Banner Top

Penis, un pinzell penjant

Una de les metàfores genitals més universals consisteix a comparar el membre viril amb la coa dels animals. Al món romà la coa dels quadrúpedes era coneguda com a penis (del llatí pendeo, “penjar”). I aquest fou el terme que també s’emprà com a eufemisme per referir-se al fal·lus (< φαλλός), que en llatí també era conegut col·loquialment com a mentula (“verga”). Curiosament, aquesta “coa” metafòrica dels romans s’ha convertit per a nosaltres en un cultisme que únicament conserva ja el seu sentit anatòmic.

Una selfie ben curiosa
Una selfie ben curiosa


A part de penis, el pendeo llatí (“penjar”) també va donar pensar. O sigui, ja és ben cert, almanco des del punt de vista etimològic, que, en l’actual “fal·locràcia”,  els homes pensen amb el penis! I a molts d’ells el penis els fa ser uns autèntics pendons (de vida dissoluta); no debades, van d’un lloc a un altre, pendulant

El diminutiu de penicillus (“coeta”) s’aplicava, també en sentit metafòric, a l’estri dels pintors, per la seva similitud innegable amb la coa dels animals. D’aquí ve, doncs, pinzell –en alemany també es diu Pinsel; en anglès, en canvi, pencil és un llapis i paintbrush és un pinzell.

Mapa lingüístic europeu del penis
Mapa lingüístic europeu del penis



Penicil·lina miraculosa
En medicina també es recorr al penicillus llatí per donar nom a les estructures anatòmiques que tenen forma de pinzell, com els penicil·lis. De manera similar degueren pensar els científics del segle XIX quan batejaren com a Penicillium un gènere de fongs diminuts amb forma de pinzells fins.

El 1929 es produí una de les passes més transcendentals en la història de la medicina: el bacteriòleg anglès Alexander Fleming (1881-1955) va descobrir per casualitat que el penicillium tenia substàncies antibiòtiques que acabaven amb les infeccions: havia nascut la penicil·lina, nom format amb el sufix –ina, indicatiu de “substància procedent de”, present també en termes com aspirina, insulina o morfina. La penicil·lina fou un dels primers antibiòtics comercialitzats. Amb ella, per primera vegada els metges pogueren combatre amb eficàcia pneumònies, meningitis i altres infeccions bacterianes mortals.

Manneken Pis (Brussel·les)
Manneken Pis (Brussel·les)

Els cobdiciosos penis petits
Crida l’atenció que les escultures clàssiques tenguin penis petits. Això, però, té una explicació. Els grecs associaven un penis petit i no erecte amb la moderació, una de les virtuts que formaven part de l’ideal de la masculinitat. Ja ho defensava el comediògraf Aristòfanes en la seva obra Els núvols: “Pit sa, espatlles amples, llengua curta, glutis forts i membre petit”.

Dorífor (Policlet, 440 aC)
Dorífor (Policlet, 440 aC)

En contraposició, el penis gran definia l’home vulgar, salvatge i bàrbar –així eren representats els homes d’edat avançada o els borratxos. En època moderna, però, amb l’auge de la pornografia, aquesta concepció fàl·lica ha canviat. Ara la mida sí que importa.

Sàtir (imatge de l'esperit salvatge) amb penis erecte
Sàtir (imatge de l'esperit salvatge) amb penis erecte



Les “pollas” dels “gilipollas”

Com a paraula vulgar de penis que també s’ha imposat per via de la metàfora, tenim polla, que en el món de l’ornitologia és una gallina jove i que està relacionada amb el verb pul·lular, derivat del llatí pullulo (“brotar”) -en viatjar a Xile, hem d’anar en compte perquè la “polla nacional” és una loteria. En castellà, però, la “polla” també s’empra com a sinònim d’al·lota jove, d’on vendria l’insult “gilipollas” (carallot o colló en català).

A principis del segle XVII Baltasar Gil Imón de la Mota ocupava el càrrec de fiscal del Consell d’Hisenda. Segons les cròniques de l’època, aquest alt funcionari sempre acudia a qualsevol acte social amb les seves tres filles amb la intenció de trobar-los algun promès. El problema era que aquelles tres “pollas” no eren molt espavilades ni tampoc agraciades físicament.

És per això que, quan Gil Imón apareixia amb les seves filles a una festa, les males llengües començaven a dir “Ahí va de nuevo don Gil con sus pollas”. D’acord amb aquesta teoria, l’associació d’idees fou inevitable i aviat l’enginy popular hauria fusionat en un sol concepte l’estupidesa i les filles del fiscal. Tanmateix, la RAE apunta com a etimologia de “gilipollas” la paraula caló jili (“innocent”, “càndid”).

Cròniques de l’època que parlens de l’etimologia de “gilipollas”
Cròniques de l’època que parlen de l’etimologia de “gilipollas”


El famós penis de Rasputin
Un dels famosos penis de la història és el de Grigori Rasputin. Va ser un monjo i curandero rus de finals del segle XIX que va fer de conseller de l’últim tsar de Rússia, Nicolau II. Era molt carismàtic i tenia fama d’estar sonat, però, sobretot, de tenir una vida sexual molt dissoluta. Tanmateix els historiadors no han trobat proves que justifiquin aquesta vida llicenciosa.

Grigori Rasptuin (1869-1916)
Grigori Rasptuin (1869-1916)


El 1916 Rasputin, que en rus vol dir “bifurcació”, va ser assassinat a Sant Petersburg. Després de ser tirotejat, el seu cos va ser llançat a un riu. La llegenda diu que, un cop trobat el seu cadàver, se li extirpà el cor i fou castrat no se sap per què. Des d’aleshores el seu membre fou considerat una relíquia i va donar tombs per tot Europa. El 2004 un metge assegurà tenir-lo i l’exposà al museu eròtic de Sant Petersburg que gairebé va obrir a posta i que encara es pot visitar. Està guardat dins un pot amb un líquid especial que evita la seva putrefacció. No sabem si aquest membre viril realment és el de Rasputin. El cert, però, és que les seves mides impressionen. Té 30 centímetre i és bastant gruixut

Penis de Rasputin, al museu eròtic de Sant Petersburg
Penis de Rasputin, al museu eròtic de Sant Petersburg



El 1978 Rasputin seria mundialment conegut gràcies a la cançó homònima que li dedicà el grup de música disco alemany Boney M.



Bobbit, l’exitosa vida d’un penis decapitat
En època moderna, el penis més mediàtic ésel del soldat nord-americà John Wayne Bobbit. El 1993 la seva dona, Lorena Bobbit, cansada dels maltractes que rebia, va aprofitar que Bobbit dormia per tallar-li les seves parts nobles. De seguida la dona, amb el penis a una mà, va sortir espaordida de casa en cotxe. En veure que el que duia a una mà la molestava per conduir, el va llançar per la finestra.

Mentrestant, Bobbit va despertar xop de sang i, lògicament, fet un fera. Lorena no trigaria a ser capturada. Gràcies a les seves indicacions, la policia va poder localitzar aquell penis decapitat. El va posar en un cub ple de gel i se l’endugué a l’hospital, on, després de nou hores de quiròfan, va poder ser reimplantat al seu antic amo.

El membre reimplantat va cicatritzar a la perfecció i de seguida va estar en condicions per complir amb les seves funcions sexuals. Bobbit, però, no en quedà satisfet. Amb els doblers que féu venent la seva història als mitjans de comunicació va decidir sotmetre’s a una altra operació per augmentar la mida del seu penis. I amb aquest nou potencial Bobbit es reconvertí en actor porno.

John Bobbit en la seva faceta d’actor porno
John Bobbit en la seva faceta d’actor porno


I què va passar amb Lorena Bobbit? Un jurat la va declarar innocent per patir a l’instant del delicte una “trastorn mental transitori”. Va ser, però, internada durant 45 dies en un centre psiquiàtric. Després, va crear una fundació dedicada a donar protecció i ajuda psicològica i social a dones maltractades. Ah!! I es va tornar a casar al cap de poc temps. No sabem si el seu marit dorm tranquil.

Aquí teniu un article interessant titulat "Hic habitat felicitas: memoria del falo"

A
rticles del web relacionats:
Sobre el priapisme i l'onanisme

Els colors de la vida

La vida és plena de matisos. No tot és blanc o negre. Contínuament triam colors: quan ens vestim, quan votam un partit polític, quan ens tenyim els cabells, quan pintam casa nostra, quan ens compram un cotxe... A més, ens movem seguint tota una sèrie de codis de colors que ens envolten: a les línies de metro, als semàfors, als senyals de trànsit, a les pistes d'esquí, a les arts marcials...

Els colors són una de les primeres coses que aprenem quan som petits. Per a segons qui, però, apreciar-los pot ser una tasca impossible. És el cas dels daltònics, que tenen dificultats per destriar alguna sèrie de colors –aquest defecte genètic agafa el nom del físic i matemàtic John Dalton (1766-1844), que el patia.

D’altra banda, una de cada deu mil persones al món només hi veu en blanc i negre: tenen acromatòpsia (α privativa + χρῶμα, “color” + ὅψις, “vista”). És el cas de Neil Harbisson, un artista català d’ascendència anglesa. Fins als onze anys no li van diagnosticar aquesta anomalia. Ara fa servir una càmera que porta al front per conèixer els colors. Aquest dispositiu electrònic, que li funciona com a eyeborg, transforma en sons els colors. Neil Harbisson és el primer cyborg reconegut per un Govern –la paraula prové de cybernetic organism, contreta després com a cyberorganism i finalment com a cyb-org.

Neil-harbisson
Neil-harbisson




Sens dubte, el nostre primer referent policromàtic és l’arc de Sant Martí. Cada color amaga una història curiosa.

Verd
Ve de l’adjectiu llatí viridis, el qual deriva alhora de vir (“mascle”), paraula emparentada amb vis (“força”). Per tant, una cosa verda és “vigorosa, jove, plena de força”. Per això quan algú està verd en alguna cosa volem dir que no està prou experimentat. Derivats de verd són verdura, verger (hort amb varietat de flors i arbres fruiters), “verdugo” en castellà (en català botxí, que prové del francès boucher, “carnisser”) i verga (branca; inicialment el “verdugo” castellà feia servir una verga per assotar el condemnat a mort).

A Occident, el verd representa la llibertat i l’esperança. La natura ens allibera gràcies al seu color verd, tan present també en els moviments ecologistes. El vidre té una segona oportunitat en el contenidor verd. Un semàfor en verd indica que un pot passar. Igualment, una bandera verda a la platja ens avisa que l'aigua està en bones condicions per al bany. El verd, però –amb el permís del ministre de cultura Wert-, també té connotacions sexuals. Un acudit verd és un acudit obscè relacionat amb el sexe; i un vell verd és un home gran particularment pervertit o excitable. Curiosament, en els països islàmics el verd és un color sagrat que simbolitza l'amistat, la no- violència i la religió.

En grec verd és χλωρός, d’on tenim clor, clorofília (colorant verd dels vegetals) o clorosi (tipus d’anèmia).




Blanc
Ve d’una paraula germànica que vol dir “brillant”, “blanc”. En els vestits de núvia és el símbol de la puresa i de la innocència. Els ocells blancs com les cigonyes o els coloms personifiquen la felicitat i la pau. Les cases dels pobles mediterranis s'emblanquinen i també és el color preferit dels arquitectes contemporanis.

En llatí hi havia dues paraules per referir-se al blanc: candidus i albus. De candidus tenim candidat. Quan hi havia eleccions, qualsevol aspirant, a l'hora de fer campanya pel fòrum romà, havia de vestir una toga blanca com a sinònim de puresa i transparència. L'arrel de candidus també la trobam en altres paraules com cana i l’adjectiu candent, que s'aplica al metall vermell, tan brillant que gairebé és blanc.

Un altre derivat de candidus és candela, un cilindre de cera. I de candela tenim el diminutiu candeleta que empram en dir “esperar una cosa amb candeletes” en el sentit d’esperar-la amb ànsia. El folclorista Joan Amades, en el llibre Refranys i dites, proposa el següent origen d’aquesta frase proverbial: “Antigament era usada una candeleta per fixar la duració de diferents afers. En les subhastes era encesa una candeleta en començar i hom només podia fer ofertes mentre cremava. En els judicis l’acusat només es podia defensar durant el temps que cremava una candela, i, un cop acabada, els jutges dictaven sentència. La candeleta va, doncs, associada a la idea de l’ansietat, de la inquietud per conèixer una cosa de cabal interès».

La paraula albus, en canvi, la podem rastrejar en paraules com albat (criatura morta abans de tenir ús de raó; i, en sentit figura, ingenu, innocent), albí, àlber (arbre amb fulles blanques al revers), alba (primera claror del dia), albada (temps que transcorre des de trenc d'alba fins a sortida de sol) i àlbum. Originàriament, un àlbum era una pissarra blanca on els funcionaris romans escrivien els edictes. Actualment, un àlbum és un suport on s'aferren figuretes de colors: els cromos (<χρῶμα, “color”).

D’albus també tenim l’expressió in albis, que vol dir “quedar-se en blanc”. Prové de l’expressió cristiana dominica in albis deponendis (“diumenge en què s’han de deixar els [vestits] blancs”).  Al·ludia al diumenge que segueix al de Pasqua. Era el dia en què els neòfits, batiats dos dissabtes abans, deixaven les túniques blanques rebudes aleshores. N’hi havia, però, que les continuaven duent per falta de preparació o per mal comportament. Continuaven, per tant, in albis. Després aquesta expressió abreujada adquirí l’actual significat metafòric.

En grec, blanc ésλευκός, d'on tenim leucòcit, també conegut com a “glòbul blanc”. L’excés de leucòcits a la sang (αἷμα) provoca la malaltia de la leucèmia. Λευκός conté la mateixa arrel indoeuropea que altres paraules que ens han arribat a través del llatí com lluna, llum o lluir. Per referir-se a un blanc lluminós, el grec també té l’adjectiu γλαυκός, d’on deriva glaucoma, que és una malaltia dels ulls iniciada per una taca blanca en el globus ocular i que, a la llarga, pot provocar ceguera. 




Negre
Ve de l’adjectiu llatí niger, nigra, nigrum. Té mala fama: doblers negres, veure-ho tot de color negre, forats negres..... Els personatges més venjatius i malvats vesteixen de negre; els animals negres com els moixos són portadors de llegendes sobrenaturals, de mals presagis i de mort.

També tenim Nigèria, país de l’Àfrica occidental situat prop del golf de Guinea, i la nigromància. És l'art d'invocar els difunts per conèixer el futur. En un principi, però, es parlava de necromància (νεκρος, “cadàver” + μαντεια, “endevinació”). La paraula, tanmateix, seria modificada per niger a causa de la màgia negra. De niger també ve el verb denigrar, parlar malament d'algú, és a dir, tacar de negre la seva reputació.

En grec, el color negre rep el nom de μέλας, αινα, αν, d'on tenim melancolia o bilis negra. Segons la teoria dels humors d’Hipòcrates, aquelles persones amb més bilis negra eren propenses a la depressió. De μέλας també deriva melanina, que és el nom que rep el pigment fosc responsable del color de la pell, del pèl i de l’iris dels ulls dels mamífers.

Una variant del negre és el “fosc”, en grec μαῦρος, d’on tenim moro (magrebí) antic habitant de Mauritània -pel seu color de pell-, i  amaurosi (+ α privativa), afebliment o pèrdua total de la visió.


Taronja
És d'origen indopèrsic i fa referència al color de la fruita que porta el mateix nom. És el color del budisme. Representa la transició: la primera llum del dia és taronja, així com també els intermitents. Un semàfor en taronja ens avisa d’un canvi que s’ha de prendre amb precaució. El mateix passa amb els cons que interrompen el trànsit, els peatges, les sirenes o les flames del foc. Fins i tot els condemnats del corredor de la mort vesteixen granotes taronja. I la tardor, transició de l'estiu a l'hivern, també és vesteix de tons taronja. No sabem, però, si els pèl-rojos també són persones de canvi permanent.



Tenint en compte tot plegat, no degué ser casual que la revolució ucraïnesa que el 2004 va aconseguir canviar el govern corrupte d’aquell país fos coneguda com la revolució taronja. D’altra banda, tenim la pel·lícula La taronja mecànica, de Stanley Kubrick (1971). El títol té l'origen en una expressió anglesa que designa algú molt estrany. Arran d’aquesta pel·lícula, la selecció holandesa liderada per Johan Cruyff també fou coneguda com “la taronja mecànica” –la indumentària taronja dels jugadors també hi ajudava.

La taronja mecànica (1971)
La taronja mecànica (1971)


Marró
Ve del mot francès marron, que denomina un tipus de castanya. És el color més comú, el que es troba més fàcilment, i per això és poc apreciat. El trobam en els cartrons, excrements, deserts o la fusta. També és el color de la pobresa, de la terra, dels camperols i dels pidolaires.

El mot "marró" és present en diverses frases fetes: es parla de "menjar-se el marró" com una cosa desagradable de fer. A la xocolata, encara que sigui de color marró, se li atribueixen efectes beneficiosos; és antidepressiva i antioxidant.



Rosa
És la paraula més popular de la primera declinació llatina: rosa, rosae. És impossible associar sentiments negatius amb el color rosa. Fins i tot s'ha comprovat que és molt més difícil barallar-se amb algú vestit de rosa que fer-ho amb algú que va de vermell. El rosa, per tant, ens remet a la dolçor, ens torna dèbils –la gent gran té les galtes de color rosa.

És un color que sempre és positiu, sinònim d'optimisme: la novel·la rosa sempre acaba amb un final feliç i la premsa rosa és plena de personatges amb glamur i sofisticació que viuen la vida en rosa. Hi ha força expressions positives que utilitzen el rosa: “veure les coses de color de rosa" o "estar com una rosa".

Els xiclets i les llepolies també són roses. En canvi, hi ha pocs animals de color rosa: els porcs, els flamencs i la mítica "pantera rosa". Durant la dècada del 1970, el rosa es va convertir en el símbol de l'orgull gai. Curiosament, al Japó s'anomenen pel·lícules rosa les pel·lícules porno.

Un variant del rosa és el color magenta (tirant a fúcsia). Va ser sintetitzat per a la primera vegada el 1858 pel químic francès François-Emmanuel Verguin. Li posà aquest nom en honor a la victòria dels aliats francopiemontesos sobre l'exèrcit austríac a la Batalla de Magenta, ocorreguda el 4 de juny de 1859 durant la segona guerra de la independència italiana.





Blau
És d'origen germànic, a diferència del castellà “azul”, que deriva de l’àrab. El cel i el mar són blaus. És un color que ens dóna confiança. A qui confiam la reparació del nostre cotxe? A un mecànic vestit de blau. A qui confiam la nostra seguretat? Als cossos policials amb uniformes blaus. Els polítics també es vesteixen de blau per donar confiança. És el color dels partits de dretes –als Estat Units el Partit Republicà, considerat de dretes, també s’ha apropiat del blau.

Una de les peces de vestir més universals, els texans, també és d’aquest color. En anglès són coneguts com a blue jeans. Foren dissenyats a finals del segle XIX als EUA per vestir vaquers i miners. El blau també és el color dels prínceps, a qui se’ls atribueix tenir sang blava perquè abans, en no treballar exposats al sol, se’ls veia més les venes blaves en la seva pell blanca.

Curiosament, en anglès, una expressió per dir “estic deprimit” és I feel blue (literalment, “me sent blau”). Deu ser per això que el gènere jazzístic blues té uns ritmes una mica depressius. En grec, blau és κύανος, d’on tenim el compost químic cianurcianosi, que és una malaltia que es caracteritza per la coloració blava de la pell o de les membranes mucoses.



Vermell
Agafa el nom del llatí vermis (“cuc”), que era d’on s’extreia aquest color. La sang és vermella, així com també l’infern i la poma que va mossegar Eva i per la qual vàrem ser expulsats del paradís. El vermell també és el color de la Creu Roja, del nas dels pallassos, però també de la revolució, els moviments obrers i el comunisme. I com a reclam publicitari, el vermell és el color més utilitzat.

L'ús del vermell és ple de tòpics que no són reals: la capa vermella no és el que atreu el toro; el telèfon vermell no existia, era una línia de comunicació entre els Estats Units i l'URSS durant la guerra freda, i les flors vermelles no són les que més atreuen els insectes.

El vermell tirant a groc rep el nom de roig, derivat del llatí ruber, -bra, -brum. D’aquest ètim tenim ruboritzar-se, sinònim d’avergonyir-se, ros, rubicund, el color robí o roure per les seves fulles vermellenques –la força d’aquest arbre donà el verb corroborar sinònim de ratificar amb força. De ruber també tenim rovell, un òxid de color vermell, que, en clau metafòric, també s’empra per al·ludir a la gema de l’ou; d’aquí que diguem el rovell de l’ou.

Menció especial mereix el mot rúbrica. En un primer moment, la rubrica era el nom que rebia el títol d’un capítol, generalment de lleis, escrit en vermell per destacar-lo. Posteriorment, els artistes de còdexs de l’edat mitjana anomenaren rubrica a la lletra inicial de cada capítol feta amb molts d’ornaments. Tractant-se d’un segell personal de cada artista, amb el temps rubrica passaria a significar signatura.

Els dibuixos que en època medieval serviren per decorar les lletres inicials (rubricae) reberen el nom miniatures. Solien ser de tots colors, encara que predominava el vermell, fet a base de pols de minium (“vermelló”), terme llatí per a l’òxid de plom. A partir del segle XVIII, per influència de l’adverbi minus (“menys”), miniatura deixà de significar il·lustració per al·ludir a una cosa petita. El riu Miño, a Galícia, també agafa el nom de minium, segurament pel color vermelló del seu fons.

En grec, vermell és ἐρυθρός, d’on tenim eritròcit (+ κύτος, “cavitat”), que és la cèl·lula sanguínia dels animals de sang vermella. Altres derivats seus son eritema (inflamació de la pell amb taques vermelles) o Eritrea, país d’Àfrica nord-oriental, que limita amb el Sudan a l’oest i amb Etiòpia al sud -les aigües que banyen les seves costes de l’est foren conegudes com a Mar d’Eritrea, avui formen part de l’oceà Índic. En grec també trobam el terme κιρρός (“vermellenc”), que ens ha donat cirrosi, malaltia del fetge caracteritzada precisament per una granulacions “vermellenques”.

Hi ha nombrosos llocs del món que fan referència al vermell o al roig en el seu nom: el barri vermell d'Amsterdam, el mar Roig, la plaça Roja de Moscou o el planeta vermell, Mart.



Groc
Ve del grec κρόκος (“safrà”). És un color que s'estima o s'odia. A la premsa sensacionalista també se l'anomena premsa groga. El groc és el color de l'avarícia i la ira, i també és símptoma de malaltia. Quan ens enfadam, la bilis ens fa tornar grocs. Van Gogh, de caràcter malaltís, va ser un obsés del groc i va pintar compulsivament en groc fins a la mort. En aquest enllaç el dermatòleg Xavier Sierraexplica els motius d'aquesta obsessió.

El groc també és el color delsindesitjables: els nazis obligaven els jueus a portar una estrella de David groga cosida a la roba. I en el món teatral, és un color maleït perquè, segons la rumorologia, Molière, el gran dramaturg francès del segle XVII, va morir vestit de groc mentre actuava en un escenari. Per contra, per als xinesos, el groc és el color més important perquè consideren que l'origen de la civilització xinesa prové del riu Huang He o riu Groc.

En grec clàssic hi ha dues paraules per referir-se al color groc: ἴκτερος, d’on tenim icterícia (malaltia caracteritzada per la forta pigmentació groga de la pell) i ξανθός, d’on tenim xantodont, que implica tenir les dents (ὀδούς) grogues, i xantodèrmia (coloració groguenca de la pell pròpia d’una patologia dermatològica coneguda com a xantomatosi). Una variant del groc és l’ “ocre” (ὠχρός), present en el terme ocràsia, malaltia de les fulles dels vegetals que les deixa groguenques. El pintor holandès Van Gogh tenia una obsessió patològica pel color groc. 


No hi ha dubte, doncs, que els colors inunden les nostres vides. Gairebé tots serveixen per definir alguna situació quotidiana. Al programa “Mira per on” d’IB3 (capítol número 18) ens n’ofereixen un bon exemple: “Un home gris va passar la nit en blanc, s’emprenyà tant que, en sortir al carrer, es trobà amb un amic i li pegà un cop, deixant un ull blau. L’altre també s’emprenyà i començà a posar-lo verd. De llavors ençà es duen bandera negra. I és que tots dos són de pinyol vermell. És clar, això pels amics és un bon marró. I és que, en parlar, no tot és de color de rosa, sinó que n’hi ha de tots colors”.

Un homenatge als colors amb la cançó "She is a Rainbow", de The Rolling Stones. Sensacional:


I aquesta cançó és titula "M'agraden els colors", de Sanjosex:



Per acabar, tan sols podem dir, en castellà, “Colorín Colorado, este cuento se ha acabado” i gaudir de la cançó de Joan Miquel Oliver Hansel i Gretel



I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (12/10/2013) per parlar sobre les etimologies dels colors:




Aquí teniu la cançó "Colores Colours" de Mocedades i Donovan (1986):

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px