Banner Top

On és la veritat?

Article publicat a l'Ara Balears (06/01/2017)

La veritat ja ha perdut autoritat en benefici de la postveritat, la falsedat amb pàtina de credibilitat nascuda dels interessos polítics o comercials. El Diccionari Oxford de la llengua anglesa ha escollit aquest terme (post-truth) com el neologisme estrella de l’any que acabam d’acomiadar. El britànic George Orwell, l’escriptor antisistema per antonomàsia, es deu regirar a la seva tomba. Fa setanta anys, a la seva novel·la distòpica 1984, deia: “Les mentides surten de tots els altaveus, però la Terra encara gira al voltant del Sol, i ni els dictadors ni els buròcrates, per més que desaprovin el fet, ho poden impedir”. 
 
Avui, però, amb la postveritat, malauradament moltes mentides s’han convertit en veritat a còpia de repetir-les ad nauseam. El que interessa és excitar les emocions sense que hi intervengui l’intel·lecte. Les vísceres i l’instint han desbancat els fets i la raó. El fantasma de Goebbels torna a planar sobre Occident, pres de bell nou pel populisme. “La veritat és l’enemic més gran de l’Estat”, deia el sòrdid ministre de propaganda nazi.

Post-truth
Post-truth
 
Tot i que la paraula va aparèixer publicada el 1992, els primers temptejos seriosos amb la postveritat es produïren amb l’administració de George Bush junior. El 2003 el president nord-americà va aprofitar la psicosi col·lectiva generada pels atemptats de l’11S per atacar l’Iraq, a qui acusà de tenir armes de destrucció massiva. Després, l’excusa va resultar ser una gran mentida. L’entronització, però, de la postveritat ha arribat amb el Brexit i la victòria electoral de Donald Trump, la resposta extrema als estralls de la globalització.
 
Els defensors de la sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea ara diuen que molts dels seus arguments eren falsos. El proper inquilí de la Casa Blanca també ja ha sortit a matissar moltes de les seves controvertides afirmacions. “El fi justifica els mitjans”, resava una sentència que mai no va dir al segle XV Maquiavel. Tanmateix, aquestes cèlebres paraules estaven ben en sintonia amb la concepció pessimista sobre la condició humana que tenia el pare de la Ciència Política moderna.

Paraula de Saramago
Paraula de Saramago
 
Amb la postveritat que catapulten les xarxes socials els mitjans de comunicació se senten desbordats. En les passades eleccions als Estats Units una web de notícies satíriques va publicar que el Papa Francesc donava suport a Donald Trump. I molts internautes es varen creure aquella mentida. Era d’esperar. Un recent estudi de la Universitat de Stanford ja ha alertat que el 80 per cent dels joves nord-americans no sap distingir si una notícia a Internet és falsa o real.

La veritat mediàtica
La veritat mediàtica
 
Sens dubte, corren mals temps per al periodisme, que ha mutat en postperiodisme en l’era de la postdemocràcia, on manen unes elits privilegiades. Cada cop agafa més força una broma de mal gust que circula per totes les facultats de Ciències de la Informació: “No deixis que la realitat t’espenyi un bon titular”. El darrer exemple ha estat el cas de Nadia Nerea, la nina mallorquina afectada d’una malaltia rara. Tots els mitjans es deixaren emportar per l’emotivitat viral de la història. Mentre la gent anava desembutxacant generosos donatius, ningú no va reparar en el passat delictiu del progenitor, que havia estat condemnat a presó per estafa. Han hagut de passar vuit anys perquè el periodisme reaccionàs i desemmascaràs un pare que ha tengut la sang freda de lucrar-se a costa de la malaltia de la seva filla. Els periodistes, doncs, han de fer més autocrítica a partir de la màxima de Carl Bernstein, un dels dos famosos reporters del Watergate: “Tot bon periodisme és la mateixa cosa: la millor versió possible de la veritat”.

Murió la verdad (Goya, 1810-1814)
Murió la verdad (Goya, 1810-1814)

El Papa ja ha fet una estirada d’orelles a la desacreditada professió periodística. En una recent entrevista a un setmanari belga, ha demanat als mitjans de comunicació que vetlin més per combatre la “calúmnia” i la “coprofília” en al·lusió a la tendència morbosa de les masses acrítiques cap a les notícies falses, vistes com a excrements. És el discurs actualitzat d’Orwell: “En temps de mentida universal, dir la veritat és un acte revolucionari”.

Paraula de George Orwell
Paraula de George Orwell
 
Tanmateix, el Summe Pontífex predica en el desert. En el voraç univers cibernètic, fa temps que els diaris convencionals han deixat de dur la veu cantant de la “veritat”, avui més opaca que mai. Assistim indefensos a la simplificació de la política i al buidatge semàntic de les paraules. Hem enterrat l’esperit de la Il·lustració. Mentre ens eixugam els ulls plorosos que ens falsegen la realitat, ens demanam, esmaperduts, on és la veritat.

I per acabar, una cita de Maquiavel (El príncep ): “Són tan simples els homes [...] que aquell que enganya sempre trobarà qui es deixi enganyar”.

Qui també coneix la força de la veritat és Henry Kissinger, secretari d’Estat d’EUA durant els mandats presidencials de Richard Nixon i Gerald Ford. Ell deia: “En política no interessa la veritat; el que compta és el que la gent percep com a veritat”.

Aquí teniu una reflexió de Jorge Wagensberg: “La veritat requereix rigor. La mentida, imaginació”.

I aquestes foren les paraules immortals que Hannah Arendt va escriure el 1971, responent a la campanya de mentides sobre la guerra del Vietnam:

“Un mentider és derrotat per la realitat, per a la qual no hi ha substitut; per molt gran que siga la trama de falsedats que un mentider experimentat puga oferir, mai no serà prou gran, encara que compte amb l’ajuda d’ordinadors, per a encobrir la immensitat dels fets reals”.

I aquí teniu unes reflexions de Marc Aureli, emperador estoic del segle II dC: “Tot el que escoltam és una opinió, no un fet. Tot el que veim és una perspectiva, no és la veritat”.

Veritats manupulades
Veritats manipulades

Aquí teniu un article de Francesc Serés que parla sobre la crisi de les paraules. Es titula "L'amo del diccionari".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/06/2017), reflexion sobre el concepte postveritat:


I aquí teniu un vídeo dels serveis informatius de TV3 sobre la posveritat. I aquest és el documentat del programa "Sense ficció" dedicat a la postveritat. Es titula "Veritats de mentida".

Aquest article és interessant. Es titula "La larga historia de las noticias falsas".

Igual d'interessant és aquest vídeo de Sandra Mata (Món 3/24) sobre els "fets alternatius" de Trump.

Aquest article de Ramón Lobo, d' "El Periódico", és molt interessant. Es titula "Periodismo extraviado".

Aques altre article recull reflexions interessants sobre la postveritat en l'era de la postdemocràcia.

Aquí teniu vuit notícies falses que mai no s'haurien d'haver publicat.

Aquí teniu un manual per descobrir si una notícia és falsa.

També és interessant aquest article d'Albert Pla Nualart, titulat "Creix la demanda de fets alternatius" (Diari Ara, 19/02/2017).

El filòsof i economista Fernando Trias de Bes parla de l' "era Pinotxo" en aquest article d'El País titulat "La verdad de la posverdad" (28/05/2017)

Aquí teniu dos articles sobre la postveritat d'un especial del diari Ara (28/05/20017):
Postveritat: nova era daurada per a la manipulació
Pròxima estació, el Regne Unit: les eleccions atien les "fake news
Guia bàsica per navegar en el mar de la postveritat


Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
L'etern retorn del Gran Germà
Matar el missatger en temps de la postveritat
La postveritat segons Aristòtil

El preu de la llibertat

Article publicat a l'Ara Balears (12/01/2015)

Mentre a Espanya la justícia censura portades d’El Jueves, a París uns jihadistes maten a trets dotze persones de la revista satírica Charlie Hebdo. Un autèntic cop d’estat a la llibertat d’expressió. I mentre Occident lamenta l’atac a la seva valuosa democràcia, calla sobre la vulneració d’un altre dels seus drets fonamentals, la llibertat d’informació, en aquest cas perpetrada per ella mateixa. El paradigma n’és Estats Units, la primera democràcia de l’era  moderna en forma de república federal -el 1688 la Gran Bretanya, arran de l’anomenada “Revolució Gloriosa”, ja tenia una democràcia que contemplava, però, la figura d’un rei.
 
Una de les persones que va influir en la Declaració d’Independència dels Estats Units va ser l’intel·lectual Thomas Paine. El 1776 el seu pamflet Sentit comú, convertit en un autèntic best seller, va atiar els ànims de la guerra de la independència, que s’allargaria fins el 1783. Paine és autor de la frase “Allà on el coneixement és un deure, la ignorància és un crim”. No sabem si avui reconeixeria el seu país, el de l’estàtua de la llibertat.
 
El 1971 un analista del Pentàgon, Daniel Elsberg, va fotocopiar i filtrar a la premsa milers de documents secrets sobre la guerra del Vietnam. Els coneguts com a “els papers del Pentàgon” demostraven com quatre presidents consecutius havien mentit als seus ciutadans. L’analista, que seria qualificat per Henry Kissinger com “l’home més perillós dels Estats Units”, va creure convenient donar a conèixer la veritat, per molt que aquesta li costàs el seu lloc de feina i llargs anys de batalles judicials contra el Govern dels EUA.
 
Avui Elsberg és presentat com l’antecessor de Julian Assange, el responsable de Wikileaks, des d’on a partir del 2007 començà a difondre comprometedors informes de la diplomàcia nord-americana en les seves operacions a Iraq i Afganistan. Aquest periodista australià ja porta dos anys aïllat a l’ambaixada d’Equador al Regne Unit per eludir la seva extradició a Suècia, que el reclama amb el pretext de ser l’autor d’uns presumptes delictes sexuals. Una de les seves “gargamelles profundes”  va ser el soldat estatunidenc Bradley Manning, destinat a Bagdad. Després de tres anys de patir dures tortures psicològiques, ara Manning compleix una pena de 35 anys de presó.
 
Hi ha una pel·lícula que ajuda a entendre aquesta contradictòria democràcia americana. És Alguns homes bons (A Few Good Men, 1992), dirigida per Rob Reiner. El tinent Kafte (Tom Cruise) és un ambiciós jove advocat que intenta esbrinar la misteriosa mort d’un soldat a la base naval nord-americana de Guantánamo, a Cuba. El tinent sospita que els dos marins implicats en el crim van aplicar el “Codi Vermell” (normativa d’honor secreta) per ordre del seu superior (Jack Nicholson). El dia del judici es produeix l’escena memorable. Davant les insistents preguntes de l’advocat, un immens Nicholson explota i li etziba:
 
“Tu no pots encaixar la veritat! Fill, vivim en un món que té murs, i aquests murs han de ser protegits per homes amb armes. I qui ho ha de fer? Tu? Jo assumesc una responsabilitat més gran que la que tu pots imaginar [...] Tens el luxe de no saber el que jo sé, que la mort de Santiago, encara que tràgica, va salvar vides. I la meva existència, encara que grotesca i incomprensible per a tu, salva vides. Tu no vols la veritat perquè en el teu interior em vols en aquest mur, em necessites en aquest mur [...]. No tenc ni el temps ni les ganes de donar explicacions a un home que s’aixeca i se’n va a dormir sota la manta de llibertat que jo li garantesc, i que després qüestiona la manera en què jo el protegesc”.
 
Nicholson reivindicava així una de les famoses frases de Thomas Jefferson, un dels pares la Declaració d’Independència dels Estats Units de 1776: “L’arbre de la llibertat s’ha de regar de tant en tant amb la sang de patriotes i tirans”.

Aquí teniu l'escena memorable de la pel·lícula:



Per aprofundir en el tema és molt recomanable l'Afers exteriors de TV3, de Mikimoto, dedicat als Estats Units.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/03/2017), parla sobre el concepte de llibertat:



És ben coneguda la falta de llibertat que hi ha a Corea del Nord. Així ho denuncia aquesta al·lota:






Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px