de testimonis; la cena nuptialis, que habitualment pagava el pare de la núvia; el costum d’aixecar en braços la núvia perquè no tocàs el llindar amb el peu, cosa que suposadament donava mala sort. Però potser l’escena més curiosa per a nosaltres es produïa durant la deductio o acompanyament de l’esposa a casa del seu nou marit: aquest, de sobte, fingia arrabassar la nova nupta dels braços de la seva mare, i ella s’havia de mostrar espantada i s’hi havia de resistir; es tractava d’una simple formalitat, un simulacre que recordava el rapte de les sabines.

Paraula de Buda
Paraula de Buda


Després de casats, en alguns casos la convivència podia ser insuportable, de manera que n’hi ha que no dubtaren a demanar el divorci perquè cadascú pogués tirar per camins diferents. No debades, la paraula, que conté el prefix dis- (separació), deriva de verto, verti, versum (“girar”), d’on tenim també universitat, aniversari o adversitat.

Paraula de Sartre
Paraula de Sartre


En aquest enllaç trobareu pintures sobre l'amor.

Aquí teniu un article sobre etimologies de la família. No us podeu perdre tampoc la carta que va escriure l'escriptor nord-americà John Steinbeck (1902-1968) al seu fill quan li va dir que s'havia enamorat.

Al Nou Testament, a la Primera carta als corintis (12, 31-13, 13), trobam el següent fragment que parla del "camí incomparable de l'amor":

Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. 2 Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. 3 Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.
 
4 El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, 5 no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; 6 no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; 7 tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.
 
8 L'amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s'acabarà, que el do de conèixer serà també inútil. 9 Ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats. 10 Però quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és limitat. 11 Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. 12 Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. 13 Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran.
 
Aquí teniu un article interessant sobre l'amor. Es titula: "L'amor etern és bioquímicament possible".

Aquí teniu la cançó de Joan Manel Serrat: "Els vells amants":



I aquí teniu la fantàstica canço del Beatles We Can Work It Out ("Ho podem solucionar". Parla d'una segona oportunitat en una parella en crisi:

Tanmateix, la millor declaració d’amor és aquell poema del manacorí Miquel Àngel Riera, inclòs en el poemari "El Pis de la badia":

Et diré que t'estim, lluitant amb la tristesa
que m'ofega a moments malgrat tot, malgrat tu.
Et diré que t'estim fent acte de presència
per sentir-me més viu, més de ple en aquest món
on adopta el meu cos la forma d'un llenguatge
amb el qual et puc dir, al vol de la carícia,
que estic trist perquè pens que la vida em curteja,
i també que t'estim. T'ho diré davant gent,
onsevulla, a tothora, en sentir-me capaç
de dir-ho amb nous matisos pel camí dels calfreds.
 
T'ho diré de rampell, al matí a mitjan feina,
traient el cap enmig de tants de noms que em volten
sense aconseguir més que un foc d'estellicons.
Escriuré que t'estim amb geroglífics propis
pels murs dels excusats dels cinemes de barri
vora aquells mots gravats al cim de la tristesa
que, empetitint la meva, els veig i em fan plorar.
 
Et diré que t'estim a les cinc de la tarda
quan els àngels condormen amb les ales plegades,
pels pollancres del parc. Pensaré que t'estim
en estar-nos besant, a cos sencer, certíssims,
dins la cambra silent, en punt, enmiquelada,
aquideçà d'un món que ignoram si existeix.
 
Faré senyals de fum cap allà on et trobis,
t'enviaré coloms amb mots d'escampadissa
travessant un espai d'impossibles distàncies.
T'ho diré de bell nou dins l'ascensor que ens puja
al pis de la badia, on fa fresca i fa tu,
i passaré les tardes, si torna la tristesa,
buidant calaixos plens de dirés-que-t'estim.


A vegades ens costa verbalitzar el nostre amor envers algú. Ja ens ho diu la cançó “Words don’t come easy” (“Les paraules no vénen fàcilment”), de F.R.David


També podem cantar la cançó "Te amaré" de Miguel Bosé:

 

 Com veis, doncs, l’amor és un autèntic joc lingüístic!

Articles del web relacionats:
Cupido concupiscent
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Valent Sant Valentí
-
 Les metàfores de l'amor
-
 Sant Jordi, un mite universal

I aquí teniu un monòleg del genial Rubianes sobre la solteria:

  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px