Banner Top

On és la veritat?

Article publicat a l'Ara Balears (06/01/2017)

La veritat ja ha perdut autoritat en benefici de la postveritat, la falsedat amb pàtina de credibilitat nascuda dels interessos polítics o comercials. El Diccionari Oxford de la llengua anglesa ha escollit aquest terme (post-truth) com el neologisme estrella de l’any que acabam d’acomiadar. El britànic George Orwell, l’escriptor antisistema per antonomàsia, es deu regirar a la seva tomba. Fa setanta anys, a la seva novel·la distòpica 1984, deia: “Les mentides surten de tots els altaveus, però la Terra encara gira al voltant del Sol, i ni els dictadors ni els buròcrates, per més que desaprovin el fet, ho poden impedir”. 
 
Avui, però, amb la postveritat, malauradament moltes mentides s’han convertit en veritat a còpia de repetir-les ad nauseam. El que interessa és excitar les emocions sense que hi intervengui l’intel·lecte. Les vísceres i l’instint han desbancat els fets i la raó. El fantasma de Goebbels torna a planar sobre Occident, pres de bell nou pel populisme. “La veritat és l’enemic més gran de l’Estat”, deia el sòrdid ministre de propaganda nazi.

Post-truth
Post-truth
 
Tot i que la paraula va aparèixer publicada el 1992, els primers temptejos seriosos amb la postveritat es produïren amb l’administració de George Bush junior. El 2003 el president nord-americà va aprofitar la psicosi col·lectiva generada pels atemptats de l’11S per atacar l’Iraq, a qui acusà de tenir armes de destrucció massiva. Després, l’excusa va resultar ser una gran mentida. L’entronització, però, de la postveritat ha arribat amb el Brexit i la victòria electoral de Donald Trump, la resposta extrema als estralls de la globalització.
 
Els defensors de la sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea ara diuen que molts dels seus arguments eren falsos. El proper inquilí de la Casa Blanca també ja ha sortit a matissar moltes de les seves controvertides afirmacions. “El fi justifica els mitjans”, resava una sentència que mai no va dir al segle XV Maquiavel. Tanmateix, aquestes cèlebres paraules estaven ben en sintonia amb la concepció pessimista sobre la condició humana que tenia el pare de la Ciència Política moderna.

Paraula de Saramago
Paraula de Saramago
 
Amb la postveritat que catapulten les xarxes socials els mitjans de comunicació se senten desbordats. En les passades eleccions als Estats Units una web de notícies satíriques va publicar que el Papa Francesc donava suport a Donald Trump. I molts internautes es varen creure aquella mentida. Era d’esperar. Un recent estudi de la Universitat de Stanford ja ha alertat que el 80 per cent dels joves nord-americans no sap distingir si una notícia a Internet és falsa o real.

La veritat mediàtica
La veritat mediàtica
 
Sens dubte, corren mals temps per al periodisme, que ha mutat en postperiodisme en l’era de la postdemocràcia, on manen unes elits privilegiades. Cada cop agafa més força una broma de mal gust que circula per totes les facultats de Ciències de la Informació: “No deixis que la realitat t’espenyi un bon titular”. El darrer exemple ha estat el cas de Nadia Nerea, la nina mallorquina afectada d’una malaltia rara. Tots els mitjans es deixaren emportar per l’emotivitat viral de la història. Mentre la gent anava desembutxacant generosos donatius, ningú no va reparar en el passat delictiu del progenitor, que havia estat condemnat a presó per estafa. Han hagut de passar vuit anys perquè el periodisme reaccionàs i desemmascaràs un pare que ha tengut la sang freda de lucrar-se a costa de la malaltia de la seva filla. Els periodistes, doncs, han de fer més autocrítica a partir de la màxima de Carl Bernstein, un dels dos famosos reporters del Watergate: “Tot bon periodisme és la mateixa cosa: la millor versió possible de la veritat”.

Murió la verdad (Goya, 1810-1814)
Murió la verdad (Goya, 1810-1814)

El Papa ja ha fet una estirada d’orelles a la desacreditada professió periodística. En una recent entrevista a un setmanari belga, ha demanat als mitjans de comunicació que vetlin més per combatre la “calúmnia” i la “coprofília” en al·lusió a la tendència morbosa de les masses acrítiques cap a les notícies falses, vistes com a excrements. És el discurs actualitzat d’Orwell: “En temps de mentida universal, dir la veritat és un acte revolucionari”.

Paraula de George Orwell
Paraula de George Orwell
 
Tanmateix, el Summe Pontífex predica en el desert. En el voraç univers cibernètic, fa temps que els diaris convencionals han deixat de dur la veu cantant de la “veritat”, avui més opaca que mai. Assistim indefensos a la simplificació de la política i al buidatge semàntic de les paraules. Hem enterrat l’esperit de la Il·lustració. Mentre ens eixugam els ulls plorosos que ens falsegen la realitat, ens demanam, esmaperduts, on és la veritat.

I per acabar, una cita de Maquiavel (El príncep ): “Són tan simples els homes [...] que aquell que enganya sempre trobarà qui es deixi enganyar”.

Qui també coneix la força de la veritat és Henry Kissinger, secretari d’Estat d’EUA durant els mandats presidencials de Richard Nixon i Gerald Ford. Ell deia: “En política no interessa la veritat; el que compta és el que la gent percep com a veritat”.

Aquí teniu una reflexió de Jorge Wagensberg: “La veritat requereix rigor. La mentida, imaginació”.

I aquestes foren les paraules immortals que Hannah Arendt va escriure el 1971, responent a la campanya de mentides sobre la guerra del Vietnam:

“Un mentider és derrotat per la realitat, per a la qual no hi ha substitut; per molt gran que siga la trama de falsedats que un mentider experimentat puga oferir, mai no serà prou gran, encara que compte amb l’ajuda d’ordinadors, per a encobrir la immensitat dels fets reals”.

I aquí teniu unes reflexions de Marc Aureli, emperador estoic del segle II dC: “Tot el que escoltam és una opinió, no un fet. Tot el que veim és una perspectiva, no és la veritat”.

Veritats manupulades
Veritats manipulades

Aquí teniu un article de Francesc Serés que parla sobre la crisi de les paraules. Es titula "L'amo del diccionari".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/06/2017), reflexion sobre el concepte postveritat:


I aquí teniu un vídeo dels serveis informatius de TV3 sobre la posveritat. I aquest és el documentat del programa "Sense ficció" dedicat a la postveritat. Es titula "Veritats de mentida".

Aquest article és interessant. Es titula "La larga historia de las noticias falsas".

Igual d'interessant és aquest vídeo de Sandra Mata (Món 3/24) sobre els "fets alternatius" de Trump.

Aquest article de Ramón Lobo, d' "El Periódico", és molt interessant. Es titula "Periodismo extraviado".

Aques altre article recull reflexions interessants sobre la postveritat en l'era de la postdemocràcia.

Aquí teniu vuit notícies falses que mai no s'haurien d'haver publicat.

Aquí teniu un manual per descobrir si una notícia és falsa.

També és interessant aquest article d'Albert Pla Nualart, titulat "Creix la demanda de fets alternatius" (Diari Ara, 19/02/2017).

El filòsof i economista Fernando Trias de Bes parla de l' "era Pinotxo" en aquest article d'El País titulat "La verdad de la posverdad" (28/05/2017)

Aquí teniu dos articles sobre la postveritat d'un especial del diari Ara (28/05/20017):
Postveritat: nova era daurada per a la manipulació
Pròxima estació, el Regne Unit: les eleccions atien les "fake news
Guia bàsica per navegar en el mar de la postveritat


Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
L'etern retorn del Gran Germà
Matar el missatger en temps de la postveritat
La postveritat segons Aristòtil

L'odi soterrat

Article publicat a l'Ara Balears (14/08/2016)

Durant força temps molts pobles de Mallorca han viscut engalavernats per un odi soterrat. Tot va començar fa vuitanta anys. A les cinc i quart del matí del 16 d’agost de 1936 desembarcaven uns 1.500 soldats republicans a la costa de Llevant de l’illa. Feia un mes que havia esclatat la guerra civil. La Generalitat havia encomanat al capità Albert Bayo la conquesta de les Balears. Després d’haver-se fet amb les Pitiüses gairebé sense cap mena de resistència, l’objectiu era l’illa gran. Tot feia pensar que seria una ocupació igual de plàcida.

DalíPremonició de la Guerra Civil, Dalí (1936)

Els republicans tan sols es trobaren amb un grup de vinc-i-cinc falangistes a Porto Cristo. En lloc, però, d’avançar cap a Manacor i Palma, es varen entretenir a saquejar cases i a cercar menjar. Això va ser aprofitat pels nacionals per passar al contraatac. El setge s’estrenyeria amb l’ajuda de la Itàlia feixista de Mussolini, que, patrocinada pel banquer Joan March, seria liderada per Arconvaldo Bonacorsi, més conegut com a conde Rossi. Amb aquells reforços, l’operació del capità Bayo acabaria essent un fracàs.

El 4 de setembre, al cap de dues setmanes, les tropes republicanes es reembarcaren per ordre del Govern de Madrid. Unes dues-centes persones, però, quedaren a terra. El conde Rossi no tengué miraments amb cap  d’elles. Tutti i rossi fucilati  (“Tots els rojos afusellats”) era el seu crit de guerra que li traduïa davant tothom el pare Julià Adrover, un capellà mallorquí que volgué imbuir de legitimitat divina aquella croada. Fou molt impactant l’assassinat de cinc joves milicianes que, en ser capturades, varen ser acusades de prostitutes i sotmeses a l’escarni públic. Violades fins a l’extenuació, serien afusellades el 5 de setembre.

conde rossi

Conde Rossi

Ningú no pogué aturar la bístia desbocada del conde Rossi, un fanfarró amb set de sang i de sexe -eren sonades les seves orgies a l’Hotel Mediterráneo de Palma. Els seus quatre mesos a l’illa deixaren més de dos mil morts i molta por. Cada nit, els seus homes, coneguts com a “Los dragones de la muerte”, passaven casa per casa i s’emportaven els rojos al cementeri de Son Coletes de Manacor per ser afusellats. També es volgueren buidar els camps de concentracions i les presons de Mallorca -una de les més saturades era la de Can Mir de Palma, a l’espai que ocupa ara el cine Augusta. Davant la impossibilitat de la justícia militar d’imputar als presos cap càrrec, es començà per enviar-los per grups al seu lloc d’origen. El seu destí, però, era la mort. Més d’un veïnat es despertava a mitja nit espaordit pel so eixordador de les metralladores. Sovint alguns cadàvers eren deixats a les cunetes de les carreteres com a senyal d’avís a la resta de “desafectes al règim”.
 
Tant d’horror seria recollit per l’escriptor francès Georges Bernanos en el llibre Els grans cementeris sota la lluna, publicat a París el 1938 enmig de fortes crítiques des d’Espanya -la filòsofa Hannah Arendt el va definir com “el més important pamflet contra el feixisme”. El 1934 Bernanos s’havia instal·lat a Mallorca amb la seva família a la recerca d’una vida més econòmica. Catòlic, monàrquic i dretà militant, en un principi havia vist amb bons ulls el “Alzamiento”. De seguida, però, se’n desentengué en veure els excessos dels falangistes. L’autor francès parla d’una política orquestrada de “depuració” que responia a “venjances personals” i que comptà en tot moment amb la indiferència del bisbe de Mallorca d’aleshores, Josep Miralles. El seu silenci fou especialment clamorós quan es produí l’assassinat de Jeroni Alomar Poquet, un capellà de Llubí que no volgué callar.
fosses
 
La repressió planificada s’acarnissà especialment amb els polítics republicans. Els somnis de llibertat del batle de Palma (Emili Darder), de Manacor (Antoni Amer “Garanya”) o d’Inca (Antoni Mateu) foren escapçats en nom de la barbàrie. La postguerra silencià els seus noms. Així els falangistes aconseguiren el seu objectiu. Passaren els anys i se succeïen les generacions. La gent gran, però, a pesar de la por, no oblidava. Als pobles tothom sabia qui havia matat a qui. Familiars de represaliats havien de canviar de vorera en topar-se de cara amb uns botxins que es passejaven impunement. Hi havia un odi soterrat, mirades d’impotència enverinades d’ira.
 
Per sort fa vuit anys vàrem poder conèixer de primera mà els testimonis del bàndol dels vençuts -molts avui ja morts- gràcies a la sèrie documental “Memòria i oblit d’una guerra”, de l’extinta Televisió de Mallorca. Va ser així com vàrem descobrir la nostra història robada. El més trist, però, de tot plegat és que la justícia s’hagi torbat vuitanta anys a arribar. No debades, ara, a instàncies d’una llei balear aprovada sorprenentment per unanimitat, els cadàvers d’aquella ignomínia ja podran rebre una sepultura digna, fora de les fosses comunes. En una democràcia tan amnèsica i volgudament ineficient aquest és l’únic consol per a tant d’odi soterrat.

En aquest enllaç podeu veure el vídeo del programa documental "Memòria i oblit d'una guerra" dedicat al desembarcament a Mallorca de les tropes republicanes del capità Bayo.

Aquí teniu articles de memòria històrica de Miquel López Crespí.

Vint víctimes de Mallorca ja tenen en record seu les famoses pedres Stolpersteine:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/12/2018) reflexion sobre la importància de la memòria històrica i sobre les pedres de la memòria, les Stolpersteine:

 

Aquí teniu una introducció de la guerra civil a les Balears feta pel professor Jaume Salvà:

 

Aquest altre capítol parla de Georges Bernanos a Mallorca. TVE també li dedicà un programa.

Aquest altre article també és interessant. Es titula: "Predicadores armados: los curas que mataron a rojos y dieron gracias a Dios".

En aquest reportatge de l'Ara Balears trobareu més informació sobre Jeroni Alomar Poquet, el capellà que assassinà el franquisme.

Aquí teniu un article de Tomeu Garí sobre com es desenvolupà a les Balears el cop d'estat del 18 de juliol.

Aquí teniu la història de les cinc milicianes catalanes que mataren els feixistes a Mallorca.

El capítol 14 del program d'IB3 "Una mirada cap enrere", titulat "El vol de Núria", també parla de la presència del conde Rossi a Mallorca.

Aquí teniu un reportatge de l'historiador Bartomeu Garí sobre l'esclat de la Guerra Civil a les Balears. Aquest altre reportatge de l'historiador Antoni Tugores també és prou interessant.

En aquest altre hi ha un resum prou detallat de la repressió franquista a Mallorca. Aquest altre dossier també està molt bé.

Aquí teniu 20 preguntes clau sobre Franco.

Aquí teniu tota la informació de la revista "Memòria civil" dedicata a la repressió franquista a Mallorca. 

Aquí teniu una entrevista a David Ginard. Parla sobre la figura d'Aurora Picornell.

Aquest article parla sobre la corrupció en temps del franquisme.

Aquí teniu el llibre dels historiadors Manel Santana i Antoni Marimon: "Les emigracions forçades del franquisme".

Aquí teniu articles meus de Memòria Històrica de la secció "Turista de coa d'ull" de l'Ara Balears:
Camps de concentració al paradís
L'exili de les idees 
La tragèdia silenciada del Constància 

I aquest vídeo de TV3 parla de la repressió que va dur a terme el conde Rossi a Mallorca:

 

Aquí teniu el documental D’una illa hom no en pot fugir.

Articles del web relacionats:
La Feixina com a símptoma

La banalitat del mal

Article publicat a l'Ara Balears (22/02/2015)

L’espectacle de la mort ja s’ha convertit en un acte quotidià de les nostres vides. A l’antiga Roma el poble acudia als amfiteatres a contemplar la sang vessada dels gladiadors i dels primers màrtirs cristians. Durant l’edat mitjana la crema de bruixes i heretges enmig del carrer serví d’escarment per a més d’un. Al segle XVIII la guillotina de la Revolució Francesa seria un altra escenificació pública del terror. La primera meitat del segle XX, marcada per les dues guerres mundials, esdevindria un dels períodes més cruents de la història d’Europa amb més de 70 milions de persones mortes per la follia humana.
 
El segle XXI s’estrenaria amb un canvi de percepció social del mal. L’11 de setembre de 2001 tothom pogué presenciar en directe, des de casa seva, els terribles atemptats de les torres bessones de Nova York. Des d’aleshores vivim anestesiats sobre una realitat, la violència, que ja havíem començat a frivolitzar amb els videojocs més sàdics. Havent-se globalitzat el mal en l’actual societat mediàtica, ja no ens immutam en veure com setmana rere setmana grups terroristes decapiten hostatges o realitzen massacres indiscriminades.
 
Qui es va interessar per entendre la psicologia del mal va ser Hannah Arendt (1906-1975), una filòsofa alemanya d’origen jueu que el 1951 es va donar a conèixer amb el llibre Els orígens del totalitarisme. El 1961, exiliada als EUA, el diari The New Yorker la va contractar perquè cobrís a Jerusalem el judici d’Adolf Eichmann. Es tractava de l’oficial de la SS, mà dreta de Himmler, que s’havia encarregat d’organitzar les deportacions dels jueus als camps de concentració, d’on la pròpia Arendt havia aconseguit escapar. En una operació força polèmica, violant tots els tractats internacionals, el nounat estat d’Israel, que no participà dels judicis de Nuremberg (1945-49), havia capturat a l’Argentina el malvat tinent nazi per aplicar-li la seva pròpia llei. Dos anys més tard, aquella tasca periodística es publicaria en forma de llibre sota el títol Eichmann a Jerusalem. Informe sobre la banalitat del mal.
 
La pensadora alemanya esperava trobar-se amb l’encarnació de la maldat absoluta. Per a sorpresa seva, però, Eischmann no era un monstre al servei d'un règim criminal, tal com mantenia el fiscal d'acord amb l'opinió pública. Era més aviat un home “terriblement i temiblement normal”, fruit del seu temps i del totalitarisme antisemita que li tocà viure. En el judici, el mateix acusat havia reconegut que ell  només havia complit ordres. “Acuso –afirmà- els governants d’haver abusat de la meva obediència”. Per a Arendt, l'únic pecat d'aquell individu havia estat renunciar a la qualitat decisiva de l'ésser humà: la capacitat de pensar. Això la portà a parlar de la “banalitat del mal”.

Eichmann en una gàbia de vidre, durant el judici
Eichmann en una gàbia de vidre, durant el judici

Ja a principis del nazisme Arendt havia retret al seu gran mestre i amant Martin Heidegger que hagués desertat de la seva responsabilitat intel·lectual per denunciar les atrocitats del Tercer Reich. És la mateixa postura còmoda i covarda que retrataria el 1951 l'italià Alberto Moravia en el llibre El conformista. Portada el 1970 al cinema per Bertolucci, l’obra té com a protagonista un respectat professor de filosofia que, per una qüestió de supervivència, s'afilia al partit feixista. Segons Arendt, amb la seva claudicació davant els règims totalitaris, aquells intel·lectuals haurien comès un pecat més gran que el del propi Eischmann, que, al cap i a la fi, era un home anodí i pusil·lànime sense cap dilema moral a l'hora d'executar les ordres dels seus superiors.
 
Aquesta manca de “moral” explicaria la “banalitat del mal” de la filòsofa alemanya, la qual, tanmateix, mai no mantingué que Eischamn es limitàs a obeir ordres. En el llibre, recorda que, en veure que s’acostava la derrota nazi, Himmler recomanà dispensar un millor tracte als reclusos dels camps de concentració. Aleshores el seu subaltern no li féu cas i s’esforçà per continuar amb la Solució Final, eufemisme emprat des de 1942 per al·ludir a l’extermini sistemàtic de la població hebrea. Per a Arendt, actuà així mogut per la set de glòria i pel convenciment que el seu esperit maquiavèl·lic era una manifestació de la seva virtut.
 
Eischamn seria considerat com el major assassí d’Europa, tot i que segurament ell no matà amb les seves pròpies mans cap dels 6 milions de jueus víctimes de l’Holocaust. El tribunal israelià el condemnà a mort. Les seves restes foren incinerades i escampades pel Mediterrani per evitar que la seva tomba es convertís en un lloc de peregrinació. A pesar que Arendt no defensà la innocència d’aquell oficial de la SS, la seva autòpsia sobre el mal no va agradar gens als seus compatriotes, que la varen acusar de “pro nazi”. Avui, cinquanta anys després del famós judici i trasbalsats pel terrorisme jihadista, les reflexions d’Eichmann a Jerusalem no haurien de ser ignorades. Tal com assegura el sociòleg Salvador Giner en la seva Història del pensament social, “el que Arendt demostrà és com la mediocritat moral, la covardia dels febles i la fàcil obediència rutinària és el que transforma la gent corrent en mansos braços de la brutalitat i de la barbàrie totalitària”.

El calendari ens diu que 27 de gener és Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’

Per entendre la ment d'un assassí no us podeu perdre aquest article del filòsof Xavier Antich del diari Ara (03/04/2016) titulat "La racionalitat criminal".

Aquí teniu més informació sobre Hannah Arend.

Aquí teniu fragments de la pel·lícula Hannah Arendt (2012):





Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra:



I aquí teniu un documental molt interessant sobre els descendents dels botxins de l'holocaust que reneguen dels seus pares. Es titula "Els fills de Hitler":



Per reflexionar sobre el bé i el mal, aquí teniu un àudio del programa "L'ofici de viure" de Catalunya Ràdio (23/06/2013)
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px