Banner Top

Resignau-vos!

Article publicat a l'Ara Balears (19/01/2018)

La major victòria dels sistema capitalista és la resignació ciutadana. Hem començat aquest 2018 amb molt mals auguris. Els preus no aturen de pujar: l’habitatge, el llum, el gas butà o els contractes de telefonia mòbil. I, mentrestant, el mercat laboral continua igual de precari. A l’horitzó, les pensions no estan garantides. Ofegats i amb la consciència obrera aniquilada, ningú ja no protesta per por a què tot vagi a pitjor. Fins i tot fa peresa. Enmig d’aquest escenari tan desolador, convé omplir-nos de coratge amb el famós discurs antisistema que fa denou anys pronuncià Julio Anguita, un dels primers indignats de la política espanyola. A “Youtube” no para de sumar visites.
 
Al seu moment l’excoordinador general d’Izquierda Unida fou titllat de romàntic. Anguita, però, historiador de formació, es feia respectar. Tenia auctoritas. No era un encantador de serps. Parlava des de l’honestedat i la coherència. Amb la seva vehemència tan característica, sacsejava consciències, deia veritats com a punys. Avui per desgràcia les seves profecies ja són una realitat i fan empegueir una esquerra anul·lada per una dreta del tot desbocada. Són els efectes de la resignació, que l’antic dirigent comunista denuncià el 1999 a Cáceres en la conferència “Alternativas al Neoliberalismo, la izquierda con Saramago”. 

Trista realitat
Trista realitat

“La resignació
-deia Anguita- és com una droga que dorm la gent. Té moltes causes. Per exemple, és filla d’un discurs totalitzador que ens diu que no hi ha més veritat que la competitivitat; l’economia ha de créixer constantment, no importa que es contamini l’aire, l’aigua [...]. Allà tenim la televisió, els concursos degradants, la vida de personatges populars, la literatura d’evasió. Les imatges ens ensenyen com de bé vivim encara que mai ho observem amb els propis ulls. El discurs oficial baixa des dels poders públics, des de les sentències dels tribunals, des de les càtedres, des dels mitjans de comunicació. És el discurs que diu que `no hi ha alternativa’”.
 
L’exlíder d’IE es mostrava profundament decebut amb els intel·lectuals d’esquerra, a qui acusà de falta de compromís cívic: “Els pobles, quan tenen problemes, no són rebels. Qui ha de menjar tots els dies no pot permetre’s el luxe de perdre el lloc de feina per un acte de rebel·lia. La rebel·lia sempre ha sorgit d’aquells que menjaven tots els dies i d’aquí la gran culpabilitat de molts intel·lectuals espanyols que, menjant tots els dies, no han estat capaços de dir basta a aquesta situació de degradació”.
 
Per Anguita, “la resignació cau sobre un poble que s’adona, o no vol adonar-se, que anam cap enrere, arribant a quotes pròpies del segle XIX; el poble veu que aquella Seguretat Social per a tots o que el subsidi d’atur va baixant contínuament en contra de la Declaració Universal dels Drets Humans o de la pròpia Constitució”. El clarivident polític andalús recordava que un dels èxits dels sistema americà és aconseguir que el pobre se senti culpable de la seva situació: “És la filosofia calvinista, filla del protestantisme: ‘tu ets culpable de la teva situació, no has estat capaç de triomfar en aquesta societat que dona oportunitats a tothom. Aleshores, l’oprimit, l’esclau, es tira a sobre la culpabilitat. És perfecte el domini del poder, el qual ja no es basa en la força, en la coacció, sinó en un domini molt més terrible, el domini de la ment”.

Paraula de Chomsky
Paraula de Chomsky
Qui fou conegut com “el califa rojo” durant el seu pas per la batlia de Còrdova (1979-1986) considerava que un dels drames de l’actual societat conformista és l’homogeneïtzació mental: “Avui els nostres escolars i universitaris aprenen la cultura del SÍ o NO, pròpia de les computadores, evitant la varietat de colors que hi ha a la vida. No se cerca l’ésser humà pensant, capaç del dubte, de la inquietud; se cerca l’esclau sense pensament [...]. Volem pobles de morts vivents, que s’estimulin pel darrer partit del Barça-Madrid o per la darrera història d’un comte. Això és `escapisme’, droga. S’ha de sedar el pensament, aniquilar l’esperit crític i, per tant, fomentar la resignació i la frivolitat”.
Davant la tirania del credo únic i del discurs políticament correcte, Anguita apel·lava a la rebel·lia, una paraula avui tabú: “La rebel·lia no és un gest altisonant, no és un insult, no és una pedrada o una mala contestació [...]. La rebel·lia és un crit de la intel·ligència, de la voluntat [...]. És bell lluitar i fins i tot morir per això, perquè un dia igualment morirem. Però morim almenys lluitant per un ideal noble i no consumint-nos com un braser [...]. `Aixeca’t i pensa’ és allò més revolucionari que he sentit mai a la meva vida”.

Mafalda sempre té raó
Mafalda sempre té raó
 
Denou any després d’aquest discurs tan alliçonador, és trist constar que la resignació continua igual de present en les nostres somortes i acrítiques vides. De l’ “Indignau-vos” de l’espasmòdic 15-M hem passat al “Resignau-vos”. La revolució s’ha transformat en apatia. Abduïts tristament per la sensació d’impotència, el sistema ha aconseguit que les nostres paraules preferides siguin “amen” i “tanmateix”. El naufragi de la humanitat no pot ser més estrepitós.

Aquí teniu una reflexió d’Antonio Gramsci escriptor, polític i filòsof italià d’origen sard (1891-1937) i un va ser un dels fundadors del Partit Comunista Italià: “Res es perd si es manté intacta la consciència i la fe, si es rendeixen els cossos però no les ànimes”.

Aquí teniu un llistat de llibres que ens animen a no resignar-nos.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/03/2019) parl sobre la resignació i la seva relació amb l'expressió mallorquina "I, tanmateix!":






Aquí teniu la pel·lícula de Michael Moore (2009): Capitalism: A Love Story:



Articles del web relacionats:
- Eternament precaris
- El capitalisme que ens decapita
- Sapere aude?
- Analfabetisme il·lustrat

El pecat de la indiferència

Article publicat a l'Ara Balears (11/11/2016)

Comença a ser ben hora que l’Església catòlica ampliï el seu catàleg dels set pecats capitals. Al costat de la luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia hauria d’aparèixer ja el pecat de la indiferència. El bombardeig incessant d’imatges que rebem cada dia ens ha fet més inhumans. Ara vivim anestesiats contra el dolor del món. En paraules del papa Francesc, som víctimes de la “globalització de la indiferència”.

‘El terror de la guerra’, de Nick Ut (1972)
‘El terror de la guerra’, de Nick Ut (1972)

Fa 44 anys el món s’estremí amb una de les primeres imatges de la barbàrie humana de l’era moderna. Fou la famosa fotografia de la “nina de Napalm”. El 8 de juny de 1972 Kim Phuc tan sols tenia 9 anys quan un avió de l’Exèrcit sud-vietnamita bombardejà el seu petit poble de Trang Bang, prop de l’antiga Saigon. L’atac, coordinat amb els Estats Units, pretenia controlar l’abastiment per carretera entre Cambodja i Vietnam. Els míssils que es llançaren anaven carregats de napalm, un combustible capaç de calcinar qualsevol forma de vida. Els informes de EUA indicaven que no hi havia civils a la localitat. Això, però, resultà ser una gran mentida. Aviat el lloc es convertí en un infern en flames.
 
Kim Phuc sortí corrents amb altres nins per la carretera completament nua. El foc de les bombes carbonitzaren les seves robes i li cremaren el 65 per cent del cos. Presa del dolor i amb el rostre ple de llàgrimes, cridava “¡Em moro, em moro!”. El moment fou immortalitzat pel fotògraf vietnamita Nick Ut, que cobria la Guerra de Vietnam per a l’agència Associated Press. Aquell click, “El crit” de Munch de la fotografia, es publicà en portades de tot el món i mostrà les conseqüències de la guerra sobre la població civil. Després de posar en dubte la seva autenticitat, pressionat per l’opinió pública, el president Richard Nixon accelerà la retirada de les seves tropes i Ut guanyà el premi Pulitzer. L’últim soldat nord-americà sortí de Vietnam del sud el 29 de març de 1973. La guerra, però, finalitzaria dos anys després amb la victòria de Vietnam del nord comunista. Els prop de vint anys de conflicte se saldaren amb més de 4 milions de morts, la majoria civils.

Avui Kim Phuc viu al Canadà i és ambaixadora de Nacions Unides per a la Pau
Avui Kim Phuc viu al Canadà i és ambaixadora de Nacions Unides per a la Pau
 
Avui malaurament ja no hi ha fotos que acabin amb una guerra. Els fotoperiodistes se senten impotents. Les seves imatges ja no sacsegen consciències. En veure-les per televisió o pel mòbil ens pensam que formen part d’una pel·lícula de ficció. La banalització del dolor del proïsme no coneix límits. La solidaritat només és per a moments puntuals. Ja hem enterrat per sempre la màxima llatina Homo sum, nihil humanum a me alienum (“Home som. Res del que és humà em pot ser indiferent”). En l’actual societat de l’espectacle pot més la inèrcia de la indiferència. Els números de les víctimes mortals ens han deshumanitzat i han anul·lat el nostre deure de diferenciar el bé del mal. I, per no tenir remordiments amb els refugiats extraviats per la Mediterrània, la solució política passa per dir que són potencials terroristes.

Aylan Kurdi’, de Nilüfer Demir (2015)
Aylan Kurdi’, de Nilüfer Demir (2015)
 
Enmig d’aquest desori mundial, preferim quedar-nos amb la visió edulcorada de la realitat virtual. El divorci mediàtic de Brad Pitt i Angelina Jolie o la cobra de Bisbal a Chenoa ens ajuden a viure més alleugerits. Instal·lats en la intempèrie moral, vivim pensant que el que passa als altres no ens passarà a nosaltres. Ja ho va denunciar sota el règim nazi el pastor luterà Martin Niemöller en un famós poema atribuït erròniament a Bertolt Brecht: “Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, / vaig guardar silenci,/ perquè jo no era comunista,/ Quan van empresonar els socialdemòcrates,/ vaig guardar silenci,/ perquè jo no era socialdemòcrata,/ Quan van venir a buscar els sindicalistes,/ no vaig protestar,/ perquè jo no era sindicalista,/ Quan van venir a buscar els jueus,/ no vaig protestar,/ perquè jo no era jueu,/ Quan van venir a buscar-me,/ no hi havia ningú més que pogués protestar”.

Paraula de Luther King
Paraula de Luther King
 
Ara, infotoxicats i ofegats per la superficialitat, som incapaços de valorar la magnitud de la tragèdia. De tant de posar call davant tanta ignomínia hem callat. I ja se sap que qui calla atorga. Hem arribat a aquest col·lapse ètic des del desolador benestar del nostre microcosmos. El pecat de la indiferència és la bestialització de la humanitat. Només ens queda aferrar-nos fort a la cançó de la cantant argentina Mercedes Sosa: “Sólo le pido a Dios/ que el dolor no me sea indiferente/ que la reseca muerte no me encuentre/ vacía y sola sin haber hecho lo suficiente.”
"En les coses, hi resta sempre quelcom de la mirada que les ha contemplat" Walter Benjamin. Dibuix de John Berger

Paisatge amb la caiguda d'Ícar (Pieter Brueghel el Vell, 1558, Musées Royaux des Beaux-arts de Bèlgica). Brueghel representava en aquest quadre un proverbi de l'època: Cap arada no s'atura perquè un home mori. La pintura, per tant, reflecteix la indiferència de l'home envers les desgràcies dels altres.
Paisatge amb la caiguda d'Ícar (Pieter Brueghel el Vell, 1558, Musées Royaux des Beaux-arts de Bèlgica). Brueghel representava en aquest quadre un proverbi de l'època: Cap arada no s'atura perquè un home mori. La pintura, per tant, reflecteix la indiferència de l'home envers les desgràcies dels altres.



I per acabar, una cita del metge espanyol Santiago Ramón y Cajal (1852-1934): “ La naturalesa ens és hostil perquè no la coneixem: les seves crueltats representen la venjança contra la nostra indiferència”.

I contra la indiferència també faríem bé de tenir present aquest poema del poeta anglès del segle XVII John Donne:

"Ningú és una illa,
complet en ell mateix.

Cada home és un bocí del continent,
una part de la terra;
si el mar se n'emporta una porció de terra,
tota Europa queda disminuïda,
tant li fa si és un promontori,
o la casa d'un dels teus amics,
o la teva pròpia casa.

La mort de qualsevol home m'afebleix
perquè estic lligat a la humanitat.
Per això mai preguntis per qui toquen les campanes:
toquen per a tu".

Aquí teniu un article interessant de Paco Tomás que parla sobre el tractament mediàtic de l'horror.

Aquí teniu una interessant entrevista del Papa a El País.

Aquí teniu un famós text d’Antonio Gramsci escriptor, polític i filòsof italià d’origen sard (1891-1937) i un va ser un dels fundadors del Partit Comunista Italià. Es titula “Odi als indiferents”. És un extracte de “La Ciudad Futura”, revista cultural publicada per Antonio Gramsci l’11 de febrer de 1917:

Odio als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i l’abúlia són parasitisme, són covardia, no vida. Per això odio als indiferents.

La indiferència és el pes mort de la història. La indiferència opera potentment en la història. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb que no es pot comptar. Torça programes, i arruïna els plans millor concebuts. És la matèria bruta desbaratadora de la intel·ligència.

El que succeïx, el mal que s’abat sobre tots, esdevé perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permet la promulgació de lleis, que només la revolta podrà derogar; consenteix l’accés al poder d’homes, que només un amotinament aconseguirà després enderrocar.

La massa ignora per despreocupació; i llavors sembla cosa de la fatalitat que tot i a tots atropella: al que consenteix, el mateix que al que dissenteix, al que sabia, el mateix que al que no sabia, a l’actiu, el mateix que a l’indiferent. Alguns ploriquejen piadosament, uns altres blasfemen obscenament, però ningú o molt pocs es pregunten: si hagués tractat de fer valer la meva voluntat, hauria passat el que ha passat?

Odio als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d’eterns innocents. Demano comptes a cadascun d’ells: com han escomès la tasca que la vida els ha posat i els posa diàriament, què han fet, i especialment, què no han fet. I em sento en el dret de ser inexorable i en l’obligació de no malbaratar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes.

Sóc partisà, estic viu, sento ja en la consciència dels de la meva part el pols de l’activitat de la ciutat futura que els de la meva part estan construint. I en ella, la cadena social no gravita sobre uns pocs; res del que en ella passa és per ventura, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel·ligent dels ciutadans. Ningú en ella està mirant des de la finestra el sacrifici i la sagnia dels pocs. Visc, sóc partisà. Per això odio a qui no pren partit, odio als indiferents.



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/06/2018), reflexion sobre el virus de la indiferència en l'actual societat de l'espectacle de la informació. Ho faig a partir de la cita de Terenci Homo sum, nihil humanum a me alienum est (“Home som, res del que és humà em pot ser indiferent”):


Aquí teniu la cançó de Mercedes Sosa:



Aquí teniu un enllaç amb les 100 fotos més influents de la història.

I aquest article de Carles Capdevila és molt recomanable. Es titula "La crueltat s'encomana".

Articles del web relacionats:
L'ombra d'Auschwitz
Les Meduses de la indiferència
Machado a Macedònia


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px