Banner Top

El preu de la llibertat

Article publicat a l'Ara Balears (12/01/2015)

Mentre a Espanya la justícia censura portades d’El Jueves, a París uns jihadistes maten a trets dotze persones de la revista satírica Charlie Hebdo. Un autèntic cop d’estat a la llibertat d’expressió. I mentre Occident lamenta l’atac a la seva valuosa democràcia, calla sobre la vulneració d’un altre dels seus drets fonamentals, la llibertat d’informació, en aquest cas perpetrada per ella mateixa. El paradigma n’és Estats Units, la primera democràcia de l’era  moderna en forma de república federal -el 1688 la Gran Bretanya, arran de l’anomenada “Revolució Gloriosa”, ja tenia una democràcia que contemplava, però, la figura d’un rei.
 
Una de les persones que va influir en la Declaració d’Independència dels Estats Units va ser l’intel·lectual Thomas Paine. El 1776 el seu pamflet Sentit comú, convertit en un autèntic best seller, va atiar els ànims de la guerra de la independència, que s’allargaria fins el 1783. Paine és autor de la frase “Allà on el coneixement és un deure, la ignorància és un crim”. No sabem si avui reconeixeria el seu país, el de l’estàtua de la llibertat.
 
El 1971 un analista del Pentàgon, Daniel Elsberg, va fotocopiar i filtrar a la premsa milers de documents secrets sobre la guerra del Vietnam. Els coneguts com a “els papers del Pentàgon” demostraven com quatre presidents consecutius havien mentit als seus ciutadans. L’analista, que seria qualificat per Henry Kissinger com “l’home més perillós dels Estats Units”, va creure convenient donar a conèixer la veritat, per molt que aquesta li costàs el seu lloc de feina i llargs anys de batalles judicials contra el Govern dels EUA.
 
Avui Elsberg és presentat com l’antecessor de Julian Assange, el responsable de Wikileaks, des d’on a partir del 2007 començà a difondre comprometedors informes de la diplomàcia nord-americana en les seves operacions a Iraq i Afganistan. Aquest periodista australià ja porta dos anys aïllat a l’ambaixada d’Equador al Regne Unit per eludir la seva extradició a Suècia, que el reclama amb el pretext de ser l’autor d’uns presumptes delictes sexuals. Una de les seves “gargamelles profundes”  va ser el soldat estatunidenc Bradley Manning, destinat a Bagdad. Després de tres anys de patir dures tortures psicològiques, ara Manning compleix una pena de 35 anys de presó.
 
Hi ha una pel·lícula que ajuda a entendre aquesta contradictòria democràcia americana. És Alguns homes bons (A Few Good Men, 1992), dirigida per Rob Reiner. El tinent Kafte (Tom Cruise) és un ambiciós jove advocat que intenta esbrinar la misteriosa mort d’un soldat a la base naval nord-americana de Guantánamo, a Cuba. El tinent sospita que els dos marins implicats en el crim van aplicar el “Codi Vermell” (normativa d’honor secreta) per ordre del seu superior (Jack Nicholson). El dia del judici es produeix l’escena memorable. Davant les insistents preguntes de l’advocat, un immens Nicholson explota i li etziba:
 
“Tu no pots encaixar la veritat! Fill, vivim en un món que té murs, i aquests murs han de ser protegits per homes amb armes. I qui ho ha de fer? Tu? Jo assumesc una responsabilitat més gran que la que tu pots imaginar [...] Tens el luxe de no saber el que jo sé, que la mort de Santiago, encara que tràgica, va salvar vides. I la meva existència, encara que grotesca i incomprensible per a tu, salva vides. Tu no vols la veritat perquè en el teu interior em vols en aquest mur, em necessites en aquest mur [...]. No tenc ni el temps ni les ganes de donar explicacions a un home que s’aixeca i se’n va a dormir sota la manta de llibertat que jo li garantesc, i que després qüestiona la manera en què jo el protegesc”.
 
Nicholson reivindicava així una de les famoses frases de Thomas Jefferson, un dels pares la Declaració d’Independència dels Estats Units de 1776: “L’arbre de la llibertat s’ha de regar de tant en tant amb la sang de patriotes i tirans”.

Aquí teniu l'escena memorable de la pel·lícula:



Per aprofundir en el tema és molt recomanable l'Afers exteriors de TV3, de Mikimoto, dedicat als Estats Units.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/03/2017), parla sobre el concepte de llibertat:



És ben coneguda la falta de llibertat que hi ha a Corea del Nord. Així ho denuncia aquesta al·lota:






La veritat de la mentida

Article publicat a l'Ara Balears (11/08/2014)
 
La vida sense mentides seria insuportable. Cadascú té una relació especial amb la mentida en funció del seu caràcter. N’hi ha d’evasives (“No em passa res, de veres t’ho dic”) o de pietoses, que cerquen pujar l’autoestima de l’altre (“Ets una màquina”). N’hi ha de terapèutiques, amb les quals ens autoenganam per temor a encarar una situació difícil (“Fumar no mata”) o d’estratègiques, com les que fan servir els joves amb els seus pares (“No patiu, tornaré abans de la una”) o els polítics (“Si em votau, abaixaré els imposts”). També n’hi ha que sorgeixen per emmascarar, manipular o negar un error. És la que emprà, per exemple, Zapatero, que, incapaç d’assumir la gestió de la crisi, preferí tranquil·litzar la població parlant de “desacceleració de l’economia” –a Espanya, a diferència d’altres països, encara és hora que un polític dimitesqui per haver mentit d’una manera tan flagrant.
 
Tots, doncs, en major o menor mesura, per acció o per omissió, mentim o callam veritats rellevants pel bé de la convivència. Ens feim càrrec que la sinceritat no sempre és possible ni convenient, ja que els seus perjudicis poden ser devastadors per als nostres interlocutors. Així, difícilment solem dir el que pensam, de la mateixa manera que preferim dir el que no pensam o no sabem. En aquest sentit, una mentida innòcua o que fins i tot beneficia el seu destinatari és més defensable que una veritat que causa un dany innecessari. I, a nivell individual, a través de la mentida, tots mostram un cert grau d’opacitat davant dels altres. Ja ho deia Maquiavel: “Tots veuen el que aparentes; pocs adverteixen el que ets". No hi ha dubte que la informació és poder i saber-ho tot sobre algú equival a una forma de possessió. 

La Veritat, Jules Joseph Lefebvre (Musée d’Orsay)
La Veritat, Jules Joseph Lefebvre (Musée d’Orsay)

Per salut mental, la mentida també és molt necessària. Sant Joan (8:31, 32) posa en boca de Jesús la famosa frase: “La veritat us farà lliures”. I nosaltres hi podríem afegir: lliures, però no més feliços. Sovint les depressions vénen motivades precisament per la presa de consciència de veritats massa turmentoses que només podem pal·liar preferiblement mirant cap a un altre lloc. Els mitjans de comunicació també solen maquillar la realitat amb notícies edulcorades, sabedors que viure en la inòpia és millor que revelar doloroses certeses.

Lamentablement, però, en l’àmbit periodístic, abunden més les mentides amb finalitats ideològics, exhibint així una cínica falta de respecte envers la veritat. D’aquesta manera, cada cop cobra més força la cita atribuïda al ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels: “Una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”. 

En paraules del periodista Francesc Marc-Álvaro, “la decisió tràgica d'una societat que es vulgui madura és saber exactament quina dosi de veritat pot suportar”. El catalanisme encara no se sap avenir de la caiguda en desgràcia del seu tòtem, Jordi Pujol, que ha confessat haver amagat doblers negres a l’estranger durant més de trenta anys. I mentre alguns no surten del seu desconhort, d’altres evoquen el famós episodi evangèlic, on Jesús, per tal de salvar una dona adúltera de la lapidació, demana que aquell que estigui lliure de culpa llanci la primera pedra.
 
El periodisme agònic d'El País
El periodisme agònic d'El País

A nivell internacional, Edward Snowden, l’exempleat de la CIA, i Julian Assange, fundador de la tan entronitzada Wikileaks, ja saben dels perills que suposa ventilar secrets inconfessables. No falten qui consideren aquests paladins de la transparència, ara pròfugs de la justícia dels seus respectius països, com uns autèntics delinqüents que s’han atrevit a atemptar contra l’estatu quo mundial, que, per enganyós que sigui, és garant d’una estabilitat. Del que no hi ha dubte, però, és que ambdós personatges s’han fet seva una altra màxima d'Orwell: "El periodisme és imprimir una cosa que algú altre no vol veure imprès; tota la resta són relacions públiques". Tanmateix, massa acostumats a creure’ns la versió oficial en forma de mentida, ens tranquil·litza més no afrontar la veritat. Ja ho va lamentar en una carta al seu fill el canceller suec Axel Oxenstierna (1583-1654): “Si sabessis, fill meu, amb quin poc seny es governa el món”.

I per saber més sobre la veritat de la mentida aquí teniu un fragment de l’article “Cinismes” del filòsof Gregorio Luri, extret del diari Ara (02/01/2016)

“James Morrow es va imaginar a City of truth una ciutat en la qual els ciutadans diuen sempre la veritat. I ho fan d’una manera tan coherent que als ascensors hi ha aquest advertiment: “El manteniment d’aquest ascensor el porten a terme persones que detesten la seva feina”. Als paquets de tabac, aquest altre: “S’adverteix que la croada general contra aquest producte podria distreure’t dels milers de maneres en què el teu govern s’oblida de protegir la teva salut”. Els campaments d’estiu dels nens es diuenAquí us quedeu, canalla! Els anuncis comercials parlen dels defectes dels productes que anuncien, els polítics confessen espontàniament els seus tripijocs i els amants es declaren sota la llum de la lluna: “T’estimo, però només fins a cert punt”. Sobre els perills d’una societat així, Byung-Chul Han ha escrit La societat de la transparència. Em limitaré a recollir-ne una cita: “L’ànima humana necessita esferes en les quals pugui estar en ella mateixa sense la mirada de l’altre. Una il·luminació total la cremaria” ´.

Umberto Eco també reflexiona sobre la veritat a El nom de la rosa: "No totes les veritats són per a totes les oïdes".

Aquest article reflexiona sobre per què mentim si sabem que està malament.

Aquí teniu un article del filòsof Josep Ramoneda que parla d'un concepte nou "postveritat".

Què és la veritat?
Què és la veritat?

Articles del web relacionats:
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
La veritat no s'oblida mai
L'etern retorn del Gran Germà
On és la veritat?

Aquí teniu un article de Toni Vall titulat "Cifuentes, la mentida i Pinotxo".

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/10/2016), reflexion sobre la hipocresia i la mentida:




Aquí teniu un debat sobre el concepte de veritat del programa "Para todos la 2":



I aquí teniu una entrevista a Julian Assange:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px