Sovint en aquesta vida no ens queda més remei que resignar-nos davant allò inevitable. Som, per tant, hereus de l’estoïcisme, un corrent filosòfic nascut a finals del segle IV aC a Grècia davant el panorama del tot convuls que deixà la mort d’Alexandre el Gran (323 aC). Zenó (332-262 aC), natural de Xipre, és considerat el seu principal fundador.
Els estoics es reunien en un pòrtic (στοά) de l’àgora d’Atenes –d’aquí el seu nom. Com els cínics, els estoics admiraven Sòcrates per la seva impertorbabilitat davant la mort i per la seva afirmació que és preferible patir una injustícia a cometre-la. Sota l’ombra d’aquest gran mestre, l’ètica estoica va establir que, en un univers determinat per un ordre racional, l’home no pot més que resignar-se davant allò que se li escapa de les mans. És el cas de la salut, la mort i els revessos de la fortuna.
Els estoics, doncs, vivien amb una conformitat impassible davant l’única veritat de l’existència: morir diàriament (quotidie morimur). Pel que fa a al resta de coses, però, no eren uns conformistes. A diferència dels epicuris, defensaven la necessitat d'ocupar-se de política i d'intervenir en el món.
Actual stoa de l'àgora d'Atenes
L’estoïcisme de Sèneca
Al món romà, un dels estoics més cèlebres va ser Sèneca, natural de Còrdova (circa 4aC-65dC). Essent un nin, va arribar a Roma per estudiar retòrica i gramàtica. D’adult, es va decantar pel dret, sense deixar de banda la seva gran passió, la filosofia estoica. El 31 es va estrenar en política com a qüestor i va iniciar la seva brillant carrera d’advocat, que el portaria a dir Patria mea totus mundus est(“La meva pàtria és tot el món”). La frase palesa l’ideal humanista segons el qual, essent el món la nostra casa, no podem romandre indiferents a qualsevol mena d’injustícia, per molt lluny que es trobi. Ja ho havia dit al segle II aC el comediògraf romà Terenci: Homo sum, humani nihil a me alienum puto(“Home som, consider que res del que és humà m’és aliè”).
L’any 41 Sèneca se n'anà exiliat a Còrsega (en aquells moments una illa inhòspita) a causa de l’odi que li professava Messalina, tercera muller de Claudi. Al cap de vuit anys, després de la mort de Messalina, seria cridat per Agripina, la nova dona de l’emperador, que li va encarregar fer de preceptor del seu fill Neró. Durant aquest temps d’aïllament el filòsof cordovès va escriure algunes de les seves millors obres, entre elles les Consolacions, que conté un text destinat a confortar la mare, que patia veient-lo exiliat.
El 54 Claudi moria enverinat i Neró, de tan sols disset anys, es convertia en el nou amo de Roma. El 65 la seva mania persecutòria el va portar a acusar el seu mestre d’estar al darrere de la conspiració en contra seva que havia dirigit el senador Pisó. Per això li va ordenar llevar-se la vida –en aquella cacera de bruixes també morien altres exponents de la literatura llatina com Lucà o Petroni.
La mort de Sèneca (Museo Nacional del Prado)
Segons conta Tàcit, Sèneca va afrontar aquell ingrat destí amb resignació, fidel als seus principis estoics. Després d’abraçar la seva dona, Paulina, la va animar a oblidar el seu dolor i a seguir vivint. Ella, però, el va voler acompanyar. Així, ambdós, dins un bany d’aigua tèbia, es van obrir les venes. Per accelerar el trànsit, el filòsof hispà va demanar ingerir cicuta. En l’últim moment, els esclaus van embenar les ferides de Paulina, de manera que Sèneca va morir tot sol.
La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
Per a Sèneca, la filosofia era el consol davant les adversitats del destí. Això va fer que la seva figura de moralista fos relacionada amb el cristianisme, el qual li va atribuir una falsa correspondència amb sant Pau.
Tanmateix, el cordovès, a qui s'atribueix la famosa frase errare humanum est(“equivocar-se és humà”), no va ser del tot coherent amb la seva filosofia estoica. Va adquirir una enorme fortuna d’origen dubtós, va combatre els seus adversaris polítics sense miraments i no va moure ni un dit per evitar els assassinats de Claudi, Britànic (rival de Neró al tron) i d’Agripina, la seva valedora. Sèneca es defensà de tots aquests atacs escrivint De vita beata (“Sobre la vida feliç”).
Les Meditacions estoiques de Marc Antoni Un altre personatge que abraçà l’estoïcisme, gairebé coetani de Sèneca, va ser Epictet(circa 50- 125 dC), originari de Grècia. Arribà a Roma, essent un nin, com a esclau i després aconseguí l’emancipació. Les seves ensenyances foren recollides pel seu deixeble Flavi Arrià en l’obra Dissertacions.
Epictet considerava que hi ha coses que depenen de nosaltres, com els sentiments i les passions. D’altres, en canvi, no, com la salut o la mort. Aquest savi grec té moltes frases cèlebres: “No ens fan patir les coses, sinó les idees que tenim sobre les coses”; "No cerquis pas que les coses s'esdevinguin tal com vols que s'esdevinguin, sinó que has de voler que s'esdevinguin tal com s'esdevenen i viuràs feliçment."; "És lliure aquell que viu segons la seva elecció."
El pensament d’Epictet va influir molt, devers un segle després, en l’emperador Marc Aureli (161-180), un altre oriünd d’Hispània. Qualificat com l’emperador filòsof, amb ell es va complir l’ideal de Plató que augurava la felicitat als pobles quan els reis fossin filòsofs. Tanmateix, les guerres que va haver d’afrontar suposarien la fi de la famosa Pax Romana, el període de pau interna i de prosperitat econòmica iniciada gairebé dos segles enrere per August.
Retrat eqüestre de Marc Antoni
De campanya en campanya, Marc Aureli aprofità el temps lliure per escriure Meditacions, una obra on exposà la seva visió del món. Amb tot, la seva fama d’il·lustrat no va impedir que continués, com els seus predecessors, perseguint cristians –per justificar la seva eliminació va ordenar escriure al filòsof Cels un al·legat contra ells.
Nec spe nec metu Al segle XV el pensament estoic comptaria amb un nou lema: Nec spe nec metu (“sense esperança i sense por”). Va ser encunyat per Isabella d’Este, comtessa de Mantua, considerada la prima donna del Renaixement italià perquè es relacionà amb els grans artistes i pensadors del seu temps. Tizià la retratà dues vegades i Leonardo li’n féu un esbós. Amb el lema Nec spe nec metu Isabella convidava a viure la vida sense esperança, sense ambició personal, però amb determinació, sense por.
Isabella d’Este (Tizià) Per acabar, us recoman aquest article titulat "Aceptar las cosas como son", de Francesc Miralles.
Zenó de Citi, fundador de l'estoïcisme
