Banner Top

Sant Mateu contra l'Església

Article publicat a l'Ara Balears (17/07/2016)

A Mallorca tenim un periodista molt valent que no es cansa de denunciar les nostres misèries com a societat. És Mateu Ferrer, del Diario de Mallorca. Avui en Mateu s’ha convertit en un dels flagells més indomables de la corrupció. Ja de jovenet no tenia por a res, ni de l’Església, que va conèixer de ben a prop quan feia de catequista al seu poble, Santa Margalida. Fa devuit anys va presenciar un fet que el va horroritzar. En obrir la porta de la rectoria de Can Picafort, es va topar amb el capellà Pere Barceló, de 45 anys, damunt d’una nina de deu anys mig despullada, na Maria, que per aquell temps li feia d’escolaneta.
 
En un primer moment, en Mateu, pres per la por, optà pel silenci. Això va ser aprofitat pel capellà per continuar amb les seves diabòliques pràctiques antievangèliques. Finalment, però, el catequista s’animà a denunciar els fets a Fiscalia i al Bisbat. “Fes el que vulguis. En tot cas, guanyarem nosaltres”, li va etzibar el vicari episcopal de Mallorca enmig d’una monumental esbroncada.

Maria Serra, a la sortida del judici
Maria Serra, a la sortida del judici
 
Certament, aleshores va guanyar l’Església. La justícia va arxivar el cas. En prestar declaració, na Maria ho va negar tot, amenaçada pel seu agressor. Mentrestant, en Mateu hagué de suportar les mirades de rebuig de la gent del seu poble, que, entabanada per tants d’anys de nacionalcatolicisme castrador, preferia continuar reverenciant aquell monstre de Déu. El 2010, però, dotze anys després, l’antic catequista convertit en tenaç periodista tornà a senyalar amb el dit el capellà pederasta. Ho féu en un documental sobre abusos sexuals de TV3, Els monstres de casa meva. En veure’l, a na Maria, ja adulta, se li regiraren tots els mals records que fins aleshores havia intentat neutralitzar per una qüestió de supervivència. Va rompre a plorar quan relatà als seus pares que aquell ésser tan afable li havia robat la infància. Així, carregada de coratge, es disposà a denunciar-lo.
 
El 2013 s’imposà la política de tolerància zero contra la pederàstia impulsada pel papa Benet XVI arran dels escàndols que esquitxaven a capellans de mig món. Abans que es pronunciàs la justícia ordinària, el Tribunal Eclesiàstic de Mallorca va expulsar del sacerdoci Barceló per ser culpable d’uns “gravíssims delictes”. El Bisbat tenia damunt la taula les denúncies d’altres dues nines que també havien estat abusades pel clergue en la seva anterior destinació, Cala Ratjada. A més, hi havia unes queixes sobre abús sexual d’una monja que havia coincidit amb ell al Burundi en la seva etapa com a missioner.
 
Na Maria, igual que en Mateu, tampoc no s’escapà de ser acusada de mentidera. Pere Fiol, company d’hàbits de l’agressor, va arribar a dir que ella i la resta de denunciants eren “persones gens cohibides, gent de món, que ja han tengut unes quantes parelles”. “Estam en crisi, i per ventura hi ha hagut doblers pel mig”, hi insistí. Ara Barceló s’ha quedat ben tot sol. Acaba de reconèixer que, durant dos anys, abusà i violà en diverses ocasions la seva antiga escolaneta. A l’Audiència de Palma ha exhibit el seu somriure burleta de sempre que na Maria, ara de 28 anys, mai no oblidarà. És el mateix que li dedicà dies abans del judici quan se’l trobà en un bar, en l’últim Madrid-Barça. Passà per davant d’ella i se la quedà mirant, sabedor de la seva suposada impunitat eclesiàstica.
 
L’exrector de Can Picafort ha sabut jugar bé les seves cartes amb la justícia.  Per haver confessat, la seva condemna inicial de 42 anys de presó s’ha vist rebaixada incomprensiblement a sis. Na Maria encara rovega amb ràbia tanta injustícia. Per sort, però, el seu cas no ha prescrit, com sí que ha passat amb altres menors abusats per indignes servidors de Déu. L’exescolaneta ha deixat de ser creient. No entén com l’Església de Mallorca ha pogut estar tants d’anys encobrint conscientment els seus pederastes i humiliant les seves víctimes. Representants del Bisbat ja li han demanat perdó. En canvi, no sap res de l’anodí bisbe Xavier Salinas.

El bisbe Xavier Salinas i el silenci
El bisbe Xavier Salinas i el silenci
 
Ara, tanmateix, na Maria se sent alliberada. Tres dies després del judici, la vaig veure passejant pels carrers de Palma. Vaig estar temptat d’acostar-m’hi per donar-li l’enhorabona. Va poder més, però, la meva vena de mallorquí reservat i contingut. Amb la paraula a la boca, la vaig deixar partir. Semblava contenta i amb ganes de menjar-se el món. Vaig lamentar no haver-li fet una abraçada de suport, la mateixa que en el seu moment va rebre d’en Mateu. Sens dubte, ell és el veritable heroi d’aquesta deplorable història, la veu dels desvalguts que mai no es cansà de clamar en el desert. Ell és el sant que avui ha convertit la valentia i la modèstia en la seva professió. “Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel!”, diu una de les Benaurances segons sant Mateu.

Aquí teniu el programa de "Dues Voltes" d'IB3TV dedicat a les atrocitats de Pere Barceló:



I aquí teniu el documental sobre la pederàstia "Els monstres de casa meva". A partir del minut 25 trobareu les declaracions de Mateu Ferrer sobre Pere Barceló.

Finalment el Bisbat ha reconegut, vint anys després, que, en el cas de l'exrector de Can Picafort, va voler mirar cap a una altra banda.  Aquest és un dels grans pecats de l'Església de Mallorca. L'altre, la seva implicació en la repressió franquista durant la guerra civil. Ho explic en aquest article

Articles del web relacionats:

La pederàstia a la Grècia clàssica
-
 Paraula de Déu

La fi de la cultura

Article publicat a l'Ara Balears (19/06/2016)

Per ventura aquest segle XXI, de canvis vertiginosos, assistirem a la fi de la cultura. Així ho intueix Joaquim Garcia, el propietari de la tenda palmesana “Tot Clàssic”. La setmana passada va tancar les portes d’un local que, durant setze anys, s’havia convertit en el punt de trobada de tots els melòmans de Mallorca. Garcia no només venia discos, sinó que també assessorava els clients amb els seus vastos coneixements musicals. La seva era l’única tenda en aquesta especialitat que quedava a Espanya i de les poques que hi havia al sud d’Europa. “Tot Clàssic” no ha pogut fer front a l’envestida d’Internet. Recentment, però, en una entrevista a “Diario de Mallorca”, Garcia lamentava que el problema de fons és que la música clàssica ja no interessa a la gent jove.
 
Fora de l’àmbit musical, el futur també pinta ben negre. No es tracta de ser catastrofistes ni elitistes, sinó realistes. Per sort, tot canvia, però correm el risc de viure una nova era sense cultura. Malgrat els alts nivells d’alfabetització que tenim, les estadístiques ens diuen que l’hàbit lector ha caigut. Ara, en la nostra societat del cansament, el que està de moda és veure sèries televisives. A més, els editors alerten que la majoria de llibres que es llegeixen són d’una pèssima qualitat. Abunden els best sellers de prosa simple i els pamflets d’autoajuda de gurus extraviats.

Paraula d'El Roto
Paraula d'El Roto
 
Sens dubte, les noves tecnologies fa que tenguem la possibilitat de tenir un major accés al coneixement. La mirada, però, se’ns ha dispersat. Ara llegir amb deteniment s’ha convertit en un acte gairebé impossible. En qüestió de segons passa’m d’un enllaç a un altre sense saber ben bé què volem i pressionats per trobar la darrera novetat més sensacional. Vivim a cops de piulades i de titulars de notícies. Enxarxats en les xarxes socials, som incapaços de desxifrar la realitat. Deim que estam informats, quan en realitat estam infotoxicats.
 
Fa uns mesos, en un article al diari El País, el filòsof Rafel Argullol apuntava que el pseudolector actual defuig les cinc condicions mínimes inherents a l’acte de llegir: complexitat, memòria, lentitud, llibertat i solitud. Allò complex que requereix concentració és qualificat d’insuportable; la memòria és bandejada perquè, per a això, ja tenim un munt de màquines; com que el temps és or, no cal tudar-lo en floritures literàries; i ningú no s’atreveix a fer ús de la seva llibertat per triar, en la solitud que tant de pànic provoca, un text que ens ajudi a transcendir la realitat.

Paraula de Cató
Paraula de Cató
 
Així doncs, l’Homo Sapiens reconvertit en Homo Videns ja no està en condicions d’afrontar-se al seu valuós llegat humanístic. Stephen Hawkings, en un llibre titulat Sobre les espatlles de gegants, recorda que la ciència contemporània ha necessitat l’acumulació històrica de coneixement per arribar a l’altura del present. Talment ho va reconèixer Newton en una carta a Robert Hooke: “Si he pogut veure més lluny, és perquè anava a coll de gegants”. Ara, però, narcotitzats per multiestímuls, caminam capcots. Ens fa peresa albirar més enllà i dialogar amb el nostre passat que tant ens ha fet créixer. La supèrbia fa que donem l’esquena a la tradició, és a dir, a allò que, segons l’etimologia llatina del concepte, ens ve donat de generació en generació.
 
Avui, buits de paraules i de pensament, vivim abduïts per la imatge, omnipresent i omnipotent. En aquest cas, però, la cultura del “fast food” també ja ens passa factura en forma de pseudoespectadors. No debades, la gent dedica més temps a fer fotos que no pas a observar amb els seus propis ulls. Així, als museus, el nostre patrimoni artístic també és ignorat i invalidat. Sempre hi ha una bona excusa per a una “selfie” terapèutica. Tanmateix, els nostres smartphones tenen emmagatzemats milers d’imatges que no podrem veure ni amb set vides. Són les paradoxes de vides que volen ser viscudes al màxim, però amb baixa qualitat sensorial. Veim, però no miram; sentim, però no escoltam.

Situació habitual als museus
Situació habitual als museus
 
L’amnèsia s’ha imposat en un present per on navegam a la deriva. Res ja no té cap significat que ens connecti amb el passat i ens contextualitzi dins la història de la humanitat. No hi ha temps per al Sapere aude (“atreveix-te a saber”) de Kant. L’esperit crític ja no va amb nosaltres. Ens evadim per por a pensar. Entrebancats en la superfície de les coses, el camí està més que aplanat per acabar essent uns analfabets culturals. En paraules d’Argullol, serà una vida sense cultura. El filòsof insisteix: “Igual la vida sense cultura és molt més feliç. O pot ser que no: pot ser que la vida sense cultura no sigui ni tan sols vida sinó un pobre simulacre, un joc que sigui avorrit de jugar”.

Mafalda i la cultura
Mafalda i la cultura

Aquí teniu una article interessant de Carme Riera Sanfeliu titulat "Llegir (i viure) en diagonal"

Aquí teniu un article de la filòsofa Marina Garcés titulat "El desig i la dificultat". I aquest és de Rafael Narbona. Es titula "La muerte de la filosofia".

Articles del web relacionats:
Sapere aude?
La invasió dels idiotes
L'era líquida
Esclaus de l'horror vacui
Intel·lectuals destronats
-
 La utilitat de la inutilitat
La hipocresia de les humanitats
-
 El maleït mite de la cultura
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px