Banner Top

Machado a Macedònia

Article publicat a l'Ara Balears (05/09/2015)

Aquests darrers dies hem pogut tornar a veure Antonio Machado a Macedònia, a l’estació de tren de Gevgelija. Els fets varen ocórrer un 22 de gener de 1939. Davant la imminent ocupació de Barcelona per part de les tropes franquistes, el poeta sevillà i la seva família iniciaren un dolorós exili cap a França. Igual que altres intel·lectuals com Carles Riba, serien escortats en tot moment pel govern de la República.
 
Al cap de sis dies, havent rebutjat ser traslladat fins a París, Machado, de 63 anys, va decidir baixar-se del tren a l’estació fronterera de Cotlliure. Gairebé ja no s’aguantava dret per culpa de la seva bronquitis crònica. Un mes després moria en una habitació d’un modest hotel de la localitat francesa “ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar”, com auguraven els seus versos. I al cap de tres dies, a la mateixa habitació, ho feia la seva mare Ana Ruiz, de 84 anys, consumida pel dolor. Ambdós serien enterrats en un nínxol cedit per una veïna de Cotlliure, avui convertit en el memorial de la major diàspora de la història del nostre país.

Diàspora dels refugiats espanyols de 1939
Diàspora dels refugiats espanyols de 1939
 
Qui fou el més jove representant de la “Generació del 98” es resistí fins al darrer moment a abandonar Espanya. Així ho deixà escrit: "Cuando pienso en un posible destierro, en otra tierra, que no sea esta atormentada de España, mi corazón se turba y conturba de pesadumbre. Tengo la certeza de que el extranjero sería para mi la muerte". Machado seria un dels prop de mig milió d’espanyols que, preveient dures represàlies del bàndol guanyador, travessaren la frontera amb Portbou aquell plujós hivern de 1939.
 
Diferent fou el destí de la resta de compatriotes del poeta andalús que no varen estar sota la protecció de la República. Molts d’ells hagueren de recórrer aquell llarg camí a peu per acabar essent deportats pel govern francès a diferents camps de concentració de les platges del sud. El més inhumà de tots fou el d’Argelèrs, tal com constaten les colpidores fotografies de l’hongarès Robert Capa. Es va construir per a quinze dies i va estar obert dos anys.
 
Camps de refugiats d’Argelèrs (França)
Camps de refugiats d’Argelèrs (França)

Ja fa setanta-sis anys Europa també es va desentendre d’aquells exiliats republicans. Només Bèlgica, el Regne Unit, Mèxic i, sobretot, Sud-amèrica els varen obrir les portes. El cas més cèlebre fou el de Xile, on el poeta Pablo Neruda pressionà el seu govern socialista perquè mogués fitxa. El seu amic Rafael Alberti no deixava de relatar-li per carta les atrocitats que patien els seus conciutadans a França. Així, l’abril de 1939 el Premi Nobel de Literatura marxà cap a París com a cònsol especial per a la immigració espanyola. La seva missió era noliejar cap al país sud-americà el màxim nombre possible de refugiats.

Una mica de memòria històrica
Una mica de memòria històrica
 
El 4 d’agost de 1939 fou el gran dia. A uns 50 kilòmetres del port de Bordeus salpava, amb prop de 2.400 passatgers, un vaixell de nom poètic, Winnipeg. Aquell rescat havia estat a punt de ser avortat. A Xile la dreta a l’oposició no parava d’alertar del perill que suposava l’arribada d’unes persones que presumiblement –deien- anaven carregats de malalties i d’idees subversives. A més –insistien- el país no estava en condicions de rebre’ls: just s’estava recuperant de les importants pèrdues materials i humanes que havia causat el gener de 1939 el terratrèmol de Chillán. Tanmateix, Neruda no volgué amollar de cap de les maneres. Els fills del Winnipeg li estigueren eternament agraïts.

Pablo Neruda i el Winnipeg
Pablo Neruda i el Winnipeg
 
Ara Europa titubeja a l’hora de liderar un altra aventura humanitària d’aquelles dimensions. Mentrestant altres “Machados” (800.000), la majoria fugint dels horrors de la guerra de Síria, s’enfilen en una travessia perillosa cap a les estacions de Macedònia. Confien a aconseguir un bitllet  que els porti fins a Hongria, la porta d’accés a l’anhelat destí final, Alemanya, amb millors perspectives laborals.
 
Després de l’aquiescència demostrada per Grècia i Itàlia –principals països de pas d’aquest nou èxode, el pitjor d’ençà de la Segona Guerra Mundial-, Hongria, però, ja ha ensenyat la seva pitjor cara construint a la frontera amb Sèrbia una tanca de quatre metres d’altura. És com si es tractàs d’una extensió d’un altre mur de la vergonya, en aquest cas natural: la Mediterrània. Rebatiada com a “Mare Mortum”, les seves víctimes, moltes procedents de Líbia, no aturen de créixer per culpa de cobdicioses màfies.


La història es repeteix
La història es repeteix

Així rep Europa als nous refugiats
Així rep Europa als nous refugiats

L’espectacle no pot ser més dantesc i més vergonyós per a una covarda Unió Europea que ja no sap com justificar la seva raó de ser. El repte és majúscul per a un món que, per a segons què, no és tan global, ja que no està disposat a assumir les misèries dels més desvalguts. Des de la seva tomba, Machado ens torna a interpel·lar amb un dels seus punyents versos: “Poned atención: un corazón solitario no es un corazón”.

Els culpables de l'actual infàmia
Els culpables de l'actual infàmia

Les Voyageurs (Els viatgers)
Les Voyageurs (Els viatgers), conjunt d'estàtues incompletes del francès Bruno Catalano, que simbolitzar el buit que produeix en l'ésser el fet de veure's obligat a abandonar la seva terra, les seves arrels
 
Mare immigrant (rostre de la Gran Depressió de 1929)
Mare immigrant (rostre de la Gran Depressió de 1929)
 

Aquí teniu unes reflexions sobre el concepte “conformisme brutal” fetes pel periodista Ignasi Aragay al diari Ara (03/04/2016):

Als que encara som fills de l’optimisme antifranquista, als que no ens podem desempallegar d’un pòsit d’idealisme, ens costa acceptar les derrotes del pragmatisme, del realisme. Ens reca donar la raó a Imre Kertész, que ens ha deixat aquesta setmana, quan descriu l’època actual com d’un “conformisme brutal”, d’una greu desesperança, d’un món abocat a nous conflictes bèl·lics. El terrorisme jihadista, l’auge de la dreta populista, el rebuig als refugiats... Tot sembla donar-li la raó. La veritat és que no podem menystenir el seu anunci d’una nova època de foscor perquè ve d’algú que va patir el nazisme, el comunisme i la frustració democràtica en l’Hongria autoritària d’Orbán. I tanmateix...

I tanmateix no podem caure en aquesta profecia derrotista. Kertész no ens va advertir del conformisme perquè ens conforméssim. Ell mai va deixar d’escriure a la contra, d’exercir com a individu profundament lliure. Com a jueu, com a hongarès, com a escriptor, no va acceptar ni la por ni el silenci sota cap totalitarisme. Tampoc nosaltres podem estar disposats a acceptar la deriva insolidària europea o, més a tocar, l’endèmica temptació autoritària espanyola.

Aquest article d' "El País" parla de quan Europa va perdre la memòria amb els refugiats.

Aquí teniu una mostra de la sèrie 'The Vulnerability Series', que posa els dirigents occidentals en la pell dels refugiats:

The Vulnerability Series
The Vulnerability Series, de l'artista siri 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/02/2017), reflexion sobre l'emigració:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/06/2018), reflexion sobre el virus de la indiferència en l'actual societat de l'espectacle de la informació. Ho faig a partir de la cita de Terenci Homo sum, nihil humanum a me alienum est (“Home som, res del que és humà em pot ser indiferent”):

 

Aquí teniu el vídeo amb les pinture d´Abdalla Al Omari:



No us podeu perdre aquest vídeo de Unicef "El viaje de tu vida":

 
 
I aquí teni la cançó "The Partisan", del gran Leonard Cohen:

Per conèixer més sobre la història del vaixell Winnipeg, aquí teniu un reportatge que, el novembre de 2006, em varen publicar al setmanari El Temps (Núm. 1.170): La gran aventura del Winnipeg

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla de cinc èxodes de refugiats amb motiu del 20 de Juny, dia mundial dels refugiats.

Articles del web relacionats:
- Immigrants entre Escil·la i Caribdis
- Les Meduses de la indiferència
- A la recerca de la terra promesa

I aquest és el vídeo que m'ha inspirat el reportatge. És un peça informativa de TV3 con es comparen amb imatges els dos èxodes: l'actual i el dels republicans espanyols de 1939.

Aquesta peça informatiu del gran Lluís Caelles reflecteix molt bé el drama dels refugiats.

I aquesta altra peça del Telenotícies de TV3 parla de l'origen de la crisi dels refugiats.

En aquest vídeo també es comparen les dues guerres.

Cada dia 18 de desembre se celebra el Dia Internacional del Migrant. És un bon moment per escoltar el famós passatge del «Nabucco», de Verdi (1813-1902). És el Va, pensiero, en què esclaus jueus a l'exili a Babilònia, després de la pèrdua del Primer Temple de Jerusalem, canten un salm a la seva terra natal. Aquí la teniu interpretada en català per Marina Rossell:



I aquí teniu la peça original:



Articles del web relacionats:
- Immigrants entre Escil·la i Caribdis
- Les Meduses de la indiferència
- A la recerca de la terra promesa
L'era de la societat líquida
La mort de les utopies?
El rapte d'Europa
Eneas a les portes d'Europa

“Traduttore traditore”

Ja ho diu un antic proverbi italià: Traduttore traditore, és a dir, “traductor, traïdor”. Això vol dir que una traducció, per molt bona que sigui, mai no aconseguirà reflectir en la llengua receptora tots els matisos de la llengua originària. No debades, cada llengua té un univers semàntic força genuí amb determinades paraules o frases fetes. N’és un bon exemple l’inici de les rondalles mallorquines “Això era i no era....”. 
 
Segons una llegenda –del tot interessada-, una de les primeres traduccions de la història es produí a la ciutat d’Alexandria (Egipte). Al segle III aC el monarca Ptolomeu II Filadelf (284-246 aC) va ordenar traduir al grec els cinc llibres de la Torà (l’Antic Testament). Aleshores, les seves llengües originàries, l’hebreu i l’arameu, ja no eren gaire conegudes per moltes generacions de jueus que havien nascut en la diàspora i que ja havien adoptat el grec com a llengua de cultura.

Septuaginta
Septuaginta
 
Per a l’ocasió, setanta-dos traductors es tancaren a l’illa de Faros, davant la cèlebre biblioteca d’Alexandria. Varen estar treballant cadascú per separat i al final, al cap de setanta-dos dies, tots havien coincidit exactament en la traducció. Aquest origen “miraculós” donava autoritat a la versió dels llibres sagrats que havien fet i que, com a record d’aquella anècdota, passarien a ser coneguts en llatí com a Septuaginta o la Bíblia dels Setanta –la xifra s’arrodoní. Aquesta primera traducció només es referia als cinc llibres de la Torà, de manera que en grec s’anomenà Pentateuc (“les cinc caixes).
 
El far d’Alexandria
Els autors d’aquell prodigi s’havien tancat en les dependències d’una torre que agafava el nom de l’illa homònima. Havia estat construïda un segle enrere (segle IV aC) per Ptolomeu, un dels successors d’Alexandre el Gran i primer monarca egipci de la dinastia làgida. El far d’Alexandria acabaria essent considerat una de les set meravelles del món antic.
 
El far d'Alexandria
El far d'Alexandria

A la seva època, aquesta torre va ser una de les estructures més altes aixecades per la mà de l'home, amb prop de 160 metres, segons algunes fonts. Al capdamunt hi havia miralls metàl·lics que n'assenyalaven la posició reflectint la llum del sol; a les nits, a falta de llum, s'hi encenia una foguera que, segons es diu, es veia des de més de 50 km lluny. Al segle XIV el far seria enderrocat per un terratrèmol. I al segle XV el sultà d’Egipte hi construí un castell sobre la seva base.

El 30 de setembre és el Dia internacional de la traducció. Se celebra l’onomàstica de Sant Jeroni, que, com a traductor de la Bíblia al llatí (la Vulgata) és considerat el patró dels traductors.

DoWiVRGUcAA 7vS

Sant Jeroni

Aquí teniu reflexions de Jorge Luis Borges sobre l'art de traduir.

Aquí teniu un exemple de paraules genuïnes de cada idioma de traducció impossible. El mateix trobareu en aquest altre enllaç i en aquest. Un altre enllaç similar és aquest.

En aquests enllaç trobareu altres exemples il·lustrats de paraules que no tenen traducció possible. Aquest altre enllaç conté altres exemples. I aquest també. I aquí en teniu un altre.

En aquest article trobareu informació sobre les grans escenes censurades del doblatge en el cinema, que és un tipus de traducció.

Articles del web relacionats:
Biblioteques, la memòria de l'antiguitat
La guerra de les biblioteques de l'antiguitat
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
Hipàtia, la primera màrtir del feminisme

 

 

Jueus: l'origen d'un estigma

El poble jueu, amb 4.000 anys d’història, és un dels pobles més antics del món. La seva mala fama arranca en temps de Jesús de Natzaret, un jueu que fou mort pels seus propis compatriotes que no el consideraven l’autèntic Messies. Això féu que a partir del segle IV els pares de l’Església presentassin el judaisme no com una religió afí, sinó com una secta que havia perpetrat el major dels delictes, el deïcidi.
 
L’antisemitisme és l’animadversió envers els jueus, considerats els descendents de Sem, un dels tres fills que tingué Noè després del diluvi universal. El terme fou encunyat al segle XIX pel polític alemany Wilhelm Marr per emparar una ideologia que propugna la inferioritat i malignitat dels jueus. El nom d’aquest col·lectiu deriva de Judà, quart fill de Jacob -nét d’Abraham- i cap de la tribu més poderosa i hegemònica de les dotze d’Israel. El seu nom en hebreu (y'hudah) significa “celebrat”.
 
Els jueus també foren coneguts amb dos noms més: israelites i hebreus. El primer ret homenatge al patriarca Jacob, el qual havia estat rebatejat com a Israel (“fort contra Déu”) per un àngel que quedà admirat de la seva força després d’haver lluitat amb ell durant tota una nit. El segon nom prové de la paraula aramea –la llengua, juntament amb l’hebreu, de l’Antic Testament- ´ibhri, que volia dir “el de l’altre part del riu”, donat que així fou com les tribus pròximes a la regió de Judea anomenaren als seus veïnats hebreus acabats d’arribar.
 
L’ocupació romana
Segons el judaisme, el poble d’Israel havia estat elegit per Iahvè (Déu) per preparar l’arribada del redemptor, el Messies hebreu identificat amb el Crist grec (“l’ungit”). La tradició diu que l’estirp israelita descendia d’Abraham, el gran patriarca bíblic originari d’Ur (Mesopotàmia) –Iahvè li va prometre una gran descendència: “Faré de tu un gran poble i et beneiré”.
 
Després d’haver-se establert a la terra promesa, Canaan -situada entre el riu Jordà i el mar Mediterrani-, els hebreus, per culpa de la fam, hagueren de marxar a Egipte. Allà, durant 400 anys, patiren l’esclavitud en mans dels seus faraons. Al segle XIII aC, però, sota la tutela de Moisès, van iniciar un èxode de quaranta anys pel desert que els va conduir de bell nou a Canaan. Aquest territori viuria la seva major època d’esplendor política, militar i cultural al segle XI aC, sota el regnat de David. Després cauria en mans d’altres potències veïnes.

Al segle II aC els jueus aconseguiren alliberar-se del domini hel·lènic de la dinastia dels selèucides, fundada per un dels generals d’Alexandre Magne. La seva independència, amb tot, els duraria ben poc. Al 63 aC, arran de la campanya oriental del general Pompeu, Canaan es va convertir en província satèl·lit de Roma amb el nom de Judea –no seria fins al segle II dC, amb l’emperador Adrià, que adoptaria el nom de Palestina, en honor als filisteus (pelishtim), considerats pels romans com els enemics històrics dels hebreus. 

Tot i que Judea continuava conservant la seva independència, de iure estava subjecta a l’autoritat romana. Es tractava d’una situació molt incòmode per a molts jueus. L’any 39 dC, l’emperador Calígula, que es considerava un déu, ja els va provocar quan va pretendre col·locar una escultura seva al temple de Jerusalem. Les tensions s’incrementarien sobretot l’any 66, quan Neró va ordenar confiscar els seus tresors. Aleshores l’emperador va confiar al general Vespasià la difícil missió de sotmetre els jueus. L’any 68 ja havia ocupat la major part de Judea, però li mancava Jerusalem. Aquesta caigué  l’any 70 a mans de Tit, fill de Vespasià.

Atac a Jerusalem (Poussin)
La destrucció del temple de Jerusalem (Poussin)
 
L’ocupació de Jerusalem va provocar la primera diàspora (“fugida” en grec) important del poble jueu per diferents racons de l’imperi. Amb el temps, es creà la llegenda que, a causa del deïcidi, els hebreus havien estat condemnats a vagar eternament –havien estat els mateixos jueus qui conduïren un compatriota seu, Jesús, a la creu acusant-lo de blasfèmia. El seu ferri monoteisme –una aberració per al politeisme hel·lenístic- i el seu permanent esperit de revolta alimentaren tot tipus de rumors: que havien estat expulsats d’Egipte per propagar la lepra, que adoraven un cap d’ase... Tot això, deformat i ampliat, fou difós per diversos autors de l’època fins a crear una opinió que esdevingué la llavor de l’antisemitisme.
 
Jueus, caps de turc
Durant l’edat mitjana, els jueus es convertiren en el cap de turc de nombrosos problemes que els governants no sabien resoldre. Una sèrie llarga de prohibicions –com no poder ser soldats, ni advocats, ni agricultors- conduí a la seva marginació social i a l’especialització laboral. Per això, la major part de les comunitats hebrees estava formada per comerciants i professionals com artesans i metges, però també per recaptadors d’impostos i prestamistes, donada la condemna moral que pesava sobre els cristians que practicaven la usura.  Solien viure en zones aïllades anomenades calls, paraula derivada de l’hebreu qahál (“assemblea”) –posteriorment serien coneguts com a guetos (“fàbrica de ferro”), que era el nom en italià que rebé el barri de Venècia on al segle XVI foren confinats els jueus i que es convertí en el call més important d’Europa.
 
Més d’una vegada, alguns deutors aprofitaven els esclats de violència contra els jueus –si és que no els provocaven- per eliminar incòmodes creditors. Aleshores, s’estengué la creença que si es dedicaven a la indigna feina de la usura havien de ser, per força, lladres i estafadors que s’enriquien a costa dels cristians innocents.

Inquisició
Inquisició
 
Davant la pressió que reberen, molts jueus preferiren deixar-se matar abans que abandonar la fe. I és que, segons la religió judaica, apostatar és un pecat terrible. Per això, les cròniques relaten esgarrifoses escenes de jueus que s’immolaven i degollaven els propis fills per no ser batejats a la força, amb l’esperança de guanyar-se el cel. Els que es convertiren al cristianisme, tanmateix, seguirien essent objecte de sospita. A Mallorca els descendents d’aquests jueus conversos rebrien el nom de xuetes. Es tractava d’un apel·latiu que al·ludia al costum que tenien de menjar aliments prohibits a la seva religió, com la xulla de porc, per demostrar davant tothom que eren cristians. El terme, però, també podria derivar del mot xuetó, que alhora probablement ve de “juetó”, petit jueu.
 
A partir del segle XIII els jueus  foren fàcils d’identificar, donat que se’ls obligà a dur signes distintius a la roba, com un cercle groc o un capell en forma de con. A mitjan segle XIV la mortaldat de la pesta negra oferí nous arguments als enemics dels jueus, els quals foren acusats d’enverinar les aigües per acabar amb els cristians. Això va provocar la seva expulsió definitiva de França el 1394, tal com havia ocorregut a Anglaterra un segle abans.
 
En època contemporània, el racisme s’acarnissà especialment amb els jueus, considerats, com els negres, d’una raça inferior. La tensió s’atià al 1855 amb l’obra Assaig sobre la desigualtat de les races humanes, del diplomàtic francès Gobineau. Els seus postulats serviren posteriorment al nazisme per justificar les seves polítiques de segregació i d’eugenèsia. Abans, però, de l’holocaust nazi, ja al segle XIX els jueus de Rússia patirien ferotges persecucions i matances en el que es conegué com a “pogroms”. I al 1894 la França de la III República protagonitzaria el cas d’antisemitisme més escandalós: l'affaire Dreyfus.
 
Bandera d'Israel
Bandera d'Israel
 
La creació de l’estat d’Israel
Tota aquesta animadversió creixent envers els hebreus originà a la segona meitat del segle XIX el naixement del sionisme, una doctrina que propugnava el seu retorn a Sió (Jerusalem). Així, a poc a poc s’inicià el degoteig de sionistes cap a Palestina, que aleshores formava part de l’imperi otomà. Allà establiren granges col·lectives (kibutzs) i fundaren la ciutat de Tel Aviv. 

 

israel mapa

 

El 14 de maig de 1948, després de la Segona Guerra Mundial –on varen morir sis milions de jueus-, es va crear l’estat d’Israel d’acord amb un pla traçat per les Nacions Unides. Això va intensificar el retorn dels jueus a la pàtria dels seus avantpassats i va originar el sagnant i perpetu conflicte amb els palestins, els àrabs que al llarg dels segles havien anat fent seus aquells territoris.

El 15 de maig, el dia després de la fundació de l’Estat d’Israel, es produí el que es coneix com a Nakba (“catàstrofe”, en àrab), el desplaçament de 750.000 palestins de les seves llars. Les insurreccions àrabs contra el territoris ocupats pels jueus (especialment Cisjordània i la Franja de Gaza) reben el nom d’intifades –de moment, n’hi ha hagut dues, la del 1987 i la del 2000.

Èxode de palestins

                                                                                                                                                                                             

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla sobre la creació de l'Estat d'Israel.

Aquest altre article parla sobre la lluita entre jueus i palestins per a l'ocupació de la mateixa terra.

Us recoman aquest article "L'antisemitisme europeu com a motor del pensament", del web Històries d'Europa. I aquest altre parla del cas Dreyfus.

En aquest enllaç trobareu informació sobre la història de l'arqueologia bíblica.

I aquí teniu un altre vídeo sobre el poble d'Israel:




I quí teniu l'himne de la llibertat del poble jueu: Va pensiero, de l'obra Nabuco de Verdi:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px