Banner Top

Mai més sol

Mai més sol Mai més sol
Article publicat a l'Ara Balears (18/08/2017)

Fa trenta-vuit anys ens començàrem a aïllar del món. El 1979 Sony presentava el seu primer Walkman, un dispositiu del tot revolucionari que permetia escoltar música a qualsevol lloc i en qualsevol moment. “Mai més sol”, resava un seus eslògans. Segons una versió, el president de la companyia nipona, gran amant de l’òpera, volia que els seus viatges no fossin tan avorrits. D’aquest desig nasqué la idea de dissenyar un lector de cassete amb piles que es pogués portar a sobre connectat a uns auriculars.
 
El Walkman ens féu il·lusionar amb la llibertat. Tots poguérem sortir al carrer amb la nostra pròpia banda sonora. Tanmateix, fou l’inici del nostre entotsolament. Amb els cascos posats, ens anàrem oblidant de la nostra condició d’animals gregaris. Tinguérem l’excusa perfecte per ignorar la gent. Davant del retret, dèiem: “Perdona, és que duc el Walkman a tot volum”. I si volíem ser diplomàtics, bastava una salutació ràpida amb la mà o amb el cap per poder tirar milles al ritme d’una música interior que ens sonava celestial.

Anunci de Walkman
Anunci de Walkman
 
Aviat aparegueren el Discman i l’Mp3, un altre nivell de sofisticació. Després, a part d’escoltar, també poguérem parlar en moviment amb una nova pròtesi tecnològica concebuda igualment per combatre la nostra solitud: el telèfon mòbil. Havia nascut la societat de la ubiqüitat. Des de qualsevol lloc i a qualsevol hora pogueren estar localitzables. Tanmateix, el gir copernicà comunicatiu el protagonitzaria l’Smartphone, el mòbil intel·ligent amb Internet incorporat. Era el somni del progrés: amb el món encapsulat en una mà la nostra ment es globalitzà.
 
L’ús de Smartphone es generalitzà sobretot fa uns dotze anys. Abduïts pel seu poder de seducció, encara no som prou conscients del seu impacte sociològic i psicològic. Al segle passat l’aparició de la ràdio i la televisió ja substituí l’ancestral acte col·lectiu d’asseure’s al voltant del foc. Ara aquest espai sociabilitzador s’ha atomitzat. Vivint vides “empantallades”, ens hem convertit en autistes digitals.

L'Smartphone i l'entotsolament
L'Smartphone i l'entotsolament
 
No m’agraden els discursos apocalíptics. Som el primer a aplaudir les bondats de la telefonia mòbil. Hi ha, però, aspectes d’aquest invent diabòlic que m’inquieten. Em preocupa que haguem perdut la batalla a la gestió del temps davant tanta sobreestimulació digital. Em fa por que la nostra capacitat de concentració lectora disminuesqui a marxes forçades per culpa d’una atenció dispersada i mutilada per foteses.
 
M’atabala que el bombardeig indiscriminat d’imatges i de sons repercutesqui negativament en la qualitat de la nostra educació emocional i sensorial. Em neguiteja que cada cop ens costi més separar el gra de la palla d’una actualitat informativa abassegadora. M’alarma que només ens quedem en la superfície de quatre titulars o de quatre piulades espasmòdiques. Em dol que el temps s’hagi convertit en un element més de consum que devoram com a golafres en nom de la distracció. Em sobta topar-me amb zombis capcots, narcotitzats per bellumes que els permeten aplacar el pànic de les incòmodes hores mortes.

I si el Titànic s'hagués enfonsat en l'era de l'Smartphone?
I si el Titànic s'hagués enfonsat en l'era de l'Smartphone?
 
Em rebenta que ens haguem convertits en éssers insaciables, impacients i addictes a l’ego, més pendents de figurar que de ser un mateix. M’intranquil·litza que ja no disposem de cap esfera sagrada per a la intimitat. Em desespera que haguem perdut el contacte visual amb la gent que ens parla mentre culejam un mòbil. M’entristeix constatar que ja no sabem què és mantenir una conversa cara a cara.
 
Em desconcerta que els sentiments s’hagin reciclat en emoticones i que sempre estiguem cercant l’aprovació dels demés amb un reconfortant “M’agrada”. M’indigna que donem més importància a les relacions digitals que a les reals, que sempre són més complicades i porten més feina. I m’esvera que visquem alienats del món real i que ens creem falses expectatives de la vida a partir de la visió edulcorada i festiva que inunda la Xarxa.

Escena quotidiana al carrer
Escena quotidiana al carrer
 
Sovint em pregunt si la victòria de la tecnologia és, en realitat, una victòria pírrica, amb més pèrdues que guanys. Resulta curiosa la paradoxa: estam connectats al món des de la desconnexió del nostre redol i ja esperam més de la tecnologia i menys dels altres. Avui escarrufa veure com ha degenerat el “Mai més sol” del primer Walkman de Sony. No debades, els seus succedanis digitals ens alimenten la il·lusió d’una companyia sense, però, l’exigència de l’amistat. I aquesta companyia ens està sortint molt cara: som víctimes d’una hiperconnexió que ens manté en mode multitasca les vint-i-quatre hores via Facebook, Instagram o Washapp.
 
Sens dubte, la revolució tecnològica que encetà fa trenta-vuit anys el Walkman ha posat al descobert la nostra vulnerabilitat existencial. El gran repte del segle XXI és saber administrar bé la nostra nova condició de Phono Sapiens. Abans, però, haurem d’assumir que una mica de solitud i de silenci a la vida també és bo i absolutament necessari. Permet moments terapèutics per a la introspecció i la reflexió assossegada. No sé, però, si això avui interessa.

En aquest article un extreballador de Google explica com els mòbils estan dissenyats per fer perdre el temps.

Joan Fuster té un article titulat “Contra la Música” (Sagitari, 1984), on ja parla sobre l’impacte del Walkman:

¿No es produirà, qualsevol dia, una reacció a favor del silenci? Trobe que anem pel camí d’una saturació alarmant. Mai, la gent –les multituds- no havien tingut accés a la música sinó de tard en tard, i amb motius de festa religiosa o profana. Les classes altes, potser una mica més, però tampoc no gaire. Inventaren el gramòfon i els seus discos primitius, i això ja fou una mena de “democratització”. Amb els transistors i els altres trucs més o menys electrònics, la música ha esdevingut l’aliment sistemàtic de l’orella humana. En els bancs, en les botigues, en els cementeris civilitzats, en els bars, en els trens, a tot arreu, la música us acompanya.

Pel carrer, veieu individus que caminen amb els auriculars posats, i els conductors de cotxes engeguen, amb el vehicle, la seua ràdio-cassette. I no cal ni parlar dels locals especialitzats: les discoteques, per exemple. Ara no importa quina música siga: Bach o els Rolling, Mantovani o Peret, una “cobla” o un “corrido” de Placido Domingo. Cadascú, probablement, s’ajusta a les seues preferències, i que Déu Nostre Senyor ens faça a tots sants. El cas és que, vulguem-ho o no, naveguem permanentment enmig d’un “discurs sonor” qualsevol. Com que és molt fàcil de fer-ho, podríem atribuir-ne la culpa a les “multinacionals” del ram. I no ens equivocaríem...¿Un retorn al silenci? Serà difícil. En les àrees urbanes, el silenci no existeix. I, de més a més, ¿per a què el silenci? Hem abandonat els usos de la conversa gratuïta, i tenim por de la soledat. Tot va lligat. El problema és que “sentim” música, i no l’ “escoltem”...

En aquesta xerrada TED  Sherry Turkle reflexiona sobre la incidència de les noves tecnologies en la nostra manera de relacionar-nos amb els altres.

Aquí teniu imatges del fotògraf Babycakes Romero que retrata la mort de la conversa.

No us podeu perdre la carta al seu mòbil que va escriure Carles Capdevila.

Aquí teniu un article interessant de Melcior Comes titulat "Només és un telèfon".

Igual d'interessant és aquest reportatge que porta per títol "Omniconnectats".

Aquí teniu un reportatge titulat "Desconectados", que parla de gent que decideix viure sense mòbil.

I aquí teniu unes imatges de la companyia de publicitat xinesa Ogilvy titulada "La barrera telefònica, la malaltia del segle XXI".

No us podeu perdre aquest curtmetratge titulat "Look Up":



Articles del web relacionats
Atletes ascetes
El silenci i la mort
Esclaus de l'horror vacui
Benvinguts a l'era Narcís

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px