Banner Top

Les cortines de l'hort de la cort

En llatí, hortus significa “jardí”, d’on tenim hort. Amb l’afegitó de la preposició cum (“amb”), sorgiria la paraula cohors, sinònim de corral però també d’una unitat militar que acampava en un recinte clos; era formada per tropes auxiliars que acompanyaven una legió. Amb aquest darrer significat tenim el terme cohort com a seguici d’un rei. I la seva forma abreujada seria cort. Es tractava d’un selecte grup d’assessors que destacaven per la seva cortesia. L’edat mitjana fou precisament l’època de l’amor cortès, amor noble, sincer i cavalleresc. La cortesana de torn esperava el seu estimat aferrada a les cortines del finestral de la cort. Era una forma romàntica de festejar o de “cortejar” en castellà.

Tanmateix, la paraula cort no trigà a ampliar el seu significat. Així, passà a designar un tribunal de justícia (la Cort Penal Internacional de l’Haia) o el lloc on es reuneixen els estament governamentals (les Corts espanyoles, integrades pel Senat i el Congrés de diputats). En castellà també existeix el terme “cortijo” – en català, masia, derivat del llatí manere (“romandre”).

“Llevarse al huerto”
Hort conté l’arrel indoeuropea gher-1 (“agafar”), que també trobam present en la paraula jardí. Aquesta ens ha arribat a través del francès -en anglès donà garden. En castellà hi ha l’expressió de contingut sexual “llevarse al huerto a alguien”. Prové d’un passatge de La Celestina, una de les obres més importants de la literatura medieval espanyola atribuïda a Fernando de Rojas (segle XV). En la història, la Celestina, una dona major, convenç la protagonista femenina, Melibea, perquè, a mitjanit, es trobi amb Calixto, el seu futur amant.

Hortènsies
Hortènsies


D’hort també tenim el nom propi d’Hortènsia. Al segle XVIII hi hagué un naturalista francès, Philibert Commerson, que li dedicà una planta originària del Japó i de la Xina.. En realitat estava dedicada a la dona d’un rellotger. En un principi li digué lepautia –es tractava de la feminització del nom del rellotger, Jean-André Lepaute. Després, però, la rebatià com a Hortènsia perquè considerava que aquella dona era una flos hortorum (“flor dels jardins”).

Per molta similitud fonètica que hi hagi, cohort, derivat d'hort, no té res a veure amb conhort, sinònim de consol. Aquesta paraula deriva del verb hortari (“incitar”), d’on tenim també exhortar i desconhort. Empesos, però, per falses etimologies, no falten els qui cerquen conhort en un hort.

Mediterrani, el bressol del llatí

El Mediterrani, tot i ser petit, és l’únic mar que comunica tres continents: Europa, Àfrica i Àsia. Els romans el batiaren com a Mediterraneum mare perquè estava “enmig” (medius) de dues “terres” (terrae). Era un terme calcat dels grecs (μεσογειος θαλασσας) i dels àrabs (Al-Bahr al-Mutawasit). Els egipcis, en canvi, s’hi referien com “el Gran Verd”, i els turcs amb l’expressió Ak Deniz (“mar Blanc”) per oposició al mar Negre. Als romans, que l’arribaven a ocupar del tot, també els agradava parlar de mare magnum (“mar gran”) –avui aquesta expressió, reconvertida en maremàgnum, s’utilitza com a sinònim de confusió o abundància.
 
Els grecs i els romans, baldament no foren els únics que solcaren les aigües de la Mediterrània, són les cultures que més han influït en la configuració lèxica de les 24 llengües que es parlen en els més de vint països que la integren –al món se’n parlen 6.000 en 250 estats diferents. En el cas del català, tractant-se d’una llengua romànica, es calcula que un 70% del seu lèxic és d’origen llatí, que alhora n’adoptà moltes paraules del grec. L’altre 30% del nostre vocabulari procedeix de distintes llengües com les preromanes (iber, celta, cartaginès, basc), l’àrab, les llengües germàniques, les llengües ameríndies i, fins i tot, les llengües romàniques veïnes.

llengues romaniques bo

Llengües romàniques

A pesar de l’hegemonia del llatí a la Mediterrània, la majoria de llengües d’Europa formen part de la família lingüística de l’indoeuropeu, també conegut com a indogermànic. Es tracta d’una protollengua nascuda vers el 3.000 aC a les estepes de la Rússia europea; amb el pas del temps abraçà el territori comprès des de l’Índia fins a l’Europa occidental (d’aquí el seu nom).

A Europa tan sols hi ha una llengua aïllada, és a dir, que no deriva de l’indoeuropeu i, per tant, és tot un misteri. És l’euskera o basc. El finès, l’hongarès i l’estonià, en canvi, formen part d’una altra família lingüística, la de les llengües uràliques.

Romània
El llatí s’estengué per tota l’àrea mediterrània gràcies a la romanització, expressió amb què es coneix el procés d’assimilació de la llengua i cultura romanes per part dels pobles sotmesos –a Hispània els romans hi arribaren el 218 aC; desembarcaren a Empúries, colònia grega, per tal de tallar les comunicacions d’Anníbal durant la Segona Guerra Púnica.

Al segle II dC, moment de màxima expansió de l’imperi romà, el llatí es parlava des de la mar Càspia fins a la península Ibèrica, i des de Britània (actual Anglaterra) fins a Egipte. Així aquest territori fou conegut com a Romània lingüística a imitació de Gàl·lia, Hispània, etc. A poc a poc, el mot Romanus i Romanicus adquirí el valor de llengua col·loquial vulgar en oposició a latinus, llengua culta procedent del Latium, antiga regió del centre d’Itàlia on es fundà Roma. Essent filles del llatí, les llengües romàniques també són conegudes com a neollatines. Tanmateix, no tots els territoris romanitzats s’han mantingut lingüísticament fidels (per això són coneguts com la Romània perduda). Les raons són bàsicament dues:

  • Romanització curta o superficial. És el cas de Britània (actual Anglaterra), Grècia, Turquia, Palestina o el País Basc.
  • Substitució del llatí com a resultat de migracions posteriors. És el cas del nord d’Àfrica, Hongria, nord de Bèlgica o Albània.

Aquí teniu un article que parla sobre l'origen del llatí.

Articles del web relacionats:

L'hora dels pasquins

Gràcies a un alumne de 4t d'ESO col·laborador del blog Clàssics a la romana he conegut la fantàstica història etimològica de pasquí. Es tracta d'un terme avui en desús, associat amb l'època de les grans revolucions. Un pasquí és un escrit satíric o una carta de protesta, normalment anònim, dirigit contra l’autoritat. Agafa el nom d’una antiga estàtua romana, coneguda en italià com Il Paschino, que sortí a la llum al segle XVI durant les obres d’urbanització de la famosa Piazza Navona. Aleshores, quan es trobaven estàtues en bon estat, se les quedaven els papes o els mecenes per a les seves col·leccions; però, aquesta, com que estava molt malmesa, ningú la va voler, de manera que fou col·locada en una cruïlla darrere la plaça, on encara es pot veure.
 
No sé sap a qui representa l’estàtua, datada entre els segles III i II a C. Uns diuen que a Menelau, el marit espartà d’Helena de Troia; d’altres apunten a l’heroi grec Àiax o al gran Hèrcules. Tanmateix, el remor popular començà a dir que s’assemblava a un barber molt xerraire del barri, anomenat Paschino. De cop i volta, l’estàtua s’anà omplint d’escrits de protesta i de crítica contra l’autoritat, generalment contra el papa, que la gent hi col·locava de nit de manera anònima per evitar ser detinguda a l’endemà. Aquests escrits, per tant, agafaren el nom de l’escultura. Així tenim que pasquí és un epònim (επι-, “sobre” + ὄνομα, “nom”), és a dir, un terme format a partir del nom d’un personatge.
 
Estàtues parlants
Cada matí l’Il Paschino es despertava cobert amb més papers. És famosa la frase que s’hi trobà el 1625: Quod non fecerunt barbari, fecerunt Barberini (“El que no feren els bàrbars, ho feren els Barberini”). Llavors la Santa Seu era presidida pel papa Urbà VIII, membre de la família dels Barberini. Les ànsies que tingué aquest papa de construir una bella Roma barroca el portaren a destrossar obres de l’antiguitat molt valuoses. Moltes peces del Colisseu i del Panteó serviren de material per al nou projecte urbanístic papal.
 
El Vaticà no pogué consentir tantes protestes, de manera que decidí enviar soldats perquè vigilassin de nit Il Paschino. Però, l’únic que s’aconseguí amb aquesta mesura fou que, a Roma, altres estàtues començassin a “parlar”. Fou així com naixeren les conegudes com a estàtues parlants, que, comptant la d’Il Paschino, foren sis: Marforio, Madama Lucrezia, Babuino, Abate Luigi, Facchino.
 
Durant segles aquestes sis estàtues serviren de termòmetre popular. Molts temeren els seus missatges. Avui, gairebé totes romanen mudes. Tan sols la d’Il Paschino aconsegueix atreure l’atenció dels indignats. Aquí teniu de més a prop el pedestal de l'actual estàtua.
 
Pasquins a Roma
Pasquins a Roma

Tanmateix, avui les modernes xarxes socials han agafat el testimoni de les estàtues parlants. De fet, es comença a parlar del concepte “democràcia digital”, la participació ciutadana en els afers públics a través d’Internet. Cada cop la gent sent més la necessitat de manifestar el seu malestar a la xarxa, la qual s’ha convertit així en un autèntic pasquí. Encara, però, queda molt de camí per recórrer. En alguns casos, se segueix preferint parlar des de l’anonimat, cosa que evidencia la vigència de la cultura de la por dels primers pasquins.
 
Per acabar, aquí teniu un fragment memorable de la pel·lícula La vida de Brian. Un grup de jueus intenten escriure consignes en llatí en una paret. Són descoberts per uns soldats romans, els quals els recriminen la seva ignorància en la llengua del Cèsar. Fantàstic!!

La solidaritat de les llengües

Les llengües són solidàries, es presten paraules les unes a les altres. Unes, però, ho fan més que d’altres. En aquest sentit, el finès i l’islandès són les llengües que presenten la proporció més baixa de manlleus, és a dir, de lèxic forà.
 
Sovint, quan dues comunitats entren en contacte intercanvien béns culturals desconeguts per una de les dues parts. Això també suposa un traspàs de les paraules que serveixen per denominar-los. És el que succeí amb molts aliments, plantes i objectes que els europeus trobaren al continent americà: cacau, tomàquet, hamaca, tobogan o barbacoa. De la mateixa manera, actualment entren en el català paraules de llengües diverses que donen nom a conceptes o objectes nous: espot (anglès), suixi (japonès), dossier (francès)...
 
No sempre, però, l’adopció d’un manlleu obeeix a la necessitat real d’acollir la nova paraula. I és que hi ha casos en què ja es compta amb algun nom autòcton, de manera que l’entrada del nou terme té a veure amb la percepció que la llengua d’origen és més prestigiosa, més útil o més atractiva. Això passa actualment amb l’anglès. Així, preferim dir manager en comptes de representant; ok en lloc d’acord o mobbing en lloc d’assetjament. Aquests manlleus han entrat en la nostra llengua mantenint la seva pronunciació i escriptura. Tanmateix, el més habitual són les adaptacions com succeeix en el mot líder, procedent de l’anglès leader.
 
De vegades, però, el que entra a la llengua és un concepte que calca l’estructura del mot original amb paraules de la llengua d’arribada. En aquest cas parlam de calcs, com ara gratacel (format sobre l’anglès skyscraper), lluna de mel (format sobre l’anglès honeymoon) o tallat (del castellà café cortado).
 
Paraules viatgeres
Per ser conscients que constantment feim servir paraules d’altres llengües aquí teniu un exercici de l’exposició “Les paraules viatgeres” que es féu el 2005 a la Universitat de Barcelona sota la coordinació de Víctor Acedo i Pedro Gras.
 
“Imaginem-nos una habitació de casa nostra, per exemple, el saló. Ara mirem quines coses que podem trobar al saló tenen noms que vénen de fora:
La sala (germànic) està situada cap a l’oest (germànic), a la banda del xamfrà (francès); i en un dels racons (àrab) hi ha un bonsai (japonès). Quan entrem, trepitgem una catifa (àrab) de color caqui (urdú); sobre les rajoles (persa) del terra, i a la paret de l’esquerra (basc), per sobre dels sofàs (àrab), observem un tapís (grec bizantí) decorat amb perfils (occità) de gessamins (persa). Als prestatges (grec), al costat del televisor (grec antic i llatí), hi ha diferents objectes: figures de porcellana (italià) blanca (germànic), nacre (kurd) i laca (sànscrit) i joguines antigues amb peces (celta) de llautó (turco-tàrtar) i goma (egipci). Hi ha una tauleta al fons, amb quatre cadires (grec a través del llatí) coberta d’un hule (nàhuatl) amb un pot de te (xinès) i una tulipa (turc) al damunt.
Si traguéssim tots aquests objectes del saló ens quedaríem amb una cambra ben pobra.”
 
Tanmateix, alguns estudiosos alerten sobre les paraules viatgeres. Cal no oblidar que totes les llengües posseeixen el mateix poder d’expressivitat; per això, l’entrada massiva de mots estrangers pot conduir a la pèrdua de la identitat o, fins i tot, a la desaparició de la llengua. A mi, que tota la vida he dit brou, em costa entendre que l’Institut d’Estudis Catalans hagi donat per bo el castellanisme caldo. Arreveure! Perdonau, sona més xic dir See you later! o ¡Hasta luego!

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a paraules que adoptam d'altres llengües.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/09/2016), parl sobre l'origen de les llengües:


 

Aquest vídeo de "Què m'has dit?" de TV3 fa un repàs de paraules adoptades de llengües orientals.

Penis, un pinzell penjant

Una de les metàfores genitals més universals consisteix a comparar el membre viril amb la coa dels animals. Al món romà la coa dels quadrúpedes era coneguda com a penis (del llatí pendeo, “penjar”). I aquest fou el terme que també s’emprà com a eufemisme per referir-se al fal·lus (< φαλλός), que en llatí també era conegut col·loquialment com a mentula (“verga”). Curiosament, aquesta “coa” metafòrica dels romans s’ha convertit per a nosaltres en un cultisme que únicament conserva ja el seu sentit anatòmic.

Una selfie ben curiosa
Una selfie ben curiosa


A part de penis, el pendeo llatí (“penjar”) també va donar pensar. O sigui, ja és ben cert, almanco des del punt de vista etimològic, que, en l’actual “fal·locràcia”,  els homes pensen amb el penis! I a molts d’ells el penis els fa ser uns autèntics pendons (de vida dissoluta); no debades, van d’un lloc a un altre, pendulant

El diminutiu de penicillus (“coeta”) s’aplicava, també en sentit metafòric, a l’estri dels pintors, per la seva similitud innegable amb la coa dels animals. D’aquí ve, doncs, pinzell –en alemany també es diu Pinsel; en anglès, en canvi, pencil és un llapis i paintbrush és un pinzell.

Mapa lingüístic europeu del penis
Mapa lingüístic europeu del penis



Penicil·lina miraculosa
En medicina també es recorr al penicillus llatí per donar nom a les estructures anatòmiques que tenen forma de pinzell, com els penicil·lis. De manera similar degueren pensar els científics del segle XIX quan batejaren com a Penicillium un gènere de fongs diminuts amb forma de pinzells fins.

El 1929 es produí una de les passes més transcendentals en la història de la medicina: el bacteriòleg anglès Alexander Fleming (1881-1955) va descobrir per casualitat que el penicillium tenia substàncies antibiòtiques que acabaven amb les infeccions: havia nascut la penicil·lina, nom format amb el sufix –ina, indicatiu de “substància procedent de”, present també en termes com aspirina, insulina o morfina. La penicil·lina fou un dels primers antibiòtics comercialitzats. Amb ella, per primera vegada els metges pogueren combatre amb eficàcia pneumònies, meningitis i altres infeccions bacterianes mortals.

Manneken Pis (Brussel·les)
Manneken Pis (Brussel·les)

Els cobdiciosos penis petits
Crida l’atenció que les escultures clàssiques tenguin penis petits. Això, però, té una explicació. Els grecs associaven un penis petit i no erecte amb la moderació, una de les virtuts que formaven part de l’ideal de la masculinitat. Ja ho defensava el comediògraf Aristòfanes en la seva obra Els núvols: “Pit sa, espatlles amples, llengua curta, glutis forts i membre petit”.

Dorífor (Policlet, 440 aC)
Dorífor (Policlet, 440 aC)

En contraposició, el penis gran definia l’home vulgar, salvatge i bàrbar –així eren representats els homes d’edat avançada o els borratxos. En època moderna, però, amb l’auge de la pornografia, aquesta concepció fàl·lica ha canviat. Ara la mida sí que importa.

Sàtir (imatge de l'esperit salvatge) amb penis erecte
Sàtir (imatge de l'esperit salvatge) amb penis erecte



Les “pollas” dels “gilipollas”

Com a paraula vulgar de penis que també s’ha imposat per via de la metàfora, tenim polla, que en el món de l’ornitologia és una gallina jove i que està relacionada amb el verb pul·lular, derivat del llatí pullulo (“brotar”) -en viatjar a Xile, hem d’anar en compte perquè la “polla nacional” és una loteria. En castellà, però, la “polla” també s’empra com a sinònim d’al·lota jove, d’on vendria l’insult “gilipollas” (carallot o colló en català).

A principis del segle XVII Baltasar Gil Imón de la Mota ocupava el càrrec de fiscal del Consell d’Hisenda. Segons les cròniques de l’època, aquest alt funcionari sempre acudia a qualsevol acte social amb les seves tres filles amb la intenció de trobar-los algun promès. El problema era que aquelles tres “pollas” no eren molt espavilades ni tampoc agraciades físicament.

És per això que, quan Gil Imón apareixia amb les seves filles a una festa, les males llengües començaven a dir “Ahí va de nuevo don Gil con sus pollas”. D’acord amb aquesta teoria, l’associació d’idees fou inevitable i aviat l’enginy popular hauria fusionat en un sol concepte l’estupidesa i les filles del fiscal. Tanmateix, la RAE apunta com a etimologia de “gilipollas” la paraula caló jili (“innocent”, “càndid”).

Cròniques de l’època que parlens de l’etimologia de “gilipollas”
Cròniques de l’època que parlen de l’etimologia de “gilipollas”


El famós penis de Rasputin
Un dels famosos penis de la història és el de Grigori Rasputin. Va ser un monjo i curandero rus de finals del segle XIX que va fer de conseller de l’últim tsar de Rússia, Nicolau II. Era molt carismàtic i tenia fama d’estar sonat, però, sobretot, de tenir una vida sexual molt dissoluta. Tanmateix els historiadors no han trobat proves que justifiquin aquesta vida llicenciosa.

Grigori Rasptuin (1869-1916)
Grigori Rasptuin (1869-1916)


El 1916 Rasputin, que en rus vol dir “bifurcació”, va ser assassinat a Sant Petersburg. Després de ser tirotejat, el seu cos va ser llançat a un riu. La llegenda diu que, un cop trobat el seu cadàver, se li extirpà el cor i fou castrat no se sap per què. Des d’aleshores el seu membre fou considerat una relíquia i va donar tombs per tot Europa. El 2004 un metge assegurà tenir-lo i l’exposà al museu eròtic de Sant Petersburg que gairebé va obrir a posta i que encara es pot visitar. Està guardat dins un pot amb un líquid especial que evita la seva putrefacció. No sabem si aquest membre viril realment és el de Rasputin. El cert, però, és que les seves mides impressionen. Té 30 centímetre i és bastant gruixut

Penis de Rasputin, al museu eròtic de Sant Petersburg
Penis de Rasputin, al museu eròtic de Sant Petersburg



El 1978 Rasputin seria mundialment conegut gràcies a la cançó homònima que li dedicà el grup de música disco alemany Boney M.



Bobbit, l’exitosa vida d’un penis decapitat
En època moderna, el penis més mediàtic ésel del soldat nord-americà John Wayne Bobbit. El 1993 la seva dona, Lorena Bobbit, cansada dels maltractes que rebia, va aprofitar que Bobbit dormia per tallar-li les seves parts nobles. De seguida la dona, amb el penis a una mà, va sortir espaordida de casa en cotxe. En veure que el que duia a una mà la molestava per conduir, el va llançar per la finestra.

Mentrestant, Bobbit va despertar xop de sang i, lògicament, fet un fera. Lorena no trigaria a ser capturada. Gràcies a les seves indicacions, la policia va poder localitzar aquell penis decapitat. El va posar en un cub ple de gel i se l’endugué a l’hospital, on, després de nou hores de quiròfan, va poder ser reimplantat al seu antic amo.

El membre reimplantat va cicatritzar a la perfecció i de seguida va estar en condicions per complir amb les seves funcions sexuals. Bobbit, però, no en quedà satisfet. Amb els doblers que féu venent la seva història als mitjans de comunicació va decidir sotmetre’s a una altra operació per augmentar la mida del seu penis. I amb aquest nou potencial Bobbit es reconvertí en actor porno.

John Bobbit en la seva faceta d’actor porno
John Bobbit en la seva faceta d’actor porno


I què va passar amb Lorena Bobbit? Un jurat la va declarar innocent per patir a l’instant del delicte una “trastorn mental transitori”. Va ser, però, internada durant 45 dies en un centre psiquiàtric. Després, va crear una fundació dedicada a donar protecció i ajuda psicològica i social a dones maltractades. Ah!! I es va tornar a casar al cap de poc temps. No sabem si el seu marit dorm tranquil.

Aquí teniu un article interessant titulat "Hic habitat felicitas: memoria del falo"

A
rticles del web relacionats:
Sobre el priapisme i l'onanisme

Sobre dones i homes

En llatí, el concepte de “dona” s’expressava amb dues paraules: femina i mulier. Femina, que en anglès ha donat female i en castellà “hembra”, al·ludia al caràcter sexual del terme en oposició a “home” i equivalia al grec γυνή -d’on tenim ginecologia. Mulier, en canvi, designava la dona adulta en oposició a puella (“nina”).

Tanmateix, d’aquestes dues paraules la més elegant era mulier –convertida en la nostra muller i en castellà “mujer”- ja que femina incloïa l’accepció de “femella” del regne animal, per exemple, canis femina (“cussa”). A diferencia del castellà, el català no ha conservat el cultisme llatí femina. En el seu lloc, tenim dona, procedent del llatí domina (“senyora”), que alhora deriva, curiosament, de domus (“casa”). La mateixa arrel comparteixen madona, donzella i dama –en anglès, dame.

Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia  (Anthony F. A. Sandys, 1829)
Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia (Anthony F. A. Sandys, 1829)


Si gratam en l’etimologia de femina i mulier ens trobam amb autèntiques sorpreses. Mulier està relacionada amb l’adjectiu mollis (“tou”) la qual cosa vincula la dona amb el sexe dèbil –en castellà, mollis ha donat “molície” com a sinònim de “blandura” o d’afeminat. Femina, en canvi, deriva de l’arrel indoeuropea *dhe- (“mamar”, “alletar”), present també en el seu homònim grec θῆλυς (“femella”) i en altres paraules llatines com filius (>fill), fetus (<fetus), fecundus (>fecund), felix (>feliç) i fellare (>fel·lació). Per tant, etimològicament, femina vol dir “la que nodreix amb la seva llet” –el seu diminutiu seria femella, -ae (“doneta”), d’on tenim femella; filius, “l’alimentat amb la llet”; fetus, “el nodrit”; fecundus, “fèrtil”;  fellare, “xuclar”, “mamar”. D'altra banda, de filius deriven feligrés (< filii eclesiae, "fills de l'església"), filial, afiliació o la paraula castellana "hidalgo" (< "hijo de algo").

El 1486 dos monjos dominics van publicar a Alemanya Malleus Maleficare (“Martell de les bruixes”), un exhaustiu tractat sobre la caça de bruixes que, durant 200 anys, va servir de base a la Inquisició per dur a la foguera milers de dones acusades de bruixes. Se les considerava pervertidores, insaciables i causa de la desgràcia dels homes. El llibre recollia una falsa etimologia, del tot misògina, de Sant Agustí (segle IV) sobre la paraula llatina femina. Al seu parer, provenia de fides (“fe”) i de minus (“menys”). La dona, per tant, seria “la que té menys fe”. 

Marits virils
Per referir-se al concepte home, el llatí tenia l’adjectiu mas, maris i el substantiu vir, -i –el seu equivalent grec és ανηρ, d’on deriva misàndria, l’aversió al gènere masculí. Mas, maris ens ha donat paraules com mascle, masculí, marit, maridatge i, en anglès, male (“mascle”) i marriage (“matrimoni”), en francès mariage  -resulta curiós que en la nostra llengua aquest concepte derivi del llatí mater, la qual cosa ens indica la finalitat reproductora que temps enrere tenia per a la dona la unió conjugal. Segons alguns filòlegs, el francès mariage hauria donat nom als típics cantants mexicans, els “mariachi”, que toquen a les noces i altres festes amb violins, arpes, guitarres i trompetes.

Un altre derivat de mas, maris també podria ser Mart, el déu de la guerra; no debades, a l’antiguitat es tractava d’una pràctica associada al gènere masculí. I de Mart tenim marcià –sinònim d’extratrerrestre-, l’adjectiu marcial i els noms propis Marc i Martí.

L’altra paraula llatina per a home, vir, -i, podria estar emparentada amb uis, uis (“força”), que ha esdevingut una gran font de derivats: violar, violència, vindicar, venjança, viril, virtual, reivindicar, vigor i desvetllar (“treure la son”, “perdre la son”, del prefix des- i el verb vetllar, el qual prové alhora del llatí vigilare, “estar despert”, “vigilar”, derivat de vigere, “tenir vida, vigor”, “estar desvetllat”.

Adam i Eva (Lucas Cranach)
Adam i Eva (Lucas Cranach)

De vir, -i també tenim virtut. A l’antiga Roma ser virtuós era sinònim de ser masculí. I, en la mentalitat romana, ser masculí significava dominar. En primer lloc dominar els propis impulsos, però també dominar els altres: esposa, amants, fills, esclaus, etc. La qualitat que, en canvi, ennobleix la dona no és la virtut, sinó la pudicitia, la castedat, la puresa. I a la resta dels mortals només els queda l’obediència.

Senyors virils
El tòpic diu que tot marit ha de ser viril i tot un senyor. Aquesta paraula prové del llatí senior, -oris, comparatiu de senex (“ancià”), que s'anà substantivant per a designar els ancians de la comunitat, del senat, els superiors, fins a suplantar dominus (“amo”) –és una llàstima que avui la societat ja no valori l’experiència dels ancians i els margini per considerar-los senils. En francès aquest llatinisme es manté ben viu en el terme monsiur (“senyor”, literalment “el meu senyor”), i, en anglès en el títol nobiliari de Sir –la seva versió femenina, Lady, igual que Lord, és d’origen anglosaxó.

Si continuam amb el tòpics no podem estar-nos de dir que, en la llengua de Shakespeare, hem d’esperar que tot Sir sigui també cavallerós, galant, és a dir, un gentleman. Mentre que el lexema final d’aquesta paraula (–man) és d’origen germànic, gentle prové del llatí gentilis, que significava “persona que pertany a una gens determinada”, és a dir, a una de les famílies romanes respectades. D’altra banda, a diferència de madona, amo no derivaria directament del llatí. Segons el gran filòleg Joan Coromines, és un mot procedent de l’hispano-llatí amma “dida”, “mestressa”.

La felicitat de l'home
La felicitat de l'home

Diferents cànons de masculinitat
El concepte de masculinitat ha canviat al llarg del temps. Basta observar un retrat oficial del rei Lluís XIV de França, del segle XVIII. El monarca porta una llarga perruca, mitges, sabates de taló alt i adopta la postura de ballarí, recolzant-se sobre una enorme espasa. Avui seria titllat d’efeminat. Al seu temps, però, Lluís XIV era paradigma europeu de la masculinitat i la virilitat.

Lluís XIV
Lluís XIV

En ple segle XXI seria impensable que tot un president d’Estats Units com Barack Obama sortís retratat com Lluís XIV. Ara els governants no vesteixen d’una manera tan extravagant.

Barack Obama
Barack Obama

Com veis, parlar del gènere humà dóna –que no dona- molt de si. Res a veure, però, amb les converses dels primitius tertulians de l’abominable programa de Tele5 “Mujeres y hombres y viceversa”.

Aquí teniu un capítol del programa científica de "La 2" "tres14" dedicat a les diferències entre homes i dones.

Aquest article parla sobre si avui en dia té sentit la cavallerositat.

Aquest àudio parla sobre la sexualitat en el llenguatge.

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat al cos i la sexualitat durant l'edat mitjana.

En aquest enllaç trobareu informació sobre les dones gregues. I aquest altre enllaç parla sobre les dones més destacades de la mitologiag grega.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/03/2019) reflexion sobre les noves masculinitats:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir“No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:

Articles del web relacionats:
- Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#EgoQuoque)
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
-L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px