Banner Top

Prejudicis inextirpables

Article publicat a l'Ara Balears (09/06/2017)

El nostre subconscient és ple de prejudicis que ens ofusquen la mirada. El gran repte en aquesta vida és saber-los extirpar a mesura que ens feim grans. És una tasca titànica. Ja ens ho advertí Einstein: “És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”. Aquesta frase bé la podrien haver subscrit els mateixos grecs de l’antiguitat, tal com constata la paraula bàrbar que ens llegaren. L’encunyaren a partir d’una onomatopeia ben curiosa: “bar.. bar... bar”. Era el so inintel·ligible que, al seu parer, feien tots aquells parlants d’altres llengües. Es tractava d’un terme carregat de prepotència cultural. Només el feien servir per a aquells pobles que consideraven inferiors o menys avançats.

Paraula d'Einstein
Paraula d'Einstein
 
El que els grecs detestaven més dels pobles bàrbars era la hybris, l’excés, la desmesura. No casava gens amb la seva ètica, un concepte que al·ludeix als bons costums (êthoi) o hàbits que la tradició ha consagrat com a norma de vida. Els romans traduïren aquesta idea per moralia a partir del terme mos, que també vol dir costum. En l’actualitat, però, aquests dos conceptes, a pesar de tenir etimologies semblants, signifiquen coses diferents. Així, la moral és un conjunt de judicis relatius al bé i al mal, destinats a dirigir la conducta dels humans. L’ètica, en canvi, és una reflexió sobre la moral; es pregunta, per tant, per què una cultura considera vàlids un i no altres comportaments.
 
Avui a Occident, davant una societat tan multicultural coartada pel terrorisme islàmic, l’ètica té molta de feina per reflexionar sobre la moral dels nouvinguts. Cal, però, introduir un altre concepte en el debat, encara no recollit per cap diccionari: “aporofòbia”. És el rebuig al pobre (áporos en grec). El neologisme ha estat creat per Adela Cortina, catedràtica d’Ètica i Filosofia Política de la Universitat de València, autora del llibre “Aporofobia, el rechazo al pobre. Un desafio para la democràcia” (Editorial Paidós).

 

 
Cortina ressalta que no tots els estrangers són tractats per igual. Als turistes i als forans adinerats els rebem amb els braços oberts, però als refugiats i als immigrants de butxaques buides els posam mil impediments. Així, Donald Trump va guanyar les eleccions americanes no amb un discurs xenòfob, sinó “aporòfob”. Amb tot, la professora universitària recorda que inconscientment totes les persones som “apòrofes”. No debades, al seu parer, tendim a unir-nos als individus que ens són més semblants, mentre que, des de la nostra òrbita classista, desconfiam dels desconeguts o dels que pertanyen a una classe social inferior.
 
Una altra intel·lectual preocupada per l’odi que impera en l’actual aldea global és l’alemanya Carolin Emcke, corresponsal de guerra durant catorze anys. Acaba de publicar “Contra el odio” (Taurus), convertit en un autèntic best seller al seu país. En una recent entrevista al diari El País, Emcke feia la següent radiografia: “S’ha obert la veda. Ara la gent exhibeix amb orgull el seu rebuig cap als estrangers. A la televisió i al carrer, el racisme ha arribat al centre de la societat. S’ha trencat el tabú”. Amb aquest brou de cultiu, la perversa dicotomia del “nosaltres” envers els “ells” (bàrbars) cristal·litza en forma d’antisemitisme, homofòbia o islamofòbia.

La pobresa, estigmatitzada
La pobresa, estigmatitzada
 
L’escriptora alemanya assegura que ara l’odi és més virulent que mai gràcies a Internet, una eina amb un poder de propagació colossal que, però, se’ns ha girat en contra: “La il·lusió que la Xarxa és un lloc d’emancipació i solidaritat s’ha acabat. No pot ser una zona extraterritorial on la gent pugui fer el que li doni la gana”. Sens dubte, l’odi se’ns ha escapat de les mans.
 
Els populismes actuals ens recorden que vivim en societats hipocondríaques, que temen contaminar-se constantment dels altres. Així, som abduïts per la por i pels discursos simplistes, que ens infantilitzen a tots. El desconcert és absolut. Paguen justos per pecadors. Hi ha, però, qui ingènuament, des de l’ètica, defensa el relativisme cultural, que dóna per bo, dins del seu context, qualsevol costum, des de l’ablació fins al canibalisme. No volen sentir a parlar l’etiqueta de “bàrbars” que ens llegaren els grecs. Tanmateix, no hem de mesclar ous amb caragols. Sense caure en l’arrogància cultural, cal no defugir mai l’esperit crític.

Prejudicis
Els prejudicis ens entelen la mirada
 
Fa dues setmanes, a Portland (EUA), dos homes moriren a ganivetades en intentar aturar una agressió d’un fanàtic xenòfob a dues dones musulmanes. El president Trump es torbà tres dies per condemnar el terrible succés que ell mateix ha alimentat de manera irresponsable amb el seu tribal crit “America first”. La realitat és trista d’assumir. En l’era del terror global, tants de prejudicis semblen impossibles d’extirpar. Hi haurà qui encara cregui en el miracle de l’educació. Altres, en canvi, es resignen desgraciadament a donar la raó a Einstein: “És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”.

Aquí teniu una interessant entrevista a Adriana Cabeceran, "agent antirumor" que es dedica a desmuntar prejudicis entorn al racisme.

Aquest article parla sobre diversitat i democràcia.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/09/2016), parl sobre els orígens del racisme:



Aquí teniu uns vídeos que parlen sobre el racisme a la televisió:





- Les Meduses de la indiferència
- A la recerca de la terra promesa
- Machado a Macedònia
Racisme: l'origen d'un estigma
El fracàs de Serveis Socials

Ateisme 2.0

Article publicat a l'Ara Balears (23/12/2016)

L’esperit de Nadal, pervertit pel consumisme capitalista, ja ha entrat de ple en l’era de la postreligió. “No crec en Déu, m’avorreix”, afirmà el francès Albert Camus, un dels grans representants de l’existencialisme ateu. Amb una sentència tan contundent el premi Nobel de Literatura de 1957 reprimia una part essencial de la nostra condició com a homo quarens (“home que cerca”): l’espiritual.
 
L’existència és més que ciència. Einstein ho tenia clar: “La ciència sense religió està coixa, la religió sense ciència està cega”. Tanmateix, avui el paper dels sacerdots, antics mèdiums, és exercit pels intel·lectuals i els artistes. Sens dubte, la seva pulsió creativa manté viva la idea de transcendència que regeix qualsevol religió i que ens permet escapar de l’horror que ens envolta. És el que el mediàtic filòsof suís Alain de Botton anomena ateisme 2.0, un terme en sintonia amb els nous temps tecnològics.

Religió per a ateus
Religió per a ateus
 
L’autor de Religió per a ateus critica l’actual ateisme arrogant i iconoclasta, que apel·la massa a l’individualisme en creure que l’home és el centre de tot. Al seu parer, Occident va abodar de manera massa agressiva la secularització, sense saber treure profit d’aspectes interessants de les religions, sobretot de les seves estratègies. A destacar hi ha l’ensenyança didàctica, que proporciona consol i guia moral als fidels més esmaperduts, les cerimònies rituals, que donen escalfor a la tribu i la fan sentir menys vulnerable, l’oratòria, esdevinguda la millor arma per convèncer, o el patrimoni arquitectònic, que atia l’experiència mística.
 
A partir d’aquestes premisses, de Botton insisteix en el paper terapèutic de l’art com a succedani de la religió. Afirma que expressions culturals laiques com la pintura, la literatura i la música contenen metàfores i explicacions del misteri de la vida que ens conviden a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i, per tant, també ens ajuden a pouar en el nostre vessant més espiritual. En defensa del seu ateisme 2.0, el filòsof suís recorda que a principis del segle XIX l’assistència als temples catòlics d’Europa va començar a decaure de manera considerable. Això provocà pànic entre l’estament eclesiàstic. Aleshores, però, hi hagué veus influents que feren un crit a la calma. Asseguraven que humanitat no estava perduda perquè la cultura podria suplir el mestratge moral que monopolitzava l’Església. Així, autors com Plató, Epicur, Sèneca, Ciceró, Shakespeare o Jane Austen es convertiren en els nous gurús espirituals d’un temps en què començàrem a voler viure significativament sense déus.

Som
Som "homo quarens"
 
Segons de Botton, el problema de l’ateisme és que només es queda amb la part més negativa de religions. Aquestes són vistes com una superstició infantil que cultiven el seguidisme acrític d’unes creences indemostrables en nom de la fe. Alguns fins i tot afirmen amb rotunditat que la religió està darrere totes les guerres. Amb tot, s’obliden que la barbàrie humana també provocà dues guerres mundials, l’Holocaust, el gulag o Hiroshima. D’altra banda, la Revolució Francesa va ser un moment estel·lar de la nostra història, però causà milers de morts. Cal anar en compte, doncs, amb les simplificacions. De fanatismes sempre n’hi ha a un bàndol i a l’altre.
 
Al segle XVIII David Hume, un dels pares de la Il·lustració escocesa, flirtejà amb l’agnosticisme. Acabà fent una defensa aferrissada de la utilitat de la religió per a controlar i encaminar la gent en el trànsit de la vida. Ara, seguint aquest corrent, es troba de Botton, que, amb el seu ateisme 2.0,  aposta per fer una lectura eclèctica del fet religiós. Res a veure, per tant, amb l’ateisme tradicional, que per desgràcia massa sovint, en nom de la raó, s’ha mostrat tan dogmàtic i intolerant com els fonamentalismes religiosos que critica.
 
Ens cal, doncs, més humilitat i més empatia a l’hora d’observar el món i a nosaltres mateixos. Només amb una ment lliure de visions egocèntriques i apriorístiques trobarem l’equilibri intern en aquests temps de religiositat laica plena de contradiccions. Mentre cercam una espiritualitat sense Déu, celebram Nadal en honor al capitalisme, erigit ja en la nova força còsmica. Bon Nadal!

Adam es rebel·la contra Déu
Adam es rebel·la contra Déu

No us podeu perdre aquest capítol del programa "Això és mel" (capítol 111) d'IB3 Televisió dedicat al menjar i a l'espiritualitat.

Aquí teniu quatre mites que comparteixen totes les religions.

Aquí teniu un article interessant titulat "¿Nacidos para creer?"

Aquí teniu un article titulat "Vivir sin creer"

Aquí teniu unes reflexions del filòsof Jordi Pigem, extretes d’una entrevista al diari Ara (27/04/2017). Parla sobre com avui els mòbils han assumit el paper que antigament tenia Déu a les nostres vides:

“Algunes qualitats que s'atribuïen a Déu en la cultura cristiana estan representades ara als mòbils. Com l'omnisciència: Google t'ho diu tot. O l'omnipresència: et pots connectar amb qui sigui des de tot arreu. I l'omnipotència: pots aconseguir fer-ho gairebé tot, amb l'aparell. Però hem substituït el cel de les religions tradicionals per un paradís artificial de pampallugues. Perquè hi ha una diferència bàsica. Totes les tradicions humanes han considerat que el propòsit de la vida humana va més enllà d'un mateix. Això s'ha anat perdent. El supòsit de la vida col·lectiva ara és que creixi el PIB. I, en l’àmbit individual, el propòsit de la vida és consumir”.


Aquí teniu la intervenció d'Alain de Botton parlant de l'ateisme 2.0:



Aquí teniu reflexions de Woody Allens sobre creure o no creure. És de la pel·lícula "Hanna i les seves germanes".


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/12/2016), reflexion sobre Déu.
 
Aquí teniu un debat sobre la religió:


I aquest vídeo parla del paper social de les religions:



Aquí teniu un article interssant titulat: "¿Es internet bueno o malo para el diálogo entre religiones?"

Aquí teniu una entrevista al físic David Jou. Parla sobre ciència i Déu.

Articles del web relacionats:

Adéu als deus
El rostre de Déu
La mort de Déu?
Nadal com a catarsi
El llegat religiós del món clàssic
- Les arrels clàssiques de l'ateisme

La mort de les utopies?

Article publicat a l'Ara Balears (07/10/2016)

Cinc-cents anys després, encara estam cercant la Utopia de Thomas More. El 1516 el teòleg britànic s’inventà aquest concepte per batiar l’illa escenari de la seva novel·la homònima. Era un mot d’arrels gregues que jugava amb l’ambigüetat etimològica: podia significar “no lloc” (ou + tópos) o “lloc del bé” (eu + tópos). More s’inspirà en l’Estat ideal que al segle IV aC esbossà Plató en el seu tractat Politeia (República). Ell, però, pretenia fer una crítica a la societat anglesa de la seva època, tot denunciant la pobresa de bona part de la població i la concentració del poder.
 
En l’illa Utopia ni la propietat privada ni els doblers existien; els béns es guardaven en magatzems per cobrir les necessitats de la població. Hi havia prop d’una cinquantena de petites ciutats, d’uns 6.000 habitants, i les cases no tenien pany. Dones i homes s’ocupaven de les mateixes tasques un mínim de sis hores al dia. Es bandejava l’egoisme, la vanitat i  la supèrbia. Els ateus, tot i que eren tolerats, estaven mal vistos perquè no creien en el més enllà i podien acabar sent massa individualistes. L’educació era universal i els càrrecs eren per elecció.

Illa Utopia de Thomas More
Illa Utopia de Thomas More
 
Amb la seva obra, More donà el tret de sortida a somiar. No debades, les utopies han estat el motor de la humanitat. S’han erigit en el nostre millor antídot contra la resignació i el fatalisme. La il·lusió en un món millor atià la Independència dels Estats Units, la revolució francesa i les grans revolucions del segle XIX. Altres vegades, les utopies es quedaren en simples ideals irrealitzables. Ara, però, sembla que l’optimisme ha donat pas al pessimisme. La utopia de More ha estat substituïda per la “retrotopia”. Aquest és el nom del proper llibre de Zygmund Bauman, autor de la famosa “societat líquida” dels temps actuals mancats de tota mena de compromís.

Paraula de Mohamet Alí
Paraula de Mohamet Alí
 
El prestigiós sociòleg polonès ha tengut la necessitat de crear un altre concepte per definir el rumb que ja ha pres el món. La “retrotopia” és la tornada al passat, presidit per la resignació i la nul·la esperança en un futur més decent. En certa manera, el terme estaria en sintonia amb la distopia, que amb el prefix dis-, indicador de dificultat, presenta un futur del tot negre, ben retratat en les novel·les Un món feliç (1932), d’Aldous Huxley, i 1984 (1949), de George Orwell.

Gran Bauman
Gran Bauman

En una recent entrevista al setmanari El Temps, Bauman s’explicava de la següent manera: “Els joves d’Europa i probablement també a Alemanya no esperen guanys en el futur, sinó pèrdues. Són la primera generació des de la Segona Guerra Mundial que tem que no assolirà ni mantindrà les condicions i la qualitat de vida dels seus pares. Pel que sembla, França és el país més pessimista d’Europa. A una gran majoria li preocupa que el futur sigui pitjor que el present. Increïble!” Als 90 anys, el pensador polonès ja no té forces per ser optimista: “En comptes d’un temps sense preocupacions, vivim una catàstrofe rere l’altra: terrorisme, crisi financera, una economia estancada, atur, precarietat”.
 
Fa temps que Bauman ha deixat de creure en el mite del progrés, nascut al segle XVIII amb la Il·lustració. No debades, els fets ens demostren que els avenços tecnològics no ens ha fet millors persones. Al segle XVII el filòsof anglès Thomas Hobbes no es cansà d’advertir-nos que l’home és dolent per naturalesa. Ho exemplificà amb una frase de Plaute: Homo homini lupus est (“L’home és un llop per a l’home”). En aquesta línia, l’autor de Retrotopia insisteix: “El sentiment general de precarietat, que ha arribat amb el procés de desregulació econòmica, dilueix els llaços entre persones i atia la desconfiança de tots contra tots. El progrés representa l’amenaça a través de la transformació constant. Tota persona és un contrincant i un adversari potencial per als altres. Això és molt intranquil·litzador”. Tanmateix, enmig d’aquest panorama tan desolador només ens queda exclamar: “Una mica d’impossible, que m’ofeg”. I pels que, com Bauman, auguren la mort de les utopies, cal una mica més d’Einstein: “El món no serà destruït per aquells que fan el mal, sinó per aquells que s’ho miren sense fer res”.

Utopia segons Eduardo Galeano
Utopia segons Eduardo Galeano

I per acabar unes reflexions d’Albert Camus:

“Si el somni no ens permetés anticipar un món diferent; si la fantasia no fes possible aquesta capacitat una mica miraculosa que l’ésser humà té de clavar els ulls més enllà de la infàmia; què podríem creure?, què podríem esperar?, què podríem estimar? Per què, en el fons un estima el món, a partir de la certesa que aquest món, trist món, esdevingut un camp de concentració, conté un altre món possible... O sigui que l’horror està embarassat de meravella. Si no, no tindríem aquesta certesa, a prova de bales, a prova de desencants i traïcions... Què seria de nosaltres? En el fons, l’acte de viure és un acte sagrat de bogeria”.

Aquí teniu una gran intervenció de l'expresident d'Uruguai José Mújifca: "El hombre es un animal utópico":



Aquest vídeo parla de "Mouseland":



Us recoman aquest article del filòsof Daniel Gamper titulat "Somnis utòpics i advertències distòpiques".

També és recomanable aquest article de Xavir Antich: "L'estranya virtut de la perseverança".

Aquí teniu la canço del valencià Pau Alabajos titulat "Viure":




I aquesta altra cançó també està relacionada amb el tema. Es titula Utòpics, idealistes, ingenus:




A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/10/2016), reflexion sobre les utopies:



Articles del web relacionats:
Etimologies utòpiques
La degradació humana
L'era líquida
-
 La força de les utopies
- Utopies al món clàssic

Mentrestant, seguirem somiant en la "Utopia" dels Catarres:


Compte amb els estúpids!

Article publicat a l'Ara Balears (10/08/2015)

La vida sense estúpids seria més fàcil i plaent. No som prou conscients del mal que aquesta gent tan tòxica ha fet a la humanitat. Basta llegir un llibre d’història per adonar-se que, per culpa d’ells, s’han comès les bestieses més inversemblants. Si, a més, repassam les desafortunades declaracions d’alguns premis Nobel tenim que l’estupidesa no entén d’ideologies ni d’intel·ligències. Ja ho diu un famós aforisme: “la ignorància es pot curar, l’estupidesa no”.
 
Goethe insistí que és redundant parlar de l’estupidesa humana, ja que aquesta no existeix fora de la nostra espècie. No debades, encara és hora que qualcú s’atrevesqui a titllar d’estúpid un animal, un mineral o un astre. Einstein fou més categòric. “Hi ha –sentencià- dues coses aparentment infinites: l’Univers i l’estupidesa humana. Respecte a l’Univers no n’estic segur”.
 
Qui més s’ha interessat per explorar l’estupidesa humana és Carlo Maria Cipolla (1922 - 2000), un historiador econòmic italià que fou catedràtic de la Universitat de Berkeley de Califòrnia. El 1988 va escriure un enginyós pamflet titulat “Allegro ma non troppo” a partir de la seva següent afirmació: “Tenc la ferma convicció, avalada per anys d’observació i experimentació, que els homes no són iguals, que alguns són estúpids i d’altres no”. Cipolla, llinatge divertit que en italià significa “ceba”, descriu la gent estúpida com un grup més poderós que organitzacions com la Màfia, l’ONU o la banca internacional. Distingeix entre quatre tipus de persones: els incauts, els intel·ligents, els malvats i els estúpids.
 
Wilde i els imbècils
Wilde i els imbècils

L’escriptor italià fins i tot es veu amb cor d’establir cinc lleis fonamentals de l’estupidesa humana. Primera: “Sempre i de manera inevitable cadascun de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpids que circulen pel món”. Segona: “La probabilitat que una persona determinada sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona”. Tercera: “Una persona estúpida és aquella que causa danys a una altra o a un grup de persones sense obtenir-ne un profit, i fins i tot obtenint-ne un perjudici”. Quarta: “Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. I quinta: “La persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que existeix, més que els malvats”.
 
Certament, el malvat és conscient de la seva perversa condició. La persona intel·ligent també sap que és intel·ligent. I l’incaut es defensa aferrant-se a la seva ingenuïtat. L’estúpid, en canvi, a diferència d’aquests tres, no sap que és estúpid i, incapaç d’acceptar cap mena de crítica, creu obrar adequadament. Tanmateix, les seves pernicioses accions, que es maquillen amb un somriure als llavis, no s’ajusten a cap regla de racionalitat. Estam, per tant, totalment desarmats davant unes criatures tan maquiavèl·liques, perseverants en la seva estultícia i de conducta del tot imprevisible.
 
“Allegro mon non troppo” acaba així: “En un país en decadència, el percentatge d'individus estúpids continua sent igual; no obstant això, en la resta de la població s'observa, sobretot entre els individus que estan en el poder, una alarmant proliferació de malvats amb un elevat percentatge d'estupidesa i, entre els que no estan en el poder, un igualment alarmant creixement del nombre d’incauts.” En aquest cas, els incauts són molts de nosaltres que no ens prenem prou seriosament la perillositat dels estúpids, considerats els màxims conspiradors espontanis contra el nostre benestar.

Allen i la intel·ligència
Allen i la intel·ligència
 
Un bon exemple recent del poder devastador de l’estupidesa humana és el prepotent exministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, protagonista de “L’últim tongo a París”. Després d’haver dinamitat l’educació amb la polèmica llei LOMQE, ha dimitit del càrrec i ha sol·licitat a Rajoy fer d’ambaixador davant l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), amb seu a París. Així, a la ciutat de l’amor, el ministre pitjor valorat de l’executiu espanyol podrà estar al costat de la seva nova dona, que ja feia uns mesos que treballava en la mateixa organització. Quedar clar, doncs, que Rajoy, en segons quin casos, sí que es preocupa, i molt, pel reagrupament familiar.
 
L’ambaixada de l’OCDE a París és una de les més ben remunerades de la diplomàcia espanyola, amb un sou mensual de 10.000 euros. El càrrec inclou un luxós pis a Avenue Foch, un dels carrers més cars de la capital francesa.  Aquest era el “salvapàtries” que ens donava lliçons de seny i d’espanyolitat! Des de la ciutat de la Il·lustració estant, Wert, que fou “número u” de la seva promoció de Dret, ja es deu haver imbuït de l’esperit del comediògraf Molière. Seva és la cita: “Les persones no estan mai tan a prop de l’estupidesa com quan es creuen sàvies”.
 
Tal com recordava Cipolla, cal no subestimar el poder de l’estupidesa humana, que sempre adopta les formes més absurdes i tràgiques. A casa nostra, amb l’inefable Bauzá, ara al “Valle de los Caídos” del Senat, ja n’estam ben escalivats. Davant la imminència de noves eleccions, haurem d’estar més a l’aguait que mai per evitar que una de les cares més sòrdides de la condició humana ens acabi d’abocar a l’abisme de la mediocritat.

L’Eclesiastés, segons la versió de la Vulgata de la Bíblia, ja parla dels estúpids: Stultorum infinitus est numerus (“El nombre dels estúpids és infinit”).

I aquesta és una reflexió de Jorge Wagensberg: “La maldat és una forma d’idiotesa. La bondat és una forma d’intel·ligència”.

Aquí teniu un vídeo sobre lleis epònimes de les xarxes socials:



A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/11/2016), reflexion sobre l'estupidesa humana:



Aquests altres articles sobre l'estupidesa també són interessants:
- El síndrome de Dunning-Kruger, parla de la relació entre estupidesa i vanitat. Aques altre article també parla sobre l'efecte Dunning-Kruger.
¿Por qué la gente más estúpida que tú es capaz de ganarte en una discusión?
-
 No discuteixis mai amb un imbècil (Carles Capdevila)
- Elogi de la miopia (Xavier Antich)


Articles del web relacionats:
La invasió dels idiotes

A partir del text de Cipolla, el 2013 l'actor Ferran Rañé va fer una obra de teatre titulada "Estúpids". 



Aquí teniu un vídeo amb frases cèlebres sobre l'estupidesa humana:



En aquesta tertúlia també es reflexiona sobre l'estupidesa humana:



I aquí teniu "La balada dels idiotes feliços", de Brassens:

L'era líquida

Article publicat a l'Ara Balears (25/08/2014)

La consigna dels nous temps és la cèlebre màxima d’Heràclit: panta rhei (“tot flueix”). Amb ella, aquest filòsof grec del segle VI aC volgué deixar clar que, a partir dels canvis observats en la naturalesa, no hi ha res estàtic. “Ningú no pot banyar-se dues vegades al mateix riu”, advertí en constatar que les aigües mai no són les mateixes. Encara avui, però, hi ha qui es resisteix a acceptar aquest perpetu fluir de la realitat. En una entrevista concedida fa poc a un mitjà estatal, Iñaki Gabilando, tot un referent dins el món de la comunicació, assegurava que no entenia com companys seus de professió eren incapaços de mudar d’opinió tenint en compte els canvis que s’han anat produint en la nostra societat els darrers anys. Aferrar-se –deia- a postures inamovibles d’èpoques pretèrites no feia cap favor al periodisme.

 
Sovint tot canvi està associat a una crisi. Aquest terme, amb una forta càrrega negativa avui, va ser encunyat al segle V aC per un altre grec, Hipòcrates, el pare de la medicina. Derivat de kríno (“separar”), la krísis al·ludia al punt en què una malaltia pot agafar dos camins: o la curació o la mort. Amb el temps, kríno també significà “jutjar”; no debades, quan jutjam, “separam” una cosa de l’altra. Així s’entén que kríno també donàs paraules com criteri, criticar o hipòcrita, mot que a l’antiga Grècia es referia a l’actor que interpretava, “jutjava” diferents papers.

Tot flueix
Tot flueix
 
El científic alemany Albert Einsten era un gran amant del concepte crisi. Aquestes eren les seves paraules en relació al Crac del 29 que va provocar l’enfonsament de la Borsa de Nova York: “No pretenguem que les coses canviïn, si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de l’angoixa, com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies”.
 
Precisament els canvis i les crisis són el que caracteritzen l’època moderna, qualificada com a “modernitat líquida” per Zygmunt Bauman. L’experiència de vida d’aquest reputat sociòleg polonès de 88 anys, autor de nombrosos assajos, li ha fet veure que ja res és com abans i que ara l’interès de les persones fluctua amb molta facilitat. D’un món sòlid, de seguretat, certeses i pocs canvis, hem passat a un món líquid, una magnífica metàfora que ens indica que tot és fonedís, inestable: monarquia, partits polítics, escola i vincles humans.

La vida líquida (Bauman)
La vida líquida (Bauman)
 
Bauman, enemic acèrrim del capitalisme salvatge, considera que durant massa temps hem viscut en “el món de la il·lusió” o de “la mentida” per la irrupció massiva de la targeta de crèdit, la qual provocà el pas “de la cultura de l’estalvi a la del crèdit”. Segons el pensador polonès, és en aquesta societat de l’oci i del consum, que s’alimenta d’una permanent insatisfacció, on la “vida líquida” ha pres protagonisme. Ara, pensant en el curt termini, no interessa gens la sostenibilitat de la terra, i les persones, considerades com a mercaderies, perden la seva utilitat una vegada satisfeta la gratificació. D’aquesta manera, en les relacions de parella o en les d’amistat passa el mateix que quan compram un telèfon mòbil: no juram fidelitat al producte; si al mercat n’arriba una versió millor, tiram el vell i en compram un de nou. L’eslògan de les nostres vides és: “Cerqui, compari i, si troba alguna cosa millor, emporti-se-la”.

El canvi segons Keynes
El canvi segons Keynes
 
En un món que va de bòlit amb tants canvis vertiginosos, el denominador comú, doncs, de les nostres vides és la incertesa i la precarietat. Per al mercat laboral, Bauman prefereix parlar de precariat en lloc de proletariat, mentre que en l’àmbit de les emocions alerta d’unes dinàmiques del tot egoistes que no casen amb paraules com responsabilitat i compromís. La vida líquida, tanmateix, no té per què ser dolenta. Atès que el temps ens canvia a tots, replantejar-se les coses és més enriquidor que no pas deixar-se dur per la inèrcia i la comoditat. Certament, aplicada a les relacions personals, la filosofia klinex, d’emprar i llançar, pot ser molt cruel, sobretot si dinamita la tan necessària solidaritat. Quin sentit té, però, mantenir vincles amb gent que ja no ens aporta res?
 
Pel que fa a les institucions, la “modernitat líquida” ens serveix de gran revulsiu per qüestionar un statu quo que viu d’una aurèola d’autoritat ja del tot desprestigiada. En aquest punt, convé reprendre les paraules d’Einstein: “La veritable crisi, és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar sortides i solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense reptes la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cadascú, perquè sense crisi tot vent és carícia”. Per a Bauman, però, de moment vivim en una mena d’ “interregne, on les coses que s’han fet fins ara no han funcionat, però no s’ha trobat encara la manera de fer-ho tot diferent”. En qualsevol cas, la incertesa d’aquesta nova era líquida del panta rhei, malgrat que espanti, no deixa de ser fascinant. La vida és una perpètua metamorfosi.


Aquesta és la meva intervenció a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/08/2016), reflexion sobre el concepte de societat líquida de Zygmunt Bauman: 

Per acabar de reflexionar sobre aquest tema us recoman aquest article del periodista Llibert Ferri titulat "Amor líquid en temps difícils" (Diari Ara, 16/04/2016)

Aquí teniu una entrevista interessant a Bauman. I aquí teniu 50 reflexions imprescindibles del pensador polonès.

Aquí teniu un article de Carles Capdevila sobre Bauman.

No podeu deixar de llegir aquest article del meu amic Joan Estrany sobre l'era líquida i el consumisme. Genial!

La vida és metamorfosi perpètua. Ho diu Rafel Argullol en aquest article.

I aquí teniu l'àudio d' "Els ulls de Minerva" (12/04/2017) de Ràdio 4. Mònica Miró reflexiona del canvi a les nostres vides a partir de les Metamorfosis d'Ovidi.

Aquí teniu reflexions dels clàssics sobre la volatilitat de la vida:

Nihil ita ut immobile esset natura concepitLa natura no ha concebut res perquè sigui immòbil” (Sèneca)

Nihil est toto, quod perstet, in orbe.Cuncta fluunt, omnisque vagans formatur imago. “En tot el món, res no perdura. Tot flueix i de tot es forma una imatge fugissera” (Ovidi)

Omnia mutantur, nihil interit. “Tot canvia, res no mor” (Ovidi)

I sobre el canvi, aquí teniu unes interessants reflexions del polèmica Risto Mejide al programa "Viajando con Chester".

I aquí teniu les reflexions de Zygmund Bauman:



Per afrontar tants de canvis, que millor que la cançó del gran David Bowie "Changes":




I aquí teniu una altra fantàstica cançó que parla del canvi "Everybody's Changing", de Keane:



I aquí teniu la gran cançó de Mercedes Sosa "Todo cambia":


Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?

Sense crisis no hi ha vida

No es pot entendre la vida sense daltabaixos. Necessitam caure uns quants cops per repensar-nos tant a nivell personal com professional. Per mantenir-nos desperts i en alerta, necessitam que de tant en tant hi hagi niguls que s’interposin entre els nostres familiars, amics, parelles o projectes individuals. A vegades preferim l’estabilitat a la incertesa, però ens oblidam que la vida no és estàtica. πάντα ρεῖ ("tot flueix"), digué el filòsof presocràtic Heràclit (segle VI aC).

Ara, amb la maleïda crisi econòmica, hi ha molta de gent que malauradament ho està passant malament i se sent indefensa. Molts pensaran que ells no tenen la culpa de res; que la culpa és dels mercats i dels nostres governants, que han pecat d’ambició i d’ineptitud. I certament és així. Aleshores, aquesta crisi hauria de ser una oportunitat perquè a nivell mundial es reinventassin els sistemes econòmics i democràtics. Amb tot, a nivell individual, aquesta crisi també ens ha servit per tocar amb els peus a terra i per adonar-nos que vivíem dins una bombolla. Ens havien fet creure que la vida era un circ amb barra lliure per a tothom.

Els especialistes diuen que res mai no tornarà a ser igual. Som, doncs, davant un moment clau, una idea que ja trobam present en l’etimologia de crisi. El mot va ser encunyat per primera vegada al segle V aC pel grec Hipòcrates, el pare de la medicina. Deriva de κρίνω (“separar”) i llavors κρίσις al·ludia al punt en què una malaltia pot agafar dos camins: o la curació o la mort. Amb el temps κρίνω també significà “jutjar”; no debades, quan jutjam destriam, “separam” una cosa de l’altra, d’aquí que κρίνω també donàs les paraules criteri, criticar o hipòcrita (mot que a l’antiga Grècia es referia a l’actor que interpretava, “jutjava”, diferents papers).

La crisi segons Einstein
Així doncs, tenint en compte l’etimologia de crisi, ara ens trobam en un moment “crític” que caldrà saber aprofitar. Si no, estam condemnats a no sortir del pou. Ja ho va dir el famós científic alemany Einsten (1879-1955): “la crisi és una oportunitat” per potenciar la imaginació. Aquí teniu més reflexions sobre aquest concepte que féu el pare de la teoria de la relativitat.

“No pretenguem que les coses canviïn, si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de l’angoixa, com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi, se supera a si mateix sense quedar ‘superat’.

Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries, violenta el seu propi talent i respecta més els problemes que les solucions. La veritable crisi, és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar sortides i solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense reptes la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cadascú, perquè sense crisi tot vent és carícia. Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En comptes d’això, posem-nos a treballar de debò! Acabem d’una vegada amb l’única crisi amenaçadora, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la.”

Aquí teniu el vídeo del programa "Bricolatge emocional" titulat "La crisi com a oportunitat".

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (15/06/2013) per parlar sobre les etimologies de la crisi.




Articles del web relacionats:
La vida com a contrast
-
 Reflexions sobre l'optimisme en record de Miquel Albero
Aprendre a desaprendre

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px