Banner Top

On és la veritat?

Article publicat a l'Ara Balears (06/01/2017)

La veritat ja ha perdut autoritat en benefici de la postveritat, la falsedat amb pàtina de credibilitat nascuda dels interessos polítics o comercials. El Diccionari Oxford de la llengua anglesa ha escollit aquest terme (post-truth) com el neologisme estrella de l’any que acabam d’acomiadar. El britànic George Orwell, l’escriptor antisistema per antonomàsia, es deu regirar a la seva tomba. Fa setanta anys, a la seva novel·la distòpica 1984, deia: “Les mentides surten de tots els altaveus, però la Terra encara gira al voltant del Sol, i ni els dictadors ni els buròcrates, per més que desaprovin el fet, ho poden impedir”. 
 
Avui, però, amb la postveritat, malauradament moltes mentides s’han convertit en veritat a còpia de repetir-les ad nauseam. El que interessa és excitar les emocions sense que hi intervengui l’intel·lecte. Les vísceres i l’instint han desbancat els fets i la raó. El fantasma de Goebbels torna a planar sobre Occident, pres de bell nou pel populisme. “La veritat és l’enemic més gran de l’Estat”, deia el sòrdid ministre de propaganda nazi.

Post-truth
Post-truth
 
Tot i que la paraula va aparèixer publicada el 1992, els primers temptejos seriosos amb la postveritat es produïren amb l’administració de George Bush junior. El 2003 el president nord-americà va aprofitar la psicosi col·lectiva generada pels atemptats de l’11S per atacar l’Iraq, a qui acusà de tenir armes de destrucció massiva. Després, l’excusa va resultar ser una gran mentida. L’entronització, però, de la postveritat ha arribat amb el Brexit i la victòria electoral de Donald Trump, la resposta extrema als estralls de la globalització.
 
Els defensors de la sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea ara diuen que molts dels seus arguments eren falsos. El proper inquilí de la Casa Blanca també ja ha sortit a matissar moltes de les seves controvertides afirmacions. “El fi justifica els mitjans”, resava una sentència que mai no va dir al segle XV Maquiavel. Tanmateix, aquestes cèlebres paraules estaven ben en sintonia amb la concepció pessimista sobre la condició humana que tenia el pare de la Ciència Política moderna.

Paraula de Saramago
Paraula de Saramago
 
Amb la postveritat que catapulten les xarxes socials els mitjans de comunicació se senten desbordats. En les passades eleccions als Estats Units una web de notícies satíriques va publicar que el Papa Francesc donava suport a Donald Trump. I molts internautes es varen creure aquella mentida. Era d’esperar. Un recent estudi de la Universitat de Stanford ja ha alertat que el 80 per cent dels joves nord-americans no sap distingir si una notícia a Internet és falsa o real.

La veritat mediàtica
La veritat mediàtica
 
Sens dubte, corren mals temps per al periodisme, que ha mutat en postperiodisme en l’era de la postdemocràcia, on manen unes elits privilegiades. Cada cop agafa més força una broma de mal gust que circula per totes les facultats de Ciències de la Informació: “No deixis que la realitat t’espenyi un bon titular”. El darrer exemple ha estat el cas de Nadia Nerea, la nina mallorquina afectada d’una malaltia rara. Tots els mitjans es deixaren emportar per l’emotivitat viral de la història. Mentre la gent anava desembutxacant generosos donatius, ningú no va reparar en el passat delictiu del progenitor, que havia estat condemnat a presó per estafa. Han hagut de passar vuit anys perquè el periodisme reaccionàs i desemmascaràs un pare que ha tengut la sang freda de lucrar-se a costa de la malaltia de la seva filla. Els periodistes, doncs, han de fer més autocrítica a partir de la màxima de Carl Bernstein, un dels dos famosos reporters del Watergate: “Tot bon periodisme és la mateixa cosa: la millor versió possible de la veritat”.

Murió la verdad (Goya, 1810-1814)
Murió la verdad (Goya, 1810-1814)

El Papa ja ha fet una estirada d’orelles a la desacreditada professió periodística. En una recent entrevista a un setmanari belga, ha demanat als mitjans de comunicació que vetlin més per combatre la “calúmnia” i la “coprofília” en al·lusió a la tendència morbosa de les masses acrítiques cap a les notícies falses, vistes com a excrements. És el discurs actualitzat d’Orwell: “En temps de mentida universal, dir la veritat és un acte revolucionari”.

Paraula de George Orwell
Paraula de George Orwell
 
Tanmateix, el Summe Pontífex predica en el desert. En el voraç univers cibernètic, fa temps que els diaris convencionals han deixat de dur la veu cantant de la “veritat”, avui més opaca que mai. Assistim indefensos a la simplificació de la política i al buidatge semàntic de les paraules. Hem enterrat l’esperit de la Il·lustració. Mentre ens eixugam els ulls plorosos que ens falsegen la realitat, ens demanam, esmaperduts, on és la veritat.

I per acabar, una cita de Maquiavel (El príncep ): “Són tan simples els homes [...] que aquell que enganya sempre trobarà qui es deixi enganyar”.

Qui també coneix la força de la veritat és Henry Kissinger, secretari d’Estat d’EUA durant els mandats presidencials de Richard Nixon i Gerald Ford. Ell deia: “En política no interessa la veritat; el que compta és el que la gent percep com a veritat”.

Aquí teniu una reflexió de Jorge Wagensberg: “La veritat requereix rigor. La mentida, imaginació”.

I aquestes foren les paraules immortals que Hannah Arendt va escriure el 1971, responent a la campanya de mentides sobre la guerra del Vietnam:

“Un mentider és derrotat per la realitat, per a la qual no hi ha substitut; per molt gran que siga la trama de falsedats que un mentider experimentat puga oferir, mai no serà prou gran, encara que compte amb l’ajuda d’ordinadors, per a encobrir la immensitat dels fets reals”.

I aquí teniu unes reflexions de Marc Aureli, emperador estoic del segle II dC: “Tot el que escoltam és una opinió, no un fet. Tot el que veim és una perspectiva, no és la veritat”.

Veritats manupulades
Veritats manipulades

Aquí teniu un article de Francesc Serés que parla sobre la crisi de les paraules. Es titula "L'amo del diccionari".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/06/2017), reflexion sobre el concepte postveritat:


I aquí teniu un vídeo dels serveis informatius de TV3 sobre la posveritat. I aquest és el documentat del programa "Sense ficció" dedicat a la postveritat. Es titula "Veritats de mentida".

Aquest article és interessant. Es titula "La larga historia de las noticias falsas".

Igual d'interessant és aquest vídeo de Sandra Mata (Món 3/24) sobre els "fets alternatius" de Trump.

Aquest article de Ramón Lobo, d' "El Periódico", és molt interessant. Es titula "Periodismo extraviado".

Aques altre article recull reflexions interessants sobre la postveritat en l'era de la postdemocràcia.

Aquí teniu vuit notícies falses que mai no s'haurien d'haver publicat.

Aquí teniu un manual per descobrir si una notícia és falsa.

També és interessant aquest article d'Albert Pla Nualart, titulat "Creix la demanda de fets alternatius" (Diari Ara, 19/02/2017).

El filòsof i economista Fernando Trias de Bes parla de l' "era Pinotxo" en aquest article d'El País titulat "La verdad de la posverdad" (28/05/2017)

Aquí teniu dos articles sobre la postveritat d'un especial del diari Ara (28/05/20017):
Postveritat: nova era daurada per a la manipulació
Pròxima estació, el Regne Unit: les eleccions atien les "fake news
Guia bàsica per navegar en el mar de la postveritat


Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
L'etern retorn del Gran Germà
Matar el missatger en temps de la postveritat
La postveritat segons Aristòtil

La veritat de la mentida

Article publicat a l'Ara Balears (11/08/2014)
 
La vida sense mentides seria insuportable. Cadascú té una relació especial amb la mentida en funció del seu caràcter. N’hi ha d’evasives (“No em passa res, de veres t’ho dic”) o de pietoses, que cerquen pujar l’autoestima de l’altre (“Ets una màquina”). N’hi ha de terapèutiques, amb les quals ens autoenganam per temor a encarar una situació difícil (“Fumar no mata”) o d’estratègiques, com les que fan servir els joves amb els seus pares (“No patiu, tornaré abans de la una”) o els polítics (“Si em votau, abaixaré els imposts”). També n’hi ha que sorgeixen per emmascarar, manipular o negar un error. És la que emprà, per exemple, Zapatero, que, incapaç d’assumir la gestió de la crisi, preferí tranquil·litzar la població parlant de “desacceleració de l’economia” –a Espanya, a diferència d’altres països, encara és hora que un polític dimitesqui per haver mentit d’una manera tan flagrant.
 
Tots, doncs, en major o menor mesura, per acció o per omissió, mentim o callam veritats rellevants pel bé de la convivència. Ens feim càrrec que la sinceritat no sempre és possible ni convenient, ja que els seus perjudicis poden ser devastadors per als nostres interlocutors. Així, difícilment solem dir el que pensam, de la mateixa manera que preferim dir el que no pensam o no sabem. En aquest sentit, una mentida innòcua o que fins i tot beneficia el seu destinatari és més defensable que una veritat que causa un dany innecessari. I, a nivell individual, a través de la mentida, tots mostram un cert grau d’opacitat davant dels altres. Ja ho deia Maquiavel: “Tots veuen el que aparentes; pocs adverteixen el que ets". No hi ha dubte que la informació és poder i saber-ho tot sobre algú equival a una forma de possessió. 

La Veritat, Jules Joseph Lefebvre (Musée d’Orsay)
La Veritat, Jules Joseph Lefebvre (Musée d’Orsay)

Per salut mental, la mentida també és molt necessària. Sant Joan (8:31, 32) posa en boca de Jesús la famosa frase: “La veritat us farà lliures”. I nosaltres hi podríem afegir: lliures, però no més feliços. Sovint les depressions vénen motivades precisament per la presa de consciència de veritats massa turmentoses que només podem pal·liar preferiblement mirant cap a un altre lloc. Els mitjans de comunicació també solen maquillar la realitat amb notícies edulcorades, sabedors que viure en la inòpia és millor que revelar doloroses certeses.

Lamentablement, però, en l’àmbit periodístic, abunden més les mentides amb finalitats ideològics, exhibint així una cínica falta de respecte envers la veritat. D’aquesta manera, cada cop cobra més força la cita atribuïda al ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels: “Una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”. 

En paraules del periodista Francesc Marc-Álvaro, “la decisió tràgica d'una societat que es vulgui madura és saber exactament quina dosi de veritat pot suportar”. El catalanisme encara no se sap avenir de la caiguda en desgràcia del seu tòtem, Jordi Pujol, que ha confessat haver amagat doblers negres a l’estranger durant més de trenta anys. I mentre alguns no surten del seu desconhort, d’altres evoquen el famós episodi evangèlic, on Jesús, per tal de salvar una dona adúltera de la lapidació, demana que aquell que estigui lliure de culpa llanci la primera pedra.
 
El periodisme agònic d'El País
El periodisme agònic d'El País

A nivell internacional, Edward Snowden, l’exempleat de la CIA, i Julian Assange, fundador de la tan entronitzada Wikileaks, ja saben dels perills que suposa ventilar secrets inconfessables. No falten qui consideren aquests paladins de la transparència, ara pròfugs de la justícia dels seus respectius països, com uns autèntics delinqüents que s’han atrevit a atemptar contra l’estatu quo mundial, que, per enganyós que sigui, és garant d’una estabilitat. Del que no hi ha dubte, però, és que ambdós personatges s’han fet seva una altra màxima d'Orwell: "El periodisme és imprimir una cosa que algú altre no vol veure imprès; tota la resta són relacions públiques". Tanmateix, massa acostumats a creure’ns la versió oficial en forma de mentida, ens tranquil·litza més no afrontar la veritat. Ja ho va lamentar en una carta al seu fill el canceller suec Axel Oxenstierna (1583-1654): “Si sabessis, fill meu, amb quin poc seny es governa el món”.

I per saber més sobre la veritat de la mentida aquí teniu un fragment de l’article “Cinismes” del filòsof Gregorio Luri, extret del diari Ara (02/01/2016)

“James Morrow es va imaginar a City of truth una ciutat en la qual els ciutadans diuen sempre la veritat. I ho fan d’una manera tan coherent que als ascensors hi ha aquest advertiment: “El manteniment d’aquest ascensor el porten a terme persones que detesten la seva feina”. Als paquets de tabac, aquest altre: “S’adverteix que la croada general contra aquest producte podria distreure’t dels milers de maneres en què el teu govern s’oblida de protegir la teva salut”. Els campaments d’estiu dels nens es diuenAquí us quedeu, canalla! Els anuncis comercials parlen dels defectes dels productes que anuncien, els polítics confessen espontàniament els seus tripijocs i els amants es declaren sota la llum de la lluna: “T’estimo, però només fins a cert punt”. Sobre els perills d’una societat així, Byung-Chul Han ha escrit La societat de la transparència. Em limitaré a recollir-ne una cita: “L’ànima humana necessita esferes en les quals pugui estar en ella mateixa sense la mirada de l’altre. Una il·luminació total la cremaria” ´.

Umberto Eco també reflexiona sobre la veritat a El nom de la rosa: "No totes les veritats són per a totes les oïdes".

I Erasme de Rotterdam deia: “No hi ha res més neci que una veritat inoportuna”.

Aquest article reflexiona sobre per què mentim si sabem que està malament.

Aquí teniu un article del filòsof Josep Ramoneda que parla d'un concepte nou "postveritat".

Què és la veritat?
Què és la veritat?

Articles del web relacionats:
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
La veritat no s'oblida mai
L'etern retorn del Gran Germà
On és la veritat?

Aquí teniu un article de Toni Vall titulat "Cifuentes, la mentida i Pinotxo".

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/10/2016), reflexion sobre la hipocresia i la mentida:




Aquí teniu un debat sobre el concepte de veritat del programa "Para todos la 2":



I aquí teniu una entrevista a Julian Assange:

La guerra propagandística

Article publicat a l'Ara Balears (01/12/2013)
 
Abans se li deia propaganda i ara comunicació. És la força dels eufemismes, que sovint maquillen mentides. La paraula propaganda apareix per primera vegada el 1622 en un document del papa Gregori XV que establia la creació de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (“Sacra Congregació per a la Propagació de la Fe”). Es tractava d’una oficina papal de la Contrareforma que havia de servir per combatre l’avanç del luteranisme. Aquest neologisme es creava a partir de la preposició llatina pro- (“cap endavant”) i de pagus (“llogaret”). A partir del segle IV, un cop el cristianisme es convertí en la religió oficial de l’imperi romà, els habitants d’aquells llogarets més apartats que es resistien a adoptar la nova doctrina havien passat a ser coneguts com a paganspaís i pagès també contenen el mateix ètim.
 
Tot i que es tracti d’un mot d’encunyació recent, des de l’antiguitat la propaganda ha estat al servei dels més poderosos. Un dels qui en sabé treure més partit fou Juli Cèsar. Aquest polític de la Roma republicana del segle I aC, que ha passat a la història amb eslògans com alea iacta est o ueni, uidi, uici, no dubtà a magnificar les seves gestes militars a través de textos com la Guerra de les Gàl·lies i la Guerra Civil. En una iniciativa sense precedents, també va aconseguir, amb el vistiplau del Senat, estampar la seva efígie en les monedes, la qual cosa, juntament amb l’erecció d’estàtues, li garantia una major presència “mediàtica” entre la població.
 
Els admiradors de Cèsar no dubtaren a parlar bé d’ell en qualsevol reunió. Fou així com tengueren sentit els discursos panegírics, paraula provinent del grec pan (“tot”) i d’agyris (“assemblea”). Amb aquesta fama, no és d’estranyar que alguns fins i tot el volguessin fer rei. Ja als llibres sibil·lins –premonitoris del destí de Roma- hi havia escrit que el poble iranià dels parts “només podria ser vençut per un rei”. Quedava clar, doncs, que a Roma, com abans a l’antiga Grècia, els oracles també podien estar al servei de la propaganda  –és el mateix que passa actualment amb les enquestes governamentals del CIS.
 
A pesar de tants d’esforços persuasius, Cèsar acabaria essent assassinat pels seus. Octavi August, tanmateix, en fou un digne successor. No debades, contractà Virgili perquè li escrigués l’Eneida, una obra del tot apologètica a la seva figura. L’historiador Tit Livi també li faria la gara-gara amb Des de la fundació de la ciutat. L’objectiu del llibre era enaltir els valors de la Roma d’August davant de les misèries dels pobles sotmesos. A més de lloar els valors patriòtics, la propaganda, però, també és un mitjà eficaç per difondre la mentida històrica. És el que passà amb l’emperador Tiberi. Dècades després de morir, la seva imatge pública fou destrossada pels historiadors Tàcit i Suetoni, que el presentaren com un vell sanguinari i pederasta.
 
En època moderna, la propaganda consolidaria la seva càrrega negativa amb el nazisme. Al ministre de propaganda de Hitler, Joseph Goebbels, se li atribueix la frase “una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”. El seu ideari era així de clar: “No hi ha necessitat de dialogar amb les masses, els eslògans són molt més afectius. Actuen en les persones com ho fa l’alcohol. La multitud no reacciona com ho faria un home, sinó com una dona, sentimental en lloc d’intel·ligent”.
 
Joseph Goebbels, el pare de la propaganda nazi
Joseph Goebbels, el pare de la propaganda nazi
 
Hem de suposar que el Govern Bauzá també es fa seves aquestes paraules de Goebbels. Si no, no s’entén que cap dels seus incondicionals súbdits aduladors hagi volgut assistir a gairebé cap de les taules rodones sobre l’ensenyament públic que aquests darrers mesos s’han celebrat a gran part de pobles de Mallorca. Han preferit adoctrinar els seus en petit comitè i a porta tancada. I, per convèncer les díscoles masses que tanta por els infonen, IB3, l’altaveu de les consignes institucionals, ja s’ha encarregat de fer-los la feina.
 
La darrera ordre executada de franc per l’ens autonòmic ha estat l’emissió del vergonyós vídeo de la Fundació Jaume III titulat A Mallorca, en bon mallorquí. Estaria bé que aquests defensors de “lo nostro” també reivindicassin la figura de Francesc de Borja Moll, l’encarregat d’adaptar la gramàtica de Fabra a les modalitats insulars. Tem, però, que a ell també el considerin un “pancatalanista”. Ara tan sols hem d’esperar que TVE emeti aviat un altre vídeo: “En Andalucía, en buen andaluz”. A veure què en dirà la RAE. I mentre dura aquest renou ideològic la maquinària propagandística ja parla de brots verds. Al carrer, però, només s’hi veuen males herbes que delaten la ineptitud governamental.
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px