Banner Top

La cara guapa de les eleccions

Article publicat a l'Ara Balears (12/12/2015)

Al segle V aC, ja Sòcrates considerà la bellesa com una “breu tirania”. El pare de la filosofia, famós per la seva lletjor, no féu cas de les burles que generà el seu sobrenom, “el silè”, en al·lusió al sàtir més monstruós de la mitologia grega. No debades, aquest “defecte” no fou cap impediment perquè l’oracle de Delfos el proclamàs com el més savi dels mortals. Avui, en l’època de la dictadura de la imatge, el gran mestre intel·lectual d’Occident es faria creus de la importància que té una cara guapa a l’hora de guanyar unes eleccions.
 
L’economista Xavier Sala i Martí considera que la bellesa, “privilegi de la naturalesa” en paraules de Plató, és la clau de l’èxit d’una persona. L’explicació és ben senzilla. Ja de petits, els nins més agraciats físicament solen ser els que reben més estímuls positius. Això els reforça una autoestima que, de grans, serà la seva millor arma per fer-se valer. És una nova versió de la selecció natural de Darwin: només els més guapos i, per tant, amb una millor concepció d’ells mateixos, sobreviuran en aquesta selva que és la vida.


Quina por fan els polítics!
Quina por fan els polítics en campanya electoral!
 
El primer polític que va saber explotar bé el seu físic va ser el nord-americà John F. Kennedy, del partit demòcrata. El 26 de setembre de 1960 protagonitzà amb el vicepresident republicà Richard Nixon el primer debat polític televisat de la història. Aquell duel per a ocupar la Casa Blanca fou seguit per vuitanta milions d’espectadors. Nixon, de 47 anys, recelós d’aquell mitjà emergent, es negà a maquillar-se i sortí amb un vestit gris que l’enfosquí encara més en aquells temps de pantalla en blanc i negre. JFK, en canvi, quatre anys més jove, ja intuí el nou llenguatge que imposava la que seria coneguda com a “capsa beneita”. Va cuidar la seva imatge a consciència, lluint una envejable pell morena i comportant-se com un autèntic galant de Hollywood amb la seva rialla seductora i ulls decidits mirant a càmera. Així, es convertia en el precursor de la telegènia, un art que li permeté presidir el país més poderós del món.
 
Curiosament, segons les enquestes, la gent que va seguir aquell enfrontament dialèctic per ràdio va arribar a la conclusió que la intervenció de Nixon havia estat molt millor que la de Kennedy. El republicà assumiria amb aquestes paraules la seva derrota: “Confiau plenament en el vostre productor de televisió, deixeu-li que us posi maquillatge fins i tot si ho odiau, que us digui com asseure-vos, quins són els vostres millors angles o què fer amb el vostre cabell. A mi em desanima, detest fer-ho, però, havent estat derrotat una vegada per no fer-ho, mai no vaig tornar a cometre el mateix error”.

 

El cara a cara entre Kennedy i Nixon, que es repetiria tres vegades més, va alertar tants els quarters generals dels partits polítics, que, als Estats Units, no es tornà a televisar cap altre debat fins al cap de setze anys. Aquell va ser el primer antecedent de la videopolítica, una idea que el 1998 el politòleg italià Giovani Sartori desenvolupà en la seva cèlebre obra Homo videns. Sartori reflexiona sobre fins a quin punt la televisió ha canviat l’essència de la política i com d’una cultura basada en la paraula escrita, que estimula la nostra capacitat d’abstracció, hem passat a una cultura on impera la imatge, de tot hipnòtica i no tan sotmesa a la reflexió crítica. Certament, una atractiva imatge ja val més que mil paraules males de digerir.
 
Avui, 55 anys després, els experts en comunicació no verbal continuen posant aquell gran debat com a exemple per explicar que, a la televisió, és tan important el que dius com el que sembles. Els experts insisteixen en l’efecte positiu que té la bellesa en el vot. Al seu parer, la cara, vista com el mirall de l’ànima, pot actuar com un autèntic imant si es presenta simètrica i ben polida.

Tanmateix, a pesar del seu irresistible poder de seducció, en política el físic ja ens ha jugat massa males passades. Són innombrables els corruptes que s’han escudat en la seva impol·luta imatge, associada a la competència, per saquejar les nostres butxaques. Bé ho saben Rodrigo Rato o Jaume Matas, que també va caure en la trampa amb l’ínclit Iñaki Urdangarin. En aquestes eleccions, doncs, haurem d’anar amb compte amb les cares guapes, que ara, a més, gràcies a l’inefable Bertín Osborne de TVE, s’esforcen fins al patetisme per ensenyar la seva cara més humana. Sens dubte, una combinació encara més terrible. L’espectacle ja ha començat. Els cacauets arribaren el proper 20 de desembre en forma de vots. Després vendran les lamentacions.

Sobre el populisme associat a les eleccions, aquí teniu un interessant article de Jordi Graupera.

Articles del web relacionats:
Què és la bellesa?
Fills electorals de Roma
-
 Llegir bé en temps d'eleccions
Vots devots
Democràcia obsoleta

Vots devots

La paraula vot ve del llatí votum, que era una “promesa” feta als déus a canvi d’un favor. Quan es feia aquesta promesa, hom esdevenia un devot, és a dir, havia de complir-la per no defraudar els déus i evitar així represàlies divines. El devot sentia autèntica devoció per la seva promesa o vot. La solia escenificar en un temple oferint al déu un objecte amb l’expressió ex voto, tot indicant el seu nom (“des de la promesa feta per ...”) –amb el temps l’exvot passà a designar l’objecte donat.
 
Avui aquestes paraules s’han vist adulterades per les eleccions. Prometem votar els déus de la política perquè, a canvi, ens resolguin els problemes. A pesar de fer-los proselitisme, a vegades fins i tot ens castiguen amb pujades d’impostos i amb altres mesures impopulars. En tot cas, que vagin alerta: sempre ens queda el nostre vot de càstig en els propers comicis. Alguns religiosos, en canvi, continuen prometent vots d’obediència, pobresa i castedat. La paraula boda també ve de votum, ja que els nuvis es prometen, davant dels déus, a estar junts fins que la mort els separi.
 
En les eleccions de l’antiga Roma la votació rebia el nom de suffragium. És una paraula composta de la preposició sub- (“sota”) i del verb frango, fregi, fractum (“rompre”), present també en mots com fractura, fragment, fràgil, fragor, fracàs, infracció, refrany (inicialment, repetició regular que trenca la cançó) o naufragi (“que trenca naus”) –la seva arrel indoeuropea (bhreg-) donà en anglès break i en alemany brechen (“rompre”).

Mosaic romà del Mitreu d'Òstia, amb la inscripció Felicissimus Exvoto
Mosaic romà del Mitreu d'Òstia, amb la inscripció Felicissimus Exvoto
 
Segons una teoria, inicialment els sufragis es feien per aclamació popular; aleshores els soldats manifestaven la seva voluntat, colpejant les seves llances entre elles, la qual cosa produïa un gran fragor (< frango). Amb tot, la versió més acceptada diu que en els primers sufragis es feia servir com a papereta un tros de ceràmica rompuda  on s’escrivia el nom del candidat.
 
L’ostracisme: el càstig de la democràcia
Aquesta darrera versió terrissaire sobre el sufragi llatí recordaria molt l’ὅστρακον, d’on s’originà el terme ostracisme, avui sinònim d’allunyament forçat d’algú. A l’antiga Grècia fou, però, una mesura promulgada al segle V aC pel pare de la democràcia atenesa, Clístenes. La instaurà per combatre qualsevol temptativa de restablir la tirania, després de l’expulsió d’Hípias. Paradoxalment era una iniciativa del tot antidemocràtica, atès que suposava condemnar algú sobre la base d’una simple sospita, vulnerant així la presumpció d’innocència.

Òstracon contra Temístocles
Òstracon contra Temístocles 
 
L’ὅστρακον era un tros de ceràmica en forma d’ostra, fàcil de trobar al terra de l’àgora –la seva arrel indoeuropea osth- també es present en paraules com ὀστεόν (os) o la mateixa ostra. Per mantenir en secret el seu vot, els assemblearis hi escrivien amb un punxó el nom d’aquell polític de grans ambicions que volien allunyar de la polis durant almenys deu anys. La institució de l’ostracisme s’anà deteriorant progressivament fins a convertir-se en un boc expiatori amb el qual l’assemblea depurava responsabilitats en rebre crítiques per alguna decisió presa. Curiosament, el mateix Clístenes, l’inventor de la mesura, fou condemnat a l’ostracisme.
 

L’espermatozou del vot
La millor reflexió sobre l’acte de votar ens l’ofereix Pau Riba en el seu fantàstic llibre Al·lolàlia, ple de jocs de paraules:
 
“Això d’allargar el braç i ficar la mà, amb urna goteta de paper, dins la vulva cristal·lina de la impudorosa democràcia, sempre m’ha semblat un gest netament pornogràfic, urna procacitat. És la reproducció simbòlica d’urna inseminació (tan artificial com natural), precedida per l’acte carnal que la fa possible... i que culmina amb l’ejaculació: el gran dia, el moment final, paroxístic, de la votació. L’hora de la veritat després de l’allargassada tanda de jocs de seducció i cerimònies preliminars. El brollador làctic de la gran escorreguda col·lectiva.


Te la fic o no te la fic, la papereta, és el dilema. La decisió és: ¿M’uneixo al riu de l’esperma comunal? Perquè el vot, la goteta de paper és l’espermatozou (la cèl·lula individual que, transportant la informació cromosomàtica –les dades personals- i la voluntat íntima de cadascú –la x col·locada en determinada casella-, és impulsada per la cua vacil·lant d’urna voluntat que busca cegament fecundar l’òvul d’urna candidatura afí).”

El vot, segons Mafalda
El vot, segons Mafalda

Aquí teniu un interessant article de la revista Sàpiens sobre la lluita pel vot de les dones.
 
En aquest article teniu més informació sobre l'ostracisme.

Aquí teniu un article interessant del dermatòleg Xavier Sierra. Parla sobre exvots de la cultura etrusca amb forma d'úter, que eren ofrenes propiciatòries de la fecunditat. I aquest parla sobre exvots més moderns.

En sintonia amb aquest text de Pau Riba teniu la famosa cançó de la Trinca: "Per primer cop":



En aquest article de Jordi Llovet trobareu un petit resum sobre la història del sufragi universal.

Articles relacionats:
Llegir bé en temps d'eleccions
-
 Democràcia obsoleta
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px