Aquí teniu una xerrada meva impartida a Manacor sobre "Amor i sexe en el món clàssic":

Ovidi, en les seves Metamorfosis (IX, 666-797), ens explica un altre cas cèlebre de transsexualitat. Fou el d’Ifis, una dona que es converteix en home i que, a diferència de Tirèsias, no torna a recuperar el seu sexe originari. Era filla de Ligdo i Teletusa, un matrimoni de Festos (Creta) de classe molt humil.

Ifis i Iante

Un dia, durant l’embaràs, Teletusa va tenir un somni en el qual se li apareixia la deessa egípcia Isis i li anunciava que, en contra de la voluntat del seu marit, havia de criar la nina que era a punt de parir. En néixer la criatura, la mare l’ocultà a Ligdo, entregant-li un nadó embolcallat entre pedaços. El pare, tot orgullós, li posà el nom del padrí, Ifis, un nom que, tanmateix, en grec, és ambigu.

Ifis i Iante, Auguste Rodin (1890-1912)

Per seguir el joc al seu marit, Teletusa vestí i educà la seva filla com si fos un nin. Als tretze anys, seguint la tradició establerta, Ligdo decidí donar-la en matrimoni a la seva companya d’esbarjo, la rossa Iante. Tanmateix, aviat sorgí l’amor homosexual entre aquella parella, però Ifis se sentia malament amb si mateixa: havia d’actuar com un home quan en realitat era una dona. A les Metamorfosis (IX, 731-734). d’Ovidi es turmentava d’aquesta manera, en traducció de Jordi Parramon:

“Ni la vaca es consum per la vaca, ni l’egua per l’egua;
va pel moltó l’ovella i la cérvola busca el seu mascle,
tal com s’ajunten les aus, i no hi ha entre totes les bèsties
cap femella que senti desig per una femella”.

Teletusa, la gran encobridora del secret, intentà aplaçar sense èxit el dia de la boda. Finalment demanà ajuda a la deessa Isis, la qual optà per concedir la gràcia del canvi de sexe a Ifis. La metamorfosi es produí de la següent manera (785-790):

“No pas tranquil·la, però contenta pels signes propicis,
surt la mare del temple, amb Ifis seguint-la a la vora,
fent unes passes més grans que no acostuma; el seu rostre
és menys blanc, i li creix la força, i la seva figura
és més potent, i els cabells en desordre escurcen la mida,
i demostra un vigor que a la dona d’abans li faltava”.

Va ser així com, convertida en home, Ifis es va casar amb Iante. Tanmateix, el cas d’Ifis no seria ben bé un cas de transsexualitat. Ella es veu abocada a actuar com a home a instàncies de la seva mare i després, per intervenció divina, es transforma definitivament en home. Una persona transsexual, en canvi, experimenta una identitat de gènere no associada culturalment al seu sexe assignat. És el que es coneix també com a disfòria de gènere (la paraula prové del prefix grec δυς, que indica dificultat, i del verb φερειν, “portar”; el seu antònim és eufòria. Tal incomoditat el porta a una reassignació del sexe mitjançant assistència mèdica. 

Generalment transsexual és considerat com un subconjunt de transgènere, encara que algunes persones transsexuals rebutgen aquesta etiqueta. L’antònim de transgènere és cisgènere (+ prefix llatí cis–, que vol dir “d’aquest costat”). Al·ludeix a la identificació de gènere amb el sexe de naixement. 

Isis canvia el sexe d'Ifis, gravat de J. W. Bauer

Aquí teniu un reportatge molt interessant sobre Margalida Borràs, una mallorquina coneguda per ser la primera transsexual del País Valencià. Va ser condemnada a mort el 1960.

Aquí teniu un llistat d'etimologia de les tendències sexuals i les identitats de gènere.timologia de les tendències sexuals i les identitats de gènere.

L'OMS ja ha tret la transsexualitat de la llista de malalties mentals. Aquí teniu més informació d'aquesta notícia.

Aquí teniu un article que parla sobre la situació de les persones transsexuals durant el franquisme.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "La gent normal", de TV3, dedicat a la transsexualitat:

Aquí teniu el programa "Dues voltes" d'IB3TV dedicat també als transsexuals:

Aquí teniu un conjunt de vídeos sobre sexe i gènere:

Articles del web relacionats:

• Heliogàbal, el primer emperador transvetit
• Qui gaudeix més del sexe?
• Hermafrodites avui en dia
• Homosexualitat i mitologia
• Neró, el pioner del matrimoni homosexual a Roma

Tots naixem amb un sexe definit que “separa” homes de dones. Així doncs, tenim que sexe ve del llatí secare (“tallar”) en clara al·lusió a la divisió del gènere humà. Quan feim el coit, però, el que feim és “unir-nos” atès que la paraula deriva de co-ire (“anar junts”). 

Hem d’anar en compte, però, amb els coits plens d’orgasmes! Ja ho diu un antic proverbi llatí, de procedència desconeguda: Omne animal post coitum triste est, sive gallus et mulier (“Tot animal, després del coit, està trist, excepte el gall i la dona”). En francès es parla de le petite mort (“la petita mort”) per referir-se a la pèrdua de consciència que experimenten algunes persones després de l’acte sexual.

Els símbols del gènere masculí i femení estan carregats de ressonàncies clàssiques. El de la dona, un cercle damunt d’una creu, representa Venus, deessa de la feminitat i la fertilitat –també se l’anomena “el mirall de Venus” per tenir forma d’espill de mà.

En totes les civilitzacions antigues és present el culte a una deessa de l’amor com la Venus romana (Afrodita grega): Inanna en la mitologia sumèria, Ishtar en la mesopotàmica, Hathor en l’egípcia o Turan en l’etrusca. En astrologia, Venus és considerat un planeta del tot femení: suau, maternal i propens a l’alegria i a la música. En el món de l’alquímia, el símbol de Venus fou associat amb el coure.

 

El símbol del gènere masculí al·ludeix a Mart (Ares grec), el déu de guerra, la virilitat i la fertilitat. Es tracta d’un cercle amb un pal inclinat 45 graus i amb una llança que en sobresurt –el cercle remetria a l’escut del déu i la llança a un fal·lus. Mart s’identificà amb el planeta vermellós, amb la força i, en general, amb tot allò que tradicionalment relacionam amb l’àmbit masculí. Astrològicament regia qualitats com ara la voluntat, l’energia i la sexualitat agressiva. En el món de l’alquímia, el símbol de Mart fou associat amb el ferro.

En biologia, el cromosoma sexual femení és representat per la lletra X, i el masculí per la Y. Així, la combinació de dos cromosomes XX donen una nina; XY, un nin. Aquesta terminologia fou encunyada el 1905 pels genetistes nord-americans Edmund Beecher Wilson i Nettie Stevens.

Afrodita i Ares varen protagonitzar l’adulteri més cèlebre de la mitologia grega -Homer el relatà en el cant VIII de l’Odissea. Afrodita estava casat amb Hefest (Vulcà), el déu de la metal·lúrgia. La deessa de l’amor i de la bellesa, però, no s’acabava de trobar a gust amb la companyia del menys agraciat de totes les divinitats olímpiques. És per això que no trigà a caure en els braços del viril Ares, el qual contractà Alectrió perquè li fes de sentinella. Aquest, però, es va adormir.

Hèlios, el Sol que tot ho veu, va ser el primer a assabentar-se d’aquella infidelitat i no s’està d’informar-ne Hefest. Aquest, enfurismat, va ordir un pla per venjar-se'n. Va fabricar una xarxa irrompible, la va col·locar sobre el llit conjugal i va fingir que se n'anava a Lemnos.

Hefest sorprén Ares i Afrodita (Johanes Heiss) 

Després de fer-se pregar molt i de prometre una compensació econòmica, Hefest va accedir a amollar les seves preses. Tots dos amants varen sortir corrents, avergonyits, i varen ocultar-se per separat durant una bona temporada. Segons algunes versions, d’Ares i Afrodita naixerien Harmonia, Eros (Cupido) i els bessons Fobos (“Por”) i Deimos (“Terror”) –avui els dos satèl·lits de Mart agafen el nom de la seva bessonada, que esdevingué la seva escorta més fidel.