Banner Top

No

Article publicat a l'Ara Balears (29/09/2017)

El passat cap de setmana el diari El País, tan hostil amb el procés català, publicava una enquesta sobre el referèndum d’autodeterminació de diumenge. El titular a destacar era el següent: “El 61 per cent dels catalans considera que el referèndum no és vàlid”. L’enquesta, però, també recollia una altra dada a tenir en compte: el 82 per cent dels catalans defensa un referèndum pactat entre la Generalitat i l’Estat. Aquesta possibilitat, però, espanta l’statu quo representat per un PP i un PSOE víctimes encara del passat imperialista i testosterònic de la nació espanyola: “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”, escrigué el 1912 Antonio Machado.

Paraula de Machado
Paraula de Machado
 
L’1 d’octubre ha servit per constatar la força del franquisme sociològic quaranta-dos anys després de la mort del dictador. Basta mencionar dos espectacles lamentables que hem pogut presenciar aquests dies. A Saragossa, un grup de cinc-cents ultradretans increparen els assistents a l’assemblea d’Unidos Podemos per defensar un referèndum pactat. La presidenta de les Corts d’Aragó en sortí ferida de resultes del llançament d’una botella.
 
A Huelva, desenes de persones corejaren, amb banderes espanyoles, “¡A por ellos!”. Pretenien així animar els agents de la Guàrdia Civil que partien cap a Catalunya a reforçar el dispositiu de seguretat de cara a l’1 d’octubre. Tal com afirmava el periodista Antoni Bassas en un editorial, amb aquest crit els catalans ja són vistos com l’enemic a abatre, un ciutadà de segona, un estranger, que mereix ser trepitjat. És el mateix discurs que no atura d’atiar la caverna mediàtica de Madrid. Ni en temps d’ETA s’havia vist tanta agressivitat.

 
Vull pensar que són pocs els que fan tant de renou a l’hora de manifestar la seva catalanofòbia. Per desgràcia, però, el govern de Rajoy gaudeix del silenci de molts en la seva croada contra la llibertat d’expressió a Catalunya. Certament s’han produït actes de solidaritat a altres indrets de l’Estat. Tanmateix, no deixen de ser puntuals. En la seva defensa de la unitat territorial, Espanya s’espenya amb mètodes del tot esperpèntics que Europa observa des de la passivitat més aberrant. Sort que la irrupció de “Piolín”, el nou protector de la Benemèrita, ens ha regalat moments extraordinaris per a la sàtira més corrosiva. Ni Berlanga s’hauria imaginat un guió tan bo per a una de les seves pel·lícules.
 
Atesa la repressió judicial, sembla que el referèndum de diumenge no es podrà realitzar amb les garanties previstes. La nostra fallida democràcia prefereix tapar boques abans que deixar dipositar la papereta del No en una urna. Només una forta mobilització ciutadana podrà contrarestar els efectes del boicot estatal. A Madrid no volen escoltar. Encara no s’expliquen com en deu anys l’independentisme a Catalunya ha deixat de ser una opció minoritària. Ara, desbordats per la situació, es pensen que “el reto secesionista” s’arreglarà amb intimidacions policials, banderes espanyoles i “Viva Espanya”. Aquestes són les seves armes de “seducció massiva”.

Les armes de
Les armes de "seducció massiva" de l'Estat
 
A l’espera del que passi aquest diumenge, amb un clima tan tens, prest o tard l’Estat haurà de fer cas a enquestes com les d’El País i acceptar un referèndum pactat. Hi ha un element nou a destacar: en la ja coneguda com “la revolució dels somriures” el poble català ha perdut la por i s’ha apropiat de les paraules que al segle I dC el filòsof Sèneca adreçà a l’emperador Neró, que havia ordenat la seva mort: “El teu poder, Neró, es basa en fer-me sentir por. Però jo no et tinc por, i, per tant, tu ja no tens cap poder sobre mi”. Fa vint-i-nou anys els xilens també es tragueren la por de sobre en un referèndum.
 
El 1988, davant la pressió internacional, el dictador Pinoxet es veié obligat a convocar un plebiscit. Havien passat quinze anys d’ençà del cop d’Estat que el portà al palau de La Moneda en substitució del deposat Salvador Allende. No hi havia pregunta. La papereta només deia: “Presidente de la República -Augusto Pinochet Ugarte”. A sota del nom hi havia un SI i un NO. Les noves regles del joc electoral permeteren que cadascuna de les dues candidatures gaudís de quinze minuts diaris a la televisió per difondre el seu missatge.
 
En lloc de fomentar l’odi cap a la dictadura, la campanya del No va saber transmetre la idea de canvi amb un lema ple d’optimisme: “Chile, la alegría ya viene”. La campanya del SÍ, en canvi, insistí en les fites econòmiques aconseguides amb el règim, basant-se en l’eslògan que Xile era “Un país ganador”. Pinoxet donava per segura la seva victòria. Després de tants d’anys de repressió, tenia tota la població atemorida. L’estratègia, però, li sortí malament.

Increïble, un dictador davant d'una urna
Increïble, un dictador davant d'una urna
 
El 5 d’octubre de 1988 set milions de xilens varen ser cridats a votar. La sorpresa fou majúscula. L’opció del NO guanyà amb el 55,99% dels vots contra el 44,01% del SÍ. En un principi Pinoxet no acceptà els resultats i planejà un altre cop d’estat. Els seus ministres, però, li aturaren els peus. Les eleccions democràtiques quedaren convocades el desembre de 1989. Així es digué adéu a setze anys de dictadura.
 
A Catalunya la victòria del SÍ també ha de ser un NO a un sistema polític totalment desacreditat pels casos de corrupció i per la instrumentalització de la justícia.  Amb tantes veus cridant “democràcia” al carrer, la legalitat ha de donar pas a la legitimitat. El referèndum s’ha de celebrar per una qüestió de respecte i de dignitat.

Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens que parla de la pervivència a Espanya de Franco, quaranta-dos anys després de la seva mort.


Aquest article el vaig escriure dos dies abans del referèndum català. Mai m'hagués imaginat que es produïssin imatges com aquestes:



Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula NO, que parla del referèndum a Xile:




Aquí teniu el referèndum vist pel NO-DO del Polònia:



I per entendre millor l'ascens de l'ultradreta a Europa, aquí teniu un fantàstic reportatge del programa "Sense ficció" de TV3 titulat "A la dreta i més enllà":



Articles del web relacionats amb el tema:

La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada

Aquí teniu un article interessant de Francesc Marc Álvaro titulat "El fantasma de Espartero".

I aquest altre és de la revista Sàpiens. Parla dels greuges històrics del poble català.

L'amant mallorquina de l'Arxiduc i l'origen de la plaça Gomila de Palma

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (13/10/2015). Parl sobre l'origen dels noms de carrers i llocs de Balears: carrer Catalina Homar (l'amant mallorquina de l'Arxiduc), esclava Maria Flores (natural d'Eivissa, va ser la darrera esclava d'Espanya) i plaça Gomila, antic epicentre de la marxa nocturna de Palma.



Articles del web relacionats:

L'arxiduc Lluís Salvador, el primer ecologista de les Balears

Xile, Espanya: dues maneres diferents d’encarar una dictadura

Reportatge publicat el novembre de 2003 a la REPÚBLICA VIRTUAL, revista de Girona editada per Le Monde Diplomatique.

Enguany s'han complert 30 anys d'aquell 11 de setembre xilè de 1973 en què un cop d'Estat va acabar amb la vida del president socialista Salvador Allende i va col·locar en el poder, durant 17 anys, al dictador Augusto Pinochet. L'insòlit clima de recuperació de la memòria històrica que caracteritzà la celebració de l'efemèride al país sud-americà provocà a Espanya una certa enveja sana. I és que respecte al nostre particular 11 de setembre xilè, el 18 de juliol de 1936 -el dia de l'Alzamiento Nacional que comportà 3 anys de guerra civil i 36 de règim franquista- l'amnèsia és absoluta. En el següent reportatge, a partir d'una lectura acurada de la dictadura de Pinochet i de Franco, es pretén analitzar les diferents maneres com les democràcies de Xile i Espanya han encarat els seus respectius passats autoritaris.

El setembre a Xile és un mes de sentiments contraposats. És el mes de l'esbarjo on, amb motiu de les "Fiestas Patrias", tothom celebra amb orgull la Independència de Xile de 1810 ballant cuecas i menjant empanadas i anticuchos; però també és el mes de les divisions a causa de la commemoració del cop contra Allende. "Sobre els fets de l'11 de setembre de 1973 no ens podrem reconciliar mai, ja que és impossible que tots ens posem d'acord per acceptar una mateixa veritat històrica", apunta Max Colodro, un sociòleg assessor del govern xilè en temes internacionals.
Aquest any, la celebració del 30è aniversari del cop d'Estat es va viure amb un especial esperit de revisió històrica: al llarg dels 13 anys de democràcia mai s'havia parlat tan extensament i sense embuts sobre aquells fets sagnants en seminaris, exposicions i mitjans de comunicació -la televisió per primer cop ensenyà les impactants imatges del bombardeig dels dos avions Hawker Hunter de la Força Aèria xilena contra el Palau de La Moneda-. D'aquesta manera s'acabà amb la pretensió de "primer oblit, després reconciliació" del pinochetisme sociològic. Tot plegat fou una tasca divulgativa molt important en un país de 15 milions d'habitants el 52% dels quals té menys de 30 anys.

La mirada al passat també portà un gest polític sense precedents: la decisió del president Ricardo Lagos -el primer militant socialista en el poder després de Salvador Allende- d'organitzar una sèrie d'actes institucionals per reivindicar la figuradel seu antecessor. S'instal·laren dues plaques commemoratives a la sala del palau presidencial on es va suïcidar l'exlíder socialista; la sala d'audiències del ministeri de l'Interior fou rebatejada amb el nom de Salvador Allende i en una de les seves parets es penjà un quadre hiperrealista amb el seu retrat; es reobrí la porta Monrandé 80, la històrica entrada privada dels presidents de la República -clausurada pel règim militar després del bombardeig-, per on l'11 de setembre de 1973 els bombers van treure el cos sense vida d'Allende cobert per una flassada;se celebrà una cerimònia ecumènica a l'interior de La Moneda amb centenars d'assistents, on els grans absents foren els partits de l'oposició; i s'autoritzà una multitudinària manifestació a la Plaza de la Constitución, davant la seu de l'executiu. "Només falta que canonitzin Allende", va dir amb ironia l'esposa de Pinochet, Lucía Hiriart, enmig d'aquesta allau d'homenatges.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Aquí teniu l'últim discurs del president Salvador Allende minuts abans de suïcidar-se l'11 de setembre de 1973:



La mare llibertat

Article publicat a l'Ara Balears (27/07/2015)

La llibertat és el fil conductor de la història de la humanitat. El primer document escrit més antic que tenim d’aquest concepte data de devers l’any 2.300 aC. A la ciutat-estat sumèria de Lagash algú va inscriure sobre una tauleta d’argila el símbol cuneïforme de l’Ama-gi, que, traduït literalment, significa “tornar a la mare”. Per aquell temps el rei Urukagina acabava de fer-se amb les regnes d’una regió sumida en la misèria per culpa de la corrupció dels seus anteriors governants. El nou monarca es proposà acabar amb aquella situació del tot insostenible. Els textos de l’època així ho asseguren: “Alliberà els habitants de Lagash de la usura [...], de la fam i de l’assassinat”. Amb la paraula Ama-gi (“tornar a la mare”) es consignava la voluntat reial de retornar la ciutat a un estat anterior de major puresa, que honrava els desitjos dels déus.
 
Amigi vol dir llibertat
Ama-gi vol dir llibertat

Avui Catalunya torna abraçar aquest antic concepte sumeri de llibertat. Vol “tornar a la mare” per començar des de zero, lliure de la relació tan tòxica que des de fa temps manté amb Espanya a nivell institucional. Els més crítics diran que la condició humana és igual de corrupta pertot i que, per tant, el retorn a una pàtria edènica no és garantia d’èxit. Certament és així. A Catalunya, amb el “cas Millet” i el “cas Pujol” ja n’estan ben servits. Hi ha, però, una diferència clara. Espanya és esclava del seu passat imperialista i tan sols s’aferra al discurs de la por. Catalunya, en canvi, té ànim constructiu i ofereix propostes engrescadores de futur per als seus conciutadans.  És el que ja es coneix com “la revolució dels somriures”. Vista la incapacitat estatal de concebre un estat federal –tant amb el PP com amb el PSOE-, ja no hi ha alternativa que valgui. A pesar de les incerteses, pot més la il·lusió per una societat millor que no pas l’immobilisme improductiu i castrador de Castella.

Il·lustració prou eloqüent del diari britànic The Guardian
Il·lustració prou eloqüent del diari britànic The Guardian
 
Enmig d’aquest clima de desafecció, Felip VI, que encara no s’ha tret de sobre la caspa heretada, insisteix que Espanya és “una gran empresa que ens uneix a tots”. No diu res, però, de l’ “assetjament laboral” que pateixen els seus treballadors en mans d’un cap del tot dèspota. Des de la ingenuïtat o la supèrbia, el monarca intenta a la desesperada conservar el seu anacrònic regne mentre que l’estat que lidera, en lloc d’oferir solucions, prefereix la repressió. Ja ho ha demostrat amb la polèmica “llei mordassa”. Ara Madrid, ferit en el seu orgull patriòtic, no es cansa d’intimidar els seus súbdits “aldeans” de qui lamenta que estiguin  abduïts pels cants de sirena del sobiranisme. La gota que ha fet vessar el tassó és la recent confecció de la llista unitària del sí de cara a les eleccions plebiscitàries del proper 27 de setembre, que vol dotar de legalitat la consulta del passat 9 de novembre.
 
En aquella ocasió el venjatiu ministre Margallo, conegut com el “ministre d’Afers de l’Espai Exterior”, ja va assegurar que, en cas que el procés triomfàs, "Catalunya  estaria condemnada a vagar, pels segles dels segles, per l'espai sense reconeixement internacional”. Ara, davant una possible declaració unilateral d’independència, un impotent i nerviosíssim Rajoy amenaça amb suspendre l’autonomia. Aquesta Espanya que “s’espenya” sense el seu principal motor econòmic vol morir matant. Res a veure amb l’actitud flexible i dialogant que ha tengut el govern britànic amb Escòcia, que va poder celebrar un referèndum sobre la seva autodeterminació. Tot i perdre’l, quedà palès el talant democràtic de la “Pèrfida Albió”.

Espanya i Catalunya
Espanya i Catalunya
 
L’executiu espanyol, però, no té armes de seducció i és incapaç d’apreciar el canvi sociològic que ha experimentat Catalunya aquests darrers deu anys. Confia més en les seves suposades “majories silencioses”. Tanmateix, ha estat la societat civil catalana qui, cansada d’acotar el cap i de fer pedagogia sobre la nació que són, ha empès una valenta classe política a enarborar la bandera de la independència. Els més reticents diran que, en realitat, aquesta bandera amaga les misèries de la gestió del president Artur Mas. El cert, però, és que no hi ha cap poble del món que el dia de la seva diada, durant tres anys consecutius, aconseguesqui treure al carrer tanta de gent –en la darrera s’assolí el rècord de devers dos milions de persones i tot apunta al mateix èxit en la d’enguany. Negar aquesta realitat, escudant-se en els fantasmes de la fractura social, és de necis. I com més es negui sense agafar el toro per les banyes més independentistes hi haurà.
 
El govern espanyol encara no sap que la història no és estàtica. Faria bé de llegir-se la nova enciclopèdia de “Sàpiens Publicacions” titulada “Història de la humanitat i la llibertat”. Es tracta d’una aventura editorial sense precedents, en la qual un servidor ha tengut l’honor de col·laborar. Amb la seva lectura, els hereus de l’Espanya més monolítica i intransigent podran entendre que, d’acord amb l’antic concepte sumeri de llibertat, Catalunya “no ha sortit de mare”, sinó que vol “tornar a la mare”.

Felip V i la nació catalana
Felip V i la nació catalana
 
Al llarg de la història, els catalans ja han donat mostres suficients del seu caràcter pioner. Durant l’edat mitjana varen tenir el primer Parlament d’Europa i s’avançaren als castellans i portuguesos en la seva expansió ultramarina per la Mediterrània. A més, a principis del segle XX es posaren al capdavant del modernisme i de les avantguardes pictòriques. A les Balears, ara haurem de veure si la nostra societat civil, acabada de deixondir, serà capaç de vèncer les seves pors i prejudicis per abraçar també aquesta “mare llibertat”.

Us deix amb el famós discurs que va fer el 1971 el violoncel·lista Pau Casals davant Nacions Unides reivindicant el paper del poble català en la història:




No us podeu perdre aquest article de Marc Pons titulat "El comte-duc d'Olivares. L'origen de les clavegueres hispàniques".

No us podeu perdre aquest article de Xavier Antich: "La llibertat, apassionadament".

Aquest article de Marc Pons és interessant. Es titula "Des de quan Espanya és Espanya?"

Articles del web relacionats:
 - "Catalunya encadenada".
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
El preu de la llibertat
"Antes roja que rota!"

Els fills bords de Warhol

Article publicat a l'Ara Balears (08/02/2015)

La profecia del nord-americà Andy Warhol (1928-1987) s’ha complit: “En el futur tot el món serà famós durant quinze minuts. Tot el món hauria de tenir dret a quinze minuts de glòria”. Warhol és considerat el pare del pop art. Enemic d’elitismes, inventà la frivolitat com una actitud estètica davant la vida. Ho reconegué sense embuts: “Som una persona profundament superficial”. Segurament avui l’excèntric artista seria un fan incondicional de Gran Hermano. Amb quinze edicions a sobre, Espanya és, gràcies a Telecinco, el país més reincident amb aquest escatològic format televisiu -buc insígnia de la teleescombraria-, que agafa el nom de l'ull omnipresent que tot ho veu de la  novel·la 1984 de George Orwell. Aquella obra, però, publicada el 1949 enmig de l'auge i declivi dels estats feixistes i nazis, era un al·legat contra els totalitarismes. Ironies de la història, avui, en canvi, la seva versió de “la vida en directe”, que en un principi es va vendre com un “experiment sociològic”, s’ha convertit en una apologia d'un altre tipus de totalitarisme: la ignorància.

Paraula de Demòcrates (segle IV aC)
Paraula de Demòcrates (segle IV aC)
 
No hi ha dubte que el morbo ven. És un instint malaltís, que s'encomana, tal com indica l'etimologia del terme (el llatí morbus significa “malaltia”). Així doncs, podríem dir que els més de quatre milions de persones que, de mitjana, veuen la darrera edició VIP de Gran Hermano estan malalts. L’exòtica fauna amb set de notorietat que compon aquesta ratomàquia -en paraules del crític televisiu Ferran Monegal- no té cap problema a ventilar, a cop de talonari, les seves misèries humanes. Però si aquest exhibicionisme i arrogància egocèntrica té èxit no és tan sols perquè tots tenim un preu, sinó també perquè a l'altra banda de la pantalla hi ha una cultura voyeurista molt arrelada. Segons afirmava recentment Antonio Banderas en la cerimònia dels Goya, la mediocritat s’ha convertit en el major negoci dels nostres temps.

El triomf dels mediocres
El triomf dels mediocres

L’escriptor Arturo Pérez Reverte ja ha posat el crit al cel. No entén que el resum de la gallina dels ous d’or de Telecinco s’emeti a la nit just abans de l’adaptació televisiva de la seva exitosa novel·la Alatriste. Així d’indignat s’ha mostrat a les xarxes socials: "Y ahora imaginen con qué estado estomacal veo a Belén Esteban y a Olvido Hormigos, tres minutos antes, de teloneras de Caridad la Lebrijana". Darrere d’aquestes declaracions hi ha la impotència que dóna veure que el conegut ja com el Gran Hermano Escoria dobla en nombre d’espectadors un producte més digne, en aquest cas, una sèrie d’aventures de contingut històric.
 
Per a alguns, el freakshow de Telecinco és un reflex de la nostra societat. D’altres, en canvi, opinen que és més aviat un símptoma d’una societat que prefereix donar preeminència a la mediocritat que no pas a l’excel·lència. L’antropòleg britànic Desmond Morris es demana per què acceptam que gent tan extravagant i grollera sigui la representació genuïna de la nostra cultura. Atès que la ignorància és contagiosa, Morris considera que els responsables del nostre sistema educatiu haurien de plegar. La pregunta, però, és: quin sentit té combatre el fracàs escolar si abans no es combat el fracàs social? Quin interès ha de tenir la joventut a estudiar si els valors que imperen són la vulgaritat, el mínim esforç i l’insult a la intel·ligència?
 
L’excel·lència, tanmateix, també és contagiosa. Bastaria que gaudís de més prestigi social amb l’ajuda dels mitjans de comunicació i de l’estament polític. Avui el problema és que els famosos quinze minuts de glòria de Warhol –superats en escreix- tan sols són per als analfabèsties, individus que sense cap mena de pudor bravegen de la seva ignorància amb l’aplaudiment ciutadà. Ens hem acostumat tant a la seva presència que ja donam per fet que formen part natural de la nostra idiosincràsia.  A casa nostra, però, tenim persones molt més talentoses tristament condemnades a l’ostracisme. Queda clar, doncs, que de moment, a Warhol, els fills li han sortit bords.

Umberto Eco i les xarxes socials
Umberto Eco i les xarxes socials

Relacionat amb aquest tema, aquí teniu un article de Rosa Montero titulat "El triunfo de los botarates".

Per aprofundir més en la teleporqueria heu de llegir l'assaig del filòsof Francesc Torralba titulat "L'imperi de la incomunicació":



I aquí teniu un vídeo que us permetrà conèixer una mica més Andy Warhol:

El preu de la llibertat

Article publicat a l'Ara Balears (12/01/2015)

Mentre a Espanya la justícia censura portades d’El Jueves, a París uns jihadistes maten a trets dotze persones de la revista satírica Charlie Hebdo. Un autèntic cop d’estat a la llibertat d’expressió. I mentre Occident lamenta l’atac a la seva valuosa democràcia, calla sobre la vulneració d’un altre dels seus drets fonamentals, la llibertat d’informació, en aquest cas perpetrada per ella mateixa. El paradigma n’és Estats Units, la primera democràcia de l’era  moderna en forma de república federal -el 1688 la Gran Bretanya, arran de l’anomenada “Revolució Gloriosa”, ja tenia una democràcia que contemplava, però, la figura d’un rei.
 
Una de les persones que va influir en la Declaració d’Independència dels Estats Units va ser l’intel·lectual Thomas Paine. El 1776 el seu pamflet Sentit comú, convertit en un autèntic best seller, va atiar els ànims de la guerra de la independència, que s’allargaria fins el 1783. Paine és autor de la frase “Allà on el coneixement és un deure, la ignorància és un crim”. No sabem si avui reconeixeria el seu país, el de l’estàtua de la llibertat.
 
El 1971 un analista del Pentàgon, Daniel Elsberg, va fotocopiar i filtrar a la premsa milers de documents secrets sobre la guerra del Vietnam. Els coneguts com a “els papers del Pentàgon” demostraven com quatre presidents consecutius havien mentit als seus ciutadans. L’analista, que seria qualificat per Henry Kissinger com “l’home més perillós dels Estats Units”, va creure convenient donar a conèixer la veritat, per molt que aquesta li costàs el seu lloc de feina i llargs anys de batalles judicials contra el Govern dels EUA.
 
Avui Elsberg és presentat com l’antecessor de Julian Assange, el responsable de Wikileaks, des d’on a partir del 2007 començà a difondre comprometedors informes de la diplomàcia nord-americana en les seves operacions a Iraq i Afganistan. Aquest periodista australià ja porta dos anys aïllat a l’ambaixada d’Equador al Regne Unit per eludir la seva extradició a Suècia, que el reclama amb el pretext de ser l’autor d’uns presumptes delictes sexuals. Una de les seves “gargamelles profundes”  va ser el soldat estatunidenc Bradley Manning, destinat a Bagdad. Després de tres anys de patir dures tortures psicològiques, ara Manning compleix una pena de 35 anys de presó.
 
Hi ha una pel·lícula que ajuda a entendre aquesta contradictòria democràcia americana. És Alguns homes bons (A Few Good Men, 1992), dirigida per Rob Reiner. El tinent Kafte (Tom Cruise) és un ambiciós jove advocat que intenta esbrinar la misteriosa mort d’un soldat a la base naval nord-americana de Guantánamo, a Cuba. El tinent sospita que els dos marins implicats en el crim van aplicar el “Codi Vermell” (normativa d’honor secreta) per ordre del seu superior (Jack Nicholson). El dia del judici es produeix l’escena memorable. Davant les insistents preguntes de l’advocat, un immens Nicholson explota i li etziba:
 
“Tu no pots encaixar la veritat! Fill, vivim en un món que té murs, i aquests murs han de ser protegits per homes amb armes. I qui ho ha de fer? Tu? Jo assumesc una responsabilitat més gran que la que tu pots imaginar [...] Tens el luxe de no saber el que jo sé, que la mort de Santiago, encara que tràgica, va salvar vides. I la meva existència, encara que grotesca i incomprensible per a tu, salva vides. Tu no vols la veritat perquè en el teu interior em vols en aquest mur, em necessites en aquest mur [...]. No tenc ni el temps ni les ganes de donar explicacions a un home que s’aixeca i se’n va a dormir sota la manta de llibertat que jo li garantesc, i que després qüestiona la manera en què jo el protegesc”.
 
Nicholson reivindicava així una de les famoses frases de Thomas Jefferson, un dels pares la Declaració d’Independència dels Estats Units de 1776: “L’arbre de la llibertat s’ha de regar de tant en tant amb la sang de patriotes i tirans”.

Aquí teniu l'escena memorable de la pel·lícula:



Per aprofundir en el tema és molt recomanable l'Afers exteriors de TV3, de Mikimoto, dedicat als Estats Units.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/03/2017), parla sobre el concepte de llibertat:



És ben coneguda la falta de llibertat que hi ha a Corea del Nord. Així ho denuncia aquesta al·lota:






La secularització de la societat: in saecula saeculorum

Avui en dia, en parlar de la secularització de la societat, ens referim a la pèrdua d’influència de la religió en la cultura. Cal recordar que abans l’Església controlava gairebé tots els àmbits de la nostra vida. Aquesta paraula, igual que segle, prové del llatí saeculum (“època”, “generació” en el sentit de duració d’una generació). En temps en què les misses eren en llatí, era habitual escoltar l’expressió in saecula saeculorum (“pel segles del segles”). Probablement, el mot està emparentat amb el verb sero (“sembrar”).
 
En sentit general, secular és el que dura un segle o que existeix des de fa segles. En sentit religiós, en canvi, secular és allò mundà, terrenal, per oposició a espiritual. Al segle XIV aquest adjectiu originaria la paraula seglar per referir-se al sacerdot que viu en el segle, en el món, per oposició al sacerdot “regular” que viu en convents (ancorats en el passat) i que, per tant, està subjecte a una regla. Ara un seglar és qualsevol membre de l’Església que viu com a laic (<λαος, “poble”), no podent dir missa i desobeint l’antic vot del celibat (< caelebs, -ibis, “solter”).
 
Per ventura, els seglars són vistos amb certa enveja pels seus antics companys clergues. Aquesta paraula procedeix del grec κλῆρος (“part rebuda en sort”), la qual, en els seus inicis al·ludia a la part que rebia qualcú per herència o per alguna altra distribució. Amb l’arribada del cristianisme, el clero designà al “benefici eclesiàstic”, al lot de terres atribuït a una església, sacerdot o convent. Finalment, acabà designant als religiosos que estaven en possessió d’un càrrec. D’altra banda, l’arrel de κλῆρος és el verb κλάω (“rompre”), que ens donà altres paraules com calamitat i incòlume.
 
A Espanya, al segle XVIII l’Església s’hagué de desprendre de tots els seus béns acumulats en un procés que es conegué com a desamortització. Aleshores l’Estat volgué treure profit d’uns béns que, al seu parer, estaven sota el poder de “mans mortes”, d’ordes religiosos. Fou l’inici de la secularització material. Ara assistim a la secularització espiritual. Hi ha gent batejada que demana donar-se de baixa de l’església, la qual cosa implica que s’esborri el seu nom del registre parroquial. Aquest tràmit és conegut com a apostasia, paraula que deriva del grec απο (preposició que indica separació) i de ἵστημι (“col·locar”), és a dir, literalment, “col·locar lluny”. No falten qui celebren aquesta secularització in saecula saeculorum.
 

Catalunya encadenada

Article publicat a l'Ara Balears (22/09/2014)
 
Espanya viu víctima dels seus mals ancestrals. El 1898 suposà un cop moral molt fort per a la "madre patria" amb la pèrdua colonial de Puerto Rico, Cuba i Filipines. Amb ella, es destruïa el mite del totpoderós imperi espanyol i l'opinió pública, que donava la culpa al seus governants d'haver claudicat davant dels Estats Units, se sumia en una profunda depressió. No debades, aquella "nació moribunda", com la qualificava la premsa estrangera, havia de dirigir la seva desfeta mentre la resta de potències europees anaven desplegant els seus tentacles per Àfrica i Àsia.
 
El "Desastre del 98" va ser aprofitat per un grup d'intel·lectuals coneguts com la Generació del 98, que va analitzar amb un to molt crític el "problema d'Espanya". Gent com Miguel de Unamuno, Antonio Machado, Azorín o Pío Baroja reclamaren la regeneració d'un sistema polític viciat per la corrupció i el caciquisme i presoner de la nostàlgia dels antics èxits colonials. Des de Catalunya, el poeta Joan Maragall (1860-1911) confià poc en un canvi de rumb del govern espanyol envers el fet nacional. Així ho manifestà en el seu  famós poema Oda a Espanya: "Escolta, Espanya, la veu d'un fill/ que et parla en llengua no castellana [...] On ets Espanya? -no et veig enlloc./ No sents la meva veu atronadora?/ No entens aquesta llengua que et parla entre perills?/ Has desaprès d'entendre an els teus fills?/ Adéu, Espanya".
 
Escolta Espanya
Escolta Espanya
 
Amb tot, el 1908, deu anys després d'aquest contundent comiat, Maragall adoptaria una postura més optimista en un article publicat al diari La Publicitat sota el títol "Visca Espanya": "Ara serem nosaltres els primers en cridar-ho a tot aquell que se'ns acosti: així li demanarem el sant i senya. No com abans, que molts ens ho volien fer cridar com un inri, perquè Espanya volien dir ells. Ara ho podem ensenyar lo que cridem; perquè "visca Espanya" ja no és el crit tràgic, ja no és un ressò de la buidor, ja no és el símbol de les polítiques funestes; sinó que el nostre "visca Espanya" vol dir que l'Espanya visca -enteneu?-, que els pobles s'alcin i es moguin, que parlin, que facin per si mateixos, i es governin i governin [...]. Perquè en aquest 'visca Espanya' hi ha tothom que estimi Espanya en esperit i en veritat. Els únics que no hi caben són els que no hi volen cabre, els enemics de l'Espanya veritable [...]".
 
Gairebé un segle després, un nét de Maragall, Pasqual, aleshores president de la Generalitat de Catalunya, s'apropià d'aquest últim discurs del seu padrí i apostà per un model d'Espanya federal. Tanmateix, s'endugué una bona galtada quan el 2010, el seu full de ruta, la reforma de l'Estat d'Autonomia, patí una dura retallada en mans del Tribunal Constitucional. Ja no hi havia temps que per a més humiliacions. Ara sí que ressonaven amb força les paraules del primer Maragall més realista: "Adéu, Espanya".
 



Des d'aleshores, Catalunya viu encadenada, com el Prometeu d'Èsquil, el gran dramaturg grec del segle V aC. Segons la mitologia, després d'esdevenir l'amo del món, Zeus encarregà a Prometeu la creació de la humanitat. El tità, com tot bon pare, es va desviure perquè a les seves criatures no els faltàs de res. Primer de tot els incità a quedar-se amb la millor part dels sacrificis que feien als déus. Davant tanta insolència, el patriarca olímpic decidí privar els homes del foc, element indispensable per al progrés. Prometeu, però, no es quedaria amb els braços creuats. Pujà d'amagatotis fins a l'Olimp per robar una guspira de la farga d'Hefest.

Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)
Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)

Aleshores un enfurismat Zeus ordenà encadenar aquell esperit rebel en unes roques del Caucas (actual Geòrgia). Allà una àguila li aniria devorant de dia el fetge, el qual es regeneraria de nit perquè a l'endemà tornàs a ser cruspit per l'ocellot. En Prometeu encadenat, Èsquil presenta el tità com un savi filantrop que s’enfronta amb un Zeus dèspota i insolent: “Però els infeliços mortals, [Zeus] no els va tenir gens en compte. Al contrari, volia anihilar aquesta raça i fer-ne una de nova. I ningú no s’oposà a aquest designi tret de mi. Sí, jo vaig ser l’agosarat que vaig alliberar els mortals de ser destruïts. Per això he estat condemnat a aquests suplicis, dolorosos de patir, llastimosos de veure”.

Reflexions ben actuals de Miguel de Unamuno
Reflexions ben actuals de Miguel de Unamuno
 
Catalunya ja duu tres diades de l'11 de setembre reivindicant massivament poder decidir deslliurar-se de les cadenes d'Espanya –la darrera s’ha convertit en una de les concentracions més multitudinàries de la història d’Europa. El Regne Unit ja ha tengut la deferència de preguntar a la “majoria silenciosa” dels escocesos si volien anar per lliure. I la resposta ha estat no, però la gran guanyadora ha estat la democràcia. “Podria haver prohibit el referèndum, però sóc un demòcrata”, ha dit el primer ministre britànic, David Cameron.

En el cas dels catalans, alguns encara tenen l’esperança que es complesqui el final feliç del mite. Prometeu s'acabà alliberant del seu suplici gràcies a Hèracles, el qual, durant una de les seves aventures, aconseguí matar l'animal rapinyaire. La pregunta és: qui farà d'Hèracles? La “demòcrata” Unió Europea? Mentrestant, Espanya es manté monolítica i incapaç d’afrontar els seus mals ancestrals.

Reflexions actuals de Machado
Reflexions actuals de Machado

Aquí teniu un article interessant titulat "Els Reis Catòlics i la mentida de la creació d'Espanya".

I aquest reportatge de la revista Sàpiens recull una sèrie sobre frases polèmiques sobre els catalans.

Articles del web relacionats amb el tema:
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?

Per explicar la relació de Catalunya amb Espanya tenim el poema Indesinenter de Salvador Espriu (1913-1985), inclòs en el llibre Les cançons d’Ariadna (1949). Aquest terme és un adverbi llatí que significa “sense aturar-se, incessantment”. El poema fa referència al despertar del poble català durant la postguerra.

Espriu fa servir la metàfora d’un gos que està sota la submissió d’un amo que el tracta molt malament. L’animal, humiliat, s’ha d’arriscar a actuar per ell mateix. En el cas que ens ocupa, l’amo seria representaria per l’Estat espanyol, que ha ignorat i silenciat Catalunya durant tota la dictadura franquista.

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.


Aquí teniu el poema musicat per Raimon:



Aquí teniu una cançó sobre Prometeu encadenat



I per acabar aquí teniu un interessant reportatge de TV3: "Hola, Europa"

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px