Banner Top

Twitter i l’humor negre

Article publicat a l'Ara Balears (28/04/2017)

Avui a can Twitter la sang bull més que en cap altre lloc. La moderna àgora del ciberespai s’ha convertit en la nova barra del bar on tothom s’esplaia sobre qualsevol tema sense cap mena d’impudícia. Umberto Eco parlava de la “invasió dels idiotes”. Últimament, però, a les xarxes socials també hi trobam gent amb consciència democràtica que, en nom de la llibertat d’expressió, s’ha apuntat a la moda de banalitzar el dolor, sobretot de les víctimes del terrorisme.
 
El darrer exemple és el cas Cassandra. Una estudiant murciana de 21 anys ha estat condemnada a un any de presó per una sèrie de piulades on feia acudits sobre la mort de l’almirall franquista Carrero Blanco, a qui fa quaranta anys ETA féu volar pels aires amb un cotxe bomba. “¿Carrero Blanco també va retornar al futur amb el seu cotxe? #RetornAlFutur”. La majoria de piulades com aquesta censurades per enaltiment del terrorisme són de quan l’acusada tenia quinze anys.

Cassandra, condemnada per fer humor negre
Cassandra, condemnada per fer humor negre
 
Fa unes setmanes el cantat madrileny César Strawberry també va ser condemnat a un any de presó per unes piulades on mencionava, en clau irònica, l’organització antifeixista Grapo i José Ortega Lara, que el 1996 va estar un any i mig segrestat per ETA. Menor ha estat la pena per a un home de Barcelona que el 24 de març de 2015 s’atreví a fer befa de l’accident aeri de Germanwings, en què varen morir 150 persones, de les quals una cinquantena eren catalans o vivien a Catalunya: "Poca merda veig a Twitter per haver-se estavellat un avió ple de catalans".
 
Arran d’aquest comentari del tot injuriós i gens graciós, la Fiscalia descobrí que el cibernauta havia escrit altres missatges de naturalesa racista i xenòfoba. Després d’un pacte de conformitat entre les parts, l’home ha estat condemnat a 8 mesos de presó i a pagar 720 euros. També, però, haurà d’assistir a un curs de drets humans que tengui per objecte el respecte a la igualtat i la no discriminació de les persones.

César Strawberry
César Strawberry
 
Més sort ha tengut Guillermo Zapata, regidor d’ “Ahora Madrid”, a qui la Justícia ha absolt per uns altres polèmics comentaris a Twitter: “Com ficaries cinc milions de jueus en un 600? En el cendrer”, escrigué. En relació a Irene Villa, que el 1991 quedà sense cames en un atemptat d’ETA, Zapata féu la següent broma: “Han hagut de tancar el cementeri d’Alcàsser perquè Irene Villa no hi vagi a cercar peces de recanvi”. L’Audiència Nacional considera que les piulades del polític madrileny són “humor macabre”, però no delicte. El mateix opina la mateixa Villa, que ha estat durament criticada per les víctimes del terrorisme.

Guillermo Zapata
Guillermo Zapata
 
Quin són, per tant, avui els límits de l’humor negre en l’era Twitter? El 1984 no passà res quan els humoristes “Tip y Coll” publicaren un llibre on s’atreviren a riure’s de l’assassinat de Carrero Blanco amb el següent acudit: “De tots els meus ascens, l’últim va ser el més ràpid”. El 1995 ningú tampoc s’escandalitzà amb el disc recopilatori d’èxits de l’any, “Bombazo Mix”, que duia a la portada la cara de José María Aznar. Aquell any l’aleshores candidat popular a la Moncloa s’havia salvat d’un atemptat d’ETA amb cotxe bomba.

El problema de les xarxes socials és que s’ha difuminat la frontera entre allò públic i allò privat. Els acudits macabres que abans fèiem a la barra d’un bar ara han agafat una major notorietat mediàtica. El que preocupa, per tant, no és el contingut dels acudits en si sinó el fet que hagin passat de l’espai privat al públic. Cal no oblidar, però, que l’humor negre és un gènere de ficció. El que passa és que la gent a qui li molesta no sap diferenciar la realitat de la ficció, cosa que sí feim amb altres gèneres com el drama o el terror. De fet, quan contam un acudit de mal gust, ho feim amb el benentès que cap dels dos està d’acord amb el que es diu.

Bombazo Mix
Bombazo Mix
 
Si en l’era Twitter limitam l’humor podem caure en el paternalisme. Podem fer humor sobre qualsevol cosa, però no de qualsevol manera. El problema no és el tema, sinó l’enfocament, que té en la ironia la seva millor arma. Un dels exemples més citats són els articles que va publicar el diari satíric nord-americà The Onion després del atemptats de l’11S. La publicació, que ha inspirat webs espanyoles com “El Mundo Today”, no va fer broma sobre els ciutadans que moriren aquell dia. El que féu va ser presentar els terroristes com a idiotes, amb titulars com “Els terroristes se sorprenen en trobar-se a ells mateixos a l’infern”. Així doncs, Espanya hauria de ser més tolerant amb l’humor negre que avui impera a l’esfera digital. Perseguir de manera indiscriminada qualsevol ofensa diu molt poc a favor de la sensibilitat democràtica d’un país.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/05/2017), reflexion sobre la importància del sentit de l'humor:




Aquí teniu un petit monòleg de Ricky Gervais sobre el sentit de l'humor: 



Aquí teniu un article que reflexiona sobre si les xarxes socials han canviat el sentit de l'humor.

Aquest altre article parla sobre per què ens reim quan algú cau.

Articles del web relacionats:
L'esperançadora democràcia digital
La invasió dels idiotes
Humor irònic
Paraules adulterades

Les Meduses de la indiferència

Article publicat a l'Ara Balears (04/05/2015)

Avui l’antiga Mare Nostrum romana ja és coneguda com a “Mare Mortum”. Així la batià fa dues setmanes l’humorista gràfic El Roto en una de les seves enginyoses vinyetes arran del darrer drama humanitari a les costes de Líbia. Prop de nou-cents africans moriren ofegats fugint de la misèria i del terror en bolcar el pesquer en el qual viatjaven. Es tracta d’una de les majors tragèdies viscudes a les portes d’Europa. Amb l’eslogan “Més de dos TitànicAmnistia Internacional ja s’ha afanyat a recordar que només en 2014, 3.400 persones perderen la vida al Mediterrani. La quantitat representa més del doble dels desapareguts el 1912 a l’oceà Atlàntic en aquell llegendari creuer de luxe, el més gran del seu temps.

La indiferència de la UE
La indiferència de la UE
 
Amb tot, un segle abans del Titanic, Occident també vessà llàgrimes –i no de cocodril- per una altra hecatombe nàutica. L’estiu del 1816 la fragata francesa Medusa naufragà en aigües del Senegal. El seu objectiu era prendre possessió de les antigues colònies africanes que els francesos havien recuperat dels anglesos arran de la fi de les Guerres Napoleòniques. L’expedició era formada per militars, funcionaris i, com era costum a l’època, per diversos científics que duien material d’observació.

Llàgrimes de cocodril
Llàgrimes de cocodril
 
Una violenta tempesta i continus errors del capità, que portava anys sense navegar, conduïren Medusa a la deriva. Aleshores la tripulació, presa pel pànic, es lliurà a l’alcohol fins a emborratxar-se i decidí utilitzar els bots salvavides. Es desentengué, però, de la resta de passatgers, considerats socialment inferiors. Aquells nàufrags s’aferraren a un rai, que, amb els seus vint metres de longitud, es convertí en un autèntic infern. Dels seus 150 ocupants només en sobrevisqueren quinze. Els que anaven armats mataren almanco seixanta-cinc dels seus companys, al·legant que s’havien amotinat. Els malalts o ferits foren llançats a la mar. També hi hagué casos de suïcidis. Cada dia que passava, la fam i la set feien estralls. Els mariners es veren en l’obligació de beure’s la seva pròpia orina i de practicar el canibalisme.

Al cap de tretze dies navegant sense rumb, els quinze supervivents albiraren una embarcació que s’acostava a ells. Era l’ajuda que el capità desertor, ja al Senegal, havia enviat no tant per rescatar-los, sinó més aviat per recuperar diversos barrils amb or que contenia el rai. El 1817 dos d’aquells supervivents escrigueren un llibre titulat “Naufragi de la fragata La Medusa”. El relat denunciava tant la negligència i la covardia del capità com l’atrocitat dels mariners aterrits i ebris. La seva publicació va escandalitzar i commoure profundament l’opinió pública francesa.

El naufragi d'Àfrica
El naufragi d'Àfrica
 
Enmig d’aquest clima d’indignació, un artista de vint-i-vuit anys, Théodore Géricault, àvid de reconeixement social, volgué immortalitzar aquella terrible odissea amb un gran quadre. L’escena triada fou el dramàtic moment en què els supervivents albiren el vaixell salvador, tement no ser vistos. L’obra, d’un colpidor realisme, s’exposà l’agost de 1819 en el Saló de París. Per burlar la censura, portà per títol “Escena d’un naufragi”. Tanmateix, tothom la va saber llegir entre línies. Lluís XVIII, representant de la restaurada monarquia borbònica, fou acusat d’indiferència envers els seus súbdits. A més, a ningú no se li escapà que el desencadenant d’aquell desastre nàutic havia estat un inepte capità “col·locat” només per ser un fervorós monàrquic. Tan sols, però, a pesar de ser declarat culpable, va ser condemnat a tres anys de presó.

El rai de la Medusa
El rai de la Medusa (Théodore Géricault)
 
El quadre de Géricault, màxim exponent del Romanticisme, s’erigí en una impressionant al·legoria d’una França a la deriva després de la caiguda de Napoleó. L’historiador Michelet no en tengué cap dubte: “En aquest rai s’hi va embarcar tot França, tota la nostra societat”. Avui, gairebé dos-cents anys de la seva realització, altres Meduses ens toquen de ben a prop en la nostra Mediterrània, antic gresol de civilitzacions. Tal com passà en el rai francès, els actuals “capitans” europeus també deixen abandonats a la seva sort milers d’immigrants africans considerats socialment “inferiors”. I mentre ens solidaritzam amb les víctimes de Charlie Hebdo o amb les de la tragèdia aèria de Germanwings, miram de reüll la realitat que tenim davall dels nostres peus.
 
El naufragi de la UE
El naufragi de la UE

En la mitologia grega, la Medusa era un ésser monstruós de mirada petrificadora que fou decapitat per Perseu. Igualment, ara nosaltres tenim els sentits petrificats en forma d’ indiferència amb tantes Meduses que circulen per aquest nostre cementeri marítim ja conegut tristament com a “Mare Mortum”. Encara estam esperant un heroi per acabar amb elles.

Medusa (Rubens)
Medusa (Rubens)

La indiferència europea
La mirada petrificada d'Europa


"Guernica 2015". Per Javcho Savov.

Aquí teniu una interessant entrevista de Leila Nachawati, de la Universidad Carlos III de Madrid. Ell assegura que "La imatge dels siris ofegant-se en el Mediterrani és la fi de la civilitzacció occidental".

La crisi dels refugiats també està relacionada amb el mite d'Europa. Així ho explica Jordi Llovet en aquest article.

Tampoc no us podeu perdre aquest article escrit per dues alumnes de batxillerat humanístic d'un institut de Catalunya, Kènia Sanz i Carla de la Roja. Es titula "Mar Egeu o llacuna Estígia".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/02/2017), reflexion sobre l'emigració:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/06/2018), reflexion sobre el virus de la indiferència en l'actual societat de l'espectacle de la informació. Ho faig a partir de la cita de Terenci Homo sum, nihil humanum a me alienum est (“Home som, res del que és humà em pot ser indiferent”):

I aquí teniu una magnífica cançó de Joan Dausà sobre la crisi humanitària a la Mediterrània:



Aquest vídeo explica l'obra "El rai de la Medusa":




Articles del web relacionats:

- Immigrants entre Escil·la i Caribdis
- A la recerca de la terra promesa
- Machado a Macedònia
El rapte d'Europa
Eneas a les portes d'Europa
Meduses que petrifiquen

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px