Banner Top

Mai més sol

Article publicat a l'Ara Balears (18/08/2017)

Fa trenta-vuit anys ens començàrem a aïllar del món. El 1979 Sony presentava el seu primer Walkman, un dispositiu del tot revolucionari que permetia escoltar música a qualsevol lloc i en qualsevol moment. “Mai més sol”, resava un seus eslògans. Segons una versió, el president de la companyia nipona, gran amant de l’òpera, volia que els seus viatges no fossin tan avorrits. D’aquest desig nasqué la idea de dissenyar un lector de cassete amb piles que es pogués portar a sobre connectat a uns auriculars.
 
El Walkman ens féu il·lusionar amb la llibertat. Tots poguérem sortir al carrer amb la nostra pròpia banda sonora. Tanmateix, fou l’inici del nostre entotsolament. Amb els cascos posats, ens anàrem oblidant de la nostra condició d’animals gregaris. Tinguérem l’excusa perfecte per ignorar la gent. Davant del retret, dèiem: “Perdona, és que duc el Walkman a tot volum”. I si volíem ser diplomàtics, bastava una salutació ràpida amb la mà o amb el cap per poder tirar milles al ritme d’una música interior que ens sonava celestial.

Anunci de Walkman
Anunci de Walkman
 
Aviat aparegueren el Discman i l’Mp3, un altre nivell de sofisticació. Després, a part d’escoltar, també poguérem parlar en moviment amb una nova pròtesi tecnològica concebuda igualment per combatre la nostra solitud: el telèfon mòbil. Havia nascut la societat de la ubiqüitat. Des de qualsevol lloc i a qualsevol hora pogueren estar localitzables. Tanmateix, el gir copernicà comunicatiu el protagonitzaria l’Smartphone, el mòbil intel·ligent amb Internet incorporat. Era el somni del progrés: amb el món encapsulat en una mà la nostra ment es globalitzà.
 
L’ús de Smartphone es generalitzà sobretot fa uns dotze anys. Abduïts pel seu poder de seducció, encara no som prou conscients del seu impacte sociològic i psicològic. Al segle passat l’aparició de la ràdio i la televisió ja substituí l’ancestral acte col·lectiu d’asseure’s al voltant del foc. Ara aquest espai sociabilitzador s’ha atomitzat. Vivint vides “empantallades”, ens hem convertit en autistes digitals.

L'Smartphone i l'entotsolament
L'Smartphone i l'entotsolament
 
No m’agraden els discursos apocalíptics. Som el primer a aplaudir les bondats de la telefonia mòbil. Hi ha, però, aspectes d’aquest invent diabòlic que m’inquieten. Em preocupa que haguem perdut la batalla a la gestió del temps davant tanta sobreestimulació digital. Em fa por que la nostra capacitat de concentració lectora disminuesqui a marxes forçades per culpa d’una atenció dispersada i mutilada per foteses.
 
M’atabala que el bombardeig indiscriminat d’imatges i de sons repercutesqui negativament en la qualitat de la nostra educació emocional i sensorial. Em neguiteja que cada cop ens costi més separar el gra de la palla d’una actualitat informativa abassegadora. M’alarma que només ens quedem en la superfície de quatre titulars o de quatre piulades espasmòdiques. Em dol que el temps s’hagi convertit en un element més de consum que devoram com a golafres en nom de la distracció. Em sobta topar-me amb zombis capcots, narcotitzats per bellumes que els permeten aplacar el pànic de les incòmodes hores mortes.

I si el Titànic s'hagués enfonsat en l'era de l'Smartphone?
I si el Titànic s'hagués enfonsat en l'era de l'Smartphone?
 
Em rebenta que ens haguem convertits en éssers insaciables, impacients i addictes a l’ego, més pendents de figurar que de ser un mateix. M’intranquil·litza que ja no disposem de cap esfera sagrada per a la intimitat. Em desespera que haguem perdut el contacte visual amb la gent que ens parla mentre culejam un mòbil. M’entristeix constatar que ja no sabem què és mantenir una conversa cara a cara.
 
Em desconcerta que els sentiments s’hagin reciclat en emoticones i que sempre estiguem cercant l’aprovació dels demés amb un reconfortant “M’agrada”. M’indigna que donem més importància a les relacions digitals que a les reals, que sempre són més complicades i porten més feina. I m’esvera que visquem alienats del món real i que ens creem falses expectatives de la vida a partir de la visió edulcorada i festiva que inunda la Xarxa.

Escena quotidiana al carrer
Escena quotidiana al carrer
 
Sovint em pregunt si la victòria de la tecnologia és, en realitat, una victòria pírrica, amb més pèrdues que guanys. Resulta curiosa la paradoxa: estam connectats al món des de la desconnexió del nostre redol i ja esperam més de la tecnologia i menys dels altres. Avui escarrufa veure com ha degenerat el “Mai més sol” del primer Walkman de Sony. No debades, els seus succedanis digitals ens alimenten la il·lusió d’una companyia sense, però, l’exigència de l’amistat. I aquesta companyia ens està sortint molt cara: som víctimes d’una hiperconnexió que ens manté en mode multitasca les vint-i-quatre hores via Facebook, Instagram o Washapp.
 
Sens dubte, la revolució tecnològica que encetà fa trenta-vuit anys el Walkman ha posat al descobert la nostra vulnerabilitat existencial. El gran repte del segle XXI és saber administrar bé la nostra nova condició de Phono Sapiens. Abans, però, haurem d’assumir que una mica de solitud i de silenci a la vida també és bo i absolutament necessari. Permet moments terapèutics per a la introspecció i la reflexió assossegada. No sé, però, si això avui interessa.

En aquest article un extreballador de Google explica com els mòbils estan dissenyats per fer perdre el temps.

Joan Fuster té un article titulat “Contra la Música” (Sagitari, 1984), on ja parla sobre l’impacte del Walkman:

¿No es produirà, qualsevol dia, una reacció a favor del silenci? Trobe que anem pel camí d’una saturació alarmant. Mai, la gent –les multituds- no havien tingut accés a la música sinó de tard en tard, i amb motius de festa religiosa o profana. Les classes altes, potser una mica més, però tampoc no gaire. Inventaren el gramòfon i els seus discos primitius, i això ja fou una mena de “democratització”. Amb els transistors i els altres trucs més o menys electrònics, la música ha esdevingut l’aliment sistemàtic de l’orella humana. En els bancs, en les botigues, en els cementeris civilitzats, en els bars, en els trens, a tot arreu, la música us acompanya.

Pel carrer, veieu individus que caminen amb els auriculars posats, i els conductors de cotxes engeguen, amb el vehicle, la seua ràdio-cassette. I no cal ni parlar dels locals especialitzats: les discoteques, per exemple. Ara no importa quina música siga: Bach o els Rolling, Mantovani o Peret, una “cobla” o un “corrido” de Placido Domingo. Cadascú, probablement, s’ajusta a les seues preferències, i que Déu Nostre Senyor ens faça a tots sants. El cas és que, vulguem-ho o no, naveguem permanentment enmig d’un “discurs sonor” qualsevol. Com que és molt fàcil de fer-ho, podríem atribuir-ne la culpa a les “multinacionals” del ram. I no ens equivocaríem...¿Un retorn al silenci? Serà difícil. En les àrees urbanes, el silenci no existeix. I, de més a més, ¿per a què el silenci? Hem abandonat els usos de la conversa gratuïta, i tenim por de la soledat. Tot va lligat. El problema és que “sentim” música, i no l’ “escoltem”...

En aquesta xerrada TED  Sherry Turkle reflexiona sobre la incidència de les noves tecnologies en la nostra manera de relacionar-nos amb els altres.

Aquí teniu imatges del fotògraf Babycakes Romero que retrata la mort de la conversa.

No us podeu perdre la carta al seu mòbil que va escriure Carles Capdevila.

Aquí teniu un article interessant de Melcior Comes titulat "Només és un telèfon".

Igual d'interessant és aquest reportatge que porta per títol "Omniconnectats".

Aquí teniu un reportatge titulat "Desconectados", que parla de gent que decideix viure sense mòbil.

I aquí teniu unes imatges de la companyia de publicitat xinesa Ogilvy titulada "La barrera telefònica, la malaltia del segle XXI".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/06/2019) reflexion sobre la hipercomunicació en l'era de la hiperconnexió:



Aquí teniu un capítol del programa "30 minuts" dedicat a les pantalles addictives:




No us podeu perdre aquest curtmetratge titulat "Look Up":



Aquí teniu la cançó "Telefonía" de Jorge Drexler:

 

Articles del web relacionats
Atletes ascetes
El silenci i la mort
Esclaus de l'horror vacui
Benvinguts a l'era Narcís

La mort de la conversa

Article publicat a l'Ara Balears (04/08/2017)

És quan conversam que hi veim clar. Bé ho sabia al segle V aC Sòcrates, el pare de la filosofia. El seu art, la maièutica, consistia a donar a llum idees a través del diàleg. La conversa, però, com a eina civilitzadora, s’institucionalitzà a França a principis del segle XVII. Aquesta és una gran història que podem resseguir en el llibre “La cultura de la conversación” (Editorial Siruela), de la professora italiana de llengua i cultura francesa, Benedetta Craveri.
 
Va ser l’aristocràcia de l’Antic Règim qui, reunida en els sumptuosos salons de Versalles i París, començà a veure en la dialèctica un bon joc per distreure’s. Per a l’ocasió dotà aquell art d’unes regles precises que havien de garantir l’elegància i el respecte per l’altre. Havent acabat les guerres de religió, el millor aleshores no era qui utilitzava un arma, sinó qui parlava amb més educació i sabia seduir l’interlocutor sense recórrer a la vehemència verbal. Allò important era convèncer i no vèncer.

"La cultura de la conversación"
 
Convertida en tot un ritual, a poc a poc la conversa s’obrí a la introspecció i a la reflexió intel·lectual i política. Un dels grans escriptors de l’època va dir: “Quan parlo amb vosaltres, em sento molt més intel·ligent, m’animeu a pensar”. Amb aquest gran pòsit, en arribar la Revolució Francesa, els representants de la noblesa a l’Assemblea Constituent seguiren distingint-se per seu to assossegat i per la seva capacitat de mediació.
 
Avui, per desgràcia, ja ens hem oblidat d’aquest ideal de la conversa nascut fa quatre segles a França i que estava lligat a la tolerància i a la recerca de la veritat a partir de l’intercanvi harmoniós d’idees. Avançant-se als francesos, el nostre Ramon Llull també ens ho advertí: “En el diàleg, qui reconeix la veritat no és vençut, sinó que aprèn”. Així, les antigues tertúlies eren interessants més pel civisme que exhibien que no pas pel seu contingut. Es tractava d’un exercici exemplar de convivència.

Benedetta Craveri
Benedetta Craveri
 
En el llibre “La cultura de la conversación” podem trobar les quatre condicions bàsiques de la conversa: educació, interès pels altres, capacitat d’escoltar-los i inhibició de l’ego. Tot plegat, però, es redueix a l’empatia i la humilitat, les dues crosses de la intel·ligència emocional, de la qual estan mancats moltes eminències erigides avui en líders d’opinió, ja siguin polítics o tertulians.
 
En l’actual societat del renou i del bram testicular, el debat d’idees s’empobreix amb gent autoreferencial, encantada d’haver-se conegut, que només s’escolta a si mateixa i que es tanca en banda davant el que pensa l’altre. Amb les xarxes socials, el coneixement s’ha democratitzat, però alhora s’ha aïllat per culpa de la nostra ofuscació mental. Ja no dialogam, sinó que discutim amb l’única intenció de reafirmar-nos en les nostres pròpies idees.

Cal menjar paraules (Il·lustració del diari
Cal menjar paraules (Il·lustració del diari "La Vanguardia")
 
La reflexió ha donat pas a l’exaltació de l’ego i a la desqualificació del proïsme. Insolents amb la dissidència, som autosuficients i vanitosos perquè pensam que la visió de l’altre no ens pot aportar cap matís interessant sobre la complexa realitat. Oblidam que si volem dialogar, hem d’estar disposats a acceptar que l’altre pot tenir raó. I això requereix saber escoltar, un acte que és el primer pas per al coneixement mutu, l’amistat i l’amor. Hem de fer cas a Madame de Sevigné, escriptora francesa del segle XVII: “Si hem nascut amb dues orelles i una sola llengua és perquè s’ha d’escoltar dues vegades abans de parlar.” Sens dubte, el talent per escoltar sempre és més apreciat que el talent per parlar.

Cal, per tant, recuperar l’art civilitzador de la conversa per mitigar tanta agressivitat i afavorir el consens i la cohesió social. Hem d’exorcitzar dels nostres gens l’extravagància expressiva, la incontinència verbal i l’arrogància intel·lectual. Només així podrem evitar la mort de la conversa i, amb ella, la mort d’un dels nostres trets distintius com a Homo Sapiens. Abans, però, de caure en el catastrofisme, donem-nos el plaer de deixar-nos dur, un altre cop, per l’intercanvi harmoniós de paraules que ens llegaren els francesos de l’Antic Règim. El diàleg és molt gratificant: reanima esperits i sacseja consciències.

Llibre de Francesc Torralba
Llibre de Francesc Torralba

Aquí teniu una reflexions del  poeta canadenc William Henry: “El qui no vol raonar és un fanàtic, el qui no sap raonar és un boig i el qui no s’atreveix a raonar és un esclau”.


Aquí teniu una entrevista a Francesc Torralba sobre el seu llibre "L'art de saber escoltar".

També és molt interessant el llibre "Conversación,Cómo el diálogo puede transformar tu vida", de Theodore Zeldin.

Aquí teniu un vídeo de la conferència Benedetta Craveri a la Fundació Joan March de Madrid. I aquí teniu una còpia del seu llibre.

A l'hora de conversar hem de tenir en compte el llenguatge no verbal de les diferents cultures.

Aqui teniu l'entrevista d'Antoni Bassas a Benedetta Craveri per al diari Ara.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/10/2017), reflexion sobre l'art del diàleg:


Aquest article d'Irene Vallejo també parla sobre la mort de la conversa:

Article d'Irene Vallejo
Article d'Irene Vallejo


Aquí teniu una sèrie d'imatges del fotògraf Babycakes Romero que parlen sobre la mort de la conversa

Aquí teniu un interessant article de Mònica Planas sobre l'origen de l'espectacle mediàtic dels tertulians. Aquí teniu la segona part d'aquest article.

Molt interessant és aquest documentat "Filosofia a la presó" a partir del mètode maièutic de Sòcrates:

 

Aquí teniu una xerrada TEDd'Álvaro González-Alorda sobre el poder de la conversació




Articles del web relacionats:

Tertulians en catarsi
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
Paraules voladores
-
 Emparaular el món
Esclaus de l' "horror vacui"

Esclaus de l'horror vacui

Article publicat a l'Ara Balears (09/03/2015)

En pintura, l’expressió llatina horror vacui (“por del buit”) s'utilitza per descriure la necessitat d’omplir tot un espai buit en una obra amb algun tipus de disseny o imatge. És un tret característic del barroc, de l’art islàmic i bizantí. Avui en dia aquesta màxima presideix les nostres vides. Vivim abduïts per Internet, la televisió, els videojocs,  Facebook, Instagram i per infinits whatsapps i tweets. Presos per la “isolofòbia” (por a la solitud), ens aterra haver d’afrontar-nos amb l’aclaparador buit de les nostres efímeres existències. 

En una mena de fugida cap endavant, necessitam tant de renou extern per evadir-nos del nostre renou interior. Fins i tot els centres comercials i les consultes mèdiques ens inhibeixen de pensar amb “innocus” fils musicals. Ja ho va dir el filòsof alemany Schopenhauer (1788-1860): “La intel·ligència es una facultat humana inversament proporcional a la capacitat per suportar el renou”.


La nova esclavitud
 

Amb tot, grans fites intel·lectuals de la humanitat s’han assolit gràcies a l’horror vacui. Molts creadors pinten, escriuen, composen música o ballen per entendre i assaborir el món, però també per omplir aquest abismal forat existencial. En canvi, la resta de mortals que no estan inspirats per cap musa recorren a altres vies no tan transcendentals. Les alarmes les ha encès Byung-Chul Han, un pensador coreà, alemany d’adopció, autor de l’interessant assaig “La societat del cansament” (2012, editorial Herder).

Han manté que l’home contemporani ja no pateix atacs virals procedents de l’exterior. Ara les malalties provenen de la nostra pròpia psique en forma de depressions, trastorns de dèficit d’atenció, hiperactivitat, estrès o addicció a les noves tecnologies. I mentre que gràcies al descobriment d’antibiòtics ens hem immunitzats de certes pandèmies, per a les nostres patologies neuronals no hi ha anticossos que valguin.

Phono Sapiens
Phono Sapiens, el nou Sàpiens

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), cada any el suïcidi provoca més morts que les guerres, els homicidis i els desastres naturals –curiosament, el 75% d’aquestes morts volgudes es produeixen en els països en desenvolupament. Per al filòsof coreà, aquesta dada és un símptoma que anam a la deriva. Vivim en un món “multi atrafegat”, de ritme vertiginós i d’egos insaciables, on sembla que tenguem prohibit avorrir-nos i perdre el temps. Dispersam l’atenció en menudeses que atrofien el nostre intel·lecte i volem estar hiperinformats sense saber que en realitat estam infoxicats. Els arbres no ens deixen veure el bosc. Ens exhibim per existir, lliurats a la recerca de l’èxit i del reconeixement social que ens proporcioni glòria eterna.

Reversionant Pablo Neruda

Reversionant Pablo Neruda en clau masclista
 
 
Els psiquiatres ja ens adverteixen d’aquest narcisisme que té en els contagiosos selfies la seva manifestació més pornogràfica en una era tan “voyeurista” i hedonista: si en l’antiguitat allò important era el ser i per al capitalisme el tenir, avui ser ja no és important si no ets capaç d’exhibir el que ets o el que tens. “El major sofriment de l’home és passar desapercebut”, assegurava el filòsof  nord-americà William James (1842-1910). En el “món feliç” de les xarxes socials, aquest és el mal de les noves generacions addictes a l’ego (no confondre amb autoestima).

L'addició al mòbil crea vampirs
L'addició al mòbil crea vampirs
 
Incapaços de desconnectar, com a Phono Sapiens que ja som, omplim totes les hores fent qualsevol cosa fins arribar a l’extenuació mental. Patim de FOMO (Fear Of Missing Out), “por a perdre’s alguna cosa”. La dependència compulsiva al mòbil ens ha fet víctimes de la coneguda ja com a “síndrome del telèfon que vibra”. Sembla que sempre estiguéssim esperant una trucada o un missatge que ens hagués de canviar la vida. L’autor de “La societat del cansament” ens alerta que ara ja no vivim alienats pel capitalisme, tal com denunciava Marx, sinó per la nostra pròpia llibertat, que volem esprémer al màxim. L’impuls per autorealitzar-nos permanentment ens ha convertit en esclaus del rendiment. Tanta hiperactivitat explicaria les actuals malalties psicològiques que Han anomena, de manera poètica, “l’infart de l’ànima”.

Babycakes Romero fotografia la mort de la conversa
Babycakes Romero fotografia la mort de la conversa
 
Enmig d’aquest panorama tan apocalíptic, per endreçar el nostre interior i per tornar a ser sobirans de nosaltres mateixos, el pensador coreà proposa un retorn a la vida contemplativa. És el que en el món de l’esport anomenen “temps mort”. Bé ho recordava ja la famosa màxima grega del frontispici de l’oracle de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”. Nietzsche també va dir-hi la seva: “Per manca de calma, la nostra civilització desemboca en una nova barbàrie”.

Solidaritat en l'era digital
Solidaritat en l'era digital
 
Per aspirar, doncs, al reparador silenci de la ment en blanc, no tenim més remei que deixar de ser esclaus de l’horror vacui. Només així podrem redefinir, sense fer-nos mal, la nostra relació amb l’interessantíssim univers digital. Tanmateix, cal anar en compte amb tanta transcendència. Una mica d’horror vacui també és necessari per al nostre benestar personal. Si no, la vida seria insuportable. Novament el temple d’Apol·lo ens il·lumina: “Res en excés” (μηδέν αγάν; en llatí, ne quid nimis).

El mal de twitter
El mal de twitter

Així s'autoignorava la gent abans de l'aparició de l'smartphone
Així s'autoignorava la gent abans de l'aparició de l'smartphone


Aquí teniu un recull de fotos on un fotògraf ha eliminat els mòbils per denunciar la nostra addicció a les noves tecnologies.

Aquí teniu un interessant article del filòsof Xavier Antich titulat "Sepultats per les imatges" (Diari Ara, 02/10/2016). I sobre aquest tema també en parla a la secció "El racó de pensar" de Catalunya Ràdio.

Aquí teniu un article que parla sobre el concepte de "mobilització total".

En aquest article un extreballador de Google explica com els mòbils estan dissenyats per fer perdre el temps.

Aquí teniu un reportatge titulat "Desconectados", que parla de gent que decideix viure sense mòbil.

Aquí teniu una entrevista amb Hartmut Rosa, catedràtic de Sociologia a l'Institut de Sociologia de la Universitat Friedrich-Schiller de Jena. És autor del llibre , Social acceleration: a new theory of modernity

Aquí teniu un article que parla sobre l'avorriment segons l'escriptor Baudelaire.

I aquí teniu unes imatges de la companyia de publicitat xinesa Ogilvy titulada "La barrera telefònica, la malaltia del segle XXI".

Barrera telefònica
Barrera telefònica

 

Barrera telefònica
Barrera telefònica

 

L'esclavitud de les noves tecnologies
L'esclavitud de les noves tecnologies

 

Amor tecnològic
Amor tecnològic
 

Aquí teniu la famosa escena del silenci de la pel·lícula "Pulp fiction":



Per entendre l'impacte de les noves tecnologies a les nostres vides, no us podeu perdre aquest documental de "30 minuts", de TV3, titulat "No puc viure sense tu":




No us podeu perdre aquestes reflexions del filòsof Frances Torralba sobre el silenci. 

Igual de recomanable és aquesta entrevista a Xavier Melloni, antropòleg i eremita a la Cova de Sant Ignasi de Manresa. El titular és prou eloqüent: "El silenci no és l'absència de renou, sinó l'absència d'ego".

Aquest altre enllaç també és molt il·lustratiu. I aquí teniu fotos amb mòbils esborrats.

Aquest web parla també dels mals d'aquest món tan connectat.

Aquest enllaç també està ple d'imatges sarcàstiques de la nostra societat actual.

Aquí teniu el capítol de la sèrie "Black Mirror" (1 capítol de la tercera temporada) que parla sobre com les noves tecnologies condicionen les nostres vides.

Aquí teniu un reportatge de "La vanguardia" que parla dels selfies que acaben en mort.

I aquí teniu les meves reflexions sobre l'horror vacui al programa Gabinet de crisi, d'IB3 Ràdio (31/03/2015):



No us podeu perdre aquest vídeo: c?:




Els que pateixen la síndrome de l'horror vacui farien bé d'escoltar la cançó "The sound of silence", de Simon and Garfunkel:


Coca-cola té la clau per combatre la síndrome de l' "horror vacui":


Articles del web relacionats
Atletes ascetes
El silenci i la mort
Mai més sol

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px