Banner Top

Prejudicis inextirpables

Article publicat a l'Ara Balears (09/06/2017)

El nostre subconscient és ple de prejudicis que ens ofusquen la mirada. El gran repte en aquesta vida és saber-los extirpar a mesura que ens feim grans. És una tasca titànica. Ja ens ho advertí Einstein: “És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”. Aquesta frase bé la podrien haver subscrit els mateixos grecs de l’antiguitat, tal com constata la paraula bàrbar que ens llegaren. L’encunyaren a partir d’una onomatopeia ben curiosa: “bar.. bar... bar”. Era el so inintel·ligible que, al seu parer, feien tots aquells parlants d’altres llengües. Es tractava d’un terme carregat de prepotència cultural. Només el feien servir per a aquells pobles que consideraven inferiors o menys avançats.

Paraula d'Einstein
Paraula d'Einstein
 
El que els grecs detestaven més dels pobles bàrbars era la hybris, l’excés, la desmesura. No casava gens amb la seva ètica, un concepte que al·ludeix als bons costums (êthoi) o hàbits que la tradició ha consagrat com a norma de vida. Els romans traduïren aquesta idea per moralia a partir del terme mos, que també vol dir costum. En l’actualitat, però, aquests dos conceptes, a pesar de tenir etimologies semblants, signifiquen coses diferents. Així, la moral és un conjunt de judicis relatius al bé i al mal, destinats a dirigir la conducta dels humans. L’ètica, en canvi, és una reflexió sobre la moral; es pregunta, per tant, per què una cultura considera vàlids un i no altres comportaments.
 
Avui a Occident, davant una societat tan multicultural coartada pel terrorisme islàmic, l’ètica té molta de feina per reflexionar sobre la moral dels nouvinguts. Cal, però, introduir un altre concepte en el debat, encara no recollit per cap diccionari: “aporofòbia”. És el rebuig al pobre (áporos en grec). El neologisme ha estat creat per Adela Cortina, catedràtica d’Ètica i Filosofia Política de la Universitat de València, autora del llibre “Aporofobia, el rechazo al pobre. Un desafio para la democràcia” (Editorial Paidós).

 

 
Cortina ressalta que no tots els estrangers són tractats per igual. Als turistes i als forans adinerats els rebem amb els braços oberts, però als refugiats i als immigrants de butxaques buides els posam mil impediments. Així, Donald Trump va guanyar les eleccions americanes no amb un discurs xenòfob, sinó “aporòfob”. Amb tot, la professora universitària recorda que inconscientment totes les persones som “apòrofes”. No debades, al seu parer, tendim a unir-nos als individus que ens són més semblants, mentre que, des de la nostra òrbita classista, desconfiam dels desconeguts o dels que pertanyen a una classe social inferior.
 
Una altra intel·lectual preocupada per l’odi que impera en l’actual aldea global és l’alemanya Carolin Emcke, corresponsal de guerra durant catorze anys. Acaba de publicar “Contra el odio” (Taurus), convertit en un autèntic best seller al seu país. En una recent entrevista al diari El País, Emcke feia la següent radiografia: “S’ha obert la veda. Ara la gent exhibeix amb orgull el seu rebuig cap als estrangers. A la televisió i al carrer, el racisme ha arribat al centre de la societat. S’ha trencat el tabú”. Amb aquest brou de cultiu, la perversa dicotomia del “nosaltres” envers els “ells” (bàrbars) cristal·litza en forma d’antisemitisme, homofòbia o islamofòbia.

La pobresa, estigmatitzada
La pobresa, estigmatitzada
 
L’escriptora alemanya assegura que ara l’odi és més virulent que mai gràcies a Internet, una eina amb un poder de propagació colossal que, però, se’ns ha girat en contra: “La il·lusió que la Xarxa és un lloc d’emancipació i solidaritat s’ha acabat. No pot ser una zona extraterritorial on la gent pugui fer el que li doni la gana”. Sens dubte, l’odi se’ns ha escapat de les mans.
 
Els populismes actuals ens recorden que vivim en societats hipocondríaques, que temen contaminar-se constantment dels altres. Així, som abduïts per la por i pels discursos simplistes, que ens infantilitzen a tots. El desconcert és absolut. Paguen justos per pecadors. Hi ha, però, qui ingènuament, des de l’ètica, defensa el relativisme cultural, que dóna per bo, dins del seu context, qualsevol costum, des de l’ablació fins al canibalisme. No volen sentir a parlar l’etiqueta de “bàrbars” que ens llegaren els grecs. Tanmateix, no hem de mesclar ous amb caragols. Sense caure en l’arrogància cultural, cal no defugir mai l’esperit crític.

Prejudicis
Els prejudicis ens entelen la mirada
 
Fa dues setmanes, a Portland (EUA), dos homes moriren a ganivetades en intentar aturar una agressió d’un fanàtic xenòfob a dues dones musulmanes. El president Trump es torbà tres dies per condemnar el terrible succés que ell mateix ha alimentat de manera irresponsable amb el seu tribal crit “America first”. La realitat és trista d’assumir. En l’era del terror global, tants de prejudicis semblen impossibles d’extirpar. Hi haurà qui encara cregui en el miracle de l’educació. Altres, en canvi, es resignen desgraciadament a donar la raó a Einstein: “És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”.

Aquí teniu una interessant entrevista a Adriana Cabeceran, "agent antirumor" que es dedica a desmuntar prejudicis entorn al racisme.

Aquest article parla sobre diversitat i democràcia.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/09/2016), parl sobre els orígens del racisme:



Aquí teniu uns vídeos que parlen sobre el racisme a la televisió:





- Les Meduses de la indiferència
- A la recerca de la terra promesa
- Machado a Macedònia
Racisme: l'origen d'un estigma
El fracàs de Serveis Socials

Heròdot, el primer periodista de la història

Extracte del reportatge publicat el març de 2010 a la revista Sàpiens (Núm. 89) amb l’assessorament de Montserrat Reig, professora de Filologia Clàssica de l’UB.

Fa vint-i-cinc segles va viure a Grècia un home que va entendre que el periodisme és un ofici que s’ha de practicar amb rigor, honradesa i respecte. El seu nom és Heròdot, també considerat el pare de la Història. Àvid de coneixements, va viatjar per tot el món conegut fins aleshores per lluitar contra el partidisme i el xovinisme grec. 

Molts periodistes tenen el dia 24 de gener encerclat en vermell en el calendari. És el dia del seu patró, Sant Francesc de Sales. Les grans dots comunicatives d’aquest bisbe francès del segle XVI foren les que portaren el Papa Pius XI a atorgar-li tal distinció. El periodisme, però, no entén de posicionaments religiosos. El seu únic objectiu és l’anàlisi del nostre entorn i la denúncia de les injustícies. És per això que el pare d’aquest ofici l’hem d’anar a buscar segles molt més enrere, concretament al segle V aC. Va ser a les costes de l’actual Turquia, en una colònia grega anomenada Halicarnàs (ara Bodrum), on va néixer vers l’any 485 aC Heròdot, l’home que revolucionaria la metodologia de la historiografia de l’època i que, de retruc, sense saber-ho, fixaria les bases d’un nou gènere, el periodisme.
 
El pare de la història
Heròdot és conegut com el “pare de la Història”, un sobrenom que li assignà tres segles després de la seva mort l’escriptor llatí Ciceró. Però tal vegada l’apel·latiu que millor li escau és el de “pare del periodisme”. No debades, s’agafà al peu de la lletra l’etimologia d’història, que en grec significa “indagació” en el sentit d’observar una cosa per donar-ne testimoni. I aquest és, sens dubte, una de les motivacions del periodisme. Encuriosit per l’època que li va tocar viure, entre les dues grans guerres de la Grècia antiga (les Guerres Mèdiques i la Guerra del Peloponès), Heròdot decidí voltar món per entendre’l millor.
El món en l'època d'Heròdot
El món en l'època d'Heròdot
 
El d’Halicarnàs, però, en el fons estava obsessionat per la fragilitat de la memòria. Volia que la seva obra, que titulà Història, servís de lliçó a les generacions futures, conscient que en una guerra la primera víctima és la veritat. “Això és –escriví- l’exposició dels resultats de la recerca d’Heròdot d’Halicarnàs, feta perquè amb el temps no es perdi el record dels fets, grans i admirables, duts a terme tant pels grecs com pels bàrbars, però més encara perquè se sàpiguen les causes que els induïren a fer-se la guerra”. Era el primer cop que un grec es disposava a conèixer seriosament uns veïns que des de la prepotència ridiculitzava amb l’etiqueta de “bàrbars” (“bar.., bar.., bar..,” al·ludia al so inintel.ligible que emetia qualsevol que no era grec) [...].

Aquí teniu frases de Ciceró (segle I aC) sobre la història:

  • «La història és, de fet, el testimoni dels temps, la llum de la veritat, la pervivència del record, la mestra de la vida i la missatgera de l’antiguitat» (Historia vero testis temporum, lux veritatis, vita memoriae, magistra vitae, nuntia vetustatis).
  • «La història és molt propera al gènere del discurs perquè narra els fets bellament».

I aquesta frase és d'Albert Camus (1913-1960): "Un no pot posar-se al costat dels qui fan la història, sinó al servei dels qui la pateixen".

Aquesta altra és de Marc Bloch (1886-1944): "La incomprensió del present neix fatalment de la ignorància del passat".

Aquí teniu reflexions d'Anna Stepànovna Politkóvskaia, periodista russa assassinada el 2006 suposadament pels serveis secrets de Rússia per dir massa la veritat.

Aquí teniu reflexions d'Eduardo Galeano sobre la professió periodística

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Heròdot.

Aquí teniu un interessant article de Carles Capdevila sobre el paper dels diaris com a nous baluards de la religió. Es titula "Crisis de fe en la religió de les notícies" (Diari Ara, 22/06/2014)

Aquí teniu una definició del concepte història feta per Josep Fontana denuncia al seu llibre “Historia: Análisis del pasado y projecto social” (1982), 

Aquí teniu un article que parla sobre un llibre de periodisme: ‘Cada mesa, un Vietnam’.

Aquí teniu un article de Toni Vall titulat "Dies de periodisme".

Articles del web relacionats:
- Alemany versus Heròdot
Les llavors de la discòrdia
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
-Les guerres mèdiques, el primer xoc de civilitzacions de l'antiguitat

Pobres Cariàtides

Article publicat a l'Ara Balears (24/03/2014)
 
A casa nostra la degradació de la democràcia compta amb unes convidades d’excepció: les Cariàtides. Segons la llegenda, les Cariàtides eren les dones de Cària, una ciutat propera a Esparta. Al segle V aC, durant les Guerres Mèdiques que enfrontaren grecs contra perses, aquesta ciutat es va aliar amb l’enemic bàrbar. Els grecs, un cop guanyaren la contesa, castigaren la traïció dels caris matant els homes i fent esclaves les dones, les quals veurien perpetuada la seva condemna a través de l’arquitectura. A l’Acròpoli d’Atenes els seus cossos serien estampats en sis columnes que, en clara al·lusió al pes de l’esclavitud que hagueren de suportar, encara aguanten amb el cap el pòrtic del temple de l’Erectèon.
 
En època moderna, el Neoclassicisme posaria de moda en molts edificis d’Europa les escultòriques Cariàtides. A Palma constituïren un dels principals elements de distinció del Círculo Mallorquín, el centre d’esbarjo de la burgesia mallorquina que s’erigí a mitjan segle XIX sobre l’antic convent de Sant Domingo. Amb la restauració de la democràcia, aquest emblemàtic edifici acolliria la seu del Parlament de les Illes Balears. Fou així com les quatre Cariàtides que avui decoren els laterals de l’hemicicle autonòmic passaren de ser testimonis d’antigues gresques aristocràtiques a ser-ho de gresques polítiques. Elles, però, amb el seu posat hieràtic, es fan creus de com s’ha pervertit la democràcia que varen veure néixer a Atenes fa més de dos mil cinc-cents anys. Ara la seva condemna és doble en haver de suportar cada dimarts els deplorables espectacles dels nostres representants polítics.
 
Cariàtides del Parlament de les Illes Balears
Cariàtides del Parlament de les Illes Balears


Fa poc el vicepresident del Govern, Antonio Gómez, fidel escuder popular, recriminà al seu excompany de files, el sempitern Antoni Pastor, ara diputat no adscrit, que era un “vividor de la política”. En aquell moment es va produir un incòmode silenci a la sala. Alguns dels presents, com el veterà Pere Rotger, que cobra més de 50.000 euros anuals amb gairebé una nul·la activitat parlamentària, no sabien on col·locar-se. Les Cariàtides fins i tot varen poder veure la presidenta de la cambra autonòmica, Margalida Durán, de currículum “exemplar”, acotant el cap. D’altres, en canvi, devien estar comptant els dies per cobrar el conegut com a nivell 33, el plus salarial vitalici de prop de mil euros mensuals de què gaudeixen aquells funcionaris que durant un mínim de dos anys han ocupat un alt càrrec polític –esperem que la llei de símbols acabi també amb aquesta prerrogativa, tot un símbol de la indecència política.
 
Si el Parlament és el reflex del poble, el nostre fracàs no pot ser més estrepitós. És molt trist constatar que democràcia no casa amb meritocràcia. L’actual partitocràcia ha donat ales a personatges de qüestionada talla intel·lectual i moral amb conductes del tot infantils. En algunes aules hi ha més educació que a la Casa del poble, on és habitual trobar diputats consultant, alegrement, els seus mòbils o tauletes digitals durant les intervencions dels seus col·legues.
 
Ja fa temps que l’hemicle que custodien les llegendàries dones gregues ha deixat de ser el temple de la paraula i del consens. Ara abunden els diàlegs de sords, els discursos demagògics, les desqualificacions barroeres, els “i tu més” i les mamballetes aduladores. Les discrepàncies s’ataquen amb estridents cops de mà sobre la bancada. I si la retòrica de qualque diputat és pobre, més ho pot ser encara el seu nivell lèxic. Basta sentir com destrossen, sense cap mena de pudor, la llengua dels nostres padrins. Els barbarismes són acceptats com a marca provinciana de “lo nostro”. En canvi, parlar un castellà ple de catalanades és motiu de befa. Amb tot, la llengua de Cervantes també és malmesa pels seus defensors més acèrrims. Recentment, el mateix Gómez, tot recordant possiblement algun vell conegut de quan era guarda forestal, rebatià l’“espada de Damocles” com l’“espada de Democles”. Exhibí així la mateixa ignorància que la consellera d’Educació i Cultura –és un dir-, Joana Maria Camps, amb el seu ja antològic informe Trepitja en al·lusió a l’informe Pisa.
 
Vista tanta mediocritat, ara ja sabem per què IB3 ha deixat de transmetre en directe les sessions plenàries del Parlament. Continua, però, la pantomima de les visites escolars a la cambra autonòmica, on s’oculta als nins el drama que han de suportar estoicament les Cariàtides. La nostra classe política, avui perniciosament professionalitzada i allunyada del món real, no pot romandre durant més temps al marge dels nivells de responsabilitat i competència que s’exigeix a qualsevol altre treballador. És de desitjar que el president Bauzá tengui en compte això a l’hora d’aplicar el seu famós ERO entre els actuals 59 diputats balears. Si és així, molts, oposició inclosa, ja deuen estar fent examen de consciència.


I per acabar de reflexionar sobre la nostra trista actualitat, aquí teniu aquest interessant vídeo:

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px