Banner Top

La posidònia de Posidó

El déu Posidó està molt enfadat perquè està en perill la nineta dels seus ulls, la posidònia, la planta aquàtica que agafa el seu nom. Posidó (Neptú al món romà) era fill de Cronos i de Rea i, per tant, el germà gran de Zeus. Presidia la mar i els llacs i protegia els navegants.  També assumí el paper de sobirà dels terratrèmols amb l’epítet de “sacsejador de la terra”.

Posidònia a Formentera
Posidònia a Formentera
 
Posidó era representat amb barba i sostenint un trident, una llança de tres puntes emprada pels pescadors de tonyina. Recorria el mar enfilat dalt d’un carro arrossegat per uns cavalls aquàtics anomenats hipocamps (ἵππος, “cavall” + καμπή, “corba”, “sinuositat”) i envoltat de dofins i altres animals marins.

A la Magna Grècia, prop de Nàpols, Posidó comptà amb una ciutat, Poseidonia Paestum en llatí. Fundada al segle VI aC pels grecs de Síbaris, va esdevenir una “petita Atenes” en sòl italià. Al segle V aC, a la mateixa època que es construïa el Partenó, s’hi erigí el monument més gran i famós de la ciutat, el temple de Posidó, avui el temple dòric més ben conservat del món.

Temple de Neptú a Paestum
Temple de Posidó a Paestum


Dos dels fills més famosos de Posidó foren  el cavall alat Pegàs i Polifem, a qui Ulisses deixà cec. En venjança, el déu li féu la vida impossible a la mar en la tornada de l’heroi a Ítaca. Li provocà tempestes i naufragis.

Mosaic de Posidó i Amfitrite, trobat a Algèria (Museu del Louvre, París)
Mosaic de Posidó i Amfitrite, trobat a Algèria (Museu del Louvre, París)
 
Triomf de Neptú i Amfitrite (Nicolas Poussin, 1634)
Triomf de Neptú i Amfitrite (Nicolas Poussin, 1634)

Neptú i Amfitrite, Jacob de Gheyn II (Walraf-Richartz Museum,Colònia)
Neptú i Amfitrite, Jacob de Gheyn II (Walraf-Richartz Museum,Colònia)


El dofí, un gran criat
A pesar dels seus nombrosos amors, Posidó estava casat amb la nereida Amfitrite. Li costà molt conquerir el seu cor. En un principi, la nimfa li digué que no. Aleshores, el déu marí va enviar un dels seus criats, un dofí, perquè la convencés dels seus encants. El dofí s’esforçà tant en la causa que finalment Amfitrite acceptà casar-se amb Posidó. Com a premi per l’ajuda, el déu va col·locar la imatge del dofí entre les estrelles. És la constel·lació Delphinus.

La Constel·lació Delphinus
La Constel·lació Delphinus

El cargol marí de Tritó
Amb Amfitrite Posidó tingué Tritó. Al principi era una personificació de la remor de les onades, que provocava bufant una closca de caragol de mar. Els antics imaginaven Tritó com un home barbat, de pell blava, amb una cua de peix a partir de la cintura.

Estàtua de Tritó a la Fontana del Moro (Piazza Navona, Roma, Itàlia).
Estàtua de Tritó a la Fontana del Moro (Piazza Navona, Roma, Itàlia).
 
Posidó escortat per dos tritons a la
Posidó escortat per dos tritons a la "Fontana di Trevi" (Roma)

 

En portuguès el cargol marí que sempre sosté a la mà Tritó és búzio. És una paraula emparentada amb el verb κλάζειν (“ressonar”), que ens donà clàxon. En la nostra llengua búzio seria l’arrel del mot bussejador, que ja no és un caragol marí, sinó una persona marina. Els més professionals solen dur un casc que forma part d’una vestimenta anomenada escafandre (< σκάφος, “nau”, + ἁνήρ, “home”).



Escafandre
Escafandre

 

A part de Tritó, Posidó i Amfitrite també tingueren una filla, Rodes, que el Sol (Hèlios) va prendre com a muller. Segons algunes tradicions, l’illa homònima del mar Egeu, al sud de Turquia, agafa el nom d’ella.

El cigne de Cicne
Amb Càlice, Posidó tingué un altre fill, Cicne (Κύκνος), que destacà per ser un gran aliat dels troians en la guerra de Troia. Va anar ràpidament a ajudar-los quan varen desembarcar els grecs. Va impedir l'avenç de les forces aquees durant molt de temps, fins que va trobar-se amb Aquil·les.  

estanc neptu

L'estany de Neptú (Jardí de Versalles)

Com que Cicne era invulnerable, l’heroi grec no el podia matar: va haver de donar-li cops al rostre amb el pom de l'espasa i fer-lo retrocedir amb l'escut. Aleshores Cicne, tirant enrere, va ensopegar amb una pedra i va caure. Aquil·les aprofità l’ocasió per ofegar-lo sota el seu pes, però Cicne, per gràcia del seu pare, es va transformar en cigne (en la mitologia grega hi ha, tanmateix, altres personatges que es transformen en aquest animal).

Proteu
L’encarregat de guardar les foques i altres animals marins de Posidó era Proteu (< πρῶτος,primer”). Vivia a l’illa de Faros, a la desembocadura del riu Nil. Tenia el poder de canviar de forma, ja fos un animal o un element. Generalment utilitzava aquest poder quan no volia contestar les preguntes que li feien com a déu profètic que també era. En record seu, tenim l’adjectiu proteïforme per al·ludir a un individu que canvia de forma contínuament.

Proteus Alciato 2

Proteu

Nereu
Proteu era conegut el “Vell de Mar”, igual que Nereu, un déu marí anterior a Posidó. Fill de Pontos (“mar”) i Gea (“terra”), pertanyia a les primeres forces elementals del món. Com Proteu, també té la capacitat de metamorfosejar-se en tot tipus d’animals o elements.

nereu

Nereu

Dòrida, filla del tità Oceà, Nereu tingué les nereides (-ida és un sufix patronímic). Entre elles hi havia Tetis (esposa de Peleu), Amfitrite (esposa de Posidó), Calipso i Galatea. Posidó acabà absorbint les atribucions de totes aquestes divinitats marines.

Entrades del web relacionades:
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!
Un mar d'etimologies
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Eren troglodites, els grecs?

Testificar amb testosterona tres vegades

El dret romà només reconeixia al sexe masculí la capacitat de declarar com a testis o testimoni en els judicis. Aquesta paraula provenia del numeral tres ja que un testimoni, al cap i a la fi, és la tercera persona que pot reforçar o contradir els arguments d’una primera o d’una segona persona. Era important comptar amb més d’un testimoni. Així ho reflecteixen alguns aforismes: Testis unus, testis nullus (“testimoni únic, testimoni nul”) o dictum unius, dictum nullius (“paraula d’un sol testimoni, paraula de ningú”). D’altra banda, sempre eren preferibles els testimonis oculars: Plus valet unus oculatus testis, quam auriti decem (“Val més un testimoni ocular que deu d’auriculars”).

Comediògrafs com Plaute (segle II aC) feien derivar testicle de testis, ocasionant així les rialles del públic. Segons aquesta versió etimològica (que seria del tot inventada), a falta d’una Bíblia o llibre sagrat –com passa avui als EUA-, els testimonis prometien dir la veritat estrenyent-se amb la mà dreta els testicles, els quals eren vistos així com un “petit testimoni”(testiculus) de la virilitat del declarant. El que es feia, doncs, amb aquest acte poc decorós era testificar, paraula composta de testis i de facere (“fer”). I el testimoni que donava fe de la innocència d’un acusat el que feia era protestar (+pro, “davant de”) - avui el terme és utilitzat en el sentit d’ “expressar una queixa”.

Mentida
Mentida
 
Els testicles són els encarregats de produir l’hormona sexual masculina coneguda com a testosterona. Aquest neologisme es formà a principi del segle XX a partir de l’aglutinació de les paraules testicle, esterol i hormona. Del numeral llatí tres també tenim testament, ja que antigament, per fer-lo, era imprescindible la presència de “testimonis”. El nom d’Antic i Nou Testament per designar les parts en què es divideix la Bíblia prové d’un error dels traductors llatins. En la versió grega apareix la paraula διαθήκη, que significava “acord, “conveni”, i feia referència, per tant, al conveni de Déu amb els homes.
 
Detestar el contrincant
Desgranar la infinitat de derivats que té el tres llatí requereix un gran treball. Avui una trifulga és una gran discussió, un gran aldarull. En llatí, una trifurca era un aparell amb tres palanques o forques que es feia servir als forns metal·lúrgics. Feia molt de renou, d’aquí l’actual ús metafòric del terme. Una trinca és el conjunt de tres coses de la mateixa classe, però també el conjunt de tres persones designades per a contendre entre elles en unes oposicions; d’aquí ve contrincant –l’expressió “nou de trinca” és d’origen incert.
 
A la Roma clàssica els negocis importants es feien al fòrum, i els menys importants al trivium (“cruïlla de tres camins”). Així doncs, aquests assumptes comercials d’escassa rellevància eren qualificats de trivialis, d’aquí el significat de la nostra paraula trivial.
 
Originàriament detestar significava “expulsar algú mitjançant imprecacions, posant els déus com a testimonis” -avui feim servir la paraula per mostrar la nostra aversió envers algú. També tenim atestar, en el sentit de donar testimoniatge d’alguna cosa, i contestar, en el sentit d’afirmar una cosa fundada en testimonis. Les trenes fan al·lusió als tres feixos de cabells de què està format. El tricorni és el capell de tres corns que va estar de moda al segle XVIII i que avui només utilitza la guàrdia civil. El trident és el ceptre de tres dents característic del déu Neptú. I un tresillo és un conjunt format per un sofà i dues butaques que fan joc.

Tricorni de la Guàrdia civil
Tricorni de la Guàrdia civil

Diuen que tres fan multitud o, dit d’altra manera, una tribu. Segons conta la llegenda, Ròmul va dividir l’antiga Roma en tres agrupacions o tribus –aquest sentit original del prefix tri- s’ha perdut en el significat actual de la paraula. Així, els tribuns eren els magistrats que elegia el poble romà reunit en tribus. La tribuna era la plataforma elevada des d’on els tribuns i altres oradors es dirigien al poble. El tribunal era el lloc on els tribuns administraven justícia i dictaven sentència. I el tribut era l’impost assignat a cada tribu romana –ara tots el pagam. D’aquest tribut tenim atribuir (ad + tribuere), contribuir (cum + tribuere), distribuir (distribuere), retribuir (retribuere), atrevir-se (originàriament tribuere sibi, “atribuir-se a un mateix la capacitat de fer alguna cosa”).
 
La versió grega del tres llatí és τρι. La trigonometria és la branca de les matemàtiques que estudia els triangles (τρίγωνος). Un trèvol és un tipus de planta herbàcia de tres fulles (φυλλον). Una tríada és un conjunt de tres. El triclini era el nom que rebia al món clàssic el menjador constituït per una taula envoltada de tres llits (κλίνη) on hom es reclinava per menjar. Un tríptic és un document constituït per un full que es doblega en tres plecs (ἡ πτύξ, υχός). I un trípode és una seient o una taula de tres potes (ὁ πούς, ποδός).
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px