Banner Top

El mite dels toros

Article publicat a l'Ara Balears (28/08/2016)

Segurament aquest estiu serà el darrer amb corrides de toros a Mallorca -a Menorca i a Eivissa ja no se’n celebren. Està previst que a la tardor el Parlament aprovi una proposició de llei que prohibirà definitivament qualsevol mena d’espectacle de maltractaments d’animals a totes les illes. Aquest setembre, per tant, també es presenta com l’últim per al famós Correbou de Fornalutx.

La normativa balear serà més valenta que la que aprovà el 2010 Catalunya a través d’una Iniciativa Legislativa Popular. La seva deixava al marge de la prohibició els denigrants espectacles de toros embolats, amb foc a les banyes. Les associacions taurines ja han posat el crit al cel davant el que consideren un atemptat contra una tradició convertida en “marca España”. Ja el 1991 Canàries fou la primera comunitat a prohibir les corrides de toros. Aleshores, però, els espanyolistes més furibunds no s’ofengueren tant.

Zeus raptant Europa
Zeus raptant Europa

El toro, tanmateix, forma part del mite fundacional d’Occident. Zeus adoptà la forma d’aquest animal quan raptà la princesa fenícia Europa. Se l’emportà fins a Creta, el bressol de la cultura grega, on s’hi uní carnalment. Després de convertir-la en sobirana de l’illa, el nom d’aquella donzella serviria per batiar tot el Vell Continent. Creta sempre romandria lligada a la figura del toro, que, igual que altres cultures de l’antiguitat, era venerat com a símbol de fortalesa i fertilitat. Ho constaten les nombroses pintures descobertes amb escenes de taurocatàpsia, on homes i dones apareixen fent temeràries acrobàcies sobre un toro. Amb tot, aquest animal també seria objecte de l’agressivitat humana, tal com reflecteix el mite del minotaure, un ésser monstruós fruit de la unió d’un toro amb Pasífae, muller del rei de l’illa. Tancat dins el laberint de Cnossos a l’espera de carn fresca, seria mort per l’atenès Teseu, que així s’erigí en el primer torero de la Mediterrània amb més testosterona.

Taurocatàsia a Creta
Taurocatàpsia a Creta

La violència, però, gratuïta amb els toros seria institucionalitzada en els amfiteatres de Roma en les conegudes com a venationes. Es tractava d’espectacles on feres del tot exòtiques s’enfrontaven entre elles o lluitaven amb uns individus anomenats bestiarii, que generalment eren presoners de guerra. Si aconseguien sortir-ne vius eren aclamats pel poble com a autèntics herois. Aquests espectacles, juntament amb els combats de gladiadors, foren durament criticats per personatges tan il·lustres com Ciceró o Sèneca a causa de la seva crueltat.

Al segle XII, per influència visigòtica, Espanya recolliria el testimoni de Roma en la seva devoció per la tauromàquia. La seguirien Amèrica Llatina (sobretot Mèxic), Portugal i el sud de França. Desgraciadament, en època moderna una munió d’artistes donaria una aureola d’intel·lectualitat a un despietat ritu on l’espectador es recrea amb l’acarnissament en directe d’un pobre animal. Entre ells hi havia Goya, Federico García Lorca, Picasso o Orson Wells, que veren en les corrides de toros una bella dansa amb la mort, la lluita suprema de l’antic heroi contra la bèstia ferotge, el triomf del bé sobre el mal.

Qui és l'animal?
Qui és l'animal?

El publicista taurí més famós, però, fou l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway, que el 1923 recalà a Pamplona atret per la festa dels sanfermines. L’ambient que s’hi trobà li inspirarien les seves obres Mort a la tarda, Festa i Un estiu sagnant. El premi Nobel de Literatura de 1954, masclista confés, seria víctima de les seves paraules: “Caço i pesco perquè m’agrada matar, perquè si no matés animals em suïcidaria”. I així ho va fer el 1961 pegant-se un tret a la boca amb la seva escopeta. “El cel seria per a mi una plaça de toros amb dues entrades vitalícies i un riu de truites al costat”, havia dit també en vida.

Sembla que a França testimonis com el de Hemingway encara tenen molt de pes en la defensa de la tauromàquia. No debades, a la pàtria de la Il·lustració les corrides de toros són “patrimoni cultural immaterial” en base a un estudi del tot surrealista que diu que els toros no pateixen. Paradoxalment, aquesta declaració contradiu el propi codi penal francès que preveu penes de fins a dos anys de presó i multes de fins a 30.000 euros per a aquells que atemptin contra la dignitat i la integritat física dels animals. 

Hemingway a Pamplona
Hemingway a Pamplona

Al país gal s’ho haurien de fer mirar. Una pràctica tan sanguinària no té defensa possible, per molts d’anys de tradició que tengui al darrere. Ara a casa nostra només cal esperar que les places de toros esdevinguin museus d’antigues carnisseries que incomprensiblement alguns encara s’entesten a considerar cultura. Ja ho diu l’escriptor Manuel Vicent: “Si les corrides de toros fossin art, el canibalisme seria gastronomia”. Tanmateix, dins el caspós imaginari espanyol el toro Osborne és una figura massa potent. De reüll el mira un altre toro més rebel, el de Zeus, que no atura d’esbufegar, esperant el dia que el deixaran en pau en aquesta Europa que tant s’estimà.
Els toros són cultura?
Els toros són cultura?

En aquest article del filòleg Gabriel Bibiloni podreu trobar més informació sobre la història dels toros.

Aquí teniu un interessant article de Natza Farré titulat "La mort del toro".

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla de quan Espanya va prohibir les corregudes de toros.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món taurí en el nostre vocabulari.

Aquí teniu una campanya francesa contra les corrides canvia toros per dinosaures:



I aquí teniu la cançó d'Albert Pla, "Papa, jo vull ser torero":




Articles del web relacionats:
Teseu, el primer torero de la Mediterrània
El rapte d'Europa
- Gladiadors, la història d'una manipulació

El rapte d'Europa

Article publicat a l'Ara Balears (10/02/2014)
 
Els bitllets de cinc euros i les monedes gregues de dos euros ens recorden contínuament el nostre mite fundacional. Europa era una princesa fenícia, filla del rei Agènor de Tir (Líban). La seva extraordinària bellesa no passà desapercebuda a Zeus, qui, fent honor a la seva fama d’incansable faldiller, adoptà l’aparença d’un brau blanc per poder-la seduir. La innocent donzella es trobà amb l’animal en una platja, i, veient que era mans, l’acaronà i s’hi acabà pujant al llom.

El rapte d'Europa
El rapte d'Europa
 
De seguida, el patriarca olímpic aprofità l’ocasió per arrencar a córrer mar endins, portant aquella tota plorosa presa fins a l’illa de Creta, on li revelà la seva vertadera identitat. Tres fills (Minos, Radamant i Sarpedó) certificarien la unió –algunes versions parlen de violació- de l’exòtica parella. Un cop convertida Europa en la reina de Creta, Zeus recreà en el firmament la forma del brau blanc amb la constel·lació de Taure. És un misteri l’etimologia del personatge mitològic que acabà donant nom al nostre continent. Uns la vinculen amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el sol, és a dir, Occident. Els hel·lenòfils, en canvi, prefereixen pensar que és el resultat de la combinació de l’adjectiu grec eurús (“ample”) i del substantiu ops (“mirada”).
 
Al llarg de la seva extensa història, el Vell Continent ha reproduït més d’una vegada el seu rapte fundacional en forma de guerres i de règims totalitaris. Ara, amb el greu context de crisi econòmica, Europa pateix l’amenaça de ser raptada de bell nou per partits d’extrema dreta. Així ho auguren els sondejos de les eleccions europees del maig vinent, que fins i tot els donen un grup parlamentari propi. Aquest és l’objectiu que s’han proposat conjuntament la dirigent del puixant Front Nacional (FN) francès, Marine Le Pen, i el líder islamòfob del Partit de la Llibertat d’Holanda (PVV), Geert Wilders. Ambdós volen acabar amb la Unió Europea -“el monstre de Brussel·les”, segons Wilders- i tornar la sobirania als estats.
 
Moneda grega de dos euros
Moneda grega de dos euros


La ultradreta, doncs, avança imparable per Europa. Als països escandinaus ja s’ha instal·lat en l’espectre polític amb el pretext de defensar l’estat del benestar d’una suposada amenaça en forma d’immigració. A Àustria, el Partit de la Llibertat Austríac (EPÖ), fundat pel desaparegut Jörg Haider, es manté fort amb un 20,5% de vots. A Bèlgica, el partit independentista de Flandes Interès Flamenc, que té com a premissa “revertir les errònies polítiques de multiculturalitat”, compta amb el suport d’un 7’7% de la població. A Hongria, el Moviment per una Hongria Millor, conegut com a Jobbik, de clars postulats antisemites, s’erigeix en la tercera força més votada.
 
Grècia, però, bressol de la democràcia, és l’únic dels països rescatats on l’extrema dreta ha mostrat la seva cara més agressiva. A les passades eleccions de 2012 Alba Daurada, amb un logo que recorda l’esvàstica, obtingué 18 diputats amb el 6’9% dels vots gràcies a una campanya que combinava l’ús de la violència amb un vistós “treball social”, repartint aliments “només a grecs”. Les seves ràtzies violentes contra immigrants varen culminar fa mig any amb l’assassinat d’un cantant, que ha costat la presó preventiva al seu líder parlamentari, l’exmilitar Nikolaos Mijaloliakos.

El rapte d'Europa (Noël Nicolas Coypel 1727 Filadèlfia, Philadelphia Museum of Art)
El rapte d'Europa (Noël Nicolas Coypel 1727 Filadèlfia, Philadelphia Museum of Art)
 
Curiosament, ni a Portugal ni a Espanya, que comparteixen amb Grècia un passat dictatorial, l’extremisme dretà no s’ha enlairat. A casa nostra es dóna la “tempesta perfecta” perquè així sigui: descrèdit institucional, erosió dels grans partits, un 26% d’atur i un 11’7% d’immigració de la població total. Amb aquesta conjuntura, però, tan sols tenim dos partits d’àmbit regional que conformen una dreta populista homologable a la d’Europa occidental: Plataforma per Catalunya (PxC), amb 67 regidors, i España 2000, establerta a València, on compta amb 4 regidors (i un cinquè a Alcalá de Henares).
 
Ara, amb tot, el procés sobiranista engegat a Catalunya sembla que està esperonant la ultradreta espanyola més virulenta. Així es pogué constatar en la passada diada de l’11 de setembre quan un grup de neonazis va sabotejar un acte institucional al centre cultural  Blanquerna de Madrid al crit de “Cataluña es España”. A pesar que condemnà l’incident, el PP continua donant mostres de suport tàcit a l’Espanya preconstitucional. La seva negativa a tipificar com a delicte l'apologia del franquisme és aprofitada per alguns dels seus cadells de Nuevas Generaciones, que no es cansen de fotografiar-se amb símbols d’El Caudillo. Davant aquest panorama, la desconhortada Europa plora, per enèsima vegada, el seu rapte, mentre el brau blanc d’Intereconomía –un logo prou revelador- no atura de treure pit.

Aquí teniu diverses il·lustracions del rapte d'Europa fetes per l'humorista gràfic Forges.

En aquest article, Jordi Llovet fa una altra interpretació del mite d'Europa.

Articles del web relacionats:
Les Meduses de la indiferència
Machado a Macedònia
Europa, la de "mirada ampla"

 


No us podeu perdre aquest vídeo del programa "Món 3/24" sobre l'auge dels populismes a Europa.

I per entendre millor l'ascens de l'ultradreta a Europa, aquí teniu un fantàstic reportatge del programa "Sense ficció" de TV3 titulat "A la dreta i més enllà":




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px