Banner Top

Quimeres que cal domar

Avui una quimera és una creació imaginària de l'esperit que ens creim que és possible, quan en realitat no ho és. Originàriament, però, el nom (χίμαιρα, “cabreta”) al·ludia a un monstre mitològic que vomitava flames. Es tractava d’una mescla de lleó, cabra i drac, filla de l’escurçó Equidna i del gegant Tifó.  Era, per tant, germana de la famosa “family monster” formada pel ca Cèrber, l’Hidra de Lerna, l’Esfinx i el Lleó de Nemea.

A partir del Renaixement, el caràcter tan fabulós d’aquest híbrid va fer que una quimera adquirís el significat actual sinònim d’utopia o entelèquia. Per fer realitat, per tant, els nostres somnis, cal domar les quimeres. Bel·lerofont sí que ho va aconseguir.

Bel·lerofont i Pegàs
Segons la llegenda, Bel·lerofont era un atractiu príncep de Corint que matà un tirà local anomenat “Bel·lero” -d’aquí que el seu nom, en grec, signifiqui “assassí de Bel·lero”. Aleshores s’exilià  a la cort de Pretos, rei d’Argos. Antea, l’esposa del monarca, s’enamorà bojament d’ell, però l’hoste la ignorà del tot. Davant aquest menyspreu, Antea decidí venjar-se’n. Així, va contar al seu marit que aquell jove príncep li havia fet proposicions deshonestes.

Bel·lerofont matant la Quimera
Bel·lerofont matant la Quimera
 
En sentir aquella calúmnia,  Pretos s’encengué, però les lleis d’hospitalitat no li permetien matar el seu hoste. Llavors va demanar a Bel·lerofont que portàs en nom seu una carta al seu sogre Iòbates, rei de Lícia. La missiva estava segellada i el jove no tenia ni idea del seu contingut: deia que Bel·lerofont era un adúlter perillós i li pregava que el matàs.

Bel·lerofont i Pegàs
Bel·lerofont i Pegàs
 
En obrir la carta, Iòbates es negà a executar l’ordre. Se li acudí, però, un pla: enviaria el jove a matar la monstruosa Quimera, que tenia assolat el seu reialme. La jugada, amb tot, li sortí malament, perquè Bel·lerofont aconseguí desfer-se d’ella amb l’ajuda del cavall alat Pegàs,  de Perseu, que havia trobat un dia bevent a la font de Pirene, a Corint. Aquesta història, per tant, s’assembla bastant a la llegenda de Sant Jordi i el drac -alguns, però, la vinculen més amb la de Perseu.

Quimera d’Arezzo
Quimera d’Arezzo
 
La millor representació de la Quimera ens l’ofereix una escultura de bronze de la ciutat italiana d’Arezzo, de 80 cm d’altura. Procedeix de la cultura etrusca i data del segle IV aC. A pesar que la figura és un híbrid de diferent animals, en realitat representa un ca amb la mandíbula oberta. En ser descoberta el 1533, es va convertir en símbol del nacionalisme toscà. En un primer moment va ser exposada en la col·lecció de Cosme I de Médici i avui es pot contemplar al Museo Archeologico Nazionale de Florència.
 
En dialecte alguerès, “posar-se en quimera” vol dir “enganar-se” o “equivocar-se”. En el nostre llenguatge popular, la paraula també s’empra com a sinònim de mania, animadversió (“Li tenc quimera”) o d’ànsia (“No passis quimera pel teu fill, que va pel bon camí”). També trobam l’expressió quimerada, que vol dir enrabiada. Foren famoses les quimerades del tennista John McEnrooe:

 

En l’àmbit de la ictiologia, una quimera és un peix condricti, al qual també pertanyen els taurons i les rajades. Se la coneix com a Chimaera monstruosa, de manera que el seu aspecte recorda bastant la figura mitològica. Pot arribar als dos metres de llargària.

El peix quimera
El peix quimera
 

En botànica, una quimera és una planta que presenta dues o més característiques genètiques diferents, originada per empelt o per mutacions espontànies. En genètica, el mateix terme també s’empra per a al·ludir a individus híbrids, fruit de dues espècies diferents. Curiosament híbrid ve de la paraula grega ὕβρις (“supèrbia”). Per tant, etimològicament parlant, un híbrid és una aberració, un atemptat contra la naturalesa.

La mare de la Quimera, Equidna (Ἕχιδνα, “escurçó”), avui també és molt present en el món animal. De ser un monstre devorador d’homes, amb cos de dona i coa de serp, ha passat a al·ludir a un mamífer primitiu australià amb un musell allargat en forma de bec, sense dents i amb una llengua allargada i retràctil. Els equidnes, juntament amb els ornitorincs i els zaglossus, són els únics supervivents de l'ordre Monotremata (mamífers que ponen ous).

echidna

Equidna avui

Aquí teniu una quimera portuguesa:



Aquí teniu La quimera de l’or (The Gold Rush), la pel·ícula muda de Charles Chaplin del 1925.



Aquí teniu un famós cas de quimera aplicada a la genètica. De la mateixa temàtica és aquest altre article.

Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?

Companyies infernals

Segons la mitologia clàssica, el guia de les ànimes a l’ultratomba era Hermes, el missatger dels déus, que per a aquesta funció adoptava el sobrenom de Psicopomp (“l’acompanyant de les ànimes”).

Hermes, guia de les ànimes a l'Inframón. Apareix envoltat dels esperits dels difunts que esperen a la vorera de l’Estígia per ser transportats per Caront al regne d’Hades. (Adolf Hirémy-Hirschl. 1898. Galeria Belvedere, Viena)
Hermes, guia de les ànimes a l'Inframón. Apareix envoltat dels esperits dels difunts que esperen a la vorera de l’Estígia per ser transportats per Caront al regne d’Hades. (Adolf Hirémy-Hirschl. 1898. Galeria Belvedere, Viena)

Per accedir al món dels morts, el primer que havien de fer les ànimes era travessar la llacuna Estígia ("el riu de l'odi") amb la barca de Caront (per antífrasi, el seu nom ve de χαίρω, “alegrar-se”). 

Caront
Pel seu servei el barquer de l’inframón cobrava un peatge, un òbol. A la seva obra Sobre el dol, Llucià de Samòsata (segle II dC) diu que d’aquí nasqué el costum d’enterrar els morts amb una moneda a la boca.

La barca de Caront (José Benlliure)
La barca de Caront (José Benlliure)


Caront travessant la llacuna Estígia (Alexander Dmitrievich, 1861)
Caront travessant la llacuna Estígia (Alexander Dmitrievich, 1861)
 
El pas de l'Estígia (Patinir)
El pas de l'Estígia (Patinir)
 

A Caront se’l representa com un vell, dèspota, molt lleig, de barba gris i amb un capell rodó. Condueix la barca fúnebre, però no rema; d’això ja se’n carreguen les mateixes ànimes, amb qui es mostra tirànic. Només embarcava les ànimes que havien rebut sepultura; la dels cossos que no havien estat enterrats, erraven durant cent anys per les ribes de la llacuna. 

El pas de Caront per l'Estígia (Nicolas Louis François Gosse)
El pas de Caront per l'Estígia (Nicolas Louis François Gosse)

 

La barca de Caront, el judici final (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
La barca de Caront, el judici final (Capella Sixtina, Miquel Àngel)

 

Caront apareix per primera vegada en la literatura en un poema èpic, de devers l’any 500 aC, anomenat Miníada. La seva figura fou ridiculitzada en la comèdia Les granotes, d’Aristòfanes (405 aC). Aquesta obra narra el descens a l’inframón de Dionís, déu del teatre, per tornar a la vida un dels grans poetes tràgics, Eurípides.

En el llibre VI de l’Eneida (versos 282-316) trobam una descripció més precisa de la funció de Caront. És el moment que Eneas descendeix al Tàrtar amb la sibil·la de Cumes per trobar-se amb el seu pare. Hi van amb una branca d’or, que era un element imprescindible de pas per als vius. Aquest és el fragment en la traducció de Joan Bellès:

“D’aquí parteix el camí que condueix a les aigües del tartari Aqueront. Hi bull un remolí tèrbol, fangós, d’una fondària insondable, i vomita tot el seu llot en el Cocit. Un horrible barquer guarda aquestes aigües i aquest riu, Caront, terriblement brut: una espessa barba blanca totalment descuidada li cobreix el mentó, la seva mirada de foc resta fixa, un mantell sòrdid li penja de les espatlles, lligat amb un nus.

Ell mateix empeny la barca amb una perxa i la governa amb les veles, i en el seu fons rovellat transporta els morts, ara ja vell, però amb la vellesa vigorosa i fresca d’un déu. Cap aquí es precipitava, escampada per la ribera, tota una multitud, dones i homes, espectres d’herois magnànims que havien acomplert la vida, nois, noies encara per casar, joves que foren posats a la pira davant la mirada dels pares: tan nombrosos com cauen despreses les fulles en els boscos amb els primers freds de la tardor, tan nombrosos com s’apleguen en terra els ocells des d’alta mar quan l’estació del fred els obliga a fugir enllà de l’oceà i els empeny cap a terres càlides.

S’estaven drets demanant de ser els primers a fer la travessia i allargaven les mans, delerosos de passar a l’altra riba. Però el tètric barquer agafa ara aquests ara aquells, mentre que uns altres els rebutja i els aparta lluny de la ribera. Eneas, estranyat sens dubte i commogut per aquell tumult, pregunta: «Digues-me, oh verge, ¿què significa aquesta concentració vora el riu? ¿Què demanen les ànimes? ¿Amb quin criteri unes han d’abandonar la ribera i altres solquen amb els rems les aigües lívides?» Li respongué breument la vella sacerdotessa:  «Fill d’Anquises, llinatge inconfusible dels déus, el que veus és l’estany profund del Cocit i la llacuna estígia, pel poder diví dels quals fins i tot els déus es guarden de jurar en fals.

Tota aquesta multitud que veus és la gent mancada de tot i sense sepultura. El barquer és Caront; aquells que les aigües transporten, és que van ser enterrats. No li és permès de fer-los travessar les riberes horrendes i el rogallós corrent abans que els seus ossos no hagin reposat en una tomba. Van errants durant cent anys, voleiant entorn d’aquestes riberes; llavors, finalment admesos, tornen a veure aquests estanys tan desitjats.»”

Ceràmica etrusca que representa Caront
Ceràmica etrusca que representa Caront


El ca Cèrber
Un cop travessada la llacuna Estígia amb la barca de Caront, els morts es topaven amb Cèrber, un ca de tres caps amb cua de serp que guardava les portes de l’Hades –d’aquí que en castellà es conservi la paraula “cancerbero” sinònim de porter. Cèrber, conegut també com el “dimoni de l’abisme”,  havia estat engendrat pels monstres Equidna i Tifó. Segons la llegenda, fou abatut per Hèracles en un dels seus esforçats treballs. La seva tasca era impedir la sortida als morts i l'entrada als vius. 

Cèrber (William Blake, 1757)
Cèrber (William Blake, 1757)

Les portes de l'Hades amb Cèrber (David Ryckaert)
Les portes de l'Hades amb Cèrber (David Ryckaert)
 

Tanmateix, Cèrber va veure burlada la seva vigilància almenys tres vegades. Orfeu l’amansí amb la música de la seva lira. Psique el dormí amb un patís. I el mateix féu la sibil·la de Cumas, guia d'Enees en la seva baixada als Inferns. Així ho relata l’Eneida (Llibre VI, 400-408):

"L’enorme Cèrber fa ressonar aquests reialmes amb lladrucs de la seva triple boca, ajagut com un monstre en l’antre que hi ha al davant. La sacerdotessa, en veure que ja se li ericen les serps que li cobreixen el coll, li llança una fogassa [espècie de coca] soporífera feta amb mel i farina degudament amanida. Ell, amb una fam voraç, obrint les seves tres goles, la caça al vol, afluixa la seva esquena monstruosa ajagut a terra  i, estenent-se tan llarg com és, omple tota la caverna. Sepultat en el son el guardià, Eneas traspassa l’entrada i s’allunya ràpidament de la vora d’aquell riu sense retorn".

Hèrcules i Cèrber (Francisco de Zurbarán, 1634)
Hèrcules i Cèrber (Francisco de Zurbarán, 1634)
 
Hèracles i el ca Cèrber (segle XVIII)
Hèracles i el ca Cèrber (segle XVIII)


L’hora del tribunal
Després d’haver creuat les portes que vigilava el ca Cèrber, les ànimes compareixien davant d’un tribunal, format per tres jutges: Èac, Radamantis i Minos. Èac havia estat rei de l’illa d’Egina. Va ser una monarca molt equànime, de manera que, un cop mort, fou requerit per continuar impartint justícia. Radamantis i Minos, en canvi, eran germans, fills de Zeus i Europa. Havien governat a Creta. A causa del seu esperit inflexible també se’ls va acumular feina a l’inframón. Dels tres, però, qui tenia l’última paraula era Minos. Un cop jutjades, les ànimes dolentes anaven a parar al Tàrtar, i les bones als Camps Elisis.

Minos, Èac i Radamantis
Minos, Èac i Radamantis

Minos a l'Hades
Minos a l'Hades

Així descriu Minos Homer en el cant XI de l’Odissea (568-571), en traducció de Joan Francesc Mira. És el fragment que parla de la davallada d’Ulisses al país dels morts (no especifica com hi baixa després haver invocat les ànimes dels difunts amb un clot ple de sang):

Vaig veure allí també el gloriós fill de Zeus, el rei Minos:
seia amb un ceptre d’or impartint als difunts la justícia,
i ells, al voltant, demanaven al sobirà una sentència,
uns asseguts, altres drets, al casal d’amples portes de l’Hades.

Jutges de l'inframón (Gustave Doré)
Jutges de l'inframón (Gustave Doré)

El judici d'Osiris
Minos guarda moltes similituds amb Osiris, que també ostentava el càrrec de jutge suprem de l’inframón en la mitologia egípcia. Les ànimes que compareixien davant d’ell seguien un protocol especial. Anubis, fill d’Osiris representat com un déu amb cap de ca negre que presidia la mort, els extreia el cor, símbol de la consciència. A continuació el dipositava sobre el plat esquerre d’una balança. Al plat de la dreta, fent de contrapès, hi havia la ploma de Ma'at, la deessa de la veritat i la justícia.

El judici d'Osiris
El judici d'Osiris
 
Anubis
Anubis (déu egipci de la mort)

Si la balança s’inclinava cap el costat del cor, significava que estava ple d’obres dolentes. Llavors un monstre amb cap de cocodril, Ammit “la gran devoradora”, es menjava el cor, la qual cosa impossibilitava la unió de l’ànima amb el cos i la mort definitiva del difunt. En canvi, si els plats s’equilibraven o pesava més la ploma, significava que el difunt havia estat bo i just. Prenent nota de tot plegat hi havia Thot, el déu de l’escriptura, que després passava la informació a Osiris. Aquesta cerimònia del “pes de les ànimes” seria coneguda en grec com a psicòstasi.

Maat (deessa egípcia de la justícia)
Maat (deessa egípcia de la justícia)
 
L’ànima que havia estat considerada justa era conduïda per Horus, déu de la guerra -representat amb el cap d’un falcó- davant la presència d’Osiris, que exposava el resultat de la balança davant d’un tribunal diví. Aleshores, essent favorable el resultat del judici, ànima i cos tornaven a reunir-se i el difunt era admès al regne subterrani d’Osiris.

Horus
Horus (déu de la guerra)
 
Per seguir tot aquest ritual, els egipcis comptaven amb una gran ajuda, El llibre dels morts. Es tractava d’una espècie de manual que es trobava escrit sobre un papir o pintat a les parets de les tombes. Oferia informació als difunts sobre com comportar-se davant els déus i les fórmules i oracions que havien de pronunciar al llarg del complicat ritual funerari.

Papir del Llibre dels Morts d'Hor, fill d'Heqairdis (722-332 aC.). Museu Egizio, Turí
Papir del Llibre dels Morts d'Hor, fill d'Heqairdis (722-332 aC.). Museu Egizio, Turí

El cristianisme i la psicòstasi
El cristianisme -probablement per influència dels coptes- varen recollir la noció de la psicòstasi o cerimònia del “pes de les ànimes”. Ho feren amb algunes modificacions. Així, en morir, l’ànima era conduïda al Judici diví. L’encarregat del pes de l’ànima era l’arcàngel Sant Miquel, qui també disposava d’una balança romana. En un platet es posaven les bones obres que havia realitzat el difunt. En l’altre, les seves males obres. El Diable assistia al judici i, si resultava negatiu, s’emportava amb ell l’ànima a l’Infern. A vegades el Diable feia trampes i inclinava la balança a favor dels pecats.

Mestre de Soriguerola. Taula de Sant Miquel (seglle XIII). MNAC. Barcelona.
Mestre de Soriguerola. Taula de Sant Miquel (segle XIII). MNAC. Barcelona. El Diable és representat negre en una clara connotació racista de l'època.

Aquí teniu un vídeo que parla de l'inframón en la mitologia grega:




Aquí teniu un article sobre l'imaginari del Més enllà en els grecs.

Aquest altre article, de National Geographic, també parla del mateix.

Aquí trobareu més informació sobre el judici dels morts al món egipci.

Etimologies de la mort
Memento mori
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
- Càstigs infernals
-
 Els espectres de l'Odissea

L'esfínter de l'Esfinx

Tots duim una Esfinx incorporada en el nostre cos, és a dir, un esfínter. El nom d’aquest monstre mitològic, de posat hieràtic, prové del grec σφίγγω (“estrènyer”, “estrangular”). No debades, les seves víctimes eren mortes per estrangulament. Avui els nostres esfínters són uns músculs que tenim al voltant de certs orificis que, quan es contreuen, també “estrangulen”. Gràcies a ells, evitam la sortida innecessària d’excrements o secrecions.

L’Esfinx és un motiu icònic freqüent des de l’antiguitat, present en llocs tan llunyans com l´Índia i Babilònia. Ja a Assíria, els temples eren adornat amb lleons alats de rostre humà. Per als sumeris i els acadis era una figura amb un doble simbolisme: representava la saviesa oculta i la multiplicitat enigmàtica del cosmos.

A Egipte, l’Esfinx era una metàfora del poder del faraó; també, però, assumia el paper de vigilant del pas del dia a la nit i viceversa. Els egipcis la coneixien com a Shepsankh (“imatge vivent”) i li atribuïren un gènere masculí. És famosa la frase que el 1789 Napoleó pronuncià als seus homes davant l’Esfinx de Gizah: “Endavant soldats! Recordeu que des d’allà dalt de les piràmides, quaranta segles us contemplen”.

Napoleó i l'Esfinx de Gizha
Napoleó i l'Esfinx de Gizah

Esfinx grega
És molt possible que, en la tradició grega, l’Esfinx simbolitzàs el coneixement, un coneixement que aquest monstre guardava amb molta gelosia devorant els qui no sabien resoldre els seus enigmes (< αἰνίσσομαι, “parlar de manera confusa”). Aquest sentit degué tenir l’esfinx que els naxos posaren sobre una columna jònica a Delfos. Era una advertència sobre les possibles conseqüències d’interpretar malament els oracles d’Apol·lo, sempre tan confusos.

Segons algunes versions, l’Esfinx era filla dels monstres Tifó i Equidna i, per tant, d’altres bestioles cèlebres de la mitologia: la Quimera, el ca Cèrber, l’Hidra de Lerna i el Lleó de Nemea. Es tractava d’una figura femenina bastant híbrida. Tenia rostre i mans de dona, veu d’home, cos de gos, cua de serp, ales d’au i urpes de lleó.

Sphinx

Esfinx de Naxos, al Museu Arqueològic de Delfos

Al món grec és habitual trobar esfinxs en l’àmbit funerari. Apareixen coronant un estela, la qual cosa fa pensar que tenien més una funció de vigilància. Al segle IV aC, aquest monstre seria substituït per les sirenes (cos d’au i cap de dona) i pels grifos (cap de lleó i ales d’àguila).

Èdip i l'Esfinx
Hera l’envià contra Tebes per castigar una falta comesa pel seu rei Laios. Allà s’establí en una muntanya prop de la ciutat, des d’on s'empassava els viatgers incapaços de contestar els seus dos famosos enigmes: “Quin animal té quatre potes al matí, dues al migdia i tres a la nit?”. I el següent era: “¿Qui són les dues germanes, una de les quals produeix l’altra i la segona de les quals, al seu torn, reprodueix la primera?”.
 
Esfinx
Esfinx

Després de la mort de Laios en mans d’Èdip, Creont, germà de la vídua Iocasta, assumí temporalment la regència de Tebes. Aleshores va anunciar que concediria el tron i la seva reina a qui eliminàs el monstre. Èdip, desconeixedor que havia assassinat el seu pare biològic, ja es trobava de camí cap a Tebes per evitar que es complís la profecia de l’oracle de Delfos. En trobar-se davant d’aquell monstre, encertà de seguida l’enigma. Digué que l’animal en qüestió era l’home ja que de petit va a quatre potes, d’adult ja camina bé i a les velleses necessita l’ajuda del bastó.

Èdip i l'Esfinx, per Roger Payne
Èdip i l'Esfinx, per Roger Payne

Èdip també encertà el segon enigma. Era el dia i la nit, ja que una genera l’altra sense cessar. L’Esfinx, dolguda, es precipità des de dalt del penya-segat on vivia i es matà. Avui en dia, generalment en al·lusió a una dona de posat solemne i hieràtic, es fa servir l’expressió “ser enigmàtica com una esfinx”. Aquest ésser mitològic, però, també és present en la psicoanàlisi. A principis del segle XX Carl Gustave Jung li atribuí el simbolisme de la mare destructora i devoradora que impedeix els seus fills evolucionar.

Èdip resol l'enigma de l'esfinx (Jean Auguste Dominique Ingres, 1808)
Èdip resol l'enigma de l'esfinx (Jean Auguste Dominique Ingres, 1808)

Èdip i l'Esfinx (Gustave Moureau, s XIX)
Obra de Gustave Moreau titulada Èdip i l’Esfinx, del 1864, que representa el moment en què l’heroi ha de respondre a l’enigma. / METROPOLITAN MUSEUM


Èdip i l'esfinx
Èdip i l'esfinx

Esfinx (Dalí)
Esfinx (Dalí)
Articles del web relacionats:
- Compte amb els grifons
- Èdip no patia cap complex
-El seductor cant de les sirenes

Titànic, la maledicció d’un nom

El 14 d’abril de 1912 es va produir una de les majors tragèdies nàutiques mundials. El Titànic va xocar contra un iceberg. Només sobrevisqueren 500 dels seus 2.200 passatgers que quatre dies abans havien salpat de Southampton (Anglaterra) amb direcció a Nova York. Tanmateix, el vaixell més gran de l’època portava un nom maleït. I és que, en la mitologia grega, la generació dels Titans no acabà molt bé.
 
Els Titans (< τιταίνω, “estendre”) eren fills de Gea (Terra) i d’Urà (Cel). Són dotze, sis mascles (entre ells, Oceà, Hiperió, Jàpet i Cronos) i sis femelles, les titànides (entre elles, Tetis, Rea, Temis i Mnemòsine). Igual que els seus germans Ciclops, els titans també eren de grans dimensions. D’aquí tenim que avui la paraula tità sigui sinònima de “gegant” –també tenim l’expressió “lluita de titans” per referir-nos a un enfrontament entre grans rivals.
 
Una castració fructífera
El pare dels Titans, Urà, es convertí aviat en un déu dèspota. A mesura que els seus fills naixien, els anava tancant al Tàrtar (les profunditats de la Terra). En donar a llum al darrer tità Cronos (Saturn llatí), Gea, enutjada, li entregà una falç perquè tallàs els genitals del seu pare mentre es disposava a colgar-se amb ella -el mite de la castració i mort del pare formarà part de la psicoanàlisi freudiana. 
 
De la sang vessada en aquella castració varen néixer els Gegants. Cronos, però, tot d’una llançà els genitals a la mar, prop de Creta. Del contacte amb l’aigua es formà una espècie d’escuma d’on sorgí, ja adulta, Afrodita (< ἀφρός “escuma”), la deessa de l’amor i la bellesa. El déu Zèfir (oest) l’impulsà suaument cap a Xipre (Citera), on la reberen les Hores, les quals la vestiren i l’adoraren amb precioses joies.

La castració d'Urà per Saturn (Gherardi Christofano)
La castració d'Urà per Saturn (Gherardi Christofano)
 

Un cop castrat el seu pare, Cronos es féu amb el poder i es casà amb la seva germana, la titànida Rea. Rea era una divinitat de l’agricultura, associada amb l’asiàtica Cíbele. Els romans l’adoraren com a Magna Mater (“la Gran Mare”) o Alma Mater (“mare nodrissa”). Avui en dia l’expressió alma mater s’aplica a les universitats com a mares que alimenten les ments; i, per ampliació semàntica, també al·ludeix a líders d’un grup.

Estàtua de la deessa Cíbele (Rea) de Madrid
Estàtua de la deessa Cíbele (Rea) de Madrid

El temps, que tot ho devora

Cronos (χρονος, “temps”) i Rea constituïren la segona parella de déus titans. Ells foren els pares de la generació dels olímpics: Hèstia, Demèter, Hera, Hades, Posidó i Zeus. Reberen aquest nom perquè, segons la mitologia, habitaven el cim de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud –està situada al nord del país, a la regió de Tesàlia. A Grècia hi havia altres muntanyes amb el mateix nom –no debades, Ὄυλ- és una arrel indoeuropea que significa muntanya. A l’oest del Pel·loponès hi ha la ciutat d’Olímpia, anomenada així per tenir un santuari dedicat a Zeus Olímpic, al voltant del qual se celebraren els Jocs Olímpics.

Saturn devorant el seu fill (Goya)
Saturn devorant el seu fill (Goya)
 
Per a Rea, el part del seu últim i sisè fill, Zeus, va ser un autèntic calvari. Embogida de dolor, va clavar els seus dits a la terra i de la seva mà dreta varen néixer cinc mascles i de l’esquerra cinc femelles. Aquestes criatures foren conegudes els Dàctils (“els dits”). Eren una espècie de genis petit que acabaren formant part del seguici de Rea.

En parir Zeus, Rea sabé que la tragèdia dels titans es tornaria a repetir. Gea havia advertit el seu fill Cronos (marit de Rea) que seria destronat per un fill seu, tal com ell havia fet amb el seu pare. És així com el nou sobirà s’anà empassant els seus descendents a mesura que naixien. Amb aquests antecedents, doncs, Rea decidí amagar Zeus en una cova als peus del mont Ida de Creta. Aleshores enganyà el seu marit entregant-li una pedra envoltada amb pedaços que igualment es cruspí.

Titanomàquia
Ja adult, Zeus va donar al seu pare una beuratge que li féu vomitar tots els seus germans i a continuació es rebel·là contra ell en la coneguda titanomàquia (l’afegitó μαχή significa lluita).
 
De res serví a Cronos l’ajuda dels seus germans Titans. Aquesta batalla dels olímpics contra els titans pot ser una descripció simbòlica de la invasió de Grècia per part dels primers individus de parla ja grega. Aquests portaren amb ells els seus déus, desplaçant o absorbint els déus dels habitants de la Grècia primitiva.

La derrota dels Titans pels olímpics (Jordaens)
La derrota dels Titans pels olímpics (Jordaens)
 
Gegantomàquia

Tot i haver-se desfet del seu pare, Zeus encara no pogué cantar victòria. Gea, mare de Cronos i padrina de Zeus, volgué venjar la derrota del seu fill enviant contra els olímpics els seus altres fills, els Gegants. S’encetà aleshores la gegantomàquia

En aquest enfrontament, Zeus va comptar amb l’ajuda de no només la resta dels olímpics, sinó també de la de Prometeu, fill del tità Jàpet, i de la de Hèracles. Calia fer cas a un oracle que havia dit que els Gegants només podien ser anihilats conjuntament per un déu i un mortal.

Des de l’antiguitat aquest duel entre Gegants i déus fou vist com un símbol del conflicte existent entre el caos i l’ordre. D’aquesta manera, trobam que al segle XVI Carles V va utilitzar la gegantomàquia com a al·legoria del triomf de l’emperador sobre els qui desafiaven el seu poder. Així queda palès a la medalla de plata que Leone Leoni va elaborar el 1549: l’anvers mostra el sobirà, de perfil i coronat de llorer, i al revers apareix Júpiter fulminant els Gegants amb la llegenda Discite Iustitiam Moniti (“Apreneu de la Justícia, oh vosaltres advertits!”) -la citació, extreta de l’Eneida de Virgili (VI, 620), recull les paraules de Flègies, rei dels làpides, condemnat a viure a l’infern per la seva impietat.

Tifomàquia
La derrota dels Gegants a mans del Olímpics posà encara més furiosa Gea, la qual, en el seu darrer intent de sortir-se amb la seva, engendrà Tifó –aquest personatge no té res a veure amb els actuals ciclons tropicals, els quals agafaven el nom d’una paraula àrab que significa “terbolí”.
 
Tifó assetjà l’Olimp en la coneguda com a tifomàquia. Però tingué la mateixa sort que els seus germans els Gegants. Fou així com Zeus, fill de titans, es convertí en l’amo de l’univers. La maledicció, però, de la seva estirp es reviuria a principi del segle XX amb l’enfonsament del Titànic. Amb tot, si volem posar color a les nostres vides, sort que encara ens queda la marca innòcua de Titanlux (“llum de tità).

En aquest enllaç de la revista Sàpiens trobareu més informació sobre l'enfonsament del Titànic.

Articles del web relacionats:
- Gasos caòtics, l'inici de tot
- Zeus, el patriarca olímpic "apleganúvols"
- El complex de Prometeu

Aquí teniu un vídeo sobre els titans de la mitologia grega:



Com a homenatge a l’iceberg que va provocà l’enfosament del Titànic, aquí teniu la deliciosa cançó d’Antònia Font “Icebergs i guèisers”:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px