Banner Top

Etimologies cíviques

Ja ho va dir al segle IV aC Aristòtil a la seva obra Política: ὁ ἄνθρωπος φύσει πολιτικὸν ζῷον, és a dir, “L’home és, per naturalesa, un animal polític”. Aquí, amb tot, l’adjectiu “polític” vol dir sociable. I per viure en societat necessitam la paraula. El filòsof d’Estagira continua la seva reflexió de la següent manera:
 
“La raó que l’home sigui un animal polític, més que qualsevol abella i que qualsevol altre animal gregari, és clara [...] Només l’ésser humà, entre els animals, posseeix la paraula. La veu és una indicació de dolor i de plaer, per això la tenen també els altres animals [...] La paraula, però, en canvi, existeix per manifestar allò que és convenient i allò que és nociu, així com allò que és just i injust”.
 
Així doncs, la paraula determina el nostre paper a la ciutat, a la πόλις. Segurament aquest terme és una de les aportacions més importants de la cultura grega. Va irrompre amb força al segle VIII aC després des quatre segles d’Època Fosca. Πόλις se sol traduir com a “ciutat-estat” atesa la seva autonomia. De fet, l’Hèl·lade com a entitat política única no va existir mai. El que hi havia era un conjunt de polis que, a pesar de la seva independència, compartien una mateixa llengua, cultura i tradicions com els Jocs Olímpics.

Acròpoli d'Atenes (FOTO: AWL IMAGES)
Acròpoli d'Atenes (FOTO: AWL IMAGES)
 
Etimològicament parlant, tots els ciutadans som polítics. Avui, però, per desgràcia, aquesta paraula només al·ludeix als professionals del bé comú. De πόλις també tenim policia, acròpoli (+ ἄκρος, “altura”), necròpoli (+ νεκρός, “mort”, “cadàver”), metròpoli (+ μήτηρ, “mare”) o cosmopolita (+ κόσμος, “univers”). A vegades se sol traduir per igual πόλις que ἄστυ. Aquest darrer terme, però, és el nucli urbà, el conjunt d’edificis que s’oposa al camp, ἀγρός. No s’han de confondre els nombrosos derivats de πόλις amb els de πολύς (“molt”), com politeisme o polígon.

Grecs, els mestres de l’urbanisme
Amb la πόλις nasqué l’urbanisme (del llatí urbs, “ciutat”), entès com a ordenació racional de l’arquitectura en l’espai urbà. Les primeres teories urbanístiques conegudes s’han atribuït a Hipòdam de Milet (498-408 aC), que potser les va aplicar, després de les guerres mèdiques, en la reconstrucció del port d’Atenes (el Pireu) i de Milet. La planificació hipodàmica, inspirada segurament en plànols d’Egipte i Mesopotàmia, es basava en la planta ortogonal. Consistia en un sistema de carrers que s’encreuaven en angle recte, formant quadrícules -a Roma els dos eixos principals s’anomenarien Cardo (de nord a sud) i Decumanus (d’est a oest).

Planificació hipodàmica de Barcelona
Planificació hipodàmica de Barcelona

 

La πόλις més important de totes va ser Atenes, considerada per l’historiador Tucídides com “l’escola de tot l’Hèl·lade”. Al segle VI aC va veure néixer la democràcia, un sistema que donava el poder (κράτος) al poble (δῆμος) -no tenia res a veure, però, amb l’actual democràcia. També es parlava d’oclocràcia (+ ὄχλος, “poble”, “multitud”).

En grec, δῆμος comptava amb dos sinònims: ὁ λαός, ου, d’on tenim laic i el nom propi Nicolau (“vencedor de pobles”), τό ἔθνος -ους, que ha donat ètnia (agrupació natural d'individus amb unes característiques pròpies) o etnologia (estudi de les ètnies). El seu equivalent llatí és populus, d’on tenim paraules com públic, publicar o popular (en anglès donà people).  I un sinònim de populus era vulgus, que ens ha llegat vulgar i divulgar.
 
La pandèmia dels demagogs
L’arrel δῆμος és present en paraules com demografia (+ γραφία, “descripció”), demoscòpia (+ σκοπέω, “observar”, “examinar”), demiürg (+ ἔργον, “treball”), que, en el pensament grec, era l'ordenador del món, que actuava sobre la matèria primigènia, informe i eterna; o  endèmic (+ εν, “dins”), dit de l’espècie que viu exclusivament en una àrea geogràfica determinada -com que aquesta espècie és d’aquell territori (χθῶν) també és autòctona (+ αυτος, “un mateix”).
 
Amb δῆμος cal diferenciar entre epidèmia i pandèmia. L’epidèmia (+ επι, “sobre”) és quan una malaltia només afecta una zona concreta. En canvi, la pandèmia (+ πᾶς, πᾶσα, πᾶν, “tot”) ataca gairebé tots els individus d'un país. Avui els que ja són una pandèmia són els demagogs, els que “condueixen” (ἄγω) el poble amb mentides i paraules buides que només responen a l’emoció i no a la raó. Ells ja varen ser els principals responsables de la mort de la democràcia atenesa al segle IV aC.

Demagogs manipuladors
Demagogs manipuladors
 
Allà on més s’exhibien els demagogs era a la plaça pública, a l’ἀγορά, d’on tenim agorafòbia, la por (φόβος) a travessar espais oberts. Aquest terme deriva del verb ἀγείρω (“reunir”) perquè era el lloc on els reunien els ciutadans. També era l’escenari de molts panegírics, discursos de lloança davant “tota” (+ πᾶσα) l’assemblea “reunida”. Si es volia criticar s’emprava el verb κατηγορέω (+ κατά, “contra”) -aquest arrel acabaria donant el terme categoria, cadascun dels grups en què hom pot classificar, “reunir”, diferents objectes atenent a una propietat o a una condició. La crítica, en la democràcia atenesa, estava emparada per la llibertat d’expressió o isegoria (ἴσος, igual + ἀγορά).

sin tc3adtulo

Mapa de l'àgora d'Atenes

 
Fòrum per al civisme
L’equivalent llatí de l’ἀγορά va ser el forum. El fet que estigués situat més enllà, a les portes, de l’espai privat, explica que la seva etimologia sigui el llatí foris (“porta”), que, convertit en adverbi, significà “fora”. D’aquí també tenim fora, foraster, forà i, en anglès, foreigner (“estranger”) i forest (“bosc”), agafat del francès forêt. El foris llatí convivia amb la mateixa paraula porta, que conté l’arrel indoeuropea *dhwer-, present en l’anglès door.

Imatge actual del Forum romà
Imatge actual del Forum romà
 

Per a πόλις els romans tenien la paraula civitas; i per a πολιτής (“ciutadà”), civis. Podem resseguir aquests ètims en paraules com civisme, civil, conciutadà o civilitzar. La civitas es podia confondre amb l’urbs, que ens ha donat mots com urbà, suburbi (+ sub, “sota”) o urbanitat. Urbs, alhora, no s’ha de confondre amb orbis (“món”). Les dues paraules apareixen en la famosa benedicció als quatre vents que el Papa llança des de la plaça de Sant Pere de Roma: Urbi et orbi ("Per a la ciutat de Roma i per al món").

Totes aquestes etimologies ens donen aixopluc en una societat on tots ens identificam com a  “companys” (socii). Coneixent ja doncs les nostres arrels cíviques, ja podem complir amb les nostres obligacions com a ciutadans de la polis que som, és a dir, com a polítics.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/06/2018), reflexion per què és tan difícil viure en societat. Ho faig a partir de la cita d'Aristòtil: ὁ ἄνθρωπος φύσει πολιτικὸν ζῷον (“L’home és, per naturalesa, un animal polític”):



Aquí teniu un fragment del programa "L'oblit del passat" dedicat a l'àgora d'Atenes:




Aquí teniu el documental "Las grandes ciudades de la antigüedad: Roma":




Articles del web relacionats:
El fòrum dels aforats
Etimologies domèstiques
- L'esperançadora democràcia digital
Democràcia obsoleta
Capitals amb Capitoli

País, pàtria, nació

Lingua franca, el primer esperanto

En sociolingüística, es parla de llengua franca o lingua franca (en la seva versió llatinitzada) per referir-se a un idioma de comunicació entre parlants de llengües diferents. Actualment, l'anglès compliria aquesta funció en l'àmbit científic i en el món dels negocis.
 
Des del segle XII fins al XVIII, a la Mediterrània, ja va existir l'autèntica lingua franca que certament ajudà els mariners i comerciants a fer-se entendre. Coneguda pels francesos com a langage des galéres, es tractava d'una llengua híbrida de base romànica amb termes procedents del llatí vulgar, castellà, català, francès, provençal, italià, genovès, venecià, àrab o grec.
 
Aquesta antiga llengua comuna mediterrània només utilitzava l'infinitiu del verb per a tots els temps i modes de la conjugació. Encara ara conservam algunes restes seves en el nostre vocabulari: noms de vents (llebeig, xaloc, mestral, tramuntana), denominacions de fenòmens meteorològics (bòrees) o nomenclatura d'embarcacions típiques (llaüt). Tanmateix, mai no hi va haver una sola forma de lingua franca homogènia.
 
Varen ser els àrabs els primers a fer servir l'expressió “llengua dels francs” per anomenar la parla dels genovesos i venecians a la conca oriental. Aleshores, al món musulmà, l'adjectiu “franc” era sinònim de “cristià europeu”. Per extensió, per tant, la “llengua franca” fou la designació genèrica de “llengua dels europeus occidentals”. A finals del segle XVIII aquesta llengua d'interrelació, que els grecs anomenaren koiné (κοινή, “comuna”), començà a perdre força. La causa principal fou la desaparició, a la Mediterrània, de l'esquadra de galeres.
 
Una llengua ben “lliure”
La lingua franca era una llengua ben “lliure”, des d’un punt de vista etimològic. A l’antiga Roma el franc, el “cristià europeu” sota l’òptica musulmana, fou un poble germànic que al segle V dC arrabassà les Gàl·lies als romans, rebatejant-les com a França en honor seu. A finals del segle VIII els francs de l’imperi carolingi iniciaren la conquesta d’Espanya, aleshores sota domini musulmà. Tan sols, però, pogueren ocupar les terres del sud dels Pirineus, que passarien a ser conegudes com a “Marca Hispànica”.

La Marca Hispana
La Marca Hispana
 
Els francs que habitaven aquest nou territori, que feia de barrera defensiva contra els atacs dels musulmans, varen estar exempts de pagar tributs; d’aquí que amb el temps la paraula franc adquirís el significat de “lliure”. A casa nostra originaria també un llinatge d’infaust record, Franco, que, amb tota franquesa –és a dir, amb tota “llibertat”-  no va ser cap amant de la llibertat; ell actuava més com a franctirador.
 
Durant l’edat mitjana els sobirans francesos solien concedir privilegis als seus súbdits per poder realitzar activitats tals com la pesca i la caça en determinades zones del regne. Aquesta mena de permisos ens donarien la paraula franquícia, que no és més que l’autorització que dóna un fabricant a un distribuïdor o comerciant perquè exploti els seus productes.
 
L'esperanto
En època moderna el somni d'una nova lingua franca tornaria a cobrar força amb l'esperanto. Tot va començar a finals del segle XIX. Aleshores l'Imperi Rus era l'estat més gran d'Europa. Els seus 23.000 kilòmetres quadrats acollien més de 125 milions de persones de 100 grups ètnics. Davant aquesta mescladissa, un oftalmòleg polonès, L. L. Zamenhof, s'obsessionà per trobar un idioma comú amb el qual poder evitar conflictes com els de la Torre de Babel.

Zamenhof, el pare de l'esperanto
Zamenhof, el pare de l'esperanto
 
Zamenhof, natural de Varsòvia, era un gran poliglot. Parlava rus, polonès, jiddish (o judeoalemany), alemany, anglès, franhcès i una mica d'italià i espanyol. El 1879 un capellà alemany, Johann Martin Schleyer, ja havia intentat crear una llengua artificial, el volapük, per facilitar la comprensió entre persones de diferents cultures. Tanmateix, tengué poc èxit degut a la relativa complexitat de la seva gramàtica en comparació amb la que ideà el seu gran competidor.
 
El 1887 es publicà el primer fulletó de la “Llengua Internacional” signat amb el pseudònim de Doktoro Esperanto (“Doctor Esperançat”). Aquella nova lingua franca, que acabaria essent coneguda com a esperanto, es basava en un vocabulari bàsicament llatí i germànic i una gramàtica simplificada al màxim. Amb ella, Zamenhof, lluny de substituir les llengües maternes, el que pretenia era crear un segon idioma a nivell planetari que també seria conegut com el “llatí dels obrers”.

La bandera de l'esperanto
La bandera de l'esperanto
 
El 1905 ja se celebrà el 1r Congrés Internacional d'Esperanto, on es fixaren les seves bases lingüístiques i es dissenyà la seva bandera, de color verd (esperança) i blanc, símbol de pau i harmonia. El 5è congrés se celebraria a Barcelona el 1909. Els més eufòrics també volgueren fundar el primer estat esperantista. El lloc elegit fou Moresnet, entre Alemanya, Bèlgica i els Països Baixos. Es tractava d'un micropaís (3,5 km²), sorgit del Congrés de Viena (1815), que va existir com a zona independent durant més d'un segle -el 1919, arran del Tractat de Versalles, s'annexionà a Bèlgica.
 
Un altre intent de nació esperantista, encara més efímer, fou una illa artificial sobre una plataforma a l'Adriàtic, de 400 m², prop de Rímini. El 1968 es declarà independent sota el nom esperanto d'Insulo de la Rozoj (“l'illa de les Roses”). Tanmateix, el govern italià s'encarregà de dinamitar-la.

Segell del 5è Congrés Internacional de l'esperanto a Barcelona
Segell del 5è Congrés Internacional de l'esperanto a Barcelona
 
Ido, una variant de l’esperanto
El 1907 naixeria una versió modificada de l’esperanto, l’Ido, de paternitat controvertida, encara que alguns apunten al filòsof francès Louis Couturat. Sobre la seva etimologia hi ha dues teories: podria ser l’acrònim d’Idiomo di Omni (“idioma de tots”) o bé agafar el sufix –ido de la paraula esperantido, que literalment significa “descendent de l’esperanto”. El 1909 el químic Wilhelm Ostwald donà els diners que havia cobrat pel premi Nobel per a una fundació que promogués la coneixença i ús de l’ido.
 
Cap el 1951 l’esperanto i l’ido s’havien estès per tot el món. No havien assolit, però, el nombre suficient de parlants com per a poder exercir de llengua auxiliar universal. Aleshores un grup de lingüistes europeus i americans donaren a conèixer una nova llengua artificial, la Interlingua. Avui, després de l’esperanto, és la segona llengua artificial amb més parlants –la tercera és l’ido.
 
Un precedent d’Interlingua és el Latino sine Flexione (“llatí sense flexió”), creat pel matemàtic italià Giuseppe Peano a principis del segle XX. És una espècie de llatí amb una gramàtica molt simplificada. Avui, però, és pràcticament mort, com altres llengües inventades dins els segles XIX i XX.
 
Una llengua estigmatitzada
El nazisme sempre va veure amb mals ulls l'esperanto. En el seu Mein Kampf (1925), Hitler ja advertí que un contuberni jueu -Zamenhof, mort el 1917, ho era- podria utilitzar aquesta llengua per dominar el món. Stalin fins i tot considerà que era una “llengua d'espies”, de manera que no tingué escrúpols a l'hora de fer executar els seus parlants.
 
Enmig d'aquest clima de persecució, el 1940 Charles Chaplin s'atreví a fer una paròdia del nazisme en la seva cèlebre pel·lícula El gran dictador. Hi va incloure un homenatge a Zamenhof fent que els cartells del gueto jueu sortissin escrits en esperanto i no en alemany. Anys més tard, als Estats Units, el senador MacCarthy, instigador de la famosa “cacera de bruixes” (1950-1956), proclamaria als quatre vents que conèixer aquella maleïda llengua era “quasi sinònim” de simpatia envers el comunisme.

Esperanto, és clar!
Esperanto, és clar!

Després d'un segle d'una existència tan atzarosa, avui es creu que l'esperanto compta amb prop de dos milions de parlants. Encara que l'actual lingua franca per excel·lència és l'anglès -també a internet-, el “llatí dels obrers” no es dóna per vençut. Fins i tot el Papa l'empra en la seva felicitació nadalenca urbi et orbi. No poden dir el mateix altres idiomes artificials com l'èlfic d'El senyor dels anells, el klingon de l'univers Star Trek o el na´vi que parlen els blavosos habitants de Pandora a la pel·lícula Avatar. Llarga vida, doncs, a l'esperanto!

Aquí teniu una entrevista a l'esperantista italià Nicola Ruggieri.

Aquí teniu uns quants vídeos de l'esperanto:







 

Articles del web relacionats:
- Romàntics, no em vengueu amb romanços
La solidaritat de les llengües
La llengua dels nins salvatges
El grec, el pa nostre de cada dia
Menys llatí i més esport
"Traduttore traditore"
Glossolàlia, un do diví molt preuat
Emparaular el món
Mediterrani, un mar de llengües
Apologia de la paraula
Al principi existia la paraula
-
Mots que es xiuxiuegen
-
L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores

Menys llatí i més esport?

L’anècdota va ocórrer el 1974. A les corts franquistes es debatia un projecte per ampliar les hores lectives dedicades a l’esport en detriment d’altres matèries molt menys “saludables”, com el llatí. Aleshores, el ministre Secretari General del Movimiento, José Solís Ruíz, natural de Cabra (Còrdova) exclamà dient: “Menos latín y más deporte. Porque, ¿para qué sirve el latín?” La frase recordava la que va pronunciar el 1936 el general franquista Millán Astray al paranimf de la Universitat de Salamanca en presència de Miguel de Unamuno, catedràtic de grec: "¡Abajo la inteligencia, viva la muerte!".

En aquella ocasió, les paraules de Solís van ser rebatudes de la següent manera pel parlamentari vallisoletà Alfonso Muñoz Molina, catedràtic de la Universitat Complutense: “Por de pronto, señor ministro, sirve para que a los de Cabra les llamen egabrenses y no otra cosa”. No debades, que aquest poble de la província de Còrdova era conegut pels romans com a Egabre, d’aquí el seu gentilici.
 
L’estudi del llatí i del grec és una gimnàstica intel·lectual que ens permet contextualitzar-nos com a individus. No debades, el present no es pot entendre sense el passat. En aquest sentit, si Grècia és considerada la mare cultural d’Occident, Roma en seria el seu pare. Molta de gent, però, rebutja tot aquest bagatge cultural i humanístic per culpa del mal record que té de quan estudiava les mal anomenades “llengües mortes”. Certament, abans hi podia haver “professors morts” que convertien el llatí i el grec en llengües ben mortes. Ho reduïen tot a les declinacions (repetint com a lloros la famosa rosa, rosae) i a la sintaxi, oblidant que una llengua és també una eina per entendre una cultura, la grecoromana, que s’ha convertit en el far d’Occident. Avui, per sort, molts professors de clàssiques, amb l’ajuda de les noves tecnologies, estan canviant aquesta tendència. També tenen una mentalitat més transversal i integral sobre les seves matèries, atès que el llatí i el grec s'han d'estudiar de la mà de les matemàtiques, de les ciències socials i naturals.


 
El coneixement del llatí, igual que el del grec, ens obre el món a tot un món de curiositats que parlen de la història de la humanitat. Així sabem, per exemple, que la salutació basca agur prové d’augurium, presagi fet per un antic sacerdot romà anomenat àugur a partir del vol dels ocells. Tampoc no podem obviar que el llatí ha estat una de les llengües de referència de la ciència fins al segle XVIII. De fet, continua essent la llengua obligatòria en la nomenclatura científica. El sistema de noms ideat per Carl von Linné no obliga a posar noms en llatí, sinó llatinitzats, tal com queda clar amb l'aranya Calponia harrisonfordi o amb la vespa Polemistus chewbacca.

Arran de l'antic prestigi intel·lectual del llatí, avui, quan discutim sobre economia, parlam amb naturalitat del dèficit, del superàvit o de la renda per càpita. Quan parlam de salut, recorrem a la fecundació in vitro o al famós mens sana in corpore sano. En qüestions d’art i de música, parlam de l’òpera prima d’un autor, d’escoltar un rèquiem (literalment “descans” en al·lusió a la música per a difunts), comentam que la melodia va in crescendo o demanam un bis en un concert. A més, tots coneixem organitzacions i empreses amb noms tan llatins com Càritas, Sanitas, Securitas Direct o Legalitas. Als mitjans de comunicació també és habitual sentir a dir que un futbolista ha marcat un gol in extremis.

 

Una altra mostra clara del manteniment d'aquest lligam del llatí amb l'alta cultura són els lemes que porten actualment moltes universitats del món:

- Universitat de Barcelona: Libertas perfundet omnia luce (“La llibertat ho omple tot de llum”).
-
Jaume I de Castelló: Sapientia sola libertas est (“Només la saviesa és la llibertat”).
-
Politècnica de València: Ex technica progressio (“El progrés a través de la tècnica”).
-
UNED: Omnibus mobilibus mobilior sapientia (“La saviesa es mou més que totes les coses que es mouen”).
- Universidad Autónoma de Madrid
: Quid Ultra Faciam? (“Què més he de fer?”).
-
Universitat d’Oxford: Dominus illuminatio mea (“El Senyor és la meva llum”).
- EADA:
Qui habet aures audiendi audiat (“El que tengui orelles, que escolti”).


Un altre àmbit on es continua recorrent per tradició al llatí és el dels escuts que identifiquen estats, municipis o organismes internacionals. L'escut oficial d'Andorra, per exemple, porta la inscripció Virtus unita fortior ('la unió fa la força') i el d'Espanya Plus Ultra.

Curiosament, molts de llatinismes, la llista dels quals es podria allargar ad infinitum, ens han arribat a través d’una llengua no romànica: l’anglès. L'idioma de Shakespeare s’alimentà de nombroses paraules llatines durant els gairebé quatre segles en què Anglaterra va estar sota dominació normanda-francesa (segle XI-XV). A través de l’anglès hem rebut llatinismes com màster (de magister, “professor”), esnob (de sine nobilitate, “sense noblesa”) o currículum vitae (“carrera de la vida”).
 
Per a més inri, disposam de llatinismes adquirits per influència de l’Església catòlica, que va fer dir missa en llatí fins al concili Vaticà II (1962-1965). D’aquí tenim expressions com “anar fet un eccehomo”, un funeral corpore insepulto (de cos present), la benedicció urbi et orbi (a la ciutat de Roma i al món) del Papa. 

L'expressió motu proprio també va néixer en el si del vaticà per al·ludir als documents emanats del Papa per la seva pròpia iniciativa i amb la seva pròpia autoritat. El primer motu proprio de la història va ser promulgat per Innocenci VIII el 1484.Se sol tractar de documents breus, que afecten qüestions concretes -els documents doctrinals, en canvi, s'anomenen encícliques.

Col·loquialment avui es recorre a l'expressió motu proprio per indicar alguna cosa que es fa espontàniament, sense respondre a petició prèvia. És freqüent, però, que s'utilitzi de forma incorrecta com a motu propio (amb una erra) o precedit d'una preposició: de motu proprio o per motu proprio.

La paraula propaganda també és d'encunyació vaticana. Va aparèixer per primera vegada el 1622 en un document del papa Gregori XV que establia la creació de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (“Sacra Congregació per a la Propagació de la Fe”). Es tractava d’una oficina papal de la Contrareforma que havia de servir per combatre l’avanç del luteranisme. Aquest neologisme es creava a partir de la preposició llatina pro- (“cap endavant”) i de pagus (“llogaret”).



El llatí ha mort. Visca el llatí!
El llatí ha mort. Visca el llatí!
 
Avui en dia l’únic Estat del món en què el llatí és llengua oficial és el Vaticà. De fet, per sorpresa de tothom, l'11 de febrer de 2013 el papa Benet XVI va anunciar la seva dimissió en llatí.Encara que a la pràctica es treballa en italià i en francès, després els documents es tradueixen en l’antiga llengua dels Cèsars. Recentment la Santa Seu ja ha adaptat el llatí a les noves tecnologies. Des del 2008 la seva web també inclou una versió llatina,

A finals del 2012 Benet XVI va ser el primer a obrir un compte a Twitter; ho va fer en moltes llengües, entre elles en llatí. El mateix ha fet el papa Francesc. Aquesta és la descripció del seu perfil: Tuus adventus in paginam publicam papae Francisci breviloquentis optatissimus est (“Les molt esperades dites breus del papa Francesc, que arriben a tu en una pàgina pública”).

El llatí viu
En època moderna, el primer intent seriós per a ressuscitar el llatí es va produir el 1952. Aleshores l'exrecctor de la Universitat de Nancy, França, el professor Jean Capelle, va publicar un article titulat "El llatí o Babel", propiciant la reinstauració de l'antiga llengua dels cèsars. La iniciativa es materialitzà el 1956 amb la celebració, a Avignon, del primer Congrés pel Llatí Viu (Congrès International pour le Latin vivant).

Seguint l'esperit de Jean Capelle, avui el Vaticà és l'encarregat de supervisar el Lexicon recentis Latinitatis, un diccionari que recull més de 15.000 neologismes llatins. Entre ells destaquen conceptes com ambulància (arcera automataria), bàrman (tabernae potoriae minister), bàsquet (follis canistrique ludus), gratacel (caeliscalpium), kamikaze (voluntarius sui interemptor), esport (ludicra corporis exercitatio)... D'aquest diccionari, se'n serveixen alguns mitjans de comunicació que en l'actualitat empren el llatí, com la Ràdio Nacional de Finlàndia (amb el programa d'actualitat Nuntii Latini) i el diari digital Ephemeris, fundat a Varsòvia.

Una altra sorprenent utilització del llatí viu va ser propiciat pel govern de Finlàndia el 2006. Durant la seva presidència de la Unió Europea, el país escandinau va decidir traduir també al llatí tots els seus comunicats oficials. Avui també hi ha llatinòfils empedreïts que es reuneixen per llegir i parlar la llengua de Virgili. Així ho fa la Societas Circulorum Latinorum i, a Barcelona, el Circulus Latinus Barcinonensis. Qui també fa classes en llatí és Álvaro Sánchez-Ostiz, professor de Filologia Llatina a la Universitat de Navarra. Aquí el teniu en plena acció:


Avui, doncs, és peccata minuta no dominar el llatí, però en castellà es continua dient que “quien sabe mucho sabe latín”. En català, en canvi, llatí és un adjectiu sinònim de “llisa, sense entrebancs”, d’aquí que diguem “aquesta màquina no va llatina”. El llatí i el grec, doncs, no són una estranya relíquia del passat, sinó els nostres referents culturals que ens ajuden a entendre’ns millor. Tots som, doncs, guardians d'unes llengües mil·lenàries que volen seguir sent una font inesgotable de cultura.

El 17 d’octubre del 2014 el diari La Vanguadia publicava un article, titulat El latín sigue vivo, que contenia una mostra molt interessant sobre la presència de llatinismes en la nostra vida quotidiana. Aquí el teniu:
 
“Segur que, a priori, molt poca gent aixecaria la mà motu proprio davant la pregunta de si algú sap llatí. Però, de facto, tot quisqui utilitza el llatí a diari, sense adonar-se’n. No és cap rara avis ni cap esnob qui en les seves converses habituals menciona paraules i locucions llatines com spa, referèndum, ultimàtum, àlbum, campus, júnior, currículum vitae, dúplex, sui generis, tiquismiquis o, fins i tot, etcètera.
 
La llista podria seguir ad infinitum i es podria allargar in secula seculorum. Però segur que, a no ser que es quedi in albis, no necessita ajuda ni del seu alter ego ni del sursum corda per entendre totes i cadascuna de les paraules que acaba de llegir en aquestes línies. Encara que sigui, en realitat, un totum revolutum de llatí i català, i vostè no hagi estudiat molt més llatí que aquell ja llunyà, rosa, rosae.
 
Doncs això, que sense ser doctors honoris causa ni haver tret notes cum laude, tots sabem, o almanco empram amb certa desimboltura, el llatí. Aquella llengua tan antiga que, tanmateix, encara respira entre nosaltres. Tant el llenguatge culte com el popular contenen una gran quantitat de llatinismes. Alguns han mantingut el seu significat original, com el famós carpe diem (“aprofita el dia, el moment”) i altres han rebut noves connotacions, com en el cas de versus. Originalment volia dir “cap a” en llatí, però els anglesos li donaren un significat de contrarietat, i l’hem rebut amb la seva nova connotació de la mà de l’anglès”.

Així doncs, segurament hi haurà quòrum si deim que el llatí també és, de facto, llengua de carrer. Ja ho diu una famosa cita: Quidquid latine dictum sit altum videtur (“Qualsevol cosa dita en llatí sona més profunda”). No hi ha dubte que al llegat de Roma avui li podríem aplicar el famós vers amb el qual Horaci (segle I aC) va reivindicar la pervivència de la seva obra: non omnis moriar ("no moriré del tot"). Aquest mateix poeta ens ha deixat altres frases igual de cèlebres que ens conviden a gaudir del moment (carpe diem) i a no tenir por a aprendre (sapere aude).




Ferran Grau Codina, del departament de Filologia Clàssica de la Universitat de València, fa les següents reflexions sobre l’estudi de les llengües clàssiques en un article titulat “El llatí, eina i clau”:

“L’estudi del llatí i del grec aporten, en primer lloc, la intriga de la novetat: allò que és desconegut i fins i tot esotèric, que no es pot aprendre pràcticament en cap altre lloc. En segon lloc, i una vegada iniciat el seu estudi, una formalització gramatical que en molts casos no s’assoleix mitjançant l’estudi de cap llengua, ni de l’anglès, ni de les pròpies. Així, adquireixen el nivell d’abstracció i de reflexió metalingüística necessari que els fa comprendre millor conceptes a primera vista tan simples com «subjecte», «complement directe» o «circumstancial». Aquest estudi tan formal pot decebre una mica.

A mesura que l’alumne avança, es veu abocat a pensar i reflexionar sobre el sentit de les paraules, de les llatines i de les pròpies, amb la pràctica d’un exercici que a penes es dóna a les aules, com és l’exercici de la traducció, la qual cosa produeix el desenvolupament gradual d’operacions fines de la ment, mitjançant l’analogia i la diferenciació, per copsar-ne el sentit i les matisacions. És així com comença a posar-se en pràctica el pensament, sobre un objecte concret, amb un valor afegit que no tenen les llengües modernes, almenys les més properes, que permet també traslladar-se molts anys enrere i penetrar en la mentalitat antiga que alhora ens resulta familiar i propera. Així aprèn l’estudiant, amb la pràctica, a «construir el seu pensament». A mesura que avança en el seu coneixement i, a través seu, en el coneixement de la seua cultura, el llatí i el grec van esdevenint l’eina i la clau per accedir a un coneixement més profund, no sols de la història i de les literatures antigues, sinó de la història, les literatures i la cultura del món a què pertanyem”.


Per acabar, aquí teniu unes reflexions sobre la utilitat del llatí i del grec (30/09/2012). El seu autor es Esteban Bérchez Castaño, president de la “Sociedad Española de Estudios Clásicos de Castellón y Valencia”:

“La esencia de la educación debe ser una formación integral y una cultura general que permitan al alumno desarrollarse mejor como persona y, en un futuro, desenvolverse en la vida [...] ¿Acaso todo lo que aprendemos lo aplicamos específicamente en nuestro día a día? Personalmente debo reconocer que no recuerdo ya para qué sirve una raíz cuadrada ni la tabla periódica; sin embargo, no reniego en absoluto de los conocimientos de matemáticas o de física y química que adquirí durante más de diez años, y ni mucho menos se me ocurre proclamar a los cuatro vientos que esas asignaturas no valen para nada porque no hayan tenido posteriormente presencia alguna en el ejercicio de mi trayectoria profesional. ¿Por qué, en cambio, los profesores de Griego y Latín tenemos que estar oyendo continuamente, incluso de boca de colegas, que nuestras materias no valen para nada? [...]

Muchos conocimientos sirven para estructurar el pensamiento y ennoblecer el carácter. ¿Cómo no iban a ser útiles el griego y el latín, si en esas lenguas se compusieron las primeras obras de la literatura occidental, las que son la base de toda la posterior literatura occidental; si en esas lenguas se habló por primera vez de democracia, se discutió de libertad e igualdad, se establecieron las bases del derecho que ahora poseemos, se pusieron nombres a las distintas especies animales y vegetales y se dieron respuesta a muchas de las cosas que han preocupado a la humanidad? “


Aquí teniu un enllaç sobre 20 tatuatges que no entendreu si no sabeu ni llatí ni grec.

Aquest enllaç parla de l'herència llatina en el món de la política.

Aquí teniu un altre enllaç sobre lemes llatins de diferents institucions del món.

Aquí teniu un article que parla de la mala imatge dels professors de llatí en el cinema.

Aquest article parla sobre per què el llatí va deixar de ser la llengua de la ciència.

Aquest article també és interessant. Es titula "Del latín a Harry Potter".

Sabíeu que hi ha una proposta de convertir el llatí en la llengua oficial de la UE? Aquest enllaç en parla.

Aquí trobareu informació sobre Vivarium Novum, una acadèmia de llatí a Roma.

Aquí teniu un llistat de cites llatines cèlebres

Aquest altre llistat és de llatinismes que feim servir en català.

Aquest enllaç parla sobre com insultar en llatí amb elegància.

Aquí teniu un enllaç que parla sobre 10 idees equivocades sobre l'antiga Roma.

Aquest article parla sobre com s'ha de pronunciar el llatí.

Molt recomanable és aquest article de Xavi Ayén a "La Vanguardia": Latín, la más inútil de todas las lenguas.

Aquí teniu una entrevista a Mary Beard. El titular és prou eloqüent: "Los romanos crearon el mundo globalizado".

Sobre la pervivència del llatí a les nostres vides, podeu consultar aquest programa del programa "Saca la lengua" de TVE.



També teniu aquest vídeo del program "Quèquicom" de TV3 titulat "Som romans"



Per reflexionar més sobre el sentit que té estudiar llatí i grec avui en dia, aquí teniu un interessant vídeo d'Euronews:



Aquest vídeo, en anglès, també és ben curiós. És de l'any 1951!



Aquí teniu una tertúlia interessant del programa "No es un día cualquiera" (RNE) sobre l'ús de llatinismes. En aquest mateix programa, a la secció Verba volant, d'Emilio del Río, un dia també es va parlar de la relació de futbol i llatí, del llatí en època electoral i del llatí en els mitjans de comunicació.
 
Sobre expressions llatines a l'actualitat, teniu aquest interessant web.

I en aquest article sabreu perquè a Finlàndia veneren el llatí.

I per si encara teniu dubtes sobre les aportacions romanes a la nostra cultura, aquí teniu la famosa escena de la còmica pel·lícula "La vida de Brian" (1979): "Què han fet els romans per a nosaltres?"



Tampoc no us podeu perdre aquest fragment de "La vida de Brian" que ironitza sobre les "maleïdes" declinacions:






Sobre com els romans varen canviar el món, aquí teniu un interessant vídeo de Discovery Max. I aquest és un altre titulat "La ciudad invisible de Roma".

Aquí teniu un llistat de llibres ambientats en l'Imperi romà.

Aquest vídeo de cinc minuts ofereix un altre recorregut històric sobre l'imperi romà.

Si us pica la curiositat, una de romans parlant en llatí autèntic!



Aquí teniu un tango en llatí: Vademecum tango

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (08/12/2012) per parlar sobre el fantàstic món de les etimologies amb l'ajuda del meu exalumne Miquel Àngel Adrover:



I per acabar, com diu el filòsof Emilio Lladó, "Som memòria i vivim d'aquesta memòria":



Articles del web relacionats:
Sapere aude?
Esclaus de l'horror vacui
"El grec, el pa nostre de cada dia".
La hipocresia de les humanitats
La fi de la cultura
-
 El maleït mite de la cultura
La utilitat de la inutilitat
Etimocefalàlgia
-
 Mots que es xiuxiuegen
Al principi existia la paraula


I el millor homenatge a Roma és aquesta cançó d'Els Manel titulada precisament "Roma":

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px