Banner Top

A la recerca de la terra promesa

Avui algunes utopies tenen molt present el mite de la terra promesa, un lloc on poder tornar a començar des de zero per fer realitat els nostres somnis. A la Bíblia era el lloc que Déu va preveure per a l’assentament del poble jueu. En un principi es deia Canaan i, posteriorment, Judea –actualment correspon a territoris compresos entre Israel i Palestina. Era la pàtria d’Abraham i dels seus descendents. Al cap d’un temps, però, els fills de Jacob, cridats per Josep, es traslladarien a Egipte, on patirien l’esclavitud.

Canaan (l'antiga terra promesa)
Canaan (l'antiga terra promesa)
 
En el país del Nil els hebreus arribaren a estar uns 400 anys –algunes fonts, en canvi, parlen de 200. Aquesta situació tan humiliant s’acabaria amb Moisès, el líder triat per Iahvè per conduir el gran èxode del poble jueu cap a una terra pròspera. Era la terra on podrien viure en llibertat: la famosa terra promesa.
 
En sortir d’Egipte, els hebreus varen estar quaranta anys errant pel desert d’Aràbia. D’aquí ve l’expressió la travessia del desert per referir-se al període de temps ple de dificultats que ha d’afrontar una persona o col·lectiu. Quan ja feia un mes que caminaven, la fam es va apoderar d’aquells refugiats. Iahvè es va compadir d’ells enviant-los del cel el mannà, un aliment miraculós format per grans amb gust de farina de mel. Avui se sol dir que una cosa és (o ha caigut, o ha aparegut com) el mannà del cel quan ha vengut a solucionar una situació crítica.

Moisès separant les aigües del mar Roig
Moisès separant les aigües del mar Roig
 
Durant aquesta travessia, Moisès va aconseguir fer obrir les aigües del Mar Roig i va rebre de mans divines els manaments de la llei de Déu. El líder hebreu no sempre es fià del tot del seu superior. En un ocasió que escassejava aigua, Déu li indicà que ordenàs a una roca que fes brollar aigua. Aleshores, Moisès, per falta de confiança, només va donar uns copets a la roca. Així, Déu va permetre que rajàs aigua en gran abundància, però va castigar el seu líder per haver dubtat, dient-li que no arribaria a trepitjar la terra promesa. I efectivament, Moisès va morir veient ja la terra de Canaan, sense aconseguir arribar-hi.

Estàtua de Moisès feta per Miquel Àngel (tomba Juli II, església de San Pietro in Vincoli, Roma)
Estàtua de Moisès feta per Miquel Àngel (tomba Juli II, església de San Pietro in Vincoli, Roma)
 
La terra promesa d’Eneas
Al segle I aC Virgili també es va apropiar del mite bíblic de la terra promesa per al seu gran poema èpic l’Eneida. Es tractava d’un encàrrec que li havia fet l’emperador August. L’objectiu era dotar Roma d’un passat gloriós, enllaçant la seva història amb la de Grècia. L’obra havia d’acabar amb l’època d’August, que era vista com la culminació de les glòries de la nació romana.

Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
 
Eneas modern, foto presa a la frontera turca amb Síria (20-09-2014) Bulent Kilic, AFP, Getty Images
Eneas modern, foto presa a la frontera turca amb Síria (20-09-2014) Bulent Kilic, AFP, Getty Images

El que féu Virgili fou recrear en forma de gesta els moviments migratoris d’Àsia Menor a Itàlia que al segle XII aC dugueren a terme els anomenats pobles del mar, just després de la guerra de Troia. Aprofitant la coincidència històrica, féu protagonista d’aquesta gesta Eneas, un heroi troià que en la contesa havia tingut un paper secundari. Era, però, un personatge molt atractiu des del punt de vista literari. Fill d’un mortal, Anquises, i d’una divinitat, Venus, havia estat un dels pocs supervivents del bàndol dels vençuts. Acompanyat del seu pare i del seu fill, Eneas s’havia llançat a la mar amb l’encàrrec, fet per la seva mare, de fundar una nova Troia, la futura Roma, que en aquesta ocasió era presentada com la nova terra promesa del món clàssic.
 
Eneas, doncs, té una missió que li ha estat atorgada a través del fatum (el “destí”), un concepte ja present a l’inici de l’Eneida:
 
Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris      
Italiam fato profugus Lavinaque venit                  
                     Litora...                                                                                   
 
"A les armes cant i a l’home que de la vorera troiana
va venir primer, pròfug del destí
a Itàlia i a les costes lavínies..."    
 
Eneas era un pròfug, un fugitiu, però no per covardia, sinó perquè havia d’assumir un encàrrec del destí. El destí (la moira grega) era, en Homer i en els autors tràgics grecs, una desgràcia que no pot defugir l’home.  Èdip, per exemple, “ha de matar” el seu pare i casar-se amb la seva mare. Els filòsofs estoics veien el destí (fatum) com una cadena causal que determinava de manera ineludible tots els successos del món. Virgili, en canvi, convertí aquest concepte en un poder que planteja als homes exigències d’obligat compliment.
 
Eneas tenia la missió de guiar fins a Itàlia els supervivents del seu poble. I aquesta missió venia regida per la pietas romana, que té un significat diferent a l’actual. No és un acte d’amor o compassió envers el proïsme, sinó que és el deure del ciutadà romà envers els déus, els seus majors i l’Estat.

Eneas a la cort de Llatí, Ferdinant Bol (1661-63)
Eneas a la cort de Llatí, Ferdinant Bol (1661-63)
 
Tanmateix, al llarg de l’Eneida també trobam un Eneas dubtós de la seva missió.  Al principi, durant un temporal, s’oblida del seu encàrrec i només desitja tornar a Troia, la seva ciutat natal. Caldrà una baixada al regne dels morts, on li serà mostrada la història de la futura Roma, perquè accepti la seva tasca amb completa alegria. Abans, durant la seva estada a Cartago, quan s’enamora de la reina Dido, només la intervenció divina aconsegueix retornar-lo al camí de la seva obligació. 

Finalment, Eneas arribà a la tan desitjada terra promesa. S’instal·là a la península itàlica, a la regió central del Laci que governava el rei Llatí. Per poder-se casar amb la seva filla Lavínia, es va haver d’enfrontar amb un enemic molt temut, Turn. Aleshores, havent complit la seva missió, l’heroi troià ja pogué respirar més tranquil.

La deïficació d'Eneas (Tours-Le Clerc, 1704)
La deïficació d'Eneas (Tours-Le Clerc, 1704)


La terra promesa del far west
Personatges com Moisès o Eneas també serien evocats en les pel·lícules del western, que es convertiren en un magnífic mitjà d’afirmació nacionalista per a la societat nord-americana. No debades, el cinema de l’Oest havia de permetre fàcilment la construcció simbòlica d’una imatge idealista de la pàtria.

La conquesta del far west es produí a mitjan segle XIX arran de les notícies sobre el descobriment de diversos jaciments d’or a Califòrnia. Es tractava d’un territori virginal que es podia entendre com una altra terra promesa o terra d’oportunitats. Cap allà ben aviat es dirigiren caravanes plenes d’il·lusions de persones.

Moltes pel·lícules del far west adoptaren un esquema argumental comparable al de l’Eneida. El líder –Eneas reencarnat- és un valerós explorador que es fa càrrec de dur a bon port una comunitat de colons. Aquesta missió transcorre sota l’amenaça constant de dissidències en els grup o de perills exteriors, ja siguin calamitats naturals i o sagnants enfrontaments amb els indis.


Aquí teniu un enllaç del recorregut del viatge d'Eneas des de Troia fins a Itàlia. Aquest altre també està molt bé.


Articles del web relacionats:
Jueus, l'origen d'un estigma
La força de les utopies
-
 Compte amb els troians!
-
 La vida penja d'un fil
-
 Machado a Macedònia
Les Meduses de la indiferència
Eneas a les portes d'Europa
-
 Grècia i Roma, el traspàs de poders

Les Guerres Mèdiques, el primer xoc de civilitzacions de la història

Extracte del reportatge publicat el setembre de 2008 a la revista Sàpiens (Núm. 71) amb l’assessorament de Xavier Espluga, professor de Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona.

L’11 de setembre de 2001 el món es trasbalsà. L’atac islamista a les torres bessones de Nova York ens sumí de ple en l’anomenada “Guerra de Civilitzacions”. Orient i Occident, però, ja es van enfrontar per primer cop fa 2.500 anys en les Guerres Mèdiques. Aleshores, les dues principals potències de l’època, Grècia i Pèrsia, es disputaren l’hegemonia cultural i religiosa del planeta. 

La història de la humanitat està feta de conquestes. Des de sempre hi ha hagut pobles que han volgut estendre els seus dominis i sotmetre’n d’altres. I és que antigament no hi havia manera d’estar tranquil. Sempre s’havia de mirar de reüll el veí per por a què t’envaís. L’estat habitual era la guerra i no la pau. Al segle V aC la visió que tenien els grecs del món era, per descomptat, més simple de la que ens mostren els actuals mapes. La Terra era concebuda com un disc envoltat per un gran riu, l’Oceà. El seu cor era la Mar Egea, que regava Grècia i les costes del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient. La península Ibèrica, amb les seves columnes d’Hèrcules (a l’estret de Gibraltar), sortia dibuixada com el límit del món conegut.
 
Aviat aquest epicentre hel·lènic va patir l’amenaça d’un enemic: els perses, coneguts pels grecs amb l’adjectiu de medes. La confrontació donà lloc a les Guerres Mèdiques. Era el primer cop que Occident, representat per Grècia, veia tocada la seva hegemonia per Orient, simbolitzat per l’Imperi Persa. Per a molts historiadors fou el primer xoc de civilitzacions de la humanitat –l’islam encara trigaria més de mil anys a fundar-se. La guerra de Troia, ocorreguda al segle XII aC, havia estat al cap i a la fi un petit conflicte local entre dos pobles d’una banda i l’altra de l’Egeu. I és que posats a comparar, els troians estaven a anys llum de la puixança dels perses.
 
Un duel de titans
L’Imperi Persa havia nascut al segle XII aC a l’Iran com a successor dels grans Estats mesopotàmics. Els seus dominis s’ampliaren considerablement sota el regnat de Cirus II el Gran (559-529 aC). Des del riu Indus conquerí Babilònia, les ciutats fenícies del Líban i les poleis gregues de la costa jònica de l’Àsia Menor (avui Turquia). El salt a Europa arribà amb Darius I. El 514 aC aquest rei persa travessà amb 700 mil homes el pont de l’Hel·lespont, l’actual estret de Dardanels. Primer conquerí Tràcia (Bulgària) i després es dirigí cap a les estepes ucraïnes. L’objectiu era sotmetre els escites.
 
Aquest cop Darius, però, es trobà amb un enemic difícil d’eliminar. Davant la destresa dels seus temibles genets, no tingué més remei que empassar-se l’orgull i recular com faria Napoleó vint-i-quatre segles més tard. “Quins homes! Són escites!”, exclamà l’emperador francès el setembre de 1812 mentre els russos prenien foc a Moscou. Rememorava d’aquesta manera el passatge del cèlebre llibre d’Heròdot, Història, que narra com aquell valerós poble de l’Antiguitat havia estat capaç d’arrasar el seu propi país per burlar els perses de Darius.
 
L’expansionisme persa aviat començà a pesar. Les províncies que s’anaren creant, conegudes com a satrapies, es convertiren en autèntiques tiranies per als pobles sotmesos. Els primers a rebel·lar-se foren les ciutats gregues de Jònia. La revolta, però, fracassà per la manca de coordinació entre les póleis i l’aïllament de Jònia. Tot i haver restablert el control, Darius es temia que Atenes donés suport a noves insurreccions a la costa de l’Àsia Menor on tenia importants interessos comercials. Calia, doncs, passar a l’atac com a mesura de prevenció –avui en dia aquesta excusa no ens resulta gens estranya. És així com va néixer la Primera Guerra Mèdica.

Per a més informació, també podeu escoltar l'àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat als hoplites.

Articles del web relacionats:
Heròdot, el primer periodista de la història
Si vols pau, paga

Adrià, el primer “hipster” de l’antiga Roma?

Les estàtues d’Adrià (segle II dC), de barba poblada, no ofereixen cap mena de dubte. El conegut com l’ “emperador viatger” podria haver estat el primer “hipster” de l’antiga Roma. La història oficial, però, diu que aquesta moda, que solem associar al moviment obrer, té un origen racista. Així doncs, després de llegir el que explicarem a continuació, els actuals incondicionals de les barbes salvatges s’haurien de fer mirar la seva pogonofília (< πώγων, “barba” + φιλία, “afecte”).
 
El terme “hipster” prové de l’anglès hip (“a la moda”) i, per tant, també està relacionat amb la paraula hippy. Va ser encunyat als anys quaranta del segle XX dins l’àmbit de la música Jazz. Amb tot, segons l’historiador estatunidenc Sean Trainor, l’avui coneguda com a barba “hipster” va néixer als Estats Units d’abans de la Guerra Civil o Guerra de la Secessió (1861-1865). Aleshores els afroamericans tenien el monopoli de les barbaries del país. Això els donava certa independència i un estatus econòmics que molts nord-americans no estaven disposats a tolerar.

Hipster actual
Hipster actual

Per rebel·lar-se contra aquestes ànsies de llibertat de la població negra, els blancs varen decidir boicotejar els seus negocis. L’única alternativa era afaitar-se a casa, però això feria l’orgull dels adinerats supremacistes. Va ser llavors quan començaren a multiplicar-se les barbaries regides per blancs. Amb tot, deixar-se la barba ja s’havia convertit en un símbol racial dels conquistadors colonials. I és que no estava ben vist utilitzar una eina com la navalla que era domini dels esclaus i dels negres. Així, els cànons estètics començaren a canviar més per connotacions polítiques que no pas per un tema estètic.
 
El 1856 fins i tot l’influent diari Daily Evening Transcript va llançar una sèrie de 21 articles on els racistes escriptors “probarba” s’esplaiaven a gust per defensar aquella incipient moda, que representava l’ “ideal de resistència” i el “domini dels blancs sobre les races inferiors”. Segurament aquest apunt històric passà desapercebut als artífexs de la “revolució dels barbuts”, liderada un segle després a Cuba per Fidel Castro.

Hipster antic
Hipster antic
 
Però la moda de la barba “hipster” també té altres lectures. Una d’elles és la que ofereix la historiadora de la Universitat de Berkely Sarah Gold McBride, especialitzada en estudis de gènere. Segons el seu parer, la barba poblada es va posar de moda en els Estats Units de la segona meitat del segle XIX també com a “resposta al moviment pels drets de la dona”. Aquesta mateixa connotació la trobam actualment en l’islamisme, on els homes se solen deixar la barba per reivindicar el seu poder davant la dona.
 
Barba “a la grega”
A Roma era habitual que els emperadors exhibissin rostres afaitats. Neró (54 - 68) començà a trencar aquesta tendència deixant-se créixer una mica la barba. Amb tot, fou l’hispà Adrià (117 - 138), fill adoptiu de Trajà, el primer cèsar que posà de moda la barba llarga, la famosa barba “hipster”. Aleshores, però, es conegué com a barba “a la grega”, atès que era un tret distintiu dels filòsofs hel·lens, a qui l’emperador volgué imitar. Sembla, però, que, en el seu cas, era una manera de dissimular unes cicatrius.
 
L’hel·lenisme també va impregnar la vida privada d’Adrià, qui arribà a rebre el malnom de Graeculus (“greguet”). Com li va passar a Sòcrates, l’emperador romà també es va casar amb una dona, Vibia Sabina, amb la qual no es dugué gens bé. Segons les xafarderies de l’època, Vibia Sabina bevia pocions abortives per no quedar-se embarassada d’un home a qui considerava un monstre, la descendència del qual únicament podia “danyar la humanitat”. I és que Adrià tenia fama de tenir un temperament colèric i violent que s’esforçà per sotmetre seguint els cànons grecs. No debades, pels seus veïns, perdre el control i cedir a la ira, era el pitjor dels pecats.

Adrià i Antínous
Adrià i Antínous

La veritat, però, del rebuig de la seva dona és que Adrià estava més interessat en persones del seu mateix sexe. Un dels seus amants més coneguts va ser un jove grec anomenat Antínous,natural de Bitínia, una regió d’Àsia Menor (actual Turquia) –es creu que era un esclau. El va conèixer en un dels seus viatges per aquelles contrades. Amb ell Adrià va ressuscitar la tradició homoeròtica grega, segons la qual l’home madur d’una parella (l’erastés) actuava com a educador del més jove (l’erómenos).
 
El 130, durant un viatge a Egipte, Antínous es va ofegar al riu Nil. Per a uns fou un accident, per a altres va ser cosa de l’emperadriu Vibia Sabina. L’explicació més romàntica sosté que el jove es va suïcidar, persuadit per un oracle que el seu sacrifici allargaria la vida del seu estimat Adrià. Aquest, romput de dolor, el va divinitzar, li aixecà estàtues amb el seu rostre arreu de l’imperi i li erigí una ciutat a la vora del Nil, Antinòpolis, els habitants de la qual gaudiren d’exempcions fiscals.

Vil·la adriana
Vil·la adriana
 
Al cap de vuit anys d’aquella pèrdua, Adrià, dèbil de salut, es retirà a la Vil·la Adriana, un fastuós palau situat a Tívoli, prop de Roma, considerat el palau de Versalles de l’imperi romà.  Era com una espècie de parc temàtic de l’arquitectura clàssica. Comptava amb rèpliques de singulars construccions com l’Acadèmia de Plató, del Liceu d’Aristòtil o fins i tot un jardí que representava l’Hades. Enmig d’aquest paradís, Adrià moriria amb 62 anys a causa, suposadament, d’una insuficiència cardíaca. Havent abraçat la filosofia epicúria, dies abans d’expirar va escriure un bellíssim poema dedicat a la seva pròpia ànima.
 
Animula vagula, blandula                    “Petita ànima meva, fugissera i tendra,
hospes comesque corporis                     hoste i companya del cos,
quan nunc habibis in loca                      on és que t’adreçaràs, ara?
pallidula, rigida, nudula                         Tu, pàl·lida, immòbil i nua,
nec, ut solis, dadis iocos!                        Ja no em donaràs les diversions que solies”
 

Sembla que amb aquests versos, d’una alta sensibilitat, Adrià va voler contrarestar la seva fama d’emperador dèspota –a Roma s’havia estès el rumor que, un any abans de morir, havia ordenat matar la seva dona per enverinament. El 1951 la seva personalitat polièdrica seria recreada magistralment per l’escriptora francesa Marguerite Yourcenar en la seva famosa novel·la Memòries d’Adrià.

Aquí teniu bustos d'altres emperadors "hipsters":

Neró (54-68 dC)
Neró (54-68 dC)


Còmmode (180-192)
Còmmode (180-192)

Convé recordar totes aquestes històries el primer dissabte de cada mes de setembre, fixat com el Dia Mundial de la Barba.

Aquí teniu un article sobre l'hirsutisme (del llatí hirsutus, "pelut"), síndrome que consisteix en un desenvolupament exagerat del sistema pilós, especialment de les dones, a les regions on normalment hi ha pelussa. L'article és del dermatòleg Xavier Sierra. I aquest altre, del mateix autor, parla de l'hirsutisme femení.

Aquí teniu un article de la periodista Mònica Planas titulat "La revolució pilosa".

Aquí teniu un interessant reportatge sobre el món de la cosmètica i la perruqueria a l'antiga Roma:



Gran transformació d'un aparcacotxes de Palma
Gran transformació d'un aparcacotxes de Palma

I no us podeu perdre aquest vídeo. És sensacional. Parla d'un aparcacotxes de Palma transformat en hispter. Es titula ""El espíritu de la plaza":




La mort silenciada

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (30/06/2014)
 
En un món tan competitiu com l’actual la vida és vista com una carrera de fons. Se celebren els triomfs i es blasmen els fracassos. I enmig de tot plegat desconcerta una actitud que molts consideren la derrota suprema, el suïcidi. Es tracta, però, d’un greu problema social que a Espanya representa la primera causa violenta de mort, per damunt dels accidents de trànsit. Mentre es dóna l’esquena a una, per a l’altra, en canvi, es destinen milions d’euros en campanyes de prevenció o en arreglar forats negres viaris.
 
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el 2012 hi hagué 3.500 morts estatals volgudes. I al món cada any es lleven la vida més d’un milió de persones, la qual cosa significa que cada quaranta segons es produeix un suïcidi -Rússia i Japó encapçalen la classificació. Tanmateix, aquesta trista realitat continua essent un tabú. Hi ha un acord tàcit entre els mitjans de comunicació de no informar-ne per por a desencadenar una conducta imitativa. Això, però, quedà desmuntat fa vint anys amb la cobertura mediàtica del suïcidi de la flamant estrella del rock Kurt Cobain. Igualment, encara està per demostrar que parlar d’episodis de violència de gènere tengui el mateix efecte contagi.

Kurt Cobain, foto premonitòria, feta dies abans del seu suïcidi
Kurt Cobain, foto premonitòria, feta dies abans del seu suïcidi
 
Llevar-se la vida és una decisió amb greus efectes col·laterals, ja que també destrossa emocionalment la gent de l’entorn de la víctima. Per a ells, el dol esdevé més tràgic per culpa de l’estigmatització social del suïcidi i pel fort sentiment de culpabilitat que els envaeix. La valoració d’aquesta acció tan devastadora varia molt segons l’època i la cultura, tal com apunta Ramon Camats en el seu magnífic opuscle Adéu, vida meva. Al segle IV aC Plató s’hi mostrà clarament en contra. El seu deixeble Aristòtil considerà que atemptar contra la pròpia vida és una deshonra personal i una manifestació de covardia.
 
Al segle I dC es produeix un canvi de perspectiva amb Sèneca. El filòsof cordovès entengué el suïcidi com un acte de llibertat molt valent -mai de desesperació- que realitza l’ésser humà per abandonar una vida que considera indigna. Al seu parer, del que es tracta no és de “viure”, sinó de “viure bé”, amb una mínima “qualitat de vida” associada amb la salut corporal, sense la qual no és possible la felicitat. Avançava així la idea de l’eutanàsia. Curiosament Sèneca se suïcidaria en contra de la seva voluntat. Amb seixanta-nou anys, en veure’s implicat en una conxorxa contra l’emperador Neró, de qui fou preceptor, va ser convidat a llevar-se la vida, tallant-se les venes i submergit en una banyera d’aigua calenta.

La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)

Sèneca seguí així el mateix camí que un altre tòtem de la filosofia, el grec Sòcrates, que al segle V aC, acusat de corrompre la joventut, fou obligat a beure cicuta.  Amb tot, a Roma el suïcidi era una forma honrosa de retirar-se de l’escenari. El suïcidi simplement acceptava allò inevitable i duia a terme amb la seva pròpia mà el que havien de fer altres o la mateixa naturalesa.
 
La mort de Sòcrates (David, 1787)
La mort de Sòcrates (David, 1787)

 

Amb l’arribada del cristianisme es considerà que el mandat de Déu “No mataràs” havia de ser aplicat també al suïcidi atès que qui es mata a si mateix mata una persona. A més, s’imposà la creença que era un pecat de supèrbia en voler-se igualar al Creador. De resultes de tot això, durant molt de temps l’Església rebutjà el suïcida i li negà fins i tot sepultura i honres fúnebres. Al Japó feudal, en canvi, el suïcidi per harakiri (“obrir-se el ventre”) es convertiria en tot un ritual dels guerrers samurais per eludir el deshonor de ser capturats pels enemics.

Suïcidi per harakiri
Suïcidi per harakiri


Ja al segle II aC, Anníbal, el líder de la Segona Guerra Púnica, també decidí llevar-se la vida ingerint verí en veure’s acorralat pels romans a Àsia Menor.

Caricatura del segle XIX representant la mort d'Anníbal per enverinament
Caricatura del segle XIX representant la mort d'Anníbal per enverinament
 
Paral·lelament a aquestes consideracions, l’art no aturà de recrear la mors immatura, com la de Lucrècia, Dido o Cleòpatra.

Suïcidi de Lucrècia, que provocà la instauració de la República romana
Suïcidi de Lucrècia, que provocà la instauració de la República romana

La mort de Dido (Sacchi, Andrea 1599-1661)
La mort de Dido (Sacchi, Andrea 1599-1661)
La mort de Cleòpatra (Rixens)
La mort de Cleòpatra (Rixens)

El suïcidi també ha estat vist com una mesura de protesta política. Així ho entengué Thich Quang Duc, monjo budista vietnamita (ordre conegut amb la paraula japonesa bonze) que l’11 de juny de 1963 es va cremar viu –es a dir, “a l’estil bonze”- enmig de la capital de Vietnam, Saigon. Protestava per l’opressió que patien els budistes a mans del primer ministre Nao Dinh Diem. El fotoperiodista nord-americà Malcom Browne va captar aquest gest de desesperació amb una instantània que donà la volta amb el món i amb la qual guanyà el premi Pulitzer –avui el cor del monjo budista es conserva al Banc Nacional de Vietnam.

Premi Pulitzer 1963, monjo vietnamita cremant-se a l'estil bonze (Malcon Browne)
Premi Pulitzer 1963, monjo vietnamita cremant-se a l'estil bonze (Malcon Browne)
 
En època moderna, el  primer intent seriós de tractar la mort volguda arribà amb el llibre El suïcidi (1897). El seu autor, el sociòleg francès Emile Durkheim, defensà que es tracta d’un trastorn amb diverses causes socials identificables. El 1929, el psicoanalista austríac Sigmund Freud, a El malestar en la cultura, prestà especial atenció a una d’elles: el patiment que provoca la relació amb els nostres semblants. Posava així al descobert els perills del famós zoon politikón (“animal polític”, és a dir, social) que és, segons Aristòtil, l’home.

Depressió (Van Gogh)
Depressió (Van Gogh)
 
Per a Freud aquesta inadaptació social pot derivar en malaltia mental, la qual cosa és qüestionada per Ramon Camats en el seu opuscle: “¿Qui diu que el suïcida és un malalt, una persona que no és capaç de conservar l’equilibri psíquic en situacions d’estrès o de conflicte anímic? ¿No podria ser que la mateixa cultura –tan repressora ella, tan estressant, tan pendent del rellotge, tan competitiva, tan...- estigués malalta i per això les persones se suïcidessin, essent els suïcides la manifestació –el símptoma- més clar de la malaltia cultural?”
 
Tanmateix, els experts insisteixen que un 90 per cent dels suïcidis estan vinculats a malalties mentals potencialment tractables. Són pocs els casos, per tant, que responen a l’acte de llibertat que propugnava Sèneca –un ferm seguidor dels seus postulats fou el gran poeta català Gabriel Ferrater, que no es cansà de dir als seus amics que, per no patir els estralls de la vellesa, es llevaria la vida en complir cinquanta anys. I així ho va fer el 1972.
Gabriel Ferrater
Gabriel Ferrater

És famosa la cita atribuïda a Gandhi (1869-1948): "Si no tingués sentit de l'humor, fa temps que m'hauria suïcidat". Sòfocles, en canvi, digué: Μὴ φῦναι τὸν ἅπαντα νικᾷ λόγον ("“No haver nascut és la millor de les sorts”). I Albert Camus, a La mort feliç, insisteix: “Es necessita més coratge per viure que per suïcidar-se”.

Paradoxalment, avui som conscients dels perills que suposa conduir un cotxe, però no tant dels perills que implica conduir-nos a nosaltres mateixos. Mentrestant, la societat continua aferrada a actituds moralitzants i prefereix silenciar des de la vergonya una realitat que qüestiona la “versió oficial” que la vida té sentit i trenca el tabú de la mateixa mort, vista com una cosa temible, indecent. La solució a aquest drama passa per començar-ne a parlar. De moment, cada 10 de setembre se celebra el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi.

En aquest altre article de l'Ara Balears, titulat Semper dolens (13/10/2018), continuu reflexionant sobre la història del suïcidi.

Mapa de suïcidis a Europa
Mapa de suïcidis a Europa

El pensador Ramón Andrés té un llibre sobre el suïcidi. Es titula "Semper dolens. Historia del suicidio en Occidente".

Semper dolens
Semper dolens

Aquí teniu una entrevista amb Ramón Andrés:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (12/01/2018), reflexion sobre el suïcidi des d'una perspectiva història i antropològica.




Aquí teniu el capítol del programa "Zoom" d'IB3 dedicat al suïcidi:



Aquí teniu un article interessant d'Eva Piquer titulat "Quan el dolor t'arrenca la paraula".

Aquí teniu informació sobre el suïcidi al món romà.

No us podeu perdre aquest article de Ko Tazawa titulat "Suïcidis per excés de feina al Japó" (Diari Ara, 09/01/2017)

Aquí teniu un llistat de cançons suïcides.

Aquí teniu l'àudio d'una entrevista al poeta Ramon Andrés. Parla sobre el suïcidi.

Aquí teniu un article titulat "El doble estigma del suïcidi". Aquest altre parla sobre parlar del suïcidi per prevenir-lo.

És recomanable igualment aquest article titulat "¿Es el suicidio un acto de locura o de lucidez?"

I per entendre el sentit de la vida, aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula de Woddy Allen "Hannah i les seves germanes". Aquests són els onze motius pels quals val la pena viure.



I per acabar, aquí teniu dos documentals molt interessants sobre el suïcidi. Un és del programa 30 minuts de TV3 i es titula "Suïcidi, la mort evitable".

Aquest vídeo de "30 minuts" també parla del suïcidi:



I aquest és de Documentos TV (La 2):



I aquí teniu una taula rodona molt interessant sobre el suïcidi.

Us deix amb la magnífica cançó Don’t Give Up ("No et rendeixis") de Peter Gabriel. Aquí en trobareu la lletra.



Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px