Banner Top

La vida com a contrast

Heràclit en un detall de L'escola d'Atenes, de Rafael. Heràclit en un detall de L'escola d'Atenes, de Rafael.
La vida no es pot entendre sense els contrastos. Som feliços perquè qualque dia hem tastat la tristor. És el principi dels elements contraris que va proposar al segle VI aC el grec Heràclit d’Èfes, el presocràtic que sostenia que “tot canvia”, que tot està en permanent conflicte agonia (< ἀγών, “lluita”). Davant la impossibilitat de comprendre una realitat contínuament canviant, Heràclit, conegut com l’ “Obscur”, seria representat com un home plorant. Les seves llàgrimes, però, estaven carregades de raó. Li bastava observar el seu entorn per copsar que els elements contraris formen la unitat de la natura: dia-nit, guerra-pau, fred-calor....

Heràclit, pintura de Hendrick ter Brugghen, 1628, Rijksmuseum (Amsterdam).
Heràclit, pintura de Hendrick ter Brugghen, 1628, Rijksmuseum (Amsterdam).

Demòcrit i Heràclit (Rubens, segle XVII), mentre Heràclit és un pessimista que plora la desgràcia humana, Demòcrit somriu de manera burleta
Demòcrit i Heràclit (Rubens, segle XVII), mentre Heràclit és un pessimista que plora la desgràcia humana, Demòcrit somriu de manera burleta
 
Heràclit i Demòcrit, per Johann Moreelse (un jove Demòcrit, a la dreta, gaudeix amb al dolor del seu company)
Heràclit i Demòcrit, per Johann Moreelse (un jove Demòcrit, a la dreta, gaudeix amb al dolor del seu company)

Cinquanta anys després d’Heràclit, un altre presocràtic, Empèdocles d’Agrigent, insistí en parlar de dues forces còsmiques antagòniques complementària: l’amor (φιλία) i odi (νεῖκος). Eren les forces que unien i separaven els quatre elements que, al seu parer, conformaven l’univers. En la filosofia xinesa aquestes forces còsmiques reberen el nom de Yin (energia positiva) i de Yan (energia negativa). Eren representades amb la figura del taijí o taitxí, que s’ha convertit en tot un símbol d’harmonia, d’equilibri.


El yin i el yan del taitxí
El yin i el yan del taitxí


Al segle IV aC, en la seva obra Fedre, Plató també parlà de la dualitat de la condició humana en el mite del carro alat (personificació de l’ànima humana), que era estirat per dos cavalls. El cavall blanc simbolitza els nostres sentiments més purs, l’impuls cap al bé. El cavall negre, en canvi, alimentat per l’odi i les passions més indignes, ens empeny cap al mal. Segons Plató, la sort és que el carro és guiat per un auriga savi i responsable, que sap quan ha d’atiar el corser blanc i quan refrenar el negre. Tanmateix, ambdós cavalls són imprescindibles per tirar del carro.

Carro alat de Plató
Carro alat de Plató



Maniqueisme

Al segle III dC el persa Mani (“joia” en sànscrit), d’origen cristià, també va predicar l’existència de dues divinitats eternament enemistades: el bé i el mal. D’aquí tenim avui l’adjectiu maniqueu per referir-nos a una persona de pensament categòric, per a qui tot és blanc (bo) o negre (dolent) i per a qui, per tant, no existeixen els matisos.

Mani (segle III dC)
Mani (segle III dC)

El meu estimat amic Bartomeu Prohens també reflexiona sobre els contrastos de la vida en el seu magnífic llibre Deixar i esperar (pàg. 26)

“No és necessari interpretar el món com a “vall de llàgrimes” per entendre que la vida està marcada pel sofriment, per l’ansietat, la por, les desil·lusions i els enganys. No és cap secret que els animals fugen del dolor i busquen plaer; però tots sabem que, per molt que fugim, sempre ens topem amb ell. A part del dolor, hi ha també el patiment, més psicològic, espiritual si voleu, que ens acompanya sempre d’alguna manera. I si no sabem de dolor ni de sofriment, ens enganyem, perquè és poc probable que la nostra vida arribi al seu final sense haver hagut de passar per dures dosis d’un i altre. Schopenhauer, anomenat per alguns el filòsof del pessimisme per excel·lència, diu que tots arribem a la senectut com a vaixells amb les veles esquinçades, amb molts desperfectes i a punt d’enfonsar-nos. Ja que no podem fugir del sofriment, els humans som experts en oblidar-lo; i avui s’imposa fins i tot l’opinió segons la qual el dolor i el patiment no tenen res de positiu, i que han de ser eliminats en la mesura que la ciència ho faci possible”.

Gran Heràclit
Gran Heràclit

I per entendre el sentit de la vida, aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula de Woddy Allen "Hannah i les seves germanes":



Sobre la vida com a contrast també són escaients les paraules d’El comte de Montecristo, la novel·la de Alejandro Dumas:

“No existeix ni felicitat ni desgràcia en aquest món, només existeix la comparació d’un estat amb un altre, qui ha experimentat l’extrem infortuni és l’únic apte per sentir la felicitat extrema. És precís haver volgut morir, per saber com de bo és viure”.

Joan Vinyoli, en els darrers versos del poema L’ocell negre, fa el següent balanç de la vida:

                     ”…la vida
val només per moments
inesperats d’intensa
felicitat que no podem
fer nostra del tot
ni retenir-la gaire estona”.


I per acabar de reflexionar sobre la dualitat de les nostres vides aquí teniu el famós fragment de “Ser o no ser” de Hamlet, de William Shakespeare. La traducció és de Joan Sellent (Barcelona: Quaderns Crema, 2000)

"Ser o no ser, aquest és el dilema:
és més noble sofrir calladament
les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats
i eliminar-les combatent? Morir, dormir: res més...
I, si dormint s’esborren tots els mals del cor
i els mils estigmes naturals heretats per la carn,
quin desenllaç pot ser més desitjat?

Morir, dormir... dormir... i potser somiar...
Sí, aquest és l’obstacle: no saber
quins somnis acompanyaran el son etern,
un cop alliberats d’aquesta pell mortal,
és el que ens frena i fa que concedim
tan llarga vida a les calamitats.

Per què aguantem, si no, l’escarni d’aquests temps,
el jou dels opressors, el greuge dels superbs,
l’amor burlat, la lentitud de la justícia,
l’orgull de qui té un càrrec o el desdeny
dels ineptes pel mèrit pacient,
quan un mateix pot liquidar els seus comptes
amb una simple daga? Qui arrossegaria
el pes d’aquest bagatge tan feixuc
tota una vida de suors i planys,
si no fos que el temor d’alguna cosa
més enllà de la mort, aquell país inexplorat del qual
no torna mai cap viatger, confon la voluntat
i fa que preferim mals coneguts
a fugir cap a uns altres que desconeixem?

I així la consciència ens fa covards a tots,
els colors naturals del nostre impuls
empal·lideixen sota l’ombra de la reflexió,
i empreses de gran pes i gran volada
per aquesta raó desvien el seu curs, i perden
el nom d’accions..."


Aquí teniu un vídeo explicatiu sobre el mite del carro alat:



Articles del web relacionats:
L'era líquida
-
 Una mica d'hedonisme, per favor
Escèptics a l'expectativa
-
 Estoics per resignació
-
 Aprendre a desaprendre
La vida és Eros i Thanatos

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px