Banner Top

Consumisme romàntic

Article publicat a l'Ara Balears (03/07/2016)

L’estiu ja ha quedat oficialment inaugurat amb el nou anunci d’Estrella Damm, tot un clàssic dels darrers anys. Una vegada més la nostra estimada illa és vista com un paradís que, amb una cervesa a la mà, ens convida a gaudir dels petits plaers, de “les petites coses”, tal com diu el títol de l’espot. És el “consumisme romàntic”, una expressió encunyada per l’escriptor israelià Yuval Noah Harari en el seu exitós llibre Sàpiens. Una breu història de la humanitat. El terme és del tot encertat per definir un dels mals més punyents dels temps moderns.
 
El romanticisme ens anima a esprémer les nostres efímeres existències tenint com més experiències diferents millors. És el carpe diem dels clàssics elevat al cub. L’amenaça de la Parca ens obliga a no perdre el temps. Bé ho saben les agències de viatges, que aprofiten l’època de vacances per vendre “experiències” que ens han de canviar la vida. Seduïts per aquests cants de sirena, trencam la nostra rutina diària i viatjam a terres llunyanes on suposadament serem més feliços exposats a tot un “Dragon Khan” de sensacions. A la recerca d’un present impossible que se’ns escapa, vivim llençats cap a falses expectatives.
 
Aquesta idea romàntica de la felicitat va de la mà del consumisme tan propi de l’actual societat capitalista. Els anuncis publicitaris de la televisió no paren de recordar-nos que si consumim un producte o un servei determinats la nostra vida serà millor. Ara, doncs, també viatjam com a golafres, disposats a consumir experiències catàrtiques que no dubtam a ventilar a les xarxes socials per no sentir-nos tan tots sols.
 
Ja queda molt enfora l’època dels Grand Tours. Eren els llargs viatges que, durant el segle XVIII, els joves de l’aristocràcia anglesa feien pels països del Mediterrani, acompanyats d’un tutor. L’objectiu era formar-se culturalment per poder esdevenir eficaços servidors de l’Estat en llocs de responsabilitat diplomàtica, militar o civil. Un segle més tard naixeria l’obsessió de viatjar per evadir-nos de la mà del britànic Thomas Cook, el pare del turisme de masses. El 1841 va noliejar un tren amb un grup de persones des de Harborough a Leicester  per a assistir a un congrés d'ajuda a alcohòlics. Aleshores, preveient que es tractava d’una activitat amb molt de futur, va decidir crear una agència de viatges, considerada la primera de la història i que encara avui és una de les més importants del sector.

Goethe durant el Grand Tour a Itàlia (1786-1788)
Goethe durant el Grand Tour a Itàlia (1786-1788)
 
Seria, tanmateix, a principis del segles XX quan s’imposà el concepte turisme per definir els nostres deliris viatgers –la paraula ens arribà a través del francès tour, “passeig”. Vista la dimensió que adquirí el fenomen, el 1967 l’ONU declarà l’Any Internacional del Turisme amb la lloable intenció de “contribuir a una major comprensió entre tots els pobles del món [...], per despertar una millor estimació dels valors propis de les diferents cultures i contribuir així a reforçar la pau en el món”. Avui tal ingenuïtat ha quedat del tot desvirtuada pel mite del consumisme romàntic.
 
En l’actual capitalisme depredador els problemes se solucionen comprant coses que ens injectin adrenalina al cor. I l’acte de veure món tampoc no s’escapa d’aquesta dinàmica tan alienadora. En el seu llibre Sàpiens, Yuval Noah ho il·lustra amb un bon exemple: “Un home ric de l’antic Egipte no hauria somiat solucionar la seva crisi matrimonial emportant-se la dona de vacances a Babilònia. En lloc d’això, potser li hauria construït la tomba sumptuosa que ella sempre havia desitjat”. 

Visca el turisme!
Visca el turisme!
 
Encara és ben hora que algú faci cas a Proust: “La vertadera felicitat no consisteix a trobar noves terres, sinó a veure amb altres ulls”. Qui també quedaria esborronat del perfil dels actuals rodamóns és Epicur, el gran teòric de l’hedonisme del segle IV aC. Seva és la frase: “El plaer és el principi i el fi de la vida feliç”. El filòsof grec, però, no es referia a un plaer material i immediat, sinó a un plaer més afectiu, lluny de qualsevol temor i dolor. Al seu parer, només béns com el saber o l’amistat proporcionen la vertadera tranquil·litat d’esperit, la tan cobejada ataràxia.
 
Mentrestant, incapaços d’enfrontar-nos a nosaltres mateixos i víctimes del consumisme romàntic, continuarem agafant avions amb destinació a una felicitat que mai no arriba. Per sort, per ofegar les nostres penes, sempre ens quedarà prendre una cervesa Damm en llocs de postal com la Mallorca dels anuncis. La nostra imatge de paradís, però, aviat es difuminarà en el record per culpa precisament d’un model turístic sobreexplotat. És el peix que es mossega la cua en aquest temps del Just do it! (“Fes-ho!”).

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/07/2016), parl sobre "Per què viatjam?" en relació al concepte de consumisme romàntic:



És interessant aquest article el filòsof Joan Burdeus titulat "Per què el turisme ens fa ràbia (segons Heidegger)?"

Articles del web relacionats:
Carpe diem
- Míster Evasió
-
 El capitalisme que ens decapita
-
 Una mica d'hedonisme, per favor!
A l'estiu, tothom a la "muntanya"!muntanya"!
- Adéu, paradís!
- És possible viure més a poc a poc?
- Quin sentit té treballar?


Aquí teniu el curtmetratge de l'anunci d'Estrella Damm:

Les Meduses de la indiferència

Article publicat a l'Ara Balears (04/05/2015)

Avui l’antiga Mare Nostrum romana ja és coneguda com a “Mare Mortum”. Així la batià fa dues setmanes l’humorista gràfic El Roto en una de les seves enginyoses vinyetes arran del darrer drama humanitari a les costes de Líbia. Prop de nou-cents africans moriren ofegats fugint de la misèria i del terror en bolcar el pesquer en el qual viatjaven. Es tracta d’una de les majors tragèdies viscudes a les portes d’Europa. Amb l’eslogan “Més de dos TitànicAmnistia Internacional ja s’ha afanyat a recordar que només en 2014, 3.400 persones perderen la vida al Mediterrani. La quantitat representa més del doble dels desapareguts el 1912 a l’oceà Atlàntic en aquell llegendari creuer de luxe, el més gran del seu temps.

La indiferència de la UE
La indiferència de la UE
 
Amb tot, un segle abans del Titanic, Occident també vessà llàgrimes –i no de cocodril- per una altra hecatombe nàutica. L’estiu del 1816 la fragata francesa Medusa naufragà en aigües del Senegal. El seu objectiu era prendre possessió de les antigues colònies africanes que els francesos havien recuperat dels anglesos arran de la fi de les Guerres Napoleòniques. L’expedició era formada per militars, funcionaris i, com era costum a l’època, per diversos científics que duien material d’observació.

Llàgrimes de cocodril
Llàgrimes de cocodril
 
Una violenta tempesta i continus errors del capità, que portava anys sense navegar, conduïren Medusa a la deriva. Aleshores la tripulació, presa pel pànic, es lliurà a l’alcohol fins a emborratxar-se i decidí utilitzar els bots salvavides. Es desentengué, però, de la resta de passatgers, considerats socialment inferiors. Aquells nàufrags s’aferraren a un rai, que, amb els seus vint metres de longitud, es convertí en un autèntic infern. Dels seus 150 ocupants només en sobrevisqueren quinze. Els que anaven armats mataren almanco seixanta-cinc dels seus companys, al·legant que s’havien amotinat. Els malalts o ferits foren llançats a la mar. També hi hagué casos de suïcidis. Cada dia que passava, la fam i la set feien estralls. Els mariners es veren en l’obligació de beure’s la seva pròpia orina i de practicar el canibalisme.

Al cap de tretze dies navegant sense rumb, els quinze supervivents albiraren una embarcació que s’acostava a ells. Era l’ajuda que el capità desertor, ja al Senegal, havia enviat no tant per rescatar-los, sinó més aviat per recuperar diversos barrils amb or que contenia el rai. El 1817 dos d’aquells supervivents escrigueren un llibre titulat “Naufragi de la fragata La Medusa”. El relat denunciava tant la negligència i la covardia del capità com l’atrocitat dels mariners aterrits i ebris. La seva publicació va escandalitzar i commoure profundament l’opinió pública francesa.

El naufragi d'Àfrica
El naufragi d'Àfrica
 
Enmig d’aquest clima d’indignació, un artista de vint-i-vuit anys, Théodore Géricault, àvid de reconeixement social, volgué immortalitzar aquella terrible odissea amb un gran quadre. L’escena triada fou el dramàtic moment en què els supervivents albiren el vaixell salvador, tement no ser vistos. L’obra, d’un colpidor realisme, s’exposà l’agost de 1819 en el Saló de París. Per burlar la censura, portà per títol “Escena d’un naufragi”. Tanmateix, tothom la va saber llegir entre línies. Lluís XVIII, representant de la restaurada monarquia borbònica, fou acusat d’indiferència envers els seus súbdits. A més, a ningú no se li escapà que el desencadenant d’aquell desastre nàutic havia estat un inepte capità “col·locat” només per ser un fervorós monàrquic. Tan sols, però, a pesar de ser declarat culpable, va ser condemnat a tres anys de presó.

El rai de la Medusa
El rai de la Medusa (Théodore Géricault)
 
El quadre de Géricault, màxim exponent del Romanticisme, s’erigí en una impressionant al·legoria d’una França a la deriva després de la caiguda de Napoleó. L’historiador Michelet no en tengué cap dubte: “En aquest rai s’hi va embarcar tot França, tota la nostra societat”. Avui, gairebé dos-cents anys de la seva realització, altres Meduses ens toquen de ben a prop en la nostra Mediterrània, antic gresol de civilitzacions. Tal com passà en el rai francès, els actuals “capitans” europeus també deixen abandonats a la seva sort milers d’immigrants africans considerats socialment “inferiors”. I mentre ens solidaritzam amb les víctimes de Charlie Hebdo o amb les de la tragèdia aèria de Germanwings, miram de reüll la realitat que tenim davall dels nostres peus.
 
El naufragi de la UE
El naufragi de la UE

En la mitologia grega, la Medusa era un ésser monstruós de mirada petrificadora que fou decapitat per Perseu. Igualment, ara nosaltres tenim els sentits petrificats en forma d’ indiferència amb tantes Meduses que circulen per aquest nostre cementeri marítim ja conegut tristament com a “Mare Mortum”. Encara estam esperant un heroi per acabar amb elles.

Medusa (Rubens)
Medusa (Rubens)

La indiferència europea
La mirada petrificada d'Europa


"Guernica 2015". Per Javcho Savov.

Aquí teniu una interessant entrevista de Leila Nachawati, de la Universidad Carlos III de Madrid. Ell assegura que "La imatge dels siris ofegant-se en el Mediterrani és la fi de la civilitzacció occidental".

La crisi dels refugiats també està relacionada amb el mite d'Europa. Així ho explica Jordi Llovet en aquest article.

Tampoc no us podeu perdre aquest article escrit per dues alumnes de batxillerat humanístic d'un institut de Catalunya, Kènia Sanz i Carla de la Roja. Es titula "Mar Egeu o llacuna Estígia".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/02/2017), reflexion sobre l'emigració:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/06/2018), reflexion sobre el virus de la indiferència en l'actual societat de l'espectacle de la informació. Ho faig a partir de la cita de Terenci Homo sum, nihil humanum a me alienum est (“Home som, res del que és humà em pot ser indiferent”):

I aquí teniu una magnífica cançó de Joan Dausà sobre la crisi humanitària a la Mediterrània:



Aquest vídeo explica l'obra "El rai de la Medusa":




Articles del web relacionats:

- Immigrants entre Escil·la i Caribdis
- A la recerca de la terra promesa
- Machado a Macedònia
El rapte d'Europa
Eneas a les portes d'Europa
Meduses que petrifiquen

 

Quan els noms volen

Reportatge publicat a l'Ara Balears (07/09/2014)

Cosme Aguiló i Antoni Mestre acaben d’enllestir l’‘Atles ornitonímic de les Balears’, una de les obres cabdals de la filologia catalana contemporània

La llengua catalana encara està per a romanticismes. A principi del segle passat, mossèn Antoni M. Alcover no es cansà de recórrer totes les àrees del domini català apuntant el màxim nombre de paraules. El resultat d’aquestes eixides, en què, tanmateix, tingué una xarxa important de col·laboradors, fou el Diccionari català-valencià-balear, l’empresa filològica més ambiciosa mai feta en la romanística. Ara el testimoni del nostre “apòstol de la llengua” és recollit per dos altres mallorquins, Cosme Aguiló i Antoni Mestre. S’espera que a finals d’any vegin publicada una obra que els ha duit 25 anys de feina intensa: l’ Atles ornitonímic de les Illes Balears.

Aquests dos santanyiners són la parella perfecta. Aguiló, doctor en filologia catalana, és autor ja de nombrosos llibres sobre toponímia. I Mestre és un ornitòleg vocacional. “La idea -insisteix el filòleg- va sortir d’ell, que ha anellat molts d’aucells. Quan en veu un, tot d’una el sap identificar; jo, en canvi, necessit uns prismàtics”. Aguiló explica el perquè d’aquest ingent projecte: “Els conceptes bàsics d’una llengua (cap, foc, aigua) no varien d’un indret a un altre. És en la terminologia específica, com és el cas dels aucells, on hi ha més variació. Primer vàrem començar cercant els noms populars d’aucells del terme de Santanyí. Després, però, ens vàrem animar a fer-ho de cada illa”.

Cliclau aquí per continuar llegint

I aquesta és la segona part del reportatge: "Els polítics no han de fer de lingüistes".

En aquest article de Margalida Mateu, a l'Ara Balears, teniu més informació sobre l'altes ornitonímic de les Balears. 



Articles del web relacionats:
Paraules a vista d'ocell

El seductor cant de sirenes

Les sirenes eren unes repulsives dones-ocell que es llançaven en picat contra els mariners. Responen al prototip grec de monstre femení que reflecteix la misogínia de la mentalitat grega tradicional –igual passa amb figures com les Gorgones, les Erínies, les Harpies o l’Esfinx.

Aquest perfil, per tant, no té res a veure amb la sensual i bondadosa figura dona-peix que a partir de l’edat mitjana es difongué de les sirenes i que prengué força amb el Renaixement –aleshores la seva fantasiosa figura encaixava millor dins l’imaginari naval creat arran dels descobriments geogràfics. En aquest context s’entén, doncs, la distinció que l’anglès fa entre siren (dona-ocell) i mermaid (dona-peix). D’aquí que la coneguda pel·lícula de Disney es tituli The Little Mermaid (1989) i no The Little Siren.

La sirena d’Andersen
El mite edulcorat de les sirenes seria actualitzat el 1836 pel danès Hans Christian Andersen. Així ho recorda des de 1913 la seva famosa estàtua del port de Copenhaguen, al mar Bàltic. En un dels seus relats Andersen parla d’una jove sacrificada sirena que, rebutjada pel seu amor, acaba transformada en una sílfide, un esperit de l’aire.  Amb aquesta nova concepció de dona-peix, les sirenes recordaven molt les nereides, les nimfes de la mar, molt semblants amb les dones d’aigua de la cultura catalana.

Estàtua de la sirena de Copenhaguen
Estàtua de la sirena de Copenhaguen
,
Segons algunes versions, les sirenes són filles del riu Aqueloos i de la musa Melpòmene, que presidia el teatre. El seu nombre era variable, encara que Homer diu que eren dues. Tal com relata al segle I aC Ovidi a les Metamorfosis, abans les sirenes tenien un aspecte normal i formaven part del seguici de Persèfone. Però, quan aquesta fou raptada per Plutó -el déu de l’inframón-, demanaren als déus que els donassin ales per poder anar a la recerca de la seva companya. Altres autors, en canvi, asseguraven que aquesta transformació era un càstig infringit per Demèter perquè no s’havien oposat al rapte de la seva filla.
 
El pescador i la sirena (Frederick Leighton)
El pescador i la sirena (Frederick Leighton)


D’aspecte pervers, però dotades d’unes veus del tot seductores, després de la seva metamorfosi s’atreviren a rivalitzar amb les muses. Segons l’historiador Pausànias, les sirenes perderen el certamen, i les muses, irritades davant tanta insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles. Des d’aleshores, les sirenes varen romandre a les costes de l’illa de Capri, a la part oest de la península itàlica, esperant que algun navegant naufragués amb les seves veus.

Sirenes que encadenen
Quan alguna embarcació passava per davant d’elles, les sirenes entonaven cants tan seductors que els seus tripulants no s’estaven d’acostars-s’hi. Aquests, però, acabaven estavellats contra les roques i devorats. Les sirenes, per tant, actuaven com una mantis religiosa que, després d’embruixar la seva víctima, acaben cruspint-se-la. En aquest sentit, vendrien a assumir el paper de femmes fatales de la mitologia –en el seu cas, però, no els acompanyava el físic.

sirenes mes
Les Sirenes, quadre de de Leon Belly (Musee de l'Hotel Sandelin, Saint Omer, França)

No ha d’estranyar, doncs, que alguna teoria apunti que el nom de sirena procediria del grec σειράω, que significat “encadenar”. La seva etimologia, per tant, faria referència al poder que se’ls atribuïa per atreure i subjectar els homes amb els seus hipnòtics cants. En la mitologia escatològica, les sirenes serien considerades divinitats del més enllà.


Escultura de sirena
Escultura de sirena


Episodis mitològics amb sirenes
Ja els Argonautes, liderats per Jàson, passaren prop de l’illa de Capri, però Orfeu tocà tan bé amb la seva lira que els herois de la nau Argos no sentiren la temptació de sortir a l’encontre de les sirenes –només ho féu un, el qual, però, fou salvat per Afrodita.

Segons l’Odissea d’Homer, Odisseu també va poder evitar aquesta desgràcia seguint les recomanacions de Circe. Es lligà al pal de la nau i ordenà als seus mariners que es tapassin les orelles amb cera d'abelles. Seduït pel cant de les sirenes, Odisseu demanava que el deslligassin, però el seus companys, sords com estaven amb la cera, continuaren remant fins a esquivar el perill.

Homer no diu que les sirenes devorin els homes: simplement les nàufrags, seduïts, es queden amb elles fins a la mort. Tampoc no les descriu com les dones-ocell de la iconografia grega. S’hi refereix de manera abstracta, sense entrar en detalls. El que sí destaca és la seva melodiosa amb la qual exalcen les gestes d’Odisseu a la guerra de Troia. Aquest és l’episodi narrat al cant XII de l’Odissea (152-199), en traducció de Joan Francesc Mira:
 
Jo, llavors, amb el cor angoixat, vaig parlar als meus homes:
“No han de saber, amics meus, només un o dos de nosaltres
les prediccions que Circe va fer-me, deessa gloriosa.
Jo us les diré, i o bé morirem a pesar de saber-ho,
o ens salvarem de la mort escapant-nos potser de la parca.
En primer lloc ens exhorta a evitar les sirenes, que embruixen
amb les cançons i la veu, i amb les prades d’herbeta florida.
Només a mi em permet escoltar-les, i haureu d’amarrar-me
fort amb cordes i nucs perquè jo em quede allí sense moure’m,
dret en la base del pal, amb les cordes lligades a l’arbre.
I si llavors us dic d’amollar-me, per molt que ho suplique
m’heu d’estrényer encara més fort i amb més cordes encara”.
Punt per punt, vaig anar explicant cada cosa als meus homes,
mentre la sòlida nau s’acostava corrent cap a l’illa
de les sirenes, perquè l’empenyia un vent favorable.
Però de sobte el vent va cessar i va vindre la calma,
sense ni un pèl de brisa: algun déu adormia les ones.
Van aixecar-se llavors els companys, arriaren les veles
i les desaren al fons de la nau, i després varen seure
i amb els rems de fusta polida emblanquien les aigües.
Jo, amb el bronze esmolat vaig tallar un gran rotllo de cera,
fent-ne trossets, i després els pastava amb les mans poderoses.
Ben aviat, amb la força del sol, la cera cedia
i s’ablania amb els raigs del senyor de l’altura, Hiperíon.
Vaig taponar-los a tots les orelles, un rere de l’altre,
i ells m’amarraren enmig de la nau les cames i els braços,
dret en la bases del pal i amb les cordes lligades a l’arbre.
Ben asseguts, anaven batent amb els rems l’aigua grisa.
Quan ens trobàvem ja a la distància d’un crit de persona,
ràpids, volant, no se’ls va escapar que la nostra nau àgil
se’ls acostava, i em varen cantar amb veu melodiosa;
“Vine, Ulisses, honor dels aqueus i home digne de glòria,
fes aturar el vaixell, i acosta’t i escolta les nostres
veus. Ningú no ha passat per ací amb la seua nau negra
sense escoltar la veu dolça com mel que ens ix de la boca;
i després de gaudir-ne se’n va, sabent més que sabia.
Ja coneixem tot allò que a les planes extenses de Troia
han suportat els argius i els troians per volença divina;
i sabem tot el que passa damunt de la terra fecunda”.
Van dir això amb bellíssima veu, i el meu cor desitjava
tant escoltar-les que vaig ordenar als companys que em soltaren
fent-los senyals amb les celles; i ells, amb l’esquena corbada,
no van deixar de remar. Perimedes i Euríloc s’alçaren
i em van lligar més estret i més fort i amb més cordes encara.
I després que passàrem de llarg i ja no se sentia
ni la cançó ni la veu amb què aquelles sirenes cantaven,
ràpidament els meus homes lleials es llevaren la cera
amb què els havia tapat les orelles, i em van deixar lliure.

Odisseu i les sirenes  (John William Waterhouse)
Odisseu i les sirenes (John William Waterhouse)
 

La pintura és plena de referències a aquest episodi

Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)
Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)

 

“Sentir cants de sirena”
Avui dia l’expressió "sentir cants de sirenes" s’utilitza per advertir del perill de deixar-se seduir per falses promeses o paraules aduladores. El cant, però, de les antigues sirenes de la mitologia també serví, a través del francès, per donar nom als aparells que produeixen un so monòton, estrident i penetrant. Encara que hagin perdut el caràcter seductor de les sirenes primigènies, aquests cants moderns ens fan adoptar la mateixa precaució instintiva: tapar-nos les orelles confiant en què passin de llarg.

Vas grec amb l'episodi d'Odisseu i les sirenes
Vas grec amb l'episodi d'Odisseu i les sirenes

 
Com passà amb altres relats pagans, el cristianisme també féu la seva pròpia lectura de l’episodi d’Odisseu amb les sirenes. En aquest cas, l’heroi homèric, fermat al pal del vaixell, és la viva imatge de Crist crucificat. Quan ordena als seus homes tapar-les les orelles amb cera per evitar el perillós cant de les sirenes, ensenya que els fidels no han de fer cas a la propaganda enganyosa del paganisme.

Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)
Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)


Encara que sigui un personatge del món de la fantasia, al llarg del temps hi ha hagut moltes persones que han volgut creure en l’existència de sirenes de carn i ossos. En l’actualitat, el mite continua essent alimentat per vídeos (muntatges?) com aquest:



I aquestes són les famoses sirenes de la pel·lícula "Pirates del Carib":

 


Aquí teniu un article de Mireia Rosich titulat "Cants de sirenes".

Entrades del web relacionades:

Un pont de mar blava
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Sobre mentors i cicerones
-
Eren troglodites els grecs?
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa

Romàntics, no em vengueu amb romanços!!!

Roma està més present que mai en el nostre llenguatge quotidià. Quan estam cansats de sentir arguments espuris, etzibam al nostre interlocutor: “No em venguis amb romanços!” Per entendre el significat d’aquesta locució hem de parlar primer de les llengües romàniques, és a dir, d’aquelles llengües que deriven del llatí vulgar que es parlava a l’Imperi Romà i que es diferenciaven d’altres ja existents com el fràncic de França.
 
Els filòlegs no es posen d’acord sobre quantes llengües romàniques hi ha. No debades, el nombre pot variar en funció de la distinció que es faci entre llengua i dialecte,  és a dir, variants d'una mateixa llengua que, amb tot, permeten la comunicació (διά, “a través de” + λογος, “paraula”) entre els seus parlants. En general, però, es parla de dotze llengües romàniques:
  • Península ibèrica: espanyol (o castellà), galaicoportuguès, aragonès (parlat en zones del Pirineu aragonès), asturlleonès (també dit asturià, lleonès o bable, parlat a les zones rurals d’Astúries i Lleó) i català (amb més de nou milions de parlants, és la llengua número 88 més parlada del món, d’entre unes 6.000).
  • França: francès i occità (anomenada també com a “llengua d’Oc”, és l’antiga llengua trobadoresca d’Europa que avui compta amb moltes varietats, entre elles, gascó, provençal, llemosí o aranès, parlat a la Vall d’Aran, al nord-oest de Catalunya).
  • Itàlia: italià, sard (Sardenya)
  • Suïssa: a més del francès, en una petita regió es parla el retoromànic (o ladí, romanx o friülà) i el franco-provençal, també anomenat arpità (amb 60.000 parlants, la majoria gent gran, avui es troba en perill d'extinció).
  • Europa de l’Est: romanès (Romania).
Mapa de les llengües romàniques
Mapa de les llengües romàniques
 
Fins a les acaballes del segle XIX, a la costa est de l’Adriàtic es parlava el dàlmata. El seu últim parlant, Tuone Udaina (Antoni Udina), morí l’any 1898 als setanta-set anys.
 
El romanès és l’única llengua romànica que heretà la denominació etimològica dels romans. Tanmateix, el nom de país, Romania, és de creació recent. Valac era la denominació popular fins al segle XIX. 

Essent filles del llatí, les llengües romàniques també són conegudes com a neollatines. Els romans es referien al seu idioma amb el nom de llatí ja que la zona on es fundà Roma, al centre de la península itàlica, era el Latium. El fet que, a partir del segle XVIII, amb la Il·lustració, el llatí fos considerat, juntament amb el grec, una llengua d’alta cultura, originà en castellà l’expressió “saber latín” en al·lusió a una persona culta, astuta. En català també tenim l’expressió “va llatí” per dir que una cosa funciona de manera llisa, sense entrebancs. Per exemple: Aquesta màquina no va llatina.
 
Primers documents en romanç
Al segle IV, amb la caiguda de l’Imperi romà d’Occident, s’afluixaren els lligams dels seus diferents pobles. Fou així com el llatí de la gent del carrer anà fragmentant en dialectes, que, cap a finals del segle VIII, reberen el nom de rusticae romanae linguae (és a dir, llatins rurals, de poble). Aquesta diversitat dialectal, enriquida per les aportacions dels invasors germànics, serà l’origen d’unes noves llengües, les llengües romàniques o neollatines. La denominació prové del mot romanicus (llatí vulgar) en oposició a latinus (llatí culte).
 
Al segle IX tenim el primer document on es constata que el llatí vulgar parlat per la gent de l’antic Imperi Romà ja és considerat una llengua diferent. Aquest document pertany a Concili de Tours convocat el 813 per Carlemany a la ciutat francesa homònima. Una de les seves resolucions disposava que, en tots els territoris de l’Imperi Carolingi, les homilies no s’havien de fer en llatí, sinó in rusticam Romanam linguamaut Theodiscam, quo facilius cuncti possint intellegere quae dicuntur, és a dir, “en la llengua rústica romana o germànica, per tal que tots puguin entendre amb major facilitat el que es diu". Es tracta d’un dels testimonis més antics que el llatí en aquella època ja no era comprès pel poble i que les llengües romàniques ja s’havien emancipat del llatí.

No obstant això, cal esperar a l’any 842, amb els Juraments d’Estrasburg, per trobar el primer text complet escrit en una llengua clarament diferenciada del llatí, en aquest cas, el francès. En castellà, els escrits més antics conservats són del segle X i es localitzaren al monestir de San Millán de la Cogolla, a La Rioja. En canvi, en català, els primers documents literaris trobats daten del segle XII i XIII. Són el Forum Iudicum –codi de lleis visigòtic traduït al català- i les Homilies d’Organyà.
 
El romanticisme de les llengües romàniques
Les narracions literàries, en prosa o en vers, que s’anaren escrivint en les llengües romàniques reberen el nom de romanços, indicant així que procedien del llatí de Roma. Atès el seu contingut, en l’expressió “No em venguis en romanços”, el mot romanços esdevingué sinònim de paraules fantasioses, excuses. Per a aquestes obres, sobta que en català i en castellà s’imposàs el mot novel·la, de l’italià novella (“notícia”, “novetat”); en canvi, la seva forma originària es conservà en francès (roman), portuguès (romance) i fins i tot en alemany (roman). De tota manera, el castellà també conserva la paraula “romancero” com a sinònim de novel·la o llibre de cavalleria.

El problema de parlar llatí
El problema de parlar llatí
 
Alguns dels antics romanços o novel·les tenien un contingut amorós, de manera que, per associació d’idees, aviat sorgiria el mot romanç, per al·ludir a una relació amorosa, i l’adjectiu romàntic –no deixar de ser curiós que ROMA, al revés, ens doni AMOR. A finals del segle XVIII apareixeria un moviment literari i estètic, el Romanticisme, sobre l’etimologia del qual no hi ha consens. Alguns proposen que el terme al·ludeix a la cultura pròpia que representaven les llengües romàniques en oposició a la que contenien les clàssiques.

Romeria
Romeria

Amb tot, alguns romàntics com l’alemany Goethe (1749-1832) volgueren viatjar fins a Roma per amarar-se de seu esperit.  En certa manera, el seu pelegrinatge esdevingué, etimològicament parlant, una romeria, mot derivat del llatí romaeus (“romà”), que s’aplicava als primers pelegrins que anaven de Roma a Terra Santa. Així doncs, romàntics, no dubteu a anar en romeria cap a Roma! Però, per favor, en tornar, no em vengueu amb romanços!

A pesar que en les romeries són molt habituals les branques de romaní (en castellà “romero”), aquesta paraula no té res a veure amb Roma. Prové de l’expressió llatina ros marinus, és a dir, roada (o rosada) marina, d’on deriva igualment el nom propi Rosa Maria –en castellà ros, roris també va donar “rocío”. En català, però, romaní també és sinònim de gitano. Deriva de les llengües romanís, que s’originaren en terres de l’Índia. La seva arrel és la paraula rom, que en un principi al·ludia al mascle, al marit.

Aquí teniu un article del blog "Històries d'Europa" sobre l'aparició de les llengües d'Europa.

Articles del web relacionats:
Roma segons Ròmul?
La solidaritat de les llengües
La llengua dels nins salvatges

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px